La dida (1875)/19

CAPITOL XIX.

Preguntas y respostas.

Si ara, per desgracia mèva, no tractès ab gent tant espavilada, com ho sòn los lectors d' aquesta verdadera historia, estich segur que m' amohinarian perque 'ls espliquès una pila de cosas, qui al últim, ab un xich de senderi, qualsevol se las pot esplicar.

—¡Cóm es,—me dirian, per exemple,—que la posa de 'n Joseph, essent tant bona, y estimant com devia estimar á sòn sogre, no vá còrrer pera cuidarlo á la masía dels Olivers!

—¡Y que no us podéu pensar,—jo respondria,—que quan no hi vá anar fou perque no li siguè possible?... ¿Qué li passava? Ja sabéu qu' era tota delicadota; estava malalta, y ni ménos vá saber lo qui havia suchcehit, fins que l' endemá la Paula, ab mòlta mónita, li referí: per suposat, amagantli tot lo qu' ella no havia de saber; perque ara tambè seriau capassos de créureus que li vá dir tot.

—Bè, axó ja está comprés.—seguiria 'l preguntador, com si 'l sentís.—Pero ¿y alló d' arriscarse l' Antonia, sabentla tant llarga, á declararho tot al vell Mas-Vidal?

—Alló. senyor curiós, vá ser precisament per lo llarga que la sabia l' Antonia. Ella ja veya que 'l pobre vellet se li moria, y aquestos sórs venjatius, si may n' havéu estudiat cap, no están prou satisfets ab la venjansa sola, l' han de saborejar, han de fer á saber m enemich espe qu' ells sòn los autors del mal que sòn enemich esperimenta, y com lo principal objecte del odi de l' Antonia era aquell vellet, perque 'l tenia per l' espía de sòn pare, si s' haguès mort sense saber que tot era en cástich d' aquell espionatje que se li atribuia, hauria defraudat bona cosa del plaher infernal que l' Antonia buscava en sa venjansa.

—¡Y si 'l vell haguès tingut temps de contarho á sòn fill?

—¡Y que no hi havia l' Antonia per plantarse d' estaqueta al costat sèu y evitarho ab la sòva astucia?

—Pero ¿quí li assegurava que 'l vell no 's curès?

—¡Tant de bó, pobre home! Pero si haguès sigut axís, per un voler de Dèu, ¿qu' us penséu qu' aquella fura s' hauria vist perduda? ¿Quí li quitava 'l negarho tot de barra á barra, y fer callar al vell, dient qui alló debia haver estat un desvari?. En Joseph, com que n' estava ennamorat y per ell l' Antonia era l' oracle, hi hauria caygut de ple á ple, los demés no s'hi haut tant, y sobre tot, dels demés á l' Antonia se n' hi donava tant com de lo que jo he trovat avuy.

—Bè, vaja, ben esplicat. Pero ara un altra cosa.

—¿Encara mès?

—Un' altra pregunta.

—Cuitéu, que tinch de tornar á seguir l' historia.

—La Paula, ja qu' ho tenia descobert tot, ,per qué no ho feya saber á n' en Joseph?

—¡Home de Dèu! Perque la xicota, encar qui era jova, ja sabia lo qu' es un home encalabrinat, y estava certa de que l' Antonia, ab una paraula, desfaria lo qu' ella haguès fet ab cent. O sino provéuho: fiquéuvos á dur novas entre ennamorats, y ja sabréu dirme com ne surtiu. ¿S' ofereix res mès?

—Un' altra cosa y prou...

—Vejám.

—¡Qu' era veritat, al últim, que 'l vell Mas-Vidal havia sigut l' espía de l' Oliver?

—Fillet, per lo que toca á aquest punt, qui vulgui saber que vagi á Salamanca, ó qu' acabi de llegir lo llibre. Per ara lo que se sab es que l' Antonia deya que sí y 'l difunt Mas-Vidal jurava que no. Lo que siguès, ja 's veurá. Anèm, ¿estéu satisfet?

—Enterament.

—Donchs seguim endavant.

—Ara, gracias.

—No hi ha de qué.