La dida (1875)/9

CAPITOL IX.

Las paus.

Efectivament, ab aquella inesperada y amistosa vitació, l' Isabel se tranquilisá, y no torná á parlar mès á sòn marit d'anarsen' á víurer á ciutat.

La matexa Paula, que per esparvillada que fos, no podia suspitar sense motius, prengué de bona fé aquell recado, y 's quedá convensuda de que las renyinas dels Olivers y 'ls Mas-Vidal s' havian acabat.

L'endemá, en Joseph assistí á l'enterro del vell Oliver, lo qual fou una sorpresa tant agradabla per tota la gent d' aquell país, que 'ls uns als altre van l'enhorabona, com si s' haguès tractat del terme d'una verdadera guerra.

La sola y única persona que no, s' alegrá d' aquell felis succès, fou lo vell Mas-Vidal que, com á vell, per antigas preocupacions de familia, y repetia que 'l fet d' aquellas paus era una traició á la memoria dels sèus passats.

Axís es, que quan sòn fill torná á casa sèva, desprès de l'enterro, se'l trová mòlt ofès, esperantlo al cap del camí que s' estenia desde davant de la porta de la masia fins al peu del puig en que aquesta s' axecava. Ja conegué en Joseph que sòn pare tenia algun assunto sério de que parlarli, puig s' havia acostumat, sempre qu' en tal cas se trobava 'l vell, á esperarlo en la punta del camí espressat.

—¡Ola, pare!—li diguè en Joseph.—¿Y axó? ¿Qué hi ha de nou?

—Aquí t' espero,—li contestá 'l vell—pera parlarte del pas que vens de donar.

—¿Quin pas voléu dir?

—Lo d' anar al enterro de l' Oliver.

—Aném, home; no siguéu axís... Ja m' hi pensat qu' us hi afectariau.

—¿Y no m' hi haig d' afectar?... ¿No sabs que 'ls Olivers sòn los mortals enemichs de casa nostra? ¿No sabs que 'ns tenen la guerra declarada fa mès de cent cinquanta anys?

—Per çó mateix s' havia d' acabar.

—¡Ay, si 'ls tèus avis t' escoltessen!—exclamá 'l vell tot disgustat.

—Si ells m' escoltèssen,—continuá l' heréu,—los diria que jo serè fidel á totas las tradicions de la casa, que pugan fer honra al séu nom, y fer respectable sa memoria, pero que jamay voldrè portarme com un bandoler, pera sostenir una lluyta d' emboscadas y vilesas, inspirat per un odi, que ni jo esperimento, ni may ha tingut una verdadera y justa causa.

—Mira, Josephet ,—li replicá lo vell;—jo no dexo de conexer, que certas cosas que'ns hem fet los uns als altres, no poden defensarse, y qu' á un jove del teu cardeter per forsa li han d' esser repugnantas. Per çó may t' he incitat perque 't valguesses de malas arts, ni de reprobablas venjansas contra dels Olivers, jo mateix, ja has vist, qu' una volta se 'm calmá 'l primer foch de la juventut, may mès he donat cap ordre, ni cap pas pera fer mal als nostres contraris, pero m' he mantingut ferm en no véurerl's ni tractarlos, y axó es lo que tu haurias degut fer.

—Pero... ¡home de Dèut 3No veyéu qui ells han sigut los primers que se 'ns han rebaxat?

—Pitxor per ells, axí hauria sigut mès gros lo nostre despreci.

—¡Vos us penseu qu' encara estém en aquell temy —esclamá en Josephet, una mica mès ecsitat ab la matexa conversa.—Donchs no solsament han mudat los temps, sino tambè las personas. Los Olivers, ja no sòu , aquella gent rústica y esquerpa d' allavoras; si haguèsseu vist com m' han rebut... Sobre tot la filla, l' Antonia... ¿Alló es tot' una dóna! Amabla, intel-ligenta, ben educada... y guapa... ¿Sabéu qu' es guapa de debó?

—Pero 's vá casar ab un estern ,—responguè 'l jayo, ub una rialla de fonda complascencia.

—No pas perque no meresquès un rey,—replicá l' heréu, ab un tó apassionat, que feu alsar los ulls á sòn pare pera mirarlo ficsament.

—Ne vens mòlt prendat—li diguè aquest últim.

—Si, á fé. Es una dóna de totas prendas,

—¡Anèm, vèst—cridá 'l vell ab gran irritació.—¡Sembla qu' aquexa dóna t' hagi donat pá fregit!

Y li girá l'esquena ab una rebolada.

Lo jove se quedá aturat en mitx del camí, sol y pensatiu, mentres sòn pare s' allunyava irritat y mormolant.

—No m' ha donat pá fregit—diguè en Joseph per ell tot sol,—pero si jo l' haguès coneguda avans...

Y com si li dolguès aquest pensament, se passá ab forsa la mé pèl front, y 's posó á caminar pronunciant:

—L' Isabel ja es bona xicota.

Poch avans d' arrivar al portal de la masía, 's trovó ab sa muller, que sortia á rébrerlo ab aquella rialla amorosa y plascentera qu' es la gloria del bon marit, y l' anunci mès infalible de la ditxa que regna en una casa.

En Joseph abrassá á sa muller ab mès forsa de lo qu' acostumava, y la saludá ab paraulas encara mès ardorosas de lo qu' ell solia dirigírlashi.

—¿Cóm ha anat?—li preguntá ella.

—Mòlt bè,—li responguè en Joseph.

—¿Has vist als parents?

—He parlat ab la filla Oliver, qu' es la qu' ho dú tot á la casa, y m' ha fet lo millor paper del mòn.

—¡Gracias á Dèu!—esclamá l' Isabel plena d' alegria.

—Nos hem fet mòlt amichs¡m' ha donat espresions per tu, y m' ha dit que passat lo dol ja't vindria á véurer.

—¡Ara sí, qu' estich contentat—diguè ella, abrassant novament al sèu marit ab tot l'afa —¡Ara sí, que crech que sòn fetas las paus!

La pobreta, poch suspitava qu' ella era l'única per qui aquellas paus eran una declaració de guerra.