La dida (1875)/3

CAPITOL III.

Los dos heréus..

Ab aquestas y ab las altras varen arrivar los primers anys de la centuria qu' ara corre.

Lo plet encara durava y no duya t s d'acabarse, y 'ls dos que s'esqueyan á ser en aquell temps los amos respectius de las duas masías, eran ja d'una edat bastant avansada, encar que no eran vells. Cap dels dos passava dels xexanta.

Ells seguian odiantse ni mès ni ménos que antepassats, pero la gent del país tenia l' esperans que las antigas quimeras s' acabarian ab la mort de dos jayos, vist lo natural que 's descubria en cada un dels dos heréus.

Lo de ca 'l Oliver era l'únich fill mascle qu' havia tingut sòn pare. Se deya Joan, y en ell hauriau vist un xieotús alt y grós com un sant Pau, mès rústich que 'ls ter s en que may clavé l'axada, y tant curt de gambals que no ha pogut apéndrer de lletra, ab tot y las amarguras passadas pe 'l pobre estudiant que li havia prés sòn pare. Era un minyò d'aquells que 's diu que Dèu los vá fer y 'ls vá dexar estar.

En Josephet Mas-Vidal ja era tota un' altra cosa. Era sol á casa sèva per' heredar á sòn pare, y aquest hi estava cego, sense que per estarho li faltès del tot la rahò. Lo jovincel tenia guapa presencia y millor garbo, bonas maneras y bon seny, y com que ja per aprotitarli posicions l'havian tingut cinch anys á Cervera perque seguís alguns estudis, encara que no hi rebés cap titol ni grau, resultá qu'adquirí una instruccioneta, que feu sòn tracte mòlt agradable y la sèva persona mòlt ben considerada per tots los pagesos d' aquells vols, que sempre deyan que l' hereuhet Mas-Vidal s' esplicava com un Cicero.

Mes ab tot y axó, lo vell Mas-Vidal no Josepet gayre mès joyòs qu' ho estava 'l vell Oliver ab lo tanoca de 'n Joan, s'entèn, per lo que tocava al punt de las enemistats entre las duas familias. Encara que, com s' ha demostrat més amunt, los dos fadrins eran de natural y de qualitats tan oposadas, en una sola cosa venian á semblarse, y era en lo poch espressos qu' un y altre semblavan pera conservar aquella quimera hereditaria.

En Joan no 's capficava per res, y tant sols se cuidava de menjar bons bocins, de fer casseras y de córrer les majors. En Josepet, durant lo temps passat fent sos estudls á ciutat, havia adquirit sentiments é ideas mès noblas y moderadas, y lluny de trovarse ab inclinaciò á sostenir aquell odi sistemátich, lo mirava ab repugnancia y fugia de péndrer part en aquells actes de indigna venjança que mès amunt hem referit.

La gent, donchs, no anava pas del tot malament quan, ficsantse en los dos minyons, assegurava que las renyinas de las duas casas tindriau fí, quan se n anessen del mòn los dos vells. Pero 's descuidavan de contar ab l'influencia qu' en est assumpto havia de tenir una tercera persona, que 'l dimoni, sens dupte, havia posat entre mitj dels dos heréus pacífichs, pera ventar y mantenir encés lo tió d' aquella rábia.