La fabricanta - La Antonieta Corominas

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
A l'Euterpe La Antonieta Corominas
La fabricanta
A la iglesia de Sant Pere



CAPITOL II



Pel pont de llum misteriosa
que uneix nostre esperits
¿No hi veus ab ales de flama
mon cor anar y venir?
 Marian Aguiló

Monserdà Fabricanta capII M.Aguiló.PNG


L'ANTONIETA COROMINAS


LA noya, que anomenada per Antonieta acabèm de veure sortir de l'Euterpe, ab la seva tía cosina, habitava al primer pis d'una rónega casa situada en lo carrer Mitjá de Sant Pere. Orfana de pare y mare, totas las sevas afeccións estavan concentradas en lo seu únich germá, ab lo qui vivía y pel que, á més d'un entranyable carinyo, hi sentía com una mena d'admiració; ja que, á sas bonas qualitats de treballador, enérgich é intel-ligent per la seva industria, s'hi afegía'l fet d'haver donat en pochs anys una forta empenta á la casa, quinas dúas quadras ab mitja dotzena de telers, que heretá dels seus pares, havía transformat en una petita fabriqueta de teixits de seda, en la que cada día hi anava engrandint més la importancia del seu negoci.
 Malgrat lo portar la mateixa sanch, abdós, tan sols en vivesa y activitat s'assemblavan. Guapo, alt y ben plantat, peró de géni aixut, en Joseph Corominas contrastava ab la seva germana, que, molt baixeta y de fesomía poch agraciada, era extremadament carinyosa y expansiva; y d'una bondat que li feya trobar sempre disculpas á las aspresas del Noy, calificatiu, que á pesar dels trenta anys que duya á sobre, ella havía continuat donantli desde la infantesa. En quant á aquést, convensut de que, mantenintla en lo brás que li pertocava, cumplía sobradament ab los sus devers d'hereu, quan la Antonieta, en las horas de dinar ó sopar, únicas en que's trobavan de costat, desitjosa d'explayar lo seu cor assedegat d'afectuosas confiansas, li esplicava alguna de aquestas puerilitats tan generals en la vida de las fadrinas joves, ell, menjant tan depressa com li era possible, la interrompía, dihent:
 — ¡Vaya! ¡vaya! no me'n contis mes de ximplesas! ¿Qué se m'en dona á mí de tot aixó?
 — ¡Es clar! ...— feya tota escorreguda la noya — ja m'ho penso que á tú no t'interessa; peró feste cárrech de que á un ó altre ho tinch de dir lo que'm passa! ¿No veus que tot lo día m'estich sola?
 — ¡Vaya unas penas! ¡Tinguessis los maldecaps que tinch jo!
 — Donchs ¿perqué no me'ls contas? Quan se passan disgustos, si's te algú ab qui divulgarlos, sembla que ja no son tan grossos. ¡Be'ls contava'l pare, á taula,'ls mal-de-caps que tenía ab las feynas y ab las taras de la seda y ab los compradors que no pagavan!... Y quan s'emprenía un treball nou, ja ho saps tu que fins nos ensenyava'ls dibuixos que hi volía fer! Y ben be que hi bestreyam, tan la mare com jo, donanthi'l nostre parer!...
 — Si... ¡vaya un parer!... — esclamava desdenyosament en Corominas, movent ab impaciencia'l cap d'un cantó á l'altre. — Lo que has de fer es no amohinarme més. Prou encaparrat que baixo de dalt, y encara ¡ni'l moment de menjar me deixas estar tranquil!...
 Y finit lo dinar, en lo que no s'hi empleava may més de mitja hora, en Pep s'empujava á dalt ó anava á donar un vol per la ciutat, mentres la noya, en los mesos de estiu ó primavera,'s prenía'l luxo d'una estoneta d'esplay en l'esquifit balcó de la sala del devant, al quin acabava de fer encara mes migrat, lo lloch que li prenían dos testos ab clavellinas, y altres dos ab una aufábrega y un murritort que, després d'enramar sas brancas, esmaltadas de flors grogas, per los ferros de la barana, s'enfilava paret amunt, fins á nuarse en lo clau que sostenia una petita gabia, dins de la que hi refilava del matí al vespre una aixerida cadernera.
 En aquell reduhit terreno de vuyt pams de llarch per tres d'ample, casi l'espay d'una caixa de mort, la Antonieta hi disfrutava tots los seus esbarjos dels días feyners. Allí hi tenía sempre una branca seca per tallar, una fulleta groga pera fer caure, algun brot d'aufábrega que, per haberse atrevit á aixecarse més que'ls altres, precisava escapsar, junt ab los tanys de clavellina, dels que'l pugó blanch se'n havía ensenyorit. Acabadas las falagarías á las flors, venian las de la cadernera. Ab un pinyó á la boca, la noya la feya saltar d'una canya á l'altre, esbategar bojament sas pintadas aletas y treure'l caparró per entremitg dels filferros, pera péndreli la llaminedura apretada entre sos llabis vermells. Quan lo recapte era finit, la bestiola acostumava á refilar de bo y millor; y sa jove mestressa, de baix en baix, per la temensa de que no la sentissen en las casas del vehinat, ab las que, per l'estretor del carrer, casi s'haurían pogut donar las mans, li deya carinyosament:
 — ¡Vaja no cridis tant, que un día t'escanyarás y la pobre Antonieta,'s quedará sense tenir al mon cap amiga que la estimi com tu! ¿No ho coneixes, bojeta, que soch jo la que't tinch d'estar agrahida, perque no't cansas may d'escoltar las cosas que no puch esplicar á ningú? ¡Pobrissona! Tampoch tu, no saps á qui contar las tevas!... Es clar! com no tens mare!... ¿Oy, que las mares no s'haurían de morir may?... ¿No ho trovas que'l mon es ben trist?... Encara que tu, t'estás tota sola y refilas ab una alegría!... ¡Vaja; no'n parlém més d'aquestas cosas que fan posar trist!... ¿Sents? tocan las dúas y m'en tinch d'anar á dalt á donar seda á las noyas... No m'hi puch estar cada día á cusir al teu costat... Per aixó aquésta tarde t'haurás d'estar soleta, acontentante de sentir los refilets dels canaris del senyor Eudalt... ¿Veus? Ja't bufo las brossas y't torno á posar aygua neta al abeurador, perque estigas ben contenta!... ¡Més regalada que tu!...
 Y tot fent aquestos ó parescuts parlaments, la Antonieta desnuava d'un extrém las betas que lligavan la ratllada cortina als ferros de la barana, y, amagant lo cos darrera d'ella, avansava'l cap per dessobre 'ls testos, pera aguaytar al rónech carrer, per lo que en direcció á la plassa de Sant Pere ó al antich carrer del Cuch, passava de tant en tant qualque tranzeunt, quina remor de passos quedaba ofegada pels colps de mall del manyá y'l cruixir del ribot del fuster, que, casi tot l'any se veyan obligats á treballar al marxapeu de la porta, pera gaudir un xich de la llum que migradament deixava arrivar fins á ells, la estreta llenca de cel que s'ovirava de banda á banda dels ennegrits terrats. Mes la Antonieta, que havía nascut en la casa que habitava, la que'l seu avi comprá ab sols dos pisos, y'l seu pare havía pujat d'un altre y de las dúas quadras ahont hi tenían los telers; si'l carrer Mitjá, no li pareixía lo més hermós de Barcelona, trobava que, pera viurehi ella, no n'hi agradava cap altre. ¡Era tan quiet!... ¡Hi havía tan bon vehinat!... ¡Era tan alegre ab los vols de coloms que, aixecant los ulls enlayre,'s veyan passar en las mitgdiadas, eixint d'aquell seguit de colomars que s'estenían de cap á cap del carrer!... Y si be era cert que al hivern, sols per l'indret dels pisos alts hi passava una llepadeta de sol, al estiu... ¡oh al estiu! no sols baixava als primers pisos y als llindars de las botigas, sinó que, com una catifa d'or, s'estenía per las rústegas llambordas del empedrat.
 Y pera contemplar tan extraordinarias boniquesas, la noya Corominas, se passava una bona estoneta cada mitgdía, tan prompte guaytant la tireta de cel qu'ensostrava'l carrer, com las xicas finestras y'ls esquifits balcons y las encofurnadas botigas que, sense la més insignificant variació, feya vintisset anys que constantment tenía al devant dels ulls.
 En los días festius, tampoch acostumava á tenir grans distraccións; puig aquéstas quedavan reduhidas á la Missa Major, ohida invariablement á la iglesia de Sant Pere, y á las dúas visitas de la tarde, una al seu padrí Mossen Vicens, que vivía, ab la seva germana Angeleta, al carrer mes Alt de Sant Pere, y altra á la seva tía Madrona, viuda d'un negociant de fustas, anomenat senyor Anton Batlle, y propietaria d'una casa á la plassa de Junqueras y d'uns terrenos á la Ronda de Sant Pere.
 Bona part de carinyo podía haver trobat la noya en aquesta única germana que li havía restat del seu pare; pero la senyora Madrona, que desde jove havía quedat viuda ab cinch fills, dels que sols li arribá á gran la Florentina, ben convensuda de que, malgrat los anys transcorreguts desde la época de sas perduas de familia, aquéstas li donavan dret á viure en perpetuo malhumor, y á no conceptuar cap pena de la magnitut de las sevas; seca de géni, reganyosa de mena, y depositadas en sa única filla totas las tendresas que li restavan, se pot compendre fácilment lo migradas que debían ésser las escurriallas que reservava pera la seva neboda, la qui en sa dominical visita, pareixía que més la feya pera anar á sentir queixas, que pera explayarhi las sevas; ab quin sistema, la senyora Madrona se estalviava de sapiguerne de novas, y de que aquéstas, li poguessen fer modificar la cómoda tranquilitat de que disfrutava.
 En quant á la seva cosina, per més que la Antonieta, pel seu carácter afectuós, y per ésser la única noya de sa reduhida familia, li tenía una germanívola estimació, la diferencia d'ambent en que abdúas s'havían criat, tampoch afavoría sa correspondencia. La seva tía, ab lo natural desitg de que si ella no sabía de res, la seva filla sapigués de tot, la havía portada al col-legi de las germanas Andrions, — lo que aleshores estava conceptuat com un dels millors de Barcelona — ahont la Florentina contragué una d'aquellas amistats que solen exercir gran influencia en la vida de determinadas personas. La inspiradora d'aquest afecte fou una atractiva noya, anomenada Sofía Fremoire, filla d'una rica senyora cubana y d'un comerciant francés; tan viva d'imaginació y tan aficionada á llegir novelas que, quan no las podía treure de la llibrería de sa casa, com la seva mare no li escassejava'ls diners, ni li contrariava'ls gustos, se las comprava ella mateixa en las botigas de llibres que li sortían al pas pera anar al col-legi, ahont d'amagat de las mestras, trobava sempre un moment ó altre pera esplicarlas y llegirne trossos á la seva amiga; la que molt promptement contagiada de las mateixas aficións, ja no tingué més afany que'l de llegir las obras que la Sofía li dexava, ó comentarlas ab ella,'ls días feyners al col-legi, y'ls diumenjes en la casa de una ó altre, en las que sovint s'ajuntavan pera passar la tarde.
 Ab aquestos gustos y amistats, casi no cal consignar que, de la ensenyansa del col-legi, la noya Batlle sols n'aprengué lo mes superficial, y que la companyía de la Antonieta no fou may solicitada per ella; mes, quan passant los anys, la Florentina'n cumplí dinou, y la seva mare s'adoná de que, ab tot y ésser pubilla, no li sortía ningú de prou condicións per a casarse, pensant que la vida retirada que duyan no era la mes apropósit pera que fos vista, se decidí á portarla á festas y diversións, á las que alguna que altre volta hi convidava á la seva neboda, ben persuadida de que la cara y la figura de la noya Corominas, no farían cap sombra á la esbeltesa y agraciada hermosura de la seva filla.
 En lo moment en que las presentem, feya dos hiverns que la senyora Madrona y la Florentina estavan abonadas al Olimpo, bonich teatret situat al carrer dels Mercaders, molt concorregut en aquella época per la classe mitja barcelonina, y més especialment, per la que habitaba en aquella part de ciutat.
 A en Joseph Corominas no li havía semblat be abonarhi á la seva germana, reduhint sa complacencia á deixarla anar al estiu als concerts d'Euterpe, als que casi sempre, ab grossa satisfacció de la seva tía, que no li agradava retirar solas de tan lluny y á tan gran deshora, las anava á buscar pera acompanyarlas á sa casa. Aquésta diversió, que es molt probable que hauría complagut á la Antonieta si la hagués disfrutada á la edat de la Florentina, á sos vintisset anys complerts, ja acostumada á la vida de retiro y d'anarsen al llit á las deu, sols li plahía á mitjas, puig que, á pesar de no ésser envejosa, no podía passar per menos que sentirse mortificada al costat de la seva cosina, que molt més afavorida pel seu físich, ab son ayre de pubilla y sas coneixensas del Olimpo, potser fins sens adonarsen, trobava sempre ocasió de mostrarli sa superioritat; y ab major goig, quan algún dels seus coneguts de levita la anava á saludar al Euterpe, de quinas atencións, la Antonieta no'n rebía més que'ls indispensables saludos de l'arribada y la sortida.
 Aquést ordre de cosas havía fet que la noya Corominas no sentís gran entussiasme per la única diversió que freqüentava, y que, una volta hi era, la falta de conversació en que la deixavan la sequedat de la seva tía y lo tal volta inconscient egoisme de la Florentina, la posessin en lo cas de concentrar en los ulls los esplays de la conversa, donant per resultat lo coneixer de vista, ab los més petits detalls de vestuari y fesomía, á gran part dels concurrents que assistían sovint als concerts, entre'ls quins, tal vegada per oposició á sa xica figura, li havía fixat l'atenció, un d'excessivament alt, moreno, de bons ulls y bigoti negre, que, junt ab altres companys, enrahonava en los intermedis ab los individuos del choro, col-locats en l'indret ahont aquestos invariablement se situavan. Com la Florentina, pera que la trobessen los seus coneguts, se posava sempre al mateix lloch y aquést venía al dret del rotllo que ells també constantment ocupavan, y era sempre d'aquell aplech, d'ahont sortía la iniciativa dels aplausos que més obligavan á la repetició de las pessas musicals; la efervescencia de la conversa, en la que s'hi endevinava lo foch de la discussió, produhía un animat moviment que atreya los desvagats ulls de la Antonieta, que á mitja temporada los coneixía á tots y sabía'ls que mudavan més sovint d'armilla y de corbatí, los que hi anavan més presumits de pentinat, los que hi eran més puntuals, y'ls que hi arribavan á la segona part del programa.
 ¿Per quína inesplicable atracció, per dessobre dels molts rengles de cadiras que'ls separavan, corresponían los concurrents del esmentat rotllo á la casi invisible mirada de aquells vivíssims ulls negres, que de tan lluny se fixavan en aquell indret?..... Difícil fora precisarho; peró lo que sí's pot assegurar es que la nit de la basca de la senyora Madrona foren ells los primers en sentir los crits de las noyas, los únichs en atansarshi y'ls sols que'ls oferiren los seus auxilis; y que'l jove alt, que més se'n havía endut las miradas de la Antonieta, fou precisament lo qui més part prengué en sa tribulació, anant al café per la copa d'aygua-naf, y'l qui segóns ella, sense la desdenyosa negativa de la Florentina, hauría dut sa atenció fins al punt d'acompanyarlas á son estatje.
 Aytal comportament de la seva cosina, havía ferit molt á fondo'l cor, bondadós de mena, de la noya Corominas que, al retornar á sa casa, en la nit del succés passat á l'Euterpe, no pogué aclucar los ulls, pensant en la grossería que havían fet á aquell jove que tan amable se'ls mostrá y al qui ni tan sols donaren las gracias que's mereixía; puig, si be era cert que ella cumplí ab aquesta atenció, la mateixa Florentina li feu notar que ell ja havía passat la porta quan las hi doná, y que, per lo tant, no pogué tenir esment de la seva cortesía. Y ja posada en aquést terreno, poden presumirse las cavilacións de la Antonieta respecte á la desventatjosa idea que'l jove tenía dret de formarse d'ellas. Era molt probable que de noyas sense educació no'ls en havía deixat... y si no era aixís, tenía motiu pera ferho... A bon segur que la seva cosina hauría obrat de ben diferent manera, si s'hagués tractat de algún d'aquells joves de l'Olimpo. Allí haurían estat de veure las finesas y las mostras d'agrahiment ab que'ls hauría regraciat... peró com se tractava d'un menestral y, potser d'un humil treballador, ja no hi havía el perqué.... Y ¡aquésta, aquésta injusticia, era lo que més mal li feya!...
 En aytal estat d'esperit, passant y traspassant la imaginació per los mateixos viaranys, havían transcorregut quinze días, quan la viuda Batlle que, de resultas d'aquell succés, havía tingut de fer llit, pretextant de que tenía de consultar al seu nebot quelcom relatiu á sos interessos, acompanyada de la seva filla, aná á visitarlos á l'hora del dinar, la única en que, segóns ella, tenía seguritat d'ésser més detingudament escoltada. Quan aquést fou acabat, mentres la seva mare discutía els consells que en Corominas li donava, la Florentina instá á la Antonieta pera passar al balcó de la part del devant, ab l'escusa de que disfrutarían d'un xich mes de fresca que en lo menjador, tan sols orejat per la esquifida finestra del cel-obert. La noya Corominas s'aixecá tot seguit y, anant envers la sala,'s proposá enquibir dúas cadiras devall de la cortina del balcó, mes la seva cosina, escorrentla un xich pera donar lloch á que hi capiguessen sos dos caps, li digué, agafantla per la cintura:
 — No, no; ja'ns estarèm dretas..... ¡Vina! ¡vina! que tinch moltas cosas per contarte!..... Per aixó he vingut ab la mama; sinó en aquesta hora no m'hauría pas mogut, ab la calor que fa... y com al teu germá, si no es menjant, no hi ha qui l'arreplegui....
 — Veurás: á dalt, si no's vigilava, s'hi faría un pá com unas hostias!...
 — Y com ell s'hi está sempre, se deu cansar de guanyar diners!... La mama diu, que porta trassa d'ésser un fabricant de primera...
 — També m' ho sembla á mí; per més que dels guanys que fa, no me'n digui res; ja ho saps que'l Noy no es gayre enrahonador; peró com que de tota la vida que l'he vist lo negoci de casa, lo sé tant be com ell. Ara ha posat telers nous que li han costat algúns cents duros..... diu que hi vol fer seda pera parayguas, y jo crech que fa molt be en aixamplar lo negoci; perque, dins del mateix ram, com més surtidas mellor ..... Y be ¿qué es lo que m'havías de contar? ¿Qué t'ha passat de nou que'm sembla que estás molt alegre?
 La Florentina girá'l cap envers l'interior de la sala, y digué ab ayre de misteri:
 — ¿Saps en Dominguito?
 — Si ¿y qué?
 — ¡Ay, Deu meu, quin tó mes desdenyós que hi posas!
 — ¿Jo?..... ni desdenyós ni entussiasmat. ¿Qué vols que't digui, si encara no m'has contat res?
 — Donchs has d'entendre — recalcá ab marcada satisfacció la Florentina — que n'he sapigut grans noticias...
 — ¿Per quí?
 — Per la senyora Leonor... aquella abonada del Olimpo del costat nostre...
 — Y ahont l'has vista?...
 — A casa. Com va sapiguer, no se per qui, que la mama havía estat malalta, y ella es tan amable, ahir nos va venir á visitar y me'n va fer molta brometa d'en Dominguito..... Diu que'l seu papá, es una cosa que en diuhen Gefe económich, que vol dir com una mena de Governador d'Hisenda; y diu que ell també tira pel mateix ram... y que son una familia que están en molt bona posició... ¡si fins la seva mamá es de Madrit, y fins creu que son nobles! sinó que diu que'ls hiverns van al Olimpo per no tenirse de vestir, com ho haurían de fer si anessin al Liceo ó al teatro Principal..... ¡Si ja t'ho deya jo que era molt fi aquest jove! ¡Y hi ha una diferencia del seu modo de parlar ab lo dels xicots d'aquí, que son mes bruscos!... Y, á lo que's veu — afegí la Florentina aixecant lo cap ab ayre de superior complacencia — diu que s'ha enamorat de mí...
 — ¿Y aixó ho ha dit á la senyora Leonor?
 — Sí, sí; ¿que no te'n alegras?
 — Veurás, fins ara... No hi veig un gran motiu... La gent castellana sempre exagera... y'ls joves hi solen ser molt amatents á dir á las noyas que las estiman... En fi; no t'hi has de enfadar per aixó... Tu'm preguntas y jo't responch, tal com me sembla... Vaja, me'n alegraré molt que sigui casament, si't convé...
 — Sí, filla, sí; una cosa com aquésta, convé sempre. En primer lloch, com ja t'he dit, la senyora Leonor, diu que está bojament enamorat; y aixó á mí es lo que'm fa mes il-lusió; perque jo, si may me caso, ha de ser ab un home que sia com esplica La Indiana. ¿La has llegida tu aquesta novela?
 Y com la Antonieta fes ab lo cap un signe negatiu, la Florentina prosseguí ab major entussiasme:
 — ¡Ah! pues jo casi la sé de memoria... No comprench com á tu no t'agrada llegir novelas... Mira; á mi aquésta me la va deixar la Sofía, abans d'anarsen á viure á París; y com no li he poguda tornar y ara no'n tinch cap més, quan l'acabo, la torno á comensar de nou. Donchs, com te deya, la heroína d'aquést llibre, que vol dir la senyora principal de la historia que passa, diu que l'home que ha d'obtenir lo seu amor, li ha de sacrificar tot: la fortuna, la reputació, el deber, la familia, tot, tot... ¿Veritat que ha de fer molt felís veures estimada d'aquest modo?
 — ¿Y vols dir que pot ésser aixó? — objectá com admirada l'Antonieta.
 — Y pues ¿perqué foren los enamoraments? Si haguesses llegit tant com jo, ja ho sabrías fins ahont pot arrivar la forsa de las passións. Per aixó't dich que aquesta condició la poso en primer lloch, y després que sia una persona educada y de posició corresponent á la nostra; perque, com diu molt be la mama, las noyas hi han de tenir molt compte en á quí posan los ulls; y en no essent del seu bras, pocas conversas..... ¡ay! y apropósit: ¿Sabs quí es aquell xicot del Euterpe que á tu't sapigué tant regreu de no haverlo porgut posar sota un tálam, pel fet d'anar al café á buscar una copa d'aygua-naf?
 Feya catorze días que la Antonieta no havía lograt treures del pensament la persona que li acabavan d'esmentar: catorze días que li semblava una satisfacció imponderable tenir algú ab qui desahogar lo seu cor respecte á ell; y sobre de tots los seus desitjos y satisfaccions, sapiguer quí era; y ara que tan impensadament anavan á dirli, sentí que'l cor se li encongía, y ab veu, que en va procurava fer indiferenta, preguntá:
 — ¿Quí es?...
 — Donchs filla, per lo que vaig veure — digué ab burleta exageració la Florentina — ¡es tot un fadrí, de la fábrica de ca'l Escudé! Ahir, quan várem eixir ab la mama del funeral de la senyora Treseta, al baixar per las escalas de Sant Pere, nos trobárem ab la sortida dels treballadors y'l vaig veure á n'ell, que anava ab lo mateix company del altre vespre... Y, mira, si vols gosar de bonas vistas, no't será dificil; perque tots dos se ficaren pel teu carrer...
 — ¿Pel meu carrer?... — repetí com d'esma la Antonieta.
 — Sí, sí; pel carrer Mitjá, que jo'm penso que es el teu; y com hi va passar ahir, es molt probable que sigui'l seu camí de cada día. Ab aixó, si'l vols veure, ara ja n'estás enterada; y com te sabía tan greu de no haberli donat las gracias!...
 La noya Corominas sentí que una onada de foch li envermellía las galtas y, mortificada de las suposicións que s'anavan acudint á la seva cosina y, ja un xich refeta de la sorpresa del primer moment, digué ab sequedat poch acostumada en ella:
 — Me farás molt favor que no me'n tornis á parlar més d'aquést jove... Va fer un servey de bona criansa á la teva mare, y com á mi, á pesar de no haver anat com tu al col-legi de las Andrions, al meu me varen ensenyar que quan se reb una atenció, se donan gracias, me va sapiguer greu que no las hi haguessim donadas, y aquí pau y després gloria: y prou!
 — Com que se'n va anar tant corrent...
 Bueno. Bueno: ja t'he dit que á mi d'aixó no me'n tornessis á parlar may més...— insistí la Antonieta, sortint del balcó, pera retornar al menjador, desitjosa d'acabar una conversa que, junt ab una fonda alegría, li havía fet sentir lo despit d'una estranya mortificació.