La dida (1875)/6

CAPITOL VI.

La jova.

Ara dexém estar als Olivers, y nosaltres, que no necessitém palanca, passém la riera, y anèmsen cap á la masía dels Mas-Vidals, hont tenim de fer un' altra pila de conexensas.

Mentres la familia dels primers passava totas las trifulcas qu' acabaren ab la mort del cap de la casa, la dels Mas-Vidals estava de festa, puig lo mateix dia en que posaren prés al vell Oliver, l' heréu Mas-Vidal se casava ab l'orfaneta de ca 'n Padròs, qu' era una pagesia riquíssima del Vendrell.

L' Isabeleta Padròs s' havia quedat seuse pare ni mare, y única mestressa d'un bon patrimoni, avans d'arrivar á la edat dels disset anys.

Si la voléu conéxer, afiguréuvos una criatura sendilla, tendre, adorable, sense cap esperiencia del mòn, ab lo qual no havia tingut jamay cap tracte, y per lo tant, ab lo cor obert de bat á bat, á tots los afectes, á totas las impresions.

No solsament ignorava encara quina cosa eran penas, sino que tampoch sabia lo qu' eran alegrías. Com se veya al mòn sense un costat, y s'havia criat mòlt encongida y temerosa, may anava á balls ni á festas de cap especie, axís es, qu' ab tot y qu' era mòlt bonica, los fadrins ab prou feynas la conexian, y no teniu festejadors.

De si era bonica, féuvosne cárrech. Tenia un còs menudet y bufò, que lleuger y gracioset caminava pels camps, com una papallona quan cerca flors, las herbas y las violas boscanas qu' ella, anant y venint de missa, trepitjava ab la punta del sèu peuet calsat ab un tapinet com un didal, ni ménos se 'n sentian, y casi bè semblava, qu' alsantse ufanosas quan la veyan venir, desitjavan lo gvig de ferli de pintada y olorosa catifa. Ella era rò com un fil d'or, blanca com un llessamí, ab uns ulls negres com duas mòras, que may havian reflectat altra cosa que la bondat y l' ignocencia, y una boca petitona, que semblava que no gosè á parlar, pera no esborrar la dolsa y amable rialleta que constantment tenia sòn niu entre mitx d' aquells llavis, vermells com una cirera.

Los parents que la voltavan, un dia li van dir:

—Isabeleta, tu t' haurias de casar.

Y ella, que may s' havia ocupat, ni en pensament, de semblant cosa, tota sorpresa, vá deixar cáurer un ram de flors, qu' en aquells moments estava aplegant, y no vá saber que respóndrer.

Tenia una amiga, qui era una criada mòlt viva y espatutxina, ab qui ho consultava tot, y aquell vespre li vé dir quan se quedaren solas:

—Avuy las tius m' han dit que m' hauria de casar.

La sèva amiga li vé respondrer:

—Tènen rahò.

Y veus aquí á la pubilla convensuda y disposada á péndrer la má del nuvi que li portessen.

Lo nuvi que li váren dur, vá ser en Josephet Mas-Vidal, que, com qu' era un minyò de vint anys, guapo, bon mosso y ab aquell ayre que senyorejava, no lar del tot á l' orfaneta, y ménos á la criada d'aquesta, que la vá acompanyar á péndrer las vistas, y qu' era principalment á qui havia de pláurer, perque la Isabeleta no feya res qu' ella no li diguès qui estava bè.

En Josephet, per altra part, vá ser del parer que nuvias com aquella, taut fina, tant delicada y d' una bellesa tant ideal, ne trovaria pocas entre mitx dels terrossos d' aquells camps, y vist que sòn pare may li callava que no volia morirse sense véurerl' casat, acceptá 'l prometatxe, y ab quatre dias, com aquell qui diu, los dos jovençels váren ser marit y muller.

Axís com, per lo regular, quan en una casa hi entra una jova, tot se muda y tot vá en renou, casa de 'n Mas-Vidal, per lo que toca á n' aquest punt, semblá que no hi haguès entrat tal jova, ni s' hagués fet tal matrimoni.

Lo carácter angelical de l' Isabel, la feu tot se estimada de tothom, y fins los parents del marit ne deyan bè.

Al principi, com li havian dit que l'es navan, era sabut y llegit, la pobre no sabia com ferho pera véneer lo respecte qu' aquell li inspirava, pero, poch á poch, aná veyent que lo tenir lletras no era cap estorb pera ser amant y bondadòs, trovó qu' al contrari, los qu' havian estudiat á Cervera, sabian dir las cosas més dolsa y delicadament, y trencant aquell glás del principi, s' entregá ab tota confiansa á estimar al sèu home, de qui en pochs dias quedá tendre, 'l y perdudament enamorada.

L' única cosa que vá demanar com un gran favor, fou que li dexessen portar ab ella, aquella criada en qui tenia posada tanta confiansa y tant carinyo. No's tè de dir qu' en Josephet no possá cap dificultat á una pretensió tant senzilla, y ab axó, lo dia que la órfana 's trasladá á víurer en la masia dels Mas-Vidals, tambè hi compareguè darrera d'ella aquella minyona, ab una caxa de fusta blanca al cap y un farsell sòta de cada bras, tant franca y despatxada, tant alegre y servicial, qu' avans d'un' hora ja s'havia fet amiga de tot lo servey, y 'ls mossos y las criadas l'obehian de bon grat, lo mateix que si fos á la casa de tota la vida.

Ab aquesta minyona nos hi hem de tractar o mentres duri aquesta historia.

Ab axó, crech que val la pena de que la coneguém bè.

Tinguémhi, donchs, una assentada.