l' endemá passat, los dos Mas-Vidals feyan cap á la masía dels Olivers.
No dirém res del goig del jove, ni del trastorn del vell. Aquest, sobre tot, que no havia may ni tant sols passat pe 'l davant de dita masía, ni dirijit mitxa paraula á cap de 'ls qu' ab ella tenian parentiu ó dependencia, anava fent lo camí com si 'l portessen á la forca. Sòn fill, pe 'l contrari, cecs ja ab lo pensament d' obtenir lo desitjat amor de la pagesa, no 's veya l' hora en que la tranzacciò del plet quedès perfectament formalisada.
Quan arrivaren á la masia, ja tot estava en ella á punt de solfa.
Los mossos, qu' aquell dia feyan festa, se trovavan reunits y fent gatzara davant de la porta, y quan passaren los Mas-Vidals, se separaren en duas fileras, pera dexarlos passar pe 'l mitx.
A dins, en lasala principal, hi havia los parents máscles de més aprop, que l' Antonia havia fet avisar per aquell acte, tots empolaynats, encara que de mitx dol, y presidits, en apariencia, per l' heréu, á qui sa germana havia enterrat dintre d' un gambeto que li pesava déu arrobas, empresonantli'l coll ab un mocador de seda negra que li feya l' efecte d' un dogal. Ell hauria donat tots los punts de 'ls sèus avis y besavis, ab tal de no passar aquella estona de cumpliments y caramadas, pero la germana ho volia, y 'l pobre xicot estava avesat á créurerla cegament en tot y per tot.
Al costat de l' heréu hi havia la cadira de l' Antonia, més aquesta no l' havia ocupada encara, perque, impacienta, no parava de l' un costat al altre, y tot seguit venia la cadira hont seya en Matèu, lo pacífich espós d' aquella absoluta soberana.
Darrera d' una taula de pi, y repantigat en un sillò, s' hi véya un casacot negre, tot ple de marcas de las brodaduras que 'l degueren adornar pe 'l temps de la picor, y damunt de sòn coll tiesso y gros com un biombo, hi descansavan los restos inmortals, á jutjar pel qu' havian durat, duravan y durarian, d' un perrucot esquat y roig, quals cabells semblavan de la qua d' algun matxo de sínia. De dintre d' aquells rónechs continents, se 'n véyan sobrexir duas galtas de pa, que per gran complacencia dexavan lloch á un nasset xato, que duya á caball unas ulleras, y á un parell d' ullets que may miravan á continuaciò de las galtas, y va un reverent sòta-barba, y més avall, se sortia enterament de mare una panxa salomónica, que ab sos respirs multiplicats, tenia en continua revoluciò lo tinter de banya, las plomas, y 'l plat del ressupò qu' hi havia damunt de la taula.
Tot alló era un notari.
En tal disposiciò 's trovavan los triunfants Olivers, quan, conduhits per un mosso, se presentaren á la porta de la sala lo pare y fill Mas-Vidal. La parentela Oliver s' axecá tota; en Joan, seguint las instruccions de sa germana, s'adelantá á rébrels; fèu quatre embuts pera dir lo cumpliment que sa germana li havia fet apéndrer, no se 'n recordá, y fent una barreja de paraulas, vá etzibar tals desatinos, que ls parents no 's poguéren aguantar, y olvidant la solemnitat del moment, esclataren en una gran rialla.
Lo vell Mas-Vidal, que no véya ni entenia res, se pensá qu' aquella rialla era un saludo de burla, ab que 'l rebian sos antichs contraris.
—¿Ho veus?—diguè á n' el sèu fill:—¡Tornemsen!
Sort que l' Antonia hi vá còrrer á adovarho, y al mateix temps que recargolava un pessich en lo bras del béstia de sòn germá, saludava ab tota cortesía als novament arrivats, oferintlos cadiras á l' esquerra del notari.
—Seyéu, pare ,—diguè en Joseph á n' el vell.
Y aquest, obehint com una figura de máquina, s' assentá, quedantse desseguida fret, silenciòs, inmóvil, estamordit, sense darse cap compte de lo que li passava. Alló de trovarse á ca l' Oliver, no podia acabarsho, y aquest pensament havia enrarit tots los demès dintre de sòn cap.
D' en tant en tant, mentres durá la ceremonia que referím, movia los llábis y murmurava per ell mateix:
—¡A mas vellesas!... !A mas vellesas!...
L' Antonia prenguè Ges en lo lloch que li pertocava, y dirigintse al notari, diguè:
—Quan vosté tingui gust.
Lo notari aspirá un polvo, perque prenia polvo y tot, y ab una veuheta que semblava que li haguessen dexada, comensá:
—Senyors, crech que tots sabém perque som aquí. Lo present Mas-Vidal, reconex i la injusticia y la temeritat ab que sos antecessors volgueren pledejar ab los Olivers, avuy se reconeix vensut, y compareix á fer totas las concessions que li han sigut eczijidas.
No sabém si 'l pare Mas-Vidal arrivava ja á sentir cap de totas aquellas humiliants paraulas, dat l' estat de sòn confús esperit; no mès podém dir, que, tremolant y apretant los llábis, lo pobr' home plorava, plorava amargament.
Lo senyor notari prenguè un altre polvo, y repartintlo equitativament entre sòn nús y la petxera de sa camisa, continuá:
—Ja diu lo nostre aforisme juridich: «Tranzijeix, y guanyarás;» y ara, en aquest moment, se demostra la fonda veritat qu' en ell s' enclóu. Passém, donc á formalisar la felís tranzacciò, procedint á la lectura de l' instrument que 's vá á firmar.
Acte seguit, obrí 'l protocol que tenia amanit damunt de la taula, y llegí l' escriptura, feta, com se suposará, segòns las instruccions qu' havia donat l' Antonia: ab axó, no dirém res de com quedavan en ella los Mas-Vidals.
Acabada la lectura, lo notari se girá al cantò hont seya 'l vell. y li fèu aquesta pregunta:
—¿Li está bé?
—Com vostés vulgan,—respongué 'l vellet maquinalment.
—No; es que si tè alguna tara que posarhi...
—Lo que 'l noy digui,—reposá 'l vell.
En Joseph vá afegirhi:
—Ja está bè.
Y llansá una ardenta mirada á l' Antonia, que li
contestá ab una encisadora sonrisa.
—Donchs á firmar,—diguè 'l notari, sucant una ploma y allargantla á n' en Joan.
—¡Oh!—contestá aquest.—¡Jo si que... ab aquexa eyna, may hi he sapigut fer res!
—Jo firmarè per ell,—diguè l' Antonia.
Y axís ho vé fer.
—Ara vos, pare,—diguè en Joseph, conduhint al vell á la taula y posantli la ploma als dits.
—Aquí,—li indicá 'l notari.
Lo vellet vá firmar: mes en lo punt mateix qu' acabava de ferho, li caiguè la ploma, se portá las mans al coll com si s' ofeguès y caiguè á terra ab un trevall.
Tothom hi acudí ménos l' Antonia, que continuá al costat de la taula, y 'l notari, que diguè imperturbable:
—Ara 'ls dos testimonis.
Y un cop recullidas totas las firmas, tancá sòn tinter, aplegá sos paperots y se 'n aná tot satisfet.
Mentres tant, lo vell Mas-Vidal no 's retornava. Tots los síntomas eran de qu' estava mòlt mal, y ningú creguè prudent qu'en aquell perillòs estat se 'l trasportès á casa sèva.
L' Antonia vé manar que li arreglessen llit, ab tota c á n' el fill del malalt, Yy no podent ménos de ser axís, en Joseph la vá acceptar.
Tragueren al vellet de la sala, lo portaren ahont l' Antonia 'ls guiá, y 'l ficaren en lo lit qu' havian posat á punt, sense que ningú 's ficsès en que lo Mas-Vidal moribundo 's quedava jeyent en lo matei en que espirá lo vell Oliver; aquell llit de mort, davant del qual l' Antonia havia fet lo jurament terrible, que ja s' estava cumplint.
.png)