La dida (1875)/17

CAPITOL XVII.

La vetlla.

Tres dias desprès, lo vell Mas-Vidal se trovava lo mateix que 'l que 's vá ajéurer.

D' en tant en tant recobrava 'l conexement, y deya alguna paraula, pero se referia al acte de la esptura, ni á la qüestiò ab los Olivers, desprès s' ensupía, y axís passava llargas estonas. Lo metje ja li havia fet la sentencia, d' un tropell com aquell no se 'n surt á la edat que 'l pobre home tenia.

Com es de suposar en un fillamant, en Joseph no 's movia del costat del llit, hont ple d' afany y de dolor, seguia las vicissituts de la malaltia, pero al cap de setanta duas horas de no aclucar l' ull, y d' estar en una ansietat contínua, li fou impossible no péndrer un xich de descans, y l' Antonia 'l fèu anar á dormir, prometentli qu' ella en persona 's quedaria á vetllar lo malalt.

No s' estranyi que pera rellevar á n' en Joseph, no hi haguès ningú de casa sèva, perque ab l' escusa de que lo malalt estava baix sa hospitalitat, l' Antonia no permetia que 's quedés á cuidarlo cap dels mossos y criadas qu' anavan cada dia á enterarse de sa salut.

Lo qu' ella volia era que li arrivès l' ocasiò, que per fi á la quarta nit alcansava, de trovarse enterament sola ab lo malalt.

Era la una de la nit, quant tancava la porta de la cambra darrera d' en Joseph, encarregantli que dormís tranquil. Una llumanera de tres bèchs estenia per l habitaciò una claror rojenca, y 'l malalt se trovava en un d' aquells llarchs ensopiments que no li dexavan compéndrer res de lo que 'l voltava.

Al quedarse l' Antonia sola, la claror de la llumanera il-luminá una sonrisa satánica que 's dibuxá en los llábis d' aquella,

—¡Ja hi estich sola!—diguè mentres sonreya, aquell abòrt de la terra.

Y acostantse á l' arcoba, pronunciá á mitxa veu:

—Mas-Vidal...

Aquest no li contestá, y aquell pas se rep-tí mòltas vegadas durant aquella nit.

Quan l' Antonia veya que no obtenia resposta, s' assentava silenciosa als peus del llit, y en la cambra sols se sentia la respiraciò fatigosa del moribundo.

Quan ja enllustrava, y per l' ampla finestra mitx tancada anava poch á poch entrant lo raig de la llum del dia, la filla Oliver s' axecá novament, y repetí aquella veu:

—Mas-Vidal...

Aquest tampoch li doná resposta, pero axecá una mica 'l cap, com si entenguès que li parlavan. Al véureho, l' Antonia entré ab la llumanera dins de l' arcoba, hont no hi entrava encara la claror de l' aurora.

—Mas-Vidal,—diguè á n' aquest:—¿me sentiu?

Lo malalt fèu ab lo cap un moviment d' afirmaciò.

—¿Me podéu parlar?—li preguntá l' Antonia.

—No... gaire...—li respongué lo vell fent un esfors.

—No hi fa res, mentres me puguéu sentir que 'm sentiu y que m' entenéu.

Desprès continuá, mentres los ulls se li il-luminavan ab llum d' ira y de venjansa:

—¡Ja ho veyéu! Al cap de tanta, de tant odi, de tant mal com nos heu fet, la vostra sort vos porta á morir dessòta 'l sostre d' aquesta casa, en lo mateix llit en que espirá lo vostre mortal enemich, y vetllat per mi, que sòch sa filla y que vaig jurar venjarlo!... ¡Axís Dèu vos castiga, home traydor, home vil, home cobart, destinantvos aquest martiri en que jo ara vinch á ravejarme!...

Lo malalt, sorprés, aterrat, convulsiu, ab uns ulls que semblavan prócsims á saltar disparats com duas balas, contra aquella dóna que gosava profanar d' aquell modo la solemnitat y reculliment d' una agonía, donava mostras de patir com un condemnat. No podia respóndrer, feya esforsos poderosos per' articular una paraula, y sols conseguia arrancar de sòn coll certs crits enregullats, que parexian los rugits d' un lleò estenuat que 's dessangrès davant de sòn rival victoriòs.

Ella se 'l contemplava ab goig, sentintse en sas venas lo gel voluptuòs del plaher mès indeseriptible. May aquella fèra havia disfrutat tant.

—Vos anéu á morir,—continuá al cap d' un moment,—y no vull que sortiu d' aquest mòn, sense que passém comptes del dany qu' havéu fet á casa mèva. Vos nos váreu arruinar, vos nos váreu fer perseguir, vos véreu ser la causa dels sufriments y de la mort del mèu pare...

Lo moribundo, al sentir axó, s'assentá en lo llit fent un esfors violentíssim, y agitant ab rapidés sos brassos descarnats, semblava que volguès desmentir aquella acusaciò que l' Antonia li dirigia.

—¡Sí!—continuá aquesta.—Vos váreu ser lo miserable espía, lo encobert delator que vá entregar lo mèu pare á la justicia, vos qui digué als agents del govern que 'l mèu pare conspirava, y qui fins los enterá del amagatall hout havian de trovarlo... Per vos lo sepultaren déu mesos en un calabosso, del qual sortí vell, malalt, destros pirar en est llit hont vos tinch ara presoner.

Lo vell continuava agitantse mès y mès, volia parlar; no podia; mes al fi, rompent lo nus que l' ofegava, recobrá la veu, y cridá ab desesperaciò y energía:

—¡No!... ¡no!... ¡Axó no!...

—¿Que no?...—li responguè l' Antonia.—¿Que no váreu ser vos l' espía?

—¡No!—esclamá 'l vell ub ronca pero resolta veu.—¡No! ¡Vos ho juro!... ¡Axó no!

—Fins sòu capás de mentir davant de la mort que ja us rodeja. Vos váreu ser, perque vos erau l' únich enemich que tenia 'l pare, y 'ls esbirros que 'l váren péndrer, digueren ben clarament que 'ls havian espiat fins l' amagatall ahont lo váren trovar.

—¡No, no!...—seguia dihent lo moribundo. ¡Axó no! Us ho juro... davant de Dèu.

—No us crech,—responguè l' Antonia.—Vos, ab aquell acte, váreu causar la nostra desgracia, y ara us vinch á dir que jo váreig jurar venjarme, ¿ho sentiu? Ja comenso á ferho... Ja tinch lo vostre fill encadenat á mos peus; ja tinch la vostra casa humiliada á la mèva; ja tinch lo plet guanyat... ¡ja us tinch á vos aquí, en poder mèu, revolcantvos rabiòs en est llit d' agonía!... Y farè mès...

—¡No, no!...—esclamá 'l vell.—No... es veritat... No vaig ser espía... Jo no ho vaig fer...

—Farè mès. Esterminarè del tot la vostra casa; jo 'n seré la mestressa; no quedará ni recort dels Mas-Vidals, y tota la vostra riquesa vindrá á doblar lo patrimoni dels Olivers.

—¡Pietat!...—cridá lo vell agenollantse en lo llit.¡No ho váreig fer...!

—¡Sí, sí! Diguéu qu' ara us horroritzéu de ma venjansa.

—¡Pietat!

—No sè com us ne tindria.

—Mon fill... mon nom... ma casa...—diguè 'l vell estenent las mans cap á l' Antonia.

—Tot se perdrá,—responguè aquesta.—¡Tot se perdrá!

—Axó ho veurém,—diguè una veu fresca y enérgica darrera de l' Antonia.

La Paula havia entrat en la cambra.