La dida (1875)/8

CAPITOL VIII.

Lo brot d' olivera.

La matexa tarde, y á la matexa hora que finava 'l vell Oliver, en brassos de la sèva filla, que li tancá los ulls ab aquell terrible jurament de venjansa, en Joseph Mas-Vidal arribava de cassera, y á la porta de la masía entregava á un mosso la escopeta y 'l sarrò, del qual despenjá un parell de perdius y una llebra.

Ab aquestos trofeus de sa victoria, y seguit del perdiguer que se li enredava entre peus fent salts y remugant d' alegría, lo jove se 'n entrá á la cuyna, ahont, sentada en l'escò, hi troví á sa muller, que ansiosa l'esperava parlant ab la Paula, que tambè prop de la llar s' escalfava, sentada en una mesura de blat, girada cap per avall.

—¡Alsa, fredolicas!—diguè en Joseph, acostantse cap al grupo de las duas donas.—Los arbres ja brotan ¡Y encara heu de cremar llenya?

—¡Alsa, cansoner!—li responguè sa esposa, ab lo mateix tó festiu.—Pera cassar duas perdius y una llebra, ¿has tingut d' estar tota la tarde?

La Paula s'axecó pera fer lo cumpliment á sòn amo, y fent lo dissimulat, se girá d' espatlla, posant en un recò la mesura ahont seya, mentres los dos esposos s' estrenyian amorosament las mans, y ell feya un suau petò en lo front pur y trasparent, com un cel de maig, qu' ella li presentava.

—Vina, séu:—li diguè ella.

Y ell s' assentá en l' escò, al sèu costat.

—¿Y 'l pare—preguntá en Joseph un cop assegut.—¡Qu' es estrany que no siga aquí!

—Deu ser al hort. Ja sabs qu' ara tot lo sèu gust es regar las llegums.

—Allí l'he vist,—afagí la Paula,—tot afectat ab unas monjeteras que los cargols se li menjan.

—¡Pobre paret—diguè l' Isabel.

—Se fa vell—responguè en Joseph.

Y agafant un ferro llargarut se posá á forgar en la llenya que cremava en la llar, pera que fes mès flam y dongués més calor.

—Mira, mira 'l que 'ns deya fredolicas—diguè la Paula rient.—Sembla que mòlt bè us agrada trovar la foguera encesa.

—Tambè teniu rahò;—contestá en Joseph alegrement.

—Per çó que sè que sempre que surts, tornas glassat,—afagí la Isabel,—m' he entretingut ab la Paula preparante aquest foch.

—Dèu t' ho pagui.

—¿Veyéu com lo fredolich sou vos?—continuá la Paula.

—Sí; no faig pas gayre bon pagés.

—¡Es clar! Tu estarias millor si anèssem á víurer á ciutat.

Axó ho diguè l' Isabel ab una pressa, que donava á compéndrer qu' aquell pensament no li havia ocurregut de cop, y en lo sufocada que 's quedá desprès d' haverlo espressat, acabí de provar qu' alló era alguna cosa mès fonda qu' un senzill acudit.

—¡Anárnosen' á ciutat!—li responguè en Joseph.—¿Y 'l pare? Desprès, ¡qué no estém bè aquí?

L' Isabel no torná resposta, y 's quedá tant trista com si alguna pena mòlt grèu li omplenès lo pit. La Paula, sempre endressant y trastejant per 'llí, llansá una mirada als dos esposos, y feu ab la boca un gesto, que solia fer quan alguna cosa no li sortia com ella esperava.

Hi haguè una llarga estona de silenci, fins qu' en Joseph, alsant los ulls y veyent la tristesa que s' havia apoderat de sa esposa, li preguntó, estrenyentli una má ab tendresa:

—¿Qué tens?

—No, res,—contestá ella.

Regná un nou silenci. Mes, en Joseph, qu' estranyat y ansiòs s' havia quedat eczaminant lo rostre de sa muller, vegè duas llágrimas que per ell devallavan, y llavoras, mès alarmat, torná á dir:

—Pero ¿qué tens, Isabel? ¿Qué 't passa?

—No, res; ja t' ho he dit.

—¡No, no, vida mèva!—continuá ell, passantli 'l bras per darrera del cós y atrayentla cap ó n' ell.—Tu tens alguna pena. Jo acabo de véurer llágrimas en tos ulls, ¡y jo no vull que ploris, amor mèu! Dígam', ¿qué tens? dígam', ¿per qué ploras...?

Ella no responia, pero la Paula, qu' era la nata pera ficarse allá hont no la demanavan, mormolá desde 'l racò de la cuyna, hont s' estava endreçant uns quants plats negres:

—¡Es clar, que plorará!

—¿Ho sabeu vos, Paula?—diguè en Joseph girantse cap á n' ella.

—¡y no ho haig de saber? Si voleu que us ho espliqui, aviat us ho haurè dit.

—Digueu, ho vull saber.

—Donchs, ¿sabeu qu' es?—continuá la Paula acostantse á l'escò.—Qui avuy li han esplicat axó d' aquestas quimeras que teniu ab los de ca 'l Oliver, y com li han dit qu' us tireu tiros y us feu tant mal com podéu, y qu' axó vè de mòlt antich, veus aquí ¡la pobra!... perque está trista y voldria que us en anesseu á ciutat.

—¿Aquesta es la tèva pena?—preguntá en Joseph á sa esposa.

—Si no hi ha motiu pera tenirne, ¡ni may!—exclamá la Paula tornantsen á endressar l' escudeller.

—¡Sí, Joseph!—diguè per fi l' Isabel, animada ab lo comensament de sa criada.—M' han esplicat exa historia pahorosa, y de des que la sè estich esglayada de pòr. Diu que 'ls Olivers sòn mòlt mala gent...

—No tinguls cap pòr, Isabel. Axó fou avans, pero ara ja s' ha acabat.

—Per tu, sí, ja ho crech, perque no ets capá una guerra tant traidora, pero ells...

—Per ells tambè, jo t' ho juro... Tranquilísat. L' heréu Oliver es un bon xicot, incapás de volguer ni de pensar mal.

—¡No puch, no puch tranquilisarme!... Si una nit t' esperessen... ¡Dèu nos en guart!

—No temis res d' axó.

—¡Oh, sí, tot ho temo! Ja sè qui sòu aquesta gent, sè que tots naxen ab lo cor ple de verí contra vosaltres, que no pensan més que en desgracias y venjansas, qu' han dit mès de mil vegadas, qu' entre vosaltres y ells jamay pot haverhi reconciliació ni pau!

En aquest punt se sentí una veu que deya á la porta del mas:

—¡Ave María Puríssima!

—Sens pecat fou concebuda,—responguè la Paula.—Entreu, qu' aquí hi ha l'amo.

Entrá un pagés tot vestit de dol desde la barretina fins á la beta de las espardenyas.

—¿Qué se us oferia?—li preguntá en Joseph.

—Vinch de part de l'heréu Oliver y de sa germana, á fervos saber qu' ara sòn pare acaba de finar, y que xi demá, á dos quart de vuyt, voléu venir al enterro, 'ls faréu tant de favor.

—Diguéulos que 'ls aprecio mòlt lo convit, y que no hi faltarè.

Lo pagés se 'n torná, y en Joseph, dirijintse á la Paula y á sa muller, que ja 'l miravan mès tranquilisadas, las hi digué:

—¿Ho veyéu? Ja hem fet las paus. Los Olivers matexos nos envian lo brot d' olivera.