La fabricanta - A la iglesia de Sant Pere

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
La Antonieta Corominas A la iglesia de Sant Pere
La fabricanta
Lo dinar de casa Mossen Vicens



CAPITOL III



Les colometes volan
volan al colomar:
les animes que estiman
volan al vostre altar.
 Jacinto Verdaguer

Monserdà Fabricanta capIII J.Verdaguer.PNG


A LA IGLESIA DE SANT PERE

 QUAN la senyora Madrona y la seva filla sortiren de casa en Corominas, á la Antonieta li semblá que li treyan de sobre un pes de cent quintás. ¡Y qué havía patit en aquella darrera mitja hora que tingué d'estarse ab ellas, donántloshi conversa sobre cosas indiferentas, tenintne una, que ella sola ocupava tot lo seu enteniment!...
 Quan per últim, Deu va volguer que s'en anessen, corregué á recloures en la sala de la part del devant, ahont, fins tancá las vidrieras ab baldonet, perque ningú pogués entrar á destorbarla del goig d'entregarse ab tota llibertat al esplay dels seus pensaments. «Ves ¿quí li havía de dir, que arribés á indagar lo que acabava de sapiguer?... Encara que pel trajo — que, en aquell temps, cada estament vestía'l que li pertocava, — ja's veya prou que era un treballador, no podía endevinar lo ram á que perteneixía... Ara era diferent; ara sabía que era veler. ¡Veler!... L'ofici del seu avi, del seu pare, del seu mateix germá... Y no acabava tot aquí, no: sabía que ho era de casa l'Escuder, y que'l día que la Florentina'l vegé, havía anat cap al carrer Mitjá ¡y'l carrer Mitjá era'l seu!... ¿Y potser hi passava cada día?... ¡Y quínas cosas porta Nostre Senyor!.. Y la veritat era que aixó no volía dir res, no.... perque'l passar pel carrer no li oferiría pas ocasió de donarli las gracias... aquellas ditxosas gracias, que eran la única cosa que li feya pensar ab semblant persona... Si; sí; ¡tan sols cumplir ab aquest dever de bona criansa, y ja no s'en tornaría á recordar may més!... ¡Y es clar! ¿Y perqué se'n havía de recordar?...»
 Y la Antonieta, de peu dret, devant de la consola de caoba ab aligots daurats que s'enfilavan per la capsalera del mirall, repicava ab las puntas dels dits, lo globo de vidre que tancava una cistelleta d'alabastre, curullada de flors treballadas ab petxinetas y caragolillos de mar. ¡Tants desitjos de quedarse sola, pera esplayar lo seu pensament, y tan prompte que ho havía pensat tot; perque ara ja no li restava altre cosa que tornar á sas feynas de cada día!...
 Y la noya Corominas, dirigintse envers la sala, ahont hi havía'l balcó ab los testos y la cadernera, hi atansá la tauleta de cusir, posá devall de la cortina la cadira mitjana, y, tot anant á la part del darrera pera cercarhi la cistelleta de la feyna, s'encertá á passar pel devant del mirallet en que's pentinava y, vejent lo seu cap reflectit á la lluna, s' adoná de que duya'l cabell tot esbullat. ¡Válgans Deu! ¡Casualment lo cabell! ¡La sola cosa que tenía bonica!... Y la Antonieta agafant lo respallet sucat ab bandolina, s'allisá cuydadosament lo pentinat; y, com ja hi era posada, també s'estirá un xich las arrugas del seu cos de indiana y's posá ben be al mitg del coll la creuheta d'or de la Mare de Deu de Montserrat, que l'hi duya lligada ab un vellutet negre; y, ab una espolsada al devantal, se'n torná al balcó.
 La pobreta cadernera que, ab las visitas del mitg día, havía perdut las falaguerías á que estava acostumada, prou refilava y treya'l bech per entremitg dels filferros de la gabia, pero la seva mestressa, molt enfeynada ab lo sobrefil de la camisa que feya, sols movía'l cap pera donar una que altre mirada envers la plassa de Sant Pere, de quín indret, per enllá al cayent de la tarde, comensá de vèureshi major animació, deguda al pas d'alguns obrers que plegavan de las fábricas y obradors situats per aquells encontorns. La Antonieta, tot adonantse aleshoras, de que no s'havía recordat de berenar, ni menys de fer lo seu acostumat repás á las flors del balcó, s'aixecá pera treuren las fullas grogas, y primer una y després dúas, sens ferne esment n'arrancá també alguna de ben verda; quan tot d'un colp, sentí que'l cor li donava una forta batzegada; y sos ulls de llarch temps fixats en lo carrer, hi vegeren apareixer al jove de l'Euterpe, acompanyat ab dos altres del mateix port y edat, que conversant amigablement, passaren vía avall, mentres que ella, que tant cuydado havía posat en arreglarse, s'amagava sobtadament derrera de la ratllada cortina del balcó.....
 Desd'aquella tarde, y durant totas las darreras del mes de Juliol, los jorns per la Antonieta sols tingueren quatre instants, que foren aquells en que en Pere Joan, ben lluny de pensar en l'efecte que la seva presencia hi produhía, passava indiferentment pel carrer Mitjá pera anar y retornar al seu treball: las demés horas no existían per ella; aquellas passadas invariables eran quatre raigs de sol de tan mágica forsa que, atravessant la grisa buydor per ahont s'escorría sa freda existencia, la resplandor de l'un, aconseguía á l'altre, sens que en aquell espay hi capigués altra cosa, que la ratlla de llum que las enllassava. Y tant era així, que en sa intel-ligencia pareixía que'l pensament hi estigués com parat ó ensopit. ¿Pensar?... ¿Y ab qué, si aquells filets de llum tenían prou potencia pera omplirho tot ?...
 Ara, ja fins la idea de las gracias que no s'havían pogut donar, no la obsessionava ab la intensitat d'abans: tot estava superat pel pensament del diumenje; ¡del diumenje sense obrers que anessen al treball, sense velers que passessen pel carrer Mitjá!...
 Tan plena y tan ocupada estava la pensa de la Antonieta ab aquestas novas impresións, que'l primer día del mes d'Agost, la minyona, que ja feya anys que era á la casa, després d'haver rentat los plats del sopar, entrá fent uns grossos escarafalls, al quarto de la seva mestressa pera preguntarli si's recordava del día en que's trobavan.
 — Que si'm recordo á quin día som?— repetí la noya, al mateix temps que s'esforsava en ferne memoria. — Sí, sí; prou que ho sé; som al primer d'Agost.
 — ¡Ah! — feu la criada balansejantse d'una part á l'altre — cóm no m'ha fet anar pels ous ni per la llet...
 — ¿Pels ous?... ¿Per la llet? — repetí com estranyada la Antonieta.
 — ¡Ay, ay! ¿Que no es demá, el sant de la senyora Angeleta? Com cada any vosté li feya una plata de crema....
 La noya Corominas, se deixondí ab una emoció difícil d'esplicar. ¡Lo sant de la senyora Angeleta, de la germana del seu padrí Mossen Vicens, á quí desde temps immemorial la seva familia obsequiava ab aquell present ¡y se'n recordava á las deu del vespre!....
 Y ja, com'si diguessim, transportada al mon dels vius, com un recort n'aconsegueix un altre, tot seguit li vingué á la memoria que per la Mare de Deu dels Angels hi ha'l Jubileu de la Porciúncula, Jubileu, al que la seva mare tenía gran devoció; y que, desde molt joveneta , li havía fet oferir pels avis y parents y per las pobretas ánimas del Purgatori: devoció que desde la mort dels seus pares, ella havía practicat ab més fervor que may, desitjosa de poguer donar als seus difunts aquest testimoni de la seva estimació. Y aquest any ¡ni tan sols se'n havía recordat!... ¿En qué pensava, donchs?...
 La Antonieta sondejá per primera volta l'estat de distracció en que feya algun temps se trobava, y li semblá que alló no era pas natural: fins potser ni era de bon ésser; y afanyosa de posarhi esmena, doná órdre á la minyona, pera que l'endemá de bon matí anés á buscar los ous y la llet, á fi de que al retornar ella de confessar y combregar á Sant Pere, pogués fer la crema, pera que suficientment reposada, s'enviés abans de las dotze, en quina hora, aniría á donar los bons-días á la germana del seu padrí.
 Preocupada ab lo pensament de cumplir ab las sevas obligacións religiosas, tocavan dos quarts de cinch del matí, quant la noya Corominas, vestida ab trajo d'orleans negre y mantonet de punt de reixa, pujava per las escalas de la seva parroquia, portant en sas mans lo devocionari y en son cor, lo desitg de que la Comunió que anava á oferir pera l'ánima dels seus pares, tingués lo fervor necessari pera alcansar las gracias que's proposava.
 Pocas iglesias hi ha á Barcelona, y en particular aleshores, en que no s'havía ni tan sols pensat en fer la actual restauració, com l'antiquíssima de Sant Pere, pera recloure l'esperit, devall d'aquella aclaparadora nau de pedra, llisa y negre, y molt més en aquella hora matinal, en que'ls temples, sense funcións y sense'l moviment de la concurrencia que mes tart hi acudeix se presentan ab tota sa austera severitat. Ben ferma en sos propósits, la Antonieta obrí la porta, prengué l'aygua beneyta y's trobá completament á las foscas. La naixenta claror del sol no arribava pas á trencar la boyrosa negror d'aquella iglesia sense finestrals; per lo que, al entrarhi, sols vegé las llenguetas d'or dels dos ciris del altar major, essent precís avansar un tros endins pera que sos ulls, ja un xich acostumats á les tenebres, comensessin á distingir la taca blanca de la casulla del sacerdot y'l roquet del escolá, los llarchs grahons del presbiteri, l'encontorn dels ennegrits altars, los rengles de cadiras y la silueta de las contadas personas, que ab trajos tan foscos com tot lo que las rodejava, ohían devotament aquella Missa matinal. La noya feu llavors, ab tota reverencia, l'acatament al altar major, y s'encaminá envers lo de la Mare de Deu dels Dolors, ahont hi havía'l confessionari de mossen Jaume, lo seu director espiritual, ocupat en aquells moments, per duas penitentas, agenolladas en sos respectius llochs.
 Obligada á esperarse, la Antonieta torná á preocuparse del exámen, sols iniciat en la nit anterior; y, enfondint en sa conciencia, tan serena fins á aquell instant, se sentí com torbada per un munt de pensaments que, per lo nous en ella, no acabava d'atinar en quina forma podría precisarlos ab tota claretat en la seva confessió. «Ja ho havía pensat prou en parlar al seu confés d'aquellas tonterías que, al fi, ella estava ben certa de que no eran pecat?... Peró, la veritat era que, á pesar de no serho, la distreyan y la duyan un bon xich desassossegada... ¿Donchs perqué anguniarse més? Desde que'ls seus pares eran morts, ¡quánts y quánts bons concells no li debía ella á aquell expert timoner que, tancat dins de aquell mena de nau de fusta, durant tantas y tantas horas, sentía batre pels forat de las febles reixetas, las onas de las flaquesas y passions humanas!»
 La noya Corominas no s'hi pensá més; y, tan prompte quedá'l lloch buyt, s'agenollá resolta á esplicar las ansietats que tant la inquietavan; mes succehí que, malgrat los seus propósits d'espansiva claretat en sa confessió, se concretá á acusarse d'una mena d'ideas que la pertorbavan, fins al punt de que, quan resava, las oracións li sortían ab una tibiesa y distracció com may en la seva vida tenía esment d' haverli succehit.
 Lo sacerdot, que ja d'anys la confessava, no tenint materia de major gravetat, ni concurrencia que l'apressés, s'esforsá en esplicarli com l'Esperit del mal sol posar tot lo seu empenyo en destorbar ab nimietats y á voltas ab perjudicials distraccións, los prechs de las personas piadosas, pera minvar á Deu, la gloria del fervor en la oració; y, recomenantli l'amor al bon Jesús sobre tots los bens de la terra, y assegurantli que d'Ell havía d'esperar la llum que la guiés entre las incertituts de la vida, absolgué á la noya, que ja més assossegada, cumplí la penitencia y's prepará pera rebre la sagrada Comunió. Ab aquest fi, una volta acabats los resos que tenía per costúm, se dirigí á la capella del Santíssim; més, tantost atravessá'l reixat, enfront del confessionari del seu padrí mossen Vicens, que'l tenía en aquell lloch, hi vegé de genolls un penitent al qui, com era natural, per la posició que guardava, no li podía veure la fesomía y que, no obstant, la feu extremir de cap á peus, semblantli que aquell port, aquellas espatllas, aquella silueta, pertanyían al veler que tan distreta la portava; mes, ab la mateixa rapidesa ab que la sobtá aquesta idea, li ocorregué'l recort de las esplicacións que'l capellá acabava de donarli, sobre las tretas de que's valía l'Esperit del mal pera pertorbar las devocións dels fidels; y la Antonieta, ben convensuda de que acabava de ser víctima d'una il-lusoria visió, feu la senyal de la creu, tancá'ls ulls, apretá'l llibre y'ls rosaris entre sas tremolosas mans y, d'esma, casi á palpentas, avansá fins al mitg de la capella; ahont agenollantse ab tota devoció, esclamá entre un esverament y un fervor que no havía sentit may:
 — ¡Verge Santíssima! ¡Gloriós Sant Joseph que ab tanta solicitut preparareu la palla del estable de Betlhem, prepareu la del meu cor, pera rebrehi dignament al vostre Santíssim Fill! — Y com la noya Corominas jamay havía pregat ab la fe y la vehemencia ab que resava en aquell moment, Deu escoltá sas oracións; y, al obrir los ulls, li semblá que la imatje de la Verge y la del Sant quina ajuda tan piadosament havía invocat, li mostravan darrera de la daurada porteta del Sagrari — enfront de la que, en aquell moment hi comensava un capellá lo sacrifici de la Missa —la misericordiosa figura del Redemptor que, ab lo cor y'ls brassos oberts, l'esperava frisós de concedirli l'amor y las gracias que li demanava. Y ja embadalida en la piadosa vía-lactea dels místichs arrobaments, engrandíntseli á cada pas de la Missa, la hermosa visió del Sagrari, lo ministre del Senyor, aná avansant en l'augusta cerimonia fins á enlayrar per demunt de las abaixadas testas lo sant Pa de vida eterna, ab lo que, després de haver regalat lo seu esperit, se disposá á ferne ofrena als seus germans; convit al que la noya Corominas, s'hi atansá ab los ulls en terra, seguida d'un reduhit nombre de fidels, que s'agenollaren al seu costat. Mes, tant prompte las Sagradas Formas, com estels de blanquíssim resplandor, eixiren del sagrat copó y donaren á aquellas ánimas lo nudriment de la vida espiritual, la Antonieta sentí en son cor un esglay molt mes gran que'l que feya poca estona havía rebut; puig que en lo moment d'aixecarse del grahó en que estava agenollada, s'adoná de que acabava de fer aquell religiós acte, costat per costat, del penitent que havía vist al confessionari de mossen Vicens, quí no era altre que'l jove anomenat Pere-Joan. «Sí; sí; era ell en carn y ossos; ell, ab son trajo modest y senzill, ell, rebent ab tot fervor lo sagrament de la Eucaristía, y per lo tant, no era engany del seu desitg, ni satánica visió encarnada per l'Esperit del mal, en la febre del seu pensament...»
 Semblant encontre en aquell lloch y circunstancias, sigué per ella com lo llampèch que per breu instant il-lumina la negror del cel en nit de tempestat. Mitja hora escassa, havía transcorregut desde la primera vista á la segona; mes, en aquesta, la noya ni's senyá ni tancá'ls ulls: una sensació de felicitat desconeguda per ella, un entendriment molt parescut al que la voltava en sa infantesa, al sentirse baix los afalachs d'aquell amor dels pares, que no havía reemplassat ningú, inundá tot lo seu ésser; y, fixant sa mirada en la imatge de Jesús crucificat, digué tot besantli fervorosament los peus, en la creu dels seus rosaris: «¡Gracias! ¡gracias Senyor, que, portantlo al meu costat en aquest august moment, m'haveu volgut donar la llum que'm mancava, mostrantme que sou Vos, Vos mateix, qui me'l posa en lo fret y solitari camí de la meva vida!