La dida (1875)/20

CAPITOL XX.

Un ramell de nuvis.

Quan la Paula reflecsioná sobre la situaciò en que s' havia col-locat respecte de l' Antonia, comprenguè que tenia de posarse mòlt sobre sí, ja que l' enemiga que s' havia fet, distava mòlt de ser una enemiga vulgar, sino que, ben al contrari, podia considerársela capás de totas las malesas, ab tal de conseguir la victoria que la criada li disputava.

Per part de la pagesa ja s' havian romput las hostilitats, y axó la Paula no ho desconexia. Sabia que per ferli mal, l' Antonia estava treyent lo sèu artifici, y que, disfamantla sense cap escrúpol als ulls de 'n Jo seph, cada dia mès rendit á aquella hermosura, fins havia exigit algun cop que se lu despatxès ignominiosament de la masía, pero axó, ab tot y l' influencia que teuia sobre en Mas-Vidal, no poguè d' aquest conseguirho l' Antonia, puig ell, compassiu y cortés encara qu' ingrat, ab la Isabel, sa pobra muller, havia volgut privarla del conhort que li donava la companyía de sa criada tant volguda.

La Paula, donchs, veyentse forta en la casa, no s' espantá, ella lo que volia era continuar sempre al costat de sa frévola mestressa, y conseguint axó, poch se 'n hi donava de las manyas de l' astuta y pérfida filla del Oliver.

Pero, axó sí, de tots modos, comprenia qu' havia d' estar previnguda. No havia olvidat lo qu' en una de sas disputas ab l' Antonia, aquesta li havia dit, axó es, qu' era massa pobre pera lluytar ab ventatja ab qui tenia riquesa bastanta pera sobornar á tots los que la voltessin. La Paula, donchs, no confiava ab ningú, temerosa sempre de tractar ab gent venuda, pero no dexava de trovar la falta d' un ausili qualsevol, que li servís pera alcansar certas uveriguacions y donar certs passos que í n' ella li estavan privats, sots pena de dexar abandonada á l' Isabel, de qui no volia separarse ni un instant.

Pensant ab aquestas cosas, un dia la bona xicota, vá dirse:

—Al últim m' haurè de casar.

Y resolta desseguida á ferho, com á medi de conseguir millor lo sèu noble objecte, comensá á examinar als festejadors que contínuament la voltavan, per escullir, no lo que mès li agradès, sino lo que millor li servís per' ajudarla á sostenir la lluyta ab la rival poderosa de qui havia jurat triunfar.

Aquell entranyable carinyo que menava á l' Isabel, aquella nobla fidelitat, aquella verdadera protecciò que desde la mès tendra edat li dispensava, havian produhit en la Paula una aspiraciò, casi única, un afany al qual, sense donarsen cap compte, ho posposava tot, de manera qu' arrivantse á créurer predestinada pera ser l'ángel de la guarda de la pubilla Padròs, casi bè desaparesquè en ella, com si no tinguès temps ó en sòn cor no hi quedès espay, tot altre sentiment, tot altre desitj, tota altra ambiciò.

Per cò no es res d' estrany que quan tractá de buscarse marit, ho fes, no perque sòn cor ennamorat li demanès, sino perque ho creguè convenient á la empresa, y se 'l busquès no segòns una doncella guapa y axerida com ella lo podia desitjar, sino de la manera que 'l nessesitava perque l' ajudès sense pòr de que 'ls diners de l' Antonia 'l seduhissen.

Ab axó, vinga mirar y observar á cada un dels que se li acostavan á dirli amoretas. Ja us he dit que no eran pochs. ¿Ab quin d' ells la casarém?

Lo qu' es pera fer galanteigs, y ballar cocas á plassa, y fer música á la nit dels dissaptes, empolaynarse 'l diumenge ab lo gech llarch de vellut, la faxa de cinch vols, la morada barretina y 'l relicari penjat al coll, tots plegats y cada un servexen bè prou. ¡Galanta colla de plagas, per' alegrar á una minyona y ferli de lo matrimoni! Pero la Paula no buscava axó, y veus aquí qu' entre mitx d' aquella munió de nuv mès dolent l haurian pres mè sadas, ella no 'n trovava cap que fos del sèu gust.

Lo fill del masover ja li tenia dit: sempre qu' el vulguès lo senyor rector los esperava pera parlarlos en llatí. Ell era guapet, travallador, alegre y no li faltava un passament; pero ¡quin gat! No era pera parlar mitja hora en sério, y tot lo sèu punt estava en que las noyas lo vegessen fent tercerillas y cabriolas á plassa. Aquest no convenia.

Lo fadrí major de la fleca tampoch callava may, y 'ls pans jeperuts qu' havia fet pensant en la criadeta de ca 'n Mas-Vidal no tenian fi ni compte. Pero, fills mèus, era un interessadot, que fins se deya que jugava, y ab l' afany de parar un forn propi se pot dir que no tenia sossego. ¡Veyéu quin marit pera l' objecte que la Paula 'l buscava!

També hi havia un mosso del molí. Bon xicot, si no n' haguès estimat tantas com n' havia vist.

¡Lo que menava l' ordinari? ¡Bona proporciò pera tenirlo tot l' any fóra de casa!

¿L' hortolá, lo fuster, lo manyá, lo mosso del hostal, lo guarda-bosch, y una dotzena mès que la pretenian? A tots se 'ls conexia una tara ó altra, y principalment la de ser massa axerits; tots, una volta casats, haurian volgut manar á casa sèva, y la Paula volia ser ella la que manès.

¿Donchs, ab qui la casarèm?

Dexéula fer á n' ella.

S' ha possat al cap que tè de casarse, y ella es prou viva pera conseguir ferho al sèu gust.

Ja veuréu com á la fi sortir sortirá ab sòn intent de trovar un home que siga com ella vulgui, que fássi lo qu' ella digui, y que li cumplexi l' objecte principal perque ella s' ha decidit á ser monja d' aquellas que 'n diuhen de Sant Agustí, que ls agrada ser dos caps en un coxí.