La dida (1875)/4

CAPITOL IV.

La filla esterna.

A mès del fill que ja us he fet conexer, á casa l' Oliver hi havia una filla.

Aquesta era totalment diferenta de sòn germá. Hermosa, garrida y dotada de bon talent natural, á més de quatre joves feya anar en renou, puig encara qu' ella no n' havia estimat may cap, li agradava que la galantejessen, y donava esperansas que desp convertir en desenganys.

Ella sempre deya:

—Per ara no 'm vull casar, que quan jo vulga,¡sè que no 'm faltarí un bon partit.

Era d'un génit altiu y vigor manava com un ludava com si ella fos la pubi petita, s' havia acostumat á mirar l'odi ver Vidals, com lo primer sentiment que devia regnar en sou cor.

Ella era la verdadera autoritat de la casa: y sòn pare, veyentla ab goig, tant entera, tant despatxada y tant fidel á las tradicions d' odi y amor de la familia, mòlts cops li havia proposat ferla pubilla, desheretant al tarambana de sòn germá, pero ella, sempre ferma en sos pensaments, li responia que 'l nom dels Olivers no s' havia de perdrer passant á una dóna, y treya aquell projecte del cap de sòn pare.

Quan aquest últim s'aná fent vell, ella, per sí sola, veyent que sòn germá no ho feya, s' emprenguè l' encárrech de procurar que la lluyta ab l'altra masia no decaiguès.

Semblava impossible, pero era cert, que tots aquells infames y crudels medls de causar mal, que fins allavoras no havian empleat mès que 'ls homes, ella, la bella nineta, la doncella de disset anys, qu' ennamorava y embadalia, vá ser qui 'ls vá disposar desde que vegè que 'ls anys debilitavan la energia de sòn pare.

Dintre d'aquell front pur se formavan los pensaments traydors, aquella boca tant rojeta y tan petita com un clavell quan esclata, era la que dava ordres pera cremar un bosch, enmatzinar un regariu ó disparar un trabuch durant la fosca de la nit, ab l'intent de matar á un home. ¡Quí 'ls ho haguès dit aymadors, que 's pensavan trovar en ella un cor tant noble, y qu' interpretavan la sèva enteresa, com eccès de virtut y dignitat!

Quan vá arrivar aquell dia de qu' ella parlava, en que determinó casarse, prou se n' hi varen oferir de partits brillants. Acudiren á demanarla tots los heréus qu' estavan en vaga. Pero per casars'hi, tant ella com sòn pare posavan una condició, que cap heréu de cara y ulls podia acceptar decorosament.

La condició era que 'l matrimoni s' havia de fer á la matexa casa payral, y que 'ls esposos tenian de víurer sempre en ella, puig ja per có s' imposava al heréu la obligació de mantenirlos.

No vá poder ser los heréus desfilavan axís que sentian aquell tracte, y al últim, si la donçella volguè dexar de serho, tinguè d' abaxar lo sèu orgull y consolarse de péndrer un fill estern, axó sí de bona casa, lo qual, creyentse mòlt favorit, s' hi casá mès ennamorat d' ella que no pas ella d' ell.

L' Antonia, qu' axís se deya, se sortí ab la si ab la del jayo, de no tenir de desamparar la casa y sas tradicions, y en ella, sent mès mestresa que sòn pare y sòn germá, se quedá vigilant, á la trasa las vestals antigas, pera que no s' estingís la flama d odi mortal, que tants anys hi havia illuminava las vellas parets d' aquella casa.