La dida (1875)/2

CAPITOL II.

Lo plet.

Encara faltava á n' aquellas renyinas, lo que en semblants casos, sol ésser lo cop de gracia.

Faltava la declaració oficial, diguemho axí, d' aquella petita guerra civil.

Faltava 'l plet; pero l' plet vinguè. Ara esplicarém com.

Era un dia de festa major, de per'llá á mitjan segle passat.

La masía dels Olivers estava plena de parents y que vestits ab sos millors trajos, y las dónas ab sas millors joyas, á dos quarts de déu del matí s' anavan reunint en la part baxa de la casa, per plegats á oir l' ofici solemne d' aquell dia. Tots, fins los ménos acomodats, havian fet en aquella ocasió es forsos de Haquesa, pera conseguir que sa numeros: espléndida comitiva, avergonyís y humiliès á la dels Mas-Vidals, puig ja per adelantat se sabia qu' aquestos foran mès pochs, y anirian ménos bonichs.

Ab axó, comparagueren bó y mudats l' heréu y la jova, y seguits de la parentela y 'ls convidats, lo mateix qu' uns reys de sa cort, varen empéndrer lo camí de l'iglesia, atravessant boscos y mayols de l' estensa propietat de la casa.

Ja havém dit qu' al terme de las terras dels Olivers, hi havia una riera que las separava de las dels Mas-Vidals; y per fer possible lo pas de l'un costat al altre, s'hi trovava una palanca, allí col-locada desde mòlt avans d' enemistarse los dos propietaris colindants.

Lo dia de la festa major, á que 'ns estavam referint, la riera venia un poch grossa, motiu per lo qual la comitiva dels Olivers se 'n entrá palanca endins, sempre, com havém dit, precehida del cap de la familia y sa muller. Tots avansavan, Donchs, fent tintinas y de un á un, perque la poca amplaria de la fusta no permetia mès, quan vejeren al heréu pararse tot de cop en lo bell mitj de la palanca, llensant una forta esclamació de coratje, y amenassant ab lo puny estret á la masía enemiga, que 's veya allá, lluny, dalt d' un turò.

—¿Qu' es axó? ¿Qué passa?—s' anaren preguntant los parents, aturats tots en filera damunt de la palanca.

—¡Miréu quina vilesa! ¡Miréu quina traidoria!—los responguè l' heréu, cridant, irritantse mès á cada puraula y treyent foch pe 'ls caxals.—En Mas-Vidal ha fet trencar la mitja palanca del sèu costat.

En efecte, la palanca no arribava mès que fins á la meytat del clot de la riera, y veus aquí aquella professò de faldellins enribetats, mantellinas de puntas, joyas y altres primors, allí plantada damunt de l aygua, sense poder continuar lo sèu curs triuntant.

Los improperis que 8 varen sentir en totas aquellas bocas, contra l'infame, lo miserable, l'indigne, lo mal home, que 'ls havia fet aquella jugada, ja us podeu pensar que no tingueren fí ni compte. Mes com l'hora passava y ja hi havia 'l punt d' arrivar á la iglesia, fos com fos, dexaren córrer los insults pera més tart, y enviaren á buscar un carro á la masia, qu'ab uns quants viatjes de l'una á l'altra banda de la jera, los passí á tots en cosa de mitja horeta.

Un cop reunits á l' altre costat, y creyentse ja victoriosos, seguiren á tota pressa la marxa interrompuda, ab l' esperansa d' arrivar encara á temps al ofici quan tot jus an lo campanar de la parróquia, sentiren qu'aquest feya la senyal d'alsard Dèus y conexent llavoras que 'ls Mas-Vidals se 'ls ne riurian si arrivavan á missas ditas, giraren qua, repassaren la riera, y tots certs y mal mandats se 'n tornaren á la masia.

Pero aquella burla no 's podia dexar passar. L' heréu Oliver cridá aquella matexa tarde al sèu procurador, li doná sas instruccions l'endemá aquest últim compareguè ab un notari á ca 'n Mas-Vidal pera fer á aquest lo reguiriment de que tornès á posar la palanca en lo lloch hont havia estat sempre. Lo requerit feu de resposta que la riera, desde la meytat ensá, pertanyia á terras sèvas, y qui ell, en lo séu, disposava com millor li parexia.

L' endemá 's comensá 'l plet.

Ja havém dit, y tothom sab, qu' un plet entre duas familias, es un vesper de malas passions. Totas duas parts s'olvidan prompte del interés que 's disputan, plet se torna qüestió d'amor propi, font de miserables sentiments mòltas vegadas, y fin ller, segons com, de vils traicions y negres críms.

Críms y tot se cometeren per las duas parts pledejanta. No parlém de las fraus y malas arts que dins del plet foren empleadas, dels testimonls falsos que per un y altre cantò 's presentaren, dels documents que havian tractat de fer desaparéxer, dels notaris qu' havian comprat y dels jutjes que no sè si se ls havian venut.

De lo que tinch de fer especial menci dongui una idea del modo terrible com s' arrivaren á odiar aquellas duas rassas, es dels vils y reprobats medls de que 's valian pera destruirse 'ls uns als altr ara 's calava foch en un oliverí, sense que 's poguès trovar qui havia encés la primera espurna: ara resultavan enmatzinadas totas las ovellas d' un ramat: un altre dia queya estesa en mitj d' un camí l' euga que muntava un dels dos heréus, morta per una bala que mo se sabia d' ahont surtia y que, de segur, no anava per l'euga.

A cada punt suchcehian atentats misteriosos per aquest estil, y 'ls anomeném misteriosos, no perque ningú d'aquells vols dexès de compéndrer de hont venian y qui ls disposava, sino perque tothom s' ho callava encara que s'ho pensès, de manera que la la may havia pogut trovar lo rastre dels malfactors.

Lo cert es, que per aquell temps ningú vivia ab tranquilitat prop de las duas masías, y 'ls pagesos de l'entorn, cansats d'aquella lluyta tant empenyada, sempre deyan ab mal humor:

—¿Olivers y Mas-Vidals? ¡Ni may que n' haguèssem conegut cap!