La dida (1875)/7

CAPITOL VII.

La Paula..

Aquella minyona era la Paula.

Filla d' uns pagesos d' Agramunt, carregats de canalla y escassos de bèns, havia arribat als dotz' anys, com hi arrivan casi bè totas las criaturas, es dir, sens adonarse de la pobresa que la voltava, ni dels travalls de sòn pare pera omplir tanta boqueta famolenca com s'ovria cada matí al voltant sèu.

Pero quan la Paula vá cumplir aquella edat, se li observá que lo sèu génit s'anava posant, que 's tornava endressada y trevalladoreta, y qu' al mateix temps prenia un ayre reflecsiu que la feya semblar una dona. Ajudava á sa mare á escombrar y á fer la cuyna, cada matí vestia y pentinava als sèus germanets, los hi apedassava ls genolls de las calsas, y fins los hi dava alguna morma quan li tornavan fets uns xops y bruts de fanch, per haverse ficat al rech ab la golosina de pescar anguilas.

Lo qu' á n' ella la tenia mès capficada, era véurer com s' escarrassuva sòn pobre pare, sense que may poguès avansar res; sentia uns grans y poderosos desitjos d' ajudarlo, pero com se veya tant petita, no savia com arreglars'ho.

Ella s'aguantava, s' aguantava, pero al últim, tantas llástimas vá véurer, y tant ab ell ve condolia bon cor, qu' un dia, ab tot y véurers' qu' era un nap buf, vá resòldrer no esperar més, y diguè al sèus pares:

—Jo me 'n vull anar á servir.

A n' els pares ja 'ls dolguè, pero com que sa situació no 'ls permetia ferhi gayres escarafalls, li uprovaren lo pensament, li buscaren algun empenyo, y sapiguent qu' á casa 'n Padròs del Vendrell necess una criada, hi enviaren á la Paula, qui hi entrá á servir sense guanyar mès soldada que la vida y un vestit cad' any.

A ca 'n Padròs hi haguè al cap de poch temps las duas morts que dexaren órfana á la pubilleta, y aquesta, necessitant un cor ab qui comunicarse, de tal manera ab la criadeta, que en tota sa vida tinguè ni buscá un' altra amistat.

La Paula era tota al revés de sa mestressa. En compte d' agradarli 'l retiro y la soletat, en compte de ser vergonyosa y fugir de la gent, sempre l' hauriau trovada allí ahont hi havia tabola, tots los que la tractavan la tenian per mòlt graciosa y axerida, y axó feya que per tot arréu fos sempre ben rebuda. Tot ho corria, tot ho veya, tot ho escaldufava, tot ho sabia, y quan estava cansada d' escoltar qiientos, novas y rahons, de seguir masos, èras y vernedas, se n' anava cap á la masia á entretenir alegre y carinyosament á la primpceseta melancólica, de qui era dama y favorita.

Si ella hagués volgut, no hauria tingut may de fer res, passant una vida com una majordona, assentada en la cambra hont l'Isabeleta feya puntas ó brodava canyamasso, pero com tenia aquell génit tan viu, deya que no se sabia estar sense fer res y que no volia que li dessiu lo pa de franch, y 's ficava en totas las feynas de la casa.

Sabia de tot, cuynava com una coquessa, planxava com la mès trassuda cambrera, feya dissapte, emblanquinava, arreglava las penjarellas de tomátechs y rahims pera l hivern, entenia de fer confituras y pastava millor qu' á cap fleca. Fins s' havia posat al cap apéndrer de lletra, y ab l'ajuda d' una cartilla rebregada de quan l'orfaneta anava á costura, y la curta ciencia d' un mosso qu' havia estat llech y qu' ab prou feyna 'n sabia per ell, la xicota se sortí ab la sèva de enténdrer los llibres.

Aquest saber era 'l que se li conexia. Pero 'n tenia un altre que ningú li sospitava, com era, fer comptes de memoria ab tota precisió, dar consells y parers sobre interessos, conéxer si convenia la venda d' una cullita, dir si era car ó barato lo camp que 's tractava de comprar, y altres semblants punts de la ciencia d' una casa, de que pocas dónas sólen estar enteradas, y ménos á l'edat dels disset anys, qu' eran los que podia tenir la Paula.

Pero totas aquexas habilitats, ella era prou avispada pera no donarlas á compéndrer, y no mès las feya servir quan, á solas ab la pubilleta, aquesta li demanava consells sobre la marxa dels sèus interessos; y mès de quatre vegadas que 'ls tutors de la noya se n' havian tornat ab la qua entre las camas, per no haver pogut enganyar á aquella pera alguna operació qu' á n' ells los duya ventatja, ben lluny estavan de pensarse que qui 'ls havia posat lo veto, fos lo trasto de la criada, que la sabia més llarga qu' ells.

Al mateix temps, la Paula s' havia fet una noya com un pom de flors. Era alta, ben plantada, ab una rosa á cada galta y uns ulls que llambregavan com duas fogueras. Damunt dels ulls, se li estenia un front com una plassa, que feya saber á qui no la conexia, la natural inteligencia ab qu' estava favorescuda. Ara ja us podeu figurar, qu' ab aquella cara, ab aquells ulls, ab aquells disset anys y ab aquell génit, la Paula feya tronar y plóurer. Tots los mossos fadrins del Vendrell se morian per ella, y no sortia de casa que no li an sen dos ó tres al darrera. Ella ab tots feya broma, si 'n trovava algun llarch de dits, los hi escursava ab una nata ben donada, y quan li parlavan de casori, responia qu' encara no tenia la casera y que quan fòra hora ja 'ls avisaria.

Ja havém dit que quan se tractá 'l casament de sa mestressa, ella vé haver de donarhi la sèva aprobació, sense la qual aquella no s' hauria pas casat. Y tant durant lo nuviatxe, com desprès del casament, continud sent la confidenta de lo que sentia y pensava la pubilleta Padròs. Ella fou qui destruhí lo respecte qu' en Joseph imposava á sa desposada, y ella la que contribuhí á l'enamorament qu' havém esplicat.

Veyent á sa mestressa tant enamorada, tant ben rebuda, tant ben tractada, veyent lo goig, la tranquilitat, lo benestar qu' en aquella casa 's disfrutava, lo mateix dia que vé arrivarhi, vé dir á l' Isabel, abrassantla ab tot l' afecte que li tenia:

—¡Aquí sí qu' estarém bè!

Ara falta véurer si ho vé endevinar.