La fabricanta - A l'Euterpe

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Duas paraulas A l'Euterpe
La fabricanta
La Antonieta Corominas



JOSEPH A. CLAVÉ


CAPITOL I



Sota l'umbreta
l'umbreta l'umbrí
flors i violas
i romaní.

 Popular

Monserdà Fabricanta capI J.A.Clavé.PNG


A L'EUTERPE

EN l'espay dels terrenos que avuy ocupan á l'esquerra del Passeig de Gracia, las casas situadas entre'ls carrers de Valencia y de Mallorca, per l'estiu de 1860 hi havía instalats los jardins de l'Euterpe; ahont los choros d'en Clavé, després d'haver fet s'aparició com á humil estudiantina en lo carnestoltas de 1847, se trobavan al plè d'aquell esclat de gloriosos èxits, que fonamentaren á mitjans del passat segle, la regeneració artística-musical de Catalunya.
 Sens donarse compte de lo que sentía, pero fruhint l'encís d'aquella novetat, la gent treballadora invadía'ls balls corejats que en dit local s'hi donavan las tardes y vespres dels días festius; mentres que las classes acomodadas, malgrat un cert recel ó sorpresa, que no sabían acabar de definir, envers aquell fadrí torner, que sense mestres ni estudis de cap mena, havía realisat la grandiosa obra de posar las magnificencias del art al alcans del poble, captivats per la forsa sobrehumana de tot lo que porta en sí la creadora flama del geni, concorrían assiduament als concerts que's donavan tots los dijous de vuyt á dotze de la nit y en los dematins d'algunas festivitats com la de Sant Joan, Sant Pere, Assumpció, y altres per l'estil.
 A pesar dels pochs recursos pecuniaris, de que podía disposar un aplèch d'obrers, l'artística intuició d'en Clavé, va sapiguer treure un extraordinari partit del lloch ahont se donavan las audicións. Era aquest un grandiós jardí, en lo que, avansant per entremitg de bonichs caminals d'acácias, s'hi trobava'l café y un petit edifici destinat á l'Administració; y, envers la part dreta, una hermosa estensió de frondosas arbredas, que en las nits de festa, apareixían il-luminadas ab centenars de gotets de tots colors. Escampadas en aquell espay y resseguidas per la mateixa encesa, s'hi aixecaven dúas construccions en forma de casetas suissas y una bonica glorieta de canyas per la que s'hi enfilavan gessamíns y lligaboscos, y en quín centre s'hi destacava, la estátua de la deesa Euterpe, obra del llavors desconegut y després celebrat esculptor en Geroni Sunyol. Enclavada casi al mitg d'aquesta part de jardíns, hi havía la grandiosa plassa de concerts, la que, profusament il-luminada per aparells de gas y cuberta per una immensa vela rodejada de arcadas construhídas ab encanyissats pintats de vert, de las que'n penjavan, á estil de llántias, petitas cistellas plenas de flors, produhía un conjunt que, ab tot y'l major acopi d'elements de tota classe, ab que desde aquella época ha comptat Barcelona, no se'n ha tornat á veure cap altre. Al fons d'aquesta gran área, seguint la línia del círcol s'hi aixecava'l tablado de fusta d'uns quinze metres de llarch per tres d'ample, ahont col-locats de peu dret devant de la orquesta, lo choro, compost d'una cinquantena d'obrers, quina física aspresa contrastava ab lo foch de la idealitat que's reflexava en sos ulls, confonent sas veus en una sola vibració, entonaba ab sorprendent ajust — ja que tal volta no arribavan á mitja dotzena'ls que sabían de nota — aquell enfilall de inspiradas composicions musicals que, trencant l'amanerament de motllos forasters, vestidas ab las galas d'una admirable originalitat, penetravan dretament al cor; perque cantavan las típicas bellesas de la terra catalana y'ls bèlichs heroismes dels seus fills; perque en la dolcesa de sas notas, hi vibrava'l sentiment dels nostres oblidats cants populars; perque, sens que ningú s'en donés compte, per entremitg d'aquell ambent de veritable emoció artística, hi resplandía l'aubada del nostre gloriós renaixement...
 No tots los que assistían als esmentats concerts, assaborían y gosavan per igual ab sas poèticas bellesas; puig, encara que fossen en majoría'ls que ab complerta conciencia, hi anavan pera fruhir lo goig d'aquellas novas audicións, precís es confessar, que hi eran també en gros número'ls qu'ho prenían com á motiu de passatemps, ó com á vanitat de veure y ésser vistos, en un lloch que havía lograt ferse de moda.
 Per regla general, los passavolants ocupavan los rengles de cadiras col-locats sota de la vela, mentres que'ls nombrosos amichs d'en Josepet — com familiarment anomenavan al immortal compositor, los seus íntims — la plana major dels literats y artistas d'aquella época, y algunas dotzenas d'entussiastas amateurs, que no deixavan passar un sol concert sense assistirhi, s'estenían en petitas ó grossas rodonas pel espay immediat á la plassa; lloch molt buscat, per ésser lo mes á propósit pera ajuntarse las familias amigas, y perqué á pesar dels voluminosos merinyachs, de rigurosa moda en aquells temps, las noyas trobavan sempre la manera de reservar alguna cadira buyda, pera fer lloch en lo seu rotllo als amichs y coneguts que s'atansavan á saludarlas. Aixó feya que'l remor de las conversas, d'un to molt pujat en los intermedis, si be's deturava tot d'un colp al comensar la pessa, als pochs moments, com un prosaych crescendo, tornés á sentirse acompanyant á la música, ab la impertinencia d'un xiu-xiu continuat; regla que sols acostumava á tenir escepció al cantarse las composicións mes novament estrenadas.
 La nit en que hi portèm als nostres llegidors, envers la part esquerra de la plassa, casi apoyantse en un dels pals que subjectavan la vela, s'hi veya un aplèch de cinch cadiras, ahont seyan tres personas; una senyora d'uns xexanta anys y dúas noyas que á la vista, no semblavan pas germanas; puig mentres la una, d'esbelta figura y molt agraciada fesomía, era blanca y rossa, l'altra, morena, baixeta y prima, á no haber estat per sos bons ulls y hermós cabell, sens cap mena d'injusticia, se li hauría pogut donar lo dictat de lletja. Las tres portavan mantellina; lo que llavores, lluny d'ésser una escepció, constituhía lo port general de la classe mitja de Barcelona; ja que fins las que duyan sombrero, tenían gust en alternarlo ab la mantellina. Las senyoras á que'ns referim vestían: la de mes edat trajo de mussolina de llana d'un tó cendrós ab mocador de crespó negre brodat ab sedas de colors á las espatllas; y las dúas noyas, amplas faldillas de xaconá ab farbaláns y cos de lilón blanch, adornat ab entredós y puntas.
 Observantlas ab un xich d'atenció, se veya tot seguit, que la festa no semblava alegrar á cap d'ellas; puig, malgrat l'animació de la sinfonía de Fra-Diavolo, que en aquell instant tocava la orquesta, la senyora major, ab los ulls que se li clohían, donava sovint fortas capbussadas dessobre del seu bano ab branillas de carey; en tant que las noyas, com si cerquessen á algú que no hi era, no paravan de passejar sa desficiosa mirada, sobre determinats indrets de la plassa.
 Los aplausos ab que'l públich acullí las darreras notas de la composició musical, semblaren desvetllar á la ensomniada senyora, que dirigintse á la seva filla, que era la guapa de las dúas noyas, li digué ab ayre malhumorat:
 — ¿Qué n'hi falta gayre d'aixó, pera acabar?
 La joveneta llegí, per sexta ó séptima vegada en aquella vetlla, lo programa que tenía en las mans, y respongué:
 — D'aquesta part, han tocat Le Duch de Colonne, Las galas del Cinca y la d'ara.. y ja no falta mes que De bon matí y La Cacería.
 — ¿Encara dúas mes?... — torná á insistir ab acritut la mare.
 — Sí, tía, sí; — interposá ab vivesa la noya moreneta, — encara n'hi faltan dúas: així es que per mí, si s'en volen anar, no estigan...
 — Vaja, Antonieta ¡que tens unas cosas!...— saltá ab to de queixa la filla de la senyora reganyosa. — ¡Vés si'ns en anirèm totas solas!.. ¿No has dit tú mateixa que en Pepe vindría á buscarnos?
 —Oy, sí... Ja'n pots fer un bon cas del teu cosí! — rondiná la mare. — ¡Be hi haguerem d'anar de solas l'altre día, que no'l varem trobar fins mes avall del Criadero!.. A bon segur que avuy, si es que ve, ja no'l trobarèm fins al Portal del Angel... Lo que es jo, no l'esperaré pas... Pera fer llevar á la Mariona per la bugada, desde las cinch que no dormo, y estich morta de son!.. Y á més á més, ab las tevas pressas per venir, m'has fet aixecar de taula á mitg sopar; y tinch una mena de dolor al cor! ¡Un defalliment!.. ¡Jo crech que aquest dematí al terrat, m'ha près un cop d'ayre! Estich tota endolorida!
 — ¡Ay, mama! ¡no cridi tant! — feu abaixant la veu la noya guapa, — parlant tan alt, tothom de per aquí, s'enterará de que fem bugadas, y que vosté te defalliments... Ara ja hi som... Encara no hem vist á cap conegut aquest vespre! Y á mi, l'Enrique y en Dominguito, me váren prometre que avuy nos vindrían á saludar.
 — ¿Y còm vols que vingan, si ara no tenen per ahont passar?.. Si n'haguessen tingut bonas ganas, ja ho haurían fet al descáns... ¡Mira! ¡mira! Florentina — digué la noya morena senyalant á la part dreta del tablado — ¡ja hi tornan á ser aquells joves de cada nit! ¡Avuy sí, que han vingut tart!.. També hi ha aquell, alt, moreno, de bigoti negre...
 La filla de la senyora malhumorada se tombá envers lo lloch que li signava la seva cosina, digué desdenyosament:
 — ¡Ay Deu meu! no sé quin gust tens, de mirarte á aquells xicots, que salta á la vista que son menestrals... treballadors... ¿Veus? ara ells també'ns miran... Com que tu sempre'ls hi tens los ulls á sobre:.. ¡Vaya uns partits... ¡Ay! ara si que'l veig á n'en Dominguito ¡Míratel! Al mateix indret que están ells... ¡Allá baix!.. A la segona arcada després del tablado!
 — ¡Vaya, dona! ¡ab tú si que tothom s'hi fixará, ab aquestos alegroys! Y be ¡qué hi sigui! ¿Qué vol dir aixó?
 — ¡Ay, noyas! ¡Y que es llarch aquest concert! — torná á rondinar la senyora vella. — Y á fé que jo no'm trobo gens be: me sembla que'l sopar me puja y'm baixa, ¡tinch una mena d'angunia!..
 — ¡Ventis una mica, ja li passará! ¿Veu? ara van á comensar De bon matí, aquella tan bonica que estrenaren l'altre día, y tot seguit acabarán. Me sembla que en Dominguito nos ha vist, y potser vinga á saludarnos aixís que hagin acabat la pessa; y allavoras, si vosté no's troba be, li podém dir si'ns vol fer el favor d'acompanyarnos...
 — ¿Y aixó, li demanarías?.. — observá ab to de censura la noya anomenada per Antonieta.
 — ¡Ay! ¿Y perqué no?.. Es un jove molt fi, y estich certa qu'ho faría ab molt gust. Ja'us ho vaig contar que l'altre vespre'ns trobá á la Rambla y de tots modos nos volgué acompanyar fins á casa.
 Un psit psit fort y continuat d'una part de la concurrencia, desitjosa d'assaborir la nova composició, apagá'ls murmulls del públich y la conversa de las noyas; y'l choro, baix lo magnétich impuls de la batuta del mestre comensá á perfilar aquell ramell de filigranas que, ab tan gráfica delicadesa, apar que'ns mostran com s'apagan en lo cel las darreras estrellas de la nit, com s'esclarissa la negror de las tenebras, y com al parpallejar en l'horitsont los primers raigs de la celistia, se sent al lluny l'esquerdat kokorokoc del gall que, barrejantse ab lo cant de la alosa, s'ajunta á la frescal rialla de la naturalesa, pera saludar, ab l'esclat de sas bellesas, la poètica naixensa del día...
 Encara ab lo ressó de las darreras notas, lo públich, fondament impressionat, esclatá en un d'aquells aplaudiments nutrits, compactes, delirants, que constituheixen l'únich premi de prou forsa pera sostenir al geni, en las lluytas de la treballosa vida del art. Las demostracions d'entussiasme ressonavan cada volta ab mes persistencia, y'l choro's vegé obligat á repetir la nova composició; mes la pobre mare de la Florentina que, ab lo seu ventrell malalt, assaboría poch ó gens, l'encís de las bellesas musicals, esclamá anguniosament:
 — ¡Ay, Deu meu! ¿Y ara la tornarán á repetir? ¡Y qué son pesats!... ¿Y quán s'acabará aixó?
 Per molt llarch que li semblés lo temps á la emmalaltida senyora, aquest passá, l'albada finí, y ab los aplausos donats á sa terminació, se insinuá un viu moviment en lo públich, puig molta part d'ell, temorós de la gentada que s'acostuma á reunir á las sortidas dels espectacles, dos aquí, cinch allí, una grossa majoría comensá á desfilar.
 La Florentina, que no treya la vista del lloch que ocupava'l jove que havía esperat en vá tot lo vespre, notant que aquell se disposava á anarsen, digué á la seva mare, entre mimosa y suplicant:
 — ¡Ay! mama ¡esperis una miqueta més! Ara he vist que en Dominguito se n'ha anat d'allí ahont era, y de segur que es pera venirnos á saludar y poguer sortir ab nosaltres... Vosté sembla que fa mes bona cara ¿oy, que no's troba tan malament?
 — ¡A estonas! ¡á estonas! pero'l basqueig no'm passa. Lo que es un altre día no'm fareu pas venir tan corrents com avuy; y ¿vés, perqué?..
 L'intermedi finí; la orquesta comensá la darrera pessa del programa; la Florentina no pará d'estirar lo coll envers tots los indrets per ahont se podía atansar lo desitjat Dominguito; y com tot acostuma á tenir fí en aquest mon, lo concert també en tingué; y, en un tancar y obrir d'ulls, com fet per art d'encantament, la gran plassa se quedá casi deserta, y la noya, ja perdudas las esperansas que havía nudrit durant tota la vetllada, se decidí á aixecarse pera sortir. La seva mare y la Antonieta la seguiren en son moviment, mes la primera, tan bon punt se posá de peu dret, tancant los ulls y tornantse excessivament groga, caigué en basca en la cadira de que acabava d'alsarse.
 — ¡Mama! ¡Mama! — cridá esvarada la Florentina, passantli la ma esquerra per dessota'l cap, mentres que ab la dreta li ventava apressadament la cara, pera ferla tornar en sí.
 Y com la desmayada seguís sense tornar resposta, la Antonieta, girant los ulls entorn las buydas cadiras del costat seu, esclamá tan excitada com la seva mateixa cosina:
 — ¡Ay, Deu meu! ¡Y s'ha desmayat! ¡Y tothom se'n vá!.. ¡Y comensan á apagar los llums! ¡Y'ns quedem totas solas!.. ¡Tía! Tía!..
 Los crits de las noyas feren tombar lo cap á dos ó tres joves que, junt á la escala dreta del tablado, acabavan de reunirse ab los darrers choristas que en baixavan; los que atantsanse á la senyora de la basca, li prodigaren los seus serveys; trasladantla, asseguda en sa mateixa cadira, al departament que servía pera Administració; ahont, ab los procediments empleats en aquestos casos, y un xich de aigua-naf que li portaren del café, lograren retornarla als pochs moments.
 — ¡Ay Deu, meu! ¿y com ho farém sense cap cotxe pera portarla á casa? ¡y'l teu germá sense venir á buscarnos, com nos ho havía promès! — esclamá ab to de queixa la Florentina, dirigintse á la Antonieta, la qui al adonarse de que, dels joves que havían ausiliat á la seva tía, ja tan sols restavan dins de l'Administració lo qui havía portat l'aigua-naf y un seu company, puig que'ls demés, al veure retornada á la malalta, l'un darrera l'altre, havían anat esmunyinse cap á la porta, se girá envers al mes alt, dihentli anguniosament:
 — Si vostés que han estat tan amables, nos fessen lo favor d'enterarse si es fácil trobar un cotxe... Vegi ¿com ho farém?... lo meu germá, havía dit que'ns vindría á buscar... y...
 — No; no; ara ja m'ha passat... ja'm trobo millor... — interrompé la mare de la Florentina, probant d'aixecarse de la cadira — ab la fresca ja aniré caminant á poch á poch... No sé pas que ha estat aixó... ¡Vosaltres ne teniu la culpa d'haberme fet sortir tan depressa de casa!.. Y no habervosen volgut anar quan jo vos deya que no'm trobava be!..
 Mentres la vella senyora continuava mormolant entre dents aquestas y parescudas queixas, lo mes baix dels dos joves que la havían assistida, s'adelantá cap á las noyas, dihent: — Jo no'm puch entretenir mes, perque á casa estarían ab ánsia; pero aquest, — afegí senyalant al seu amich — com no te ningú que l'esperi, pot quedarse un xich mes ab vostés, fins á veure si troban al seu germá ó'ls hi pot ser útil en alguna cosa ¿no es veritat Pere-Joan?
 — Sí; sí... Si vostés ho volen... Si'ls hi sembla...— mormolá'l jove un xich confós, y ab posat no massa satisfet del encárrech tan sobtadament endossat pel seu company, envers personas desconegudas per ell.
 — No; no's molesti... no cal... la mama ja's trova millor y anirèm baixant á poch á poch — feu la Florentina que, ja passada la necessitat mes apremiant, veyent pel aire del trajo que portavan, que abdós joves pertenexían á la classe treballadora, no l'entussiasmava la idea de tenir á cap d'ells pera acompanyador.
 — Com vulguin... Com vulguin — repetí l'anomenat Pere-Joan, ben content de sortirse tan prompte del compromís. Y, com al saludar per anarsen, vegé que la senyora ja caminava apoyantse del bras de la seva filla, afegí: — Se veu que, gracias á Deu, aixó no ha estat res. M'alegraré que no tinga conseqüencias. Bona nit.
 — Bona nit. ¡Gracias! ¡Gracias! Li agrahim molt las atencións que ha tingut ab nosaltres! — esclamá l'Antonieta, esforsant la veu, al adonarse de que'l jove, ja complerts los darrers preceptes de la bona criansa, apressava'l pas pera reunirse ab lo seu company, qui li havía près un bon tros la devantera.
 — ¡Ay, Deu meu! ¡quin modo de cridar!.. ¿Qué no ho veus que quí sap ahont para?.. Si algú't sent...
 — Si algú'm sent — reprengué ab sequedat la noya morena, — veurá que cumpleixo ab lo que no has cumplert tú; que després d'habernos fet tots los serveys possibles, no t'has dignat dirli una paraula d'atenció...
 — ¡Vaya, dona! ¡Y quíns cumpliments!.. ¡Sembla que's tracte d'algún marqués!
 — Jo agreheixo'ls serveys que'm fan, sigui qui sigui...
 Bueno, bueno; no t'exaltis; que aném á sortir al Passeig y's pensarán que'ns barallém; y lo que ara hem de fer, es veure si's troba al teu ditxós germá, que'ns ha fet una passada aquest vespre!.. Per èsser que sempre dius que'ns estima tant... ¡vaya una manera de probarho!.. Mira que' habernosen d'anar totas solas, ab aquesta fosca, ¡y tan lluny!..
 — Ja veurás; com tú l'altre vespre que vas venir á casa, tot sigué parlar del Enrique y de en Dominguito, «que eran tan cavallers...» «que eran tan fins...» «que'l dijous passat vos varen trobar á la Rambla y que os acompanyaren fins á la mateixa porta de la escala...» en Pep deu haber pensat que no feya falta; perque, mira... ¡á ningú li agrada èsser plat de segona taula!
 — ¡No'l defensis! ¡No'l defensis! — saltá ja mes revinguda la seva tía. — Peró aixó es lo que te'l refiarse de ningú!.. Ja'm sembla que n'hi haurá per días, d'aquí que tornareu á ferme venir á n'aquest desterro!... — afegí la enutjada senyora, sortint definitivament dels jardíns de l'Euterpe, pera empendre la baixada á la ciutat, pel desert y fosch Passeig de Gracia; ja que la migrada llum dels fanals, en lloch de reflectirse com avuy en las parets de las casas, lliscant pel dessobre de la llarga filera de pedrissos y rosers que s'aixecavan á banda y banda de la vía, anava á perdres per entre las tenebras d'immensos camps de conreu.