La dida (1875)/Prólech

PRÓLECH.

---

A. D. Joseph Feliu y Codina

Estimat amich.

He llegit la novela, ab Ja qual te proposas obrir la série de las que tens intent d' escriurer, pintant las costums y principals fets de la nostra terra catalana. Y al tornarte 'l manuscrit, vull ferho, acompanyante aquestos quatre mòts de lletra.

Del mèu drama La Dida, n' has fet una tant original novela, has sapigut presentar tipos tant admirables, deguts á ta eren propia, y ab tanta exactitut retratar los que vaig dibuxar en lo teatro, qu has viugut á completar, y gracias te sian dadas, lo quadro de costums que vaig escriurer. Quan axó he vist, m' he dit que faria malament si no completès, ab un incident,—pot ser, y sense pot ser, insignificant, pero incident verdader,—la tèva obra. ajudant d' aquest modo, é presentar ab tots sos detalls, las ja populars figuras de 'n Roch y la Dida.

Aquestos dos tipos, no sòn, ja ho sabs bè prou, creaciò de ma fantasia: encara 's Lrovan plens de vida, si bè ja bastant vellets, y del natural han passat á la ficciò de la escena.

Y no 's cregui que parlo volent dir qu he fet una personificació d'una classe, no: la Paula ab sòn natural talent, en Roch ab sa sumisiò resignada, y abdòs ab sòn desinteressat carinyo, han prés part en l'acció d'un drama, semblant al que en lo teatre se representa, pero mès terrible, puig sempre s' ha de descartar en la obra dramútica, las tres quarlas parts de la realitat de la vida.

En un de mos viatjes á la montanya, conegui á la simpútica parella. Ja havia comensat á envellir: ja, lluny de la noyeta, qu' estava feya temps casada, vivian la meytat de l'any ab l'alegria que l'altre meytat havian de tenir, fent llarga y sempre felís estada en companyia de la Roseta.

Ja eran, per lo tant, lo didot y la dida clásichs; es a dir los qu' estiman pe 'l sol gust d'estimar.

Tu tambè los has conegut. y erech inútil estèndrerm en detalls.

Mes, lo que tu no sabs,—y aquí vè l'incident á qu' he fet referencia,—es que'n Roch y la Paula han tingut la per ells inmensa satisfacció, de véurers «en cos y ánima,»—sòn paraulas sèvas, presentats al públich del Teatre Catalá.

Un dia, me va ocorrer que tenia de satisfer un déute sagrat, al mateix temps, que podia disfrutar un moment lo goig de véurer frente á frente l'original y la cópia: lo déute, ja pots pen ichss es á dir, los sar quin era, pagar la inspiració que en mi feren núxer lo marit y muller 3 lo goig que gosar volia, ja veurás quin y ser.

Dit y fet: lo mateix dia y en lo mateix punty hora en que tal pensament tinguí, vaig agafar tinter, paper y ploma, y al amich qu' en la montanya vivia, al costat de la caseta del honrat matrimoni, li vaig pregar per mor de Dèu, en una carta, que fès lo que poguès pera remétrem lu desitjada parella á tornada de corréu.

¿Pot ser pensarás que li vá ser mòlt difícil cumplir mon desitj? Donchs si axó créus, de mitj á mitj t' enganyas.

La Paula y en Roch eran, es veritat, lo que mòlts pagesos sòn, ròures qu' es difícil, sino impossible, desarrelar de la terra hont han nascut. L' anyorament los matava si s' estavan mès dels tres dias de rúbrica á mercat, á tira ó á festa major, no 's trovavan bé sino á n' aquell racò de mòn, ahont, dirém que pitjor no s' hi podia estar.

Mes quan la noya vé ser casada, y ells la vejeren embadalida ab l' amor de sòn espós, y mès tart ab lo dels sèus fills, comensaren á trovarse sols, y fins quasi bè gelosos, y llavoras, l'anyorament, la migransa, la tristesa, l'aburriment y fins lo mal humor andreu omplir la caseta de la montanya, quan los dos jayos se'n hi tornavan desprès d'haver passat una tungada en la masia: aquella caseta, hont, lluny de a noya, no podia haverhi sol. vida y amor per en Roch y la Paula

Llegexi lo lector las sentidas púginas y la carta plena de tendresa que de la separació y de la soletat de la dida y de la noya parlan en la teva novela, y no tindrá necessitat de que li espliquém cóm y perqué desd' allavoras res ha sigut tant fácil com la trista parella.

Sembla que ab lo mohiment y la vista de nous objectes volen oblidarse de sa preocupació eterna; sembla qu' afanyosos busquin la distrecció, y «veyent mòn,» com ells diuhen, dexin de véurers sols y vellets y tristos en sa pobre caseta.

Vet' aquí per quina rahò, encara quasi no havia tingut temps mon amich d' enterarse de ma carta, quan ja la Paula y'n Roch, sofrint los trontolls de l'inmensa galera,—qu' encara hi ha goleras per mès impossible que 't sembli—feyan lo camí de Barcelona.

Jo vaig sapiguerho moments avans de qu' arrivèssen.

Passo per alt l'arrivadu y la rebuda la abdòs forasters al véurer la segòna capital d' Espanya; sòn imponderable desitj de passejar, sa rústica pòr d'ésser enganyats, sas riallas, sas exclemacions. Y sobre tot, la pluja menuda de preguutas que varen fer cáurer damunt mèu.

Sols dech ferte notar, qu' una essencial diferencia se veya en lo matrimoni: tant com lo marit deya lo qu' á la boca li venia, tant la Paula, ab tot y que li era mòlt difícil contenir s' admiraciò, semblava voler posar compte en no admirarse de res.

A tu, que conexes lo carácter de nostres pagesos, no 't sorpendrá l' empenyo de la Paula. Lo ver pegés de talent. pero imbuhit en totas las preocupacions de sòn poble, per mès qu' admirelo nou y lo bonich en la ciutat, no vol confessar qu' alló per ell sia nou, y gracias si 's digna dirnos qu' ho trova bonich.

La Paula era y es una pagesa de cap á peus.

Pero ahont mès que may vé donar mostra de sa forsa de voluntat, vé ser en lo teatre, lloch ahont en Roch per poch promou un escándol, veyentse fotogratiat en l' actor.

Feyan aquella nit la no sè quantas representació de La Dida, tant magistralment representada per la senyora Soler, lo senyor Fontova y 'ls demés actors del Teatre Catalá.

Los dos forasters estavan col-locats en la tercera fila de butacas: lo teatre plé com un óu, y jo llegint en los ulls de marit y muller las impresions d' abdòs cada cop mès vivas.

No parlém de sa sorpresa al véurer los llums, la concurrencia y los adornos; axó ja s'ha dit. mils de vollas parlant de forasters: aném á la comedia, y al efecte que vú produhir en los convidats.

La Paula, erta com un bastò, aprelant ab la dreta lo mocador planxat, d' alta etiqueta, com es sabut, entre la gent del camp, fitas las miradas, units los llávis, inmóvil, sorpresa, veya á un' altra Paula accionar com ella, com ella prevéurer, calcular, y sobre lot, estimar infinitament á la pobre órfana de mare.

En Roch estava al revès: lo bastò entre las camas, abdòs cólzers apoyats en los brassos de la butaca, y plegadas las mans. lo cós inclinat, la boca oberta y esbarats los ulls.

Com pots figurarte, jo esperava una rialla contínua, una exruidosa, pero vaig quedar enganyat.

En Roch, al véurer á 'n Fontova, que feya lo sèu paper, vá posarse dret com si á un ressort obehís, allargá la má en direcció á l'escena, pronunciá dos ó tres paraulas inarticuladas, y torná á cáurer, en mitj dels ei fuera Lo que may dexan de prodigar los espectadors.

Fora d' axó, res mès.

Tota la funciò la ván vèurer com he dit. Desprès d' acabat lo drama, encara guardavan abdòs las matexas posicions descritas.

¡Admirat'! En Roch, tant espansiu, tant franch y tant xarrayre, no vá ser lo primer que 'm vá comunicar sas impresions. La primera vá ser la Paula.

A l'endemá d'aquella nit, la dida me vá contiar: primer, que tot lo qu' havia vist, ja feya mòlt temps qu' ho sabia: segòn, que no entenia com s' ho arreglavan per escarnir á la gent tant bè, y tercer y principal, que semblava que li faltava temps pera córrer al poble, y contar que de la vida de la pobre velleta, y dels amors de la «filla del sèu cor,» sen' havia tret un' entremés

Lo qui es en Roch res me vé dir, per de prompte. Sols quan, al despedirlos, li vaig allargar la petaca invitantlo á fumar, sols llavors, agrahit per l'obsequi del tabaco, mès que mogut per l efecte de la representació dramítica. vá dexar anar aquestas paraulas:

—«Lo passat, passats per més que s' hagi mofat de mí, sempre tindrá un amich allí hont jo estigui. perque sè que no ho ha fet ab mala intenciò.»

Desprès s' en vén pujar é la galera, desprès vaig sentir un terratrémol qu indicava que la baluerna rompia á marxar, y desprès vaig perdrer de vista, pot ser pera sempre. á la dida y á 'n Roch.

Axó volia anyadir á ton llibre, y ara... del llibre parlaria, si no fòssem tant amichs tots dos, Y. si ti necessitesses que t' alabèssen l'obra.

Aquest prólech no ha de ser com altres: tè d' acabar allí hont deurian comensar las alabansas. Si axís no fòs, jo diria tot lo que'l lector pensará d'aquesta novela, y fins diria pot ser, que pueh saludar en tu, á un dels que ab estil, ab talent y ab observació profonda, obran un pervenir á la novela catalana.

Pero res puch dir no pueh mès que despedirme, oferinte á tòn amich de cor,

Frederich Soler.