La dida (1875)/5

CAPITOL V.

Lo jurament.

Ben descansada vivia l' Antonia en lo mas Oliver, en companyia del encisat de sòn pare, lo babau de sòn marit y 'l baliga-balaga de 'n sòn germá, quan un dia vá cúurer damunt d' ells una terribla á inesperada des gracia.

Era pe'l setembre del any mil vuyt cents y tants.

En Godoy volia fer quintas á Valencia y Catalunya, y ls valencians s' havian alsat contra 'l govern de Madrit, assegurantse també que 'ls catalans los seguirian. Al objecte d' evitarho, lo favorit de Cárlos IV enviá cap á la nostra terra mòlts y mòlt llestos agents, javan com perdigers los llochs ahont se pirar, y no era poca la gent que ja havian á galeras, sense contarne alguns que pe 'l camí s' havian entrebancat ab la forca.

Un d'aquestos agents, acompanyats del batlle del terme y de vuyt mossos de l'Esquadra, trucá un dia, cap al tart, á la porta del más Oliver, que com

lo fret ja comensava, estava feya estona tancada ab barra, pany y baldons.

Los amos y 'l servey de la masia esperavan l'hora dé sopar, tots fent rodona al voltant de la llar, hont ja hi espaterregavan los primers tiòns d'aquell hivern, quan se sentí aquell truch. Ningú 'n tinguè cap desconfiansa, fóra del vell Oliver, que no la doná néxerj l'Autonia, qui allí era sempre la que donava las ordres, diguè á un dels mossos:

—Vés qui truca, Bialò.

En Bialò s'arrivé fins á la porta, y al cap d'un instant, digué alsant la veu desde allí mateix hont se trovava:

—Diu qu' es la justicia.

Lo vell Oliver se posá dret tremolòs y ab veu glassada, es filla:

—¡Me venen á agafar!

—¿A vos?—li preguntá l' Antonia sorpresa.

—Sí.

—¿Qu' heu fet?

—He conspirat, y en Mas-Vidal ha fet córrer l'espía.

—Amaguéuvos,—li diguè l Antonia.

Y mentres lo séu pare desuparexia de la pessa per anarsen al amagatall, ella, ab la serenitat que perdia, digué als demès qu' assombrats miravan aquella escena:

—Dexeume fer

Tot seguit cridá:

—Obra, Bialò.

Aquest, que no s' havia mogut del peu de la porta, ovrí la portella, y la justicia entrá en la casa.

—Santa nit.

—Santa nit.

Los mossos de l'Esquadra dexaren cáurer á terra las culatas dels fusells.

—¿A qui demanan?—preguntá l'Antonia, ab tò provocatiu y sense axecarse del escó.

—A don Anton Oliver—vá respòndrer lo batlle.

—¿Qué li volian?

—Tenim ordre d' agafarlo.

—Donchs, no hi es.

Allavors, l'agent de policia s' adelantá.

—Ja 'ns han dit que s' amagaria,—ligu favor d' un llum.

Y sense esperar que li donguessen, agafá una llumanera, y aná per passar una porta que duya al interior de la masia.

—¿Ahont ván?—esclamá l' Antonia, posant: de la porta y detenint als esbirros ab los brassos estesos.

—A buscar á don Anton—respongué 'l comissari.

—¿No 'ls he dit qu' es fóra?

—Ja sabém ahont lo tenim de trovar.

Se 'n entra cap endins, seguit dels mossos de l'Esquadra, l'arcalde y un del servey de la casa, á qui l' Antonia maná que 'ls acompanyès.

Ella se 'n torná á séurer, y murmurá sonrient ab triunfo.

—No 'l trovarán.

Pero encara no havia acabat de dirho, quan comparaguè lo mosso qu' havia seguit á la justicia, y ab ulls tots espantats, digué mitj sumicant:

—¡Ja 'l tenen!

—¿Qué dius?—esclamá l' Antonia.

—Se coneix ,—prosseguí 'l mosso,—que l' espia i ha enterat fins dels amagatalls qu' hi ha á la en perque se n' han anat drets al quadro qu' hi ha pen al primer replá de l'escala, han apretat lo clau, lo quadro s' ha obert, y darrera hi han trovat l'amo,

—¡Oh, ja ha dit bè 'l pare!—esclamá l' Antonia;—aquest tiro vè dels malehits Mas-Vidals.

Los esbirros sortiren al cap d' un instant. Ja havian fet presa: portavan al vell Oliver lligat com un Cristo.

Tots los de la casa se li anaren á tirar damunt per abrassarlo, mes l'agent los continguè, cridant ab enuig:

—¡Endarrera tothom!

—¡Pare!

—Ja ho veus, filla mèva.

—Vaja, aném,—diguè l'agent.

—¡Adèu siau!

Se l'endugueren, y la portella de l' entrada 's torná rá tancar darrera d' aquella trista comitiva.

Quan axó haguè passat, en Joan, que en tota la escena anterior no havia dit una paraula, vá esclamar tot aturdit:

—¡Ay, ay! ¿Qu' agafan al pare?

Ni ménos li vá respondrer ningú.

Ell no 's doná per desairat, y prosegui:

—Jo 'm pensava qu' á n'els richs no 'ls feyan res!

Los tontos á vega encertan, y llavoras aquell tonto ho vá encertar, perque l' Antonia, girantse á n' ell, li digué tocantli l'espatlla.

—Tu has dit bè, Joan. Als richs no se'ls fa mal. Nosaltres ho som, y no 'ns hem d' espantar.

L'endemá comensaren á fer passos pera obtenir la llibertat del près.

L' Antonia marxú cap á Tarragona, carregada d' unLas vá gastar totas, y 'u vá tenir de demanar mès. Darrera d'aquestas ne vá demanar d' altras, y d'altras, fins que 's vuidaren las gerras que n' estavan plenas.

De Tarragona, l Antonia se 'n vá anar á Barcelona, allí vá gastar mòlts més diners y se 'n vá tornar sense haver lograt la llibertat de sòn pare.

Los ván dir qu'á Madrit la conseguirian, y en Matén, lo marit de l' Autonia, á Madrit. Per çò foren necessaris més diners, y 'ls Olivers, ¡qui 'ls ho havia de dir! tingueren d' empenyar terras y firmar debitoris.

Al últim, quan hagueren viatjat prou, gas y sofert prou, sortí un indult que 'ls torná 'l pares mes no aquell robust y sá que 'ls hi havian près déu mesos avans, sino un pobre vell, malalt y atropellat, que 's ficá al llit axís qu' arrivá á casa séva y que no se 'n axecá mès, perque al cap d' uns quince dias se vá morir.

L' Antonia, que no s' havia tret mès del cap, que tot aquell dany los hi causavan los Mas-Vidals, tan bon punt haguè clòs los ulls de sòn parc, quant, estenentla má damunt del cadáver y rompent lo religiòs silenci que fins llavoras havia regnat en l'arcoba, diguè pausada y solemnement:

—Ja ho veyéu. Los Mas-Vidals nos han fet pers guir, váren sepultar al pare en un calabosso, nos han arruinat, nos han assesinat á aquest pobre vell, pero ¡Dèu me negui sa eterna gloria y al infern me vegi cremant per una eternitat, si no cumplexo 'l jurament que faig damunt d' aquest cós difunt, d' esterminar la riquesa, lo nom y la memoria dels Mas-Vidals!