—¿Vos, altra volta?—esclamá l' Antonia dirigintse á la Paula, com si la volguès desfer ab un llamp de sa mirada.
—Jo,—responguè la Paula creuantse de brassos y mirántsela fit á fit, desafiantla.—Jo, que per sort he volgut venir á punta de dia, pera saber novas del amo, y qu' al acostarme he sentit los insults que li dirijiau —¡Paula!—cridá 'l vell ab esperansa.
—No tinguéu por,—li diguè la Paula.—Aquesta fúria ha jurat l' estermini de casa vostra, mes si ella vá fer un jurament, jo ara, davant de vos, ne faig un altre: que mentres la Paula tingui un alé de vida, l' Antonia Oliver estará á sos peus, vensuda, trepitjada, rabiosa, sense conseguir jamay lo sèu intent condenmat.
—¡Gracias, gracias!...—esclamá 'l vell.
—¿Vos—diguè l' Antonia, irritada.—¿Vos me venceréu á mí?
—¡Jo!—responguè la valenta criada, adressantse soberbia y amenassadora.—¡Jo t Desd' ara no lluytaréu ab los Mas-Vidals, lluytaréu ab mi, que sòch mès forta que vos3 ab mi, que sòch mès astuta que vos, ab mi, que defenso millor causa que vos. Jo sòch desd' ara lo centinella d' aquexa casa que voléu pérdrer, y la salvarè... la salvarè... ¡la salvarè!
Lo vell semblava trasformat: escoltava á la Paula ab una espresiò de goig y esperansa, com si ja tinguès la seguretat de que ella faria vanas las terribles amenassas de l' Antonia.
Era enterament de dia, y la llum del sol se barrejava rarament ab la de la llumanera, qu' encara cremava.
—¡Oh!—bramí la hiena.—No será com havéu dit, perque no temo cap arma de las que podéu emplear. No sòu ningú vos pera guanyarme. Encara que 'm descubriu, encara qu' aquest fantasma del vell Mas-Vidal ressucitès y fugís d' aquest llit, qu' es sa sepultura, per' esplicar á sòn fill tot lo que li acabo de dir, sòn fill no 'l creuria, perque ja no pot créurer res que siga contra mi. No us temo per res, y desd' ara us dich que demó mateix us farè despatxar de la casa ahont estéu, ab prohibiciò de tornarhi á comparéxer en tota la vostra vida. Ja us farè véurer si sòch ó no sòch mestressa.
—¡Provéuho!—li responguè la Paula.—Provéuho, y veuréu com us axafo sòta 'l mèu peu com un dragò. Y prou crits, y prou amenassas, anéusen d' aquest lloch, respectéu lo trist estat d' aquest pobre vell, y si es veritat que s' acosta la sèva última hora, dexé morir en pau, sense quela vostra presencia repugnanta y odiosa li fassi créurer que 'l mal esperit lo vetlla pera recullir sòn últim badall.
—¡No!—diguè l' Antonia.—Jo no 'm móch del sèu Costat fins que li clógui 'ls ulls. Sab massa, ha vist massa clar l' abisme d' odis qu' hi ha dintre mon pit. Es mon presoner, no me 'l pendréu.
Fèu un moviment com pera subjectar lo bras del malalt, y aquest, ja febròs fins al últim grau, frenétich, presa d' un ardent desvari, volguè fugir d' aquell bras qu' anava á estrényerlo, y salté del llit aterrat, ab una forsa momentánea que li doná la reacciò de la matexa fèbra. Saltá, y corrent á abrassarse ab la Paula, casi nu, descarnat, encorvat per la malaltía y la vellesa, arrossegant lo groch cobrellit, se posá á mirar ab espant cap allí ahont era l' Antonia, la qual casi bè tremolá ab fredat davant d' aquell espectre que fugia d' ella.
—¡No 'm dexéu!—cridá 'l malalt.—¡No vull morir aquí, sòta d' aquest sostre, dius d' aquesta casa!... ¡Treyéume! ¡Portéume á casa mèva! ¡Al mèu llit!... ¡Aném, no 'm vull morir aqui!
—Sí, teniu rahò,—contestá la Paula.—Tal volta allí encara us podrém salvar. Aquí us moririau sense remey... Y allí, si us moriu, al ménos será ab pau y consól, cristianament, com un home de bè.
Mentres li deya aquestas paraulas, l' acotxava cuidadosament ab lo cobrellit y fentlo tornar á jéurer. Desprès, dirigintse á l' Antonia, li digué ab resol ta veu:
—Me l' emporto.
—¡Vos? Axó si que no.
—¿No heu sentit qu' ell ho vol axís?
—Lo sèu fill me l' ha confiat... Desprès, jo l' haig de véurer finá, ara ja sab los mèus secrets.
La Paula, sense tornarli resposta. sortí de la cambra, n' estiguè fóra alguns minuts, y torní á entrarhi seguida de dos mossos, qu' havian vingut ab ella desde l' altra masía.
—No vos l' emportaréu,—diguè l' Antonia.
—Miréu que se sabrá tot,—li respongué la Paula en veu baxa.
—No us creurán,—replicá aquella també en baxa veu.
—Si no us fa pòr lo mèu escándol, us farè venir tots los parents Mas-Vidals, reclamant al cap de sa casa.
Ab aquesta rahò l' Antonia reflecsioná, y compreu guè que no li convenia que 's publiquès lo que dintre d' aquella cambra havia passat.
Lo sèu projecte ningú 'l sabia encara fóra de la Paula, aquesta volia combátrerlo en secret, y 'l secret li era convenient pera no promóurer sospitas que desprès confirméssen los sèus actes succesius, Casi bè s' arrepentia de no haverse mantingut callada ab lo vell.
Ab axó, resolguè no oposarse al pensament de la Paula, y l'única cosa que diguè á aquesta fon:
—Per çó jo no 'l deixarè.
—¿Qué dihéu?
—Tambè vull venir.
—Veniu, qu'es á casa nostra no 'm feu pòr.
Los mossos entraren en l' arcoba, abrigaren bè al malalt, y fent una llitera ab una cadira axeguda, se l emportaren caminant poch á poch y ab mòlt cuidado.
La Paula volguè despertar á n' en Joseph, perque formès part d' aquell trist acompanyament; pero l' Autonia, temerosa de que parlès ab lo vell, no volguè ensenyar lo quarto hont aquell descansava, y no fou posible avisarlo.
Lo pobre malalt, desprès de la terrible agitaciò qu' acabava de tenir, havia tornat á cáurer en aquell ensopiment propi de sa malaltia. Ja no 's donava compte de que 'l treguessin d' aquella casa odiosa, ni li quedava, per lo tant, lo consól de véurers' llibre del terror que fins l' havia fet desvariejar.
Als dos costats de la llitera hi anavan la Paula y la filla Oliver.
Aquella feya aturar á cada punt als mossos, per enterarse del estat del malalt, al qual poch á poch anava entrant un fatich, que feu esclamar á un dels mossos:
—¡No crech qu' arribi á casa!
—Encara podré rébrer los sagraments—contestá la Paula.
L' Antonia 's diguè per sí matexa:
—Ja no parlará mès.
Axís atravessaren tota la propietat dels Olivers, quan arrivaren á la riera que separava las duas masías, los mos anaren per girar, buscant lo camí que s' havia seguit d' ensá que la palanca era trencada, pero l' Antonia 'ls diguè aturantlos:
—Per 'quí, que la palanca ja es afegida.
—Donchs per 'qui, qu' hi serém mès aviat.
—¡Se li refredan los peus!—diguè un mosso, tocant al vell que no sentia res.
—Depressa.
Tots entraren palanca endins ab precipitaciò, per' arrivar prompte á la masía, mes al ser á la meytat de la palanca, quan lo primer mosso anava á posar lo peu en lo comensament de l' altra meytat, posada allí de nou lo dia avans, sentiren que la llitera 's somovia, vejeren que las robas s' agitavan, sentiren un sospir esglayat, y aturantse, descobriren al malalt.
Ja no'l pogueren socórrer, lo vell Mas-Vidal acabava de finar.
Ab supersticiòs respecte lo passaren fins á l' altra banda, y ja cadáver, lo descansaren en terra de sa propietat.
La Paula s' agenollá, y, plorant, l' encomaná á Dèu.
.png)