La fabricanta - Lo plan de la Antonieta

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
La vetlla Lo plan de la Antonieta
La fabricanta
Taula



CAPITOL XVI




Monserdà Fabricanta capXVI.PNG


LO PLAN DE LA ANTONIETA

DELS primers jorns del Abril, d'aquells días bressats entre las darreras gebradas del hivern y las primerencas tebiors de la primavera, lo temps n'havía anat secant las humils violas y'ls aritocrátichs jonquillos, pera fer pas á l'arrivada del popular clavell; la flor més feconda y més esplendidament pródiga de sí mateixa, la que creix en tots los llochs, la que's vesteix dels matisos més alegres, la que ab sa exuberant florida, nos diu, apilant verdaderas garbas de color de foch, devall dels raigs d'un sol que'ns enlluherna: «L'estiu ja es arrivat!»
 Aixís també, de las boyras de la Setmana Santa, s'havía passat á las clarors del Juny, cambiant la fas de la naturalesa, obrintse un nou horitzó ab los resplandors de cada aubada; esvahint dolors y sentiments que s'havían cregut eterns, y fins algunas voltas, fent del somni d'ahir, la realitat d'avuy... Pel mateix alambí havía passat en Corominas, veyent modificarse per lo curs dels aconteixements, la situació en que'l deixá l'anada de la Florentina, ja que, devant d'un perill de mort, sens detenirse á analisar si obrava per la forsa d'un dever ó per l'impuls del amor de tota la seva vida, li feren acceptar pressós la porta que providencialment se li obría, pera asseures sense humiliació de sa part, á la espona del llit de la seva muller.
 En quant á aquesta, retornada á la vida y recobrat lo coneixement, per més que en lo fons de sa pensa hi continués perfilant, ab tots sos dolorosos refinaments, la magnitut d'aquellas penas que tan desgraciada la feyan, lo recort de la impressió que li causá la voluntaria sortida de sa casa y l'aclaparament produhit per la febre d'una gástrica tifoidea, que seguí al atach cerebral, feu que, á falta dels romántichs parlaments que, ni'l sentiment de véurela morenta, havía tingut prou forsa pera posarlos en los llavis del seu marit, acullís la espressió de sa cara consternada y la solicitut de sos cuydados, com á descárrech del agravi rebut ab motiu de sa última disputa.
 La reconciliació quedá, donchs, feta — al menys per aquella vegada — ab gran complascencia de la senyora Grau; que, á pesar del perill y dels sufriments que la enfermetat causá á la seva cunyada, estava contentíssima de veure solucionat lo conflicte.
 Tornat á la vida normal y passada la gravetat de la malaltía de la seva dóna, en Corominas, tant pera facilitar la convalescencia que's presentava llarga, com per ésser ja en plé estiu, determiná quedarse á la torra. Aixó fou causa de que la Antonieta, sapiguent que eran á fora, no hagués estranyat, com ho hauría fet altras vegadas, lo trobarse á las derrerías del Juny sens haver tornat á veure al seu germá á casa seva. A més á més, la nostre fabricanta havía passat aquells últims jorns, tan distreta com enfeynada, escullint y preparant las robas que en Vicentet havía d'estrenar á l'ensendemá pera fer sa primera comunió. Ab aquest motiu, bona part d'aquella tarde li transcorregué arreglant tot lo relatiu á la festa; y ja enllestida de aquesta feyna, aná á tancarse al oratori ab lo fi de prepararse ella, puig que com era de preveure, volía acompanyar al seu fill á tan solemne acte.
 Reclosa en aquell reduhit espay tan sols il-luminat per un dels ciris del altar, encés pera llegir en lo devocionari, la Antonieta feu lo exámen: y una volta finit, com tenía per costum sempre que ab tota detenció resava, se complagué en donar gracias á Deu pel gran seguit de beneficis ab que la havía afavorida. Li era impossible girar la vista á son entorn sens que deixés d'apareixér á la seva imaginació lo miraculosament que Nostre Senyor l'havía duta, acompanyada del seu Pere Joan, desde'l pis del carrer Mitjá fins á aquell luxós oratori ab parets entapissadas de domás carmesí y ab son hermós altar adornat ab costosos canalobres de plata.....
 Verament tot lo succehit semblava un prodigi. ¡Llástima que la seva felicitat no hagués crescut á proporció dels seus cabals!..... Aquella jubilació en la que's prescindía en absolut de consultas y esplicacións que ella creya que en justicia li pertocavan, era un clau que no lograva treures del cor. ¡Ah!, ¿ahont era aquell temps en que'l seu marit no hauría gosat á empendres una feyna de la válua de cent duros, sense que la seva dóna hi hagués donat lo seu parer?... ¿Qué hi feya, que hi representava ja en la industria y comers d'aquella casa, que ab tants afanys havía ajudat á aixecar al esplendor en que's trobava?...
 Tancada al oratori y absorta en los seus pensaments, la Antonieta no s'adoná de que las ombras del capvespre havían ja caygut demunt de la ciutat; peró, al través de salas y envans, sentí l'apagat remor de la campaneta, trucada de la manera que solía ferho en Vicentet y, plegant llibres y rosaris, aná, segons s'habitual costum, á rebrer al seu fill.
  Lo noy, venia del col-legi ab moltas cosas pera esplicar aquell vespre y ab sos animats enrahonaments, entretingué á la seva mare, fins que'l macís rellotje del menjador tocá acompassadament nou batalladas. ¡Las nou y en Grau, que era la exactitut personificada, no era á casa sens haverho avisat!... Una hora de retrás era en ell una cosa inconcebible; y la Antonieta després de conduhir al seu fill, comensá á anar desassossegadament d'una sala á l'altra y de la balconada que sortía al carrer més Baix á la reixa que donava á la escala, fins que aprop de las deu l'esperat marit entrá ensa casa.
 Al véurel, la seva muller endeviná tot seguit que alguna cosa de importancia havía estat causa d'aquell retrás, y una dotzena de preguntas l'una darrera de l'altra, eixiren de sa boca, fins que en Grau digué, dirigintse al menjador:
 — No preguntis més, perque ara tampoch t'ho diré... Aném á sopar que estich mort de defalliment; y després ja'n parlarém.
 La seva dóna sabía prou que quan en Pere Joan seriament deya «nó» era en vá'l perfidiar; y abdós s'assegueren devant de la taula, sense que ella tornés á fer esment de la tardada; mes, tan prompte la cambrera hagué servit ab los postres, la tassa de tila que tenían per costúm pendre cada vespre, la Antonieta torná á insistir, preguntant:
 — Y ara ¿tampoch puch sapiguer lo que t'ha passat?
 — A mí rés...— feu ab la mateixa sequedat en Pere Joan — ¡lo qui passa un bon daltabaix, es lo teu germá!
 — ¿En Pep?— preguntá esglayada la Antonieta.
 — ¡Sí; sí; en Pep! — repetí lacónicament en Grau, com desitjós de retardar la noticia ó d'anar preparant de poch en poch, á la seva dóna, pera rebréla.
 — ¿Qué ha tornat á tenir algun altre disgust ab la Florentina?
 — ¡Ditxosa Florentina!... ¡Ella, ella sola'n té la culpa de la desgracia del seu marit! — exclamá en Grau ab tó de fiscal acusador.
 — Home ¡per Deu! no'm fassis patir més ¡y digas d'una vegada lo que hi há!
 — Donchs, lo que jo havía dit sempre: que aixó de voler guanyar los diners sense treballar, de tan en tan dona uns xascos que podrían servir de grans exemples á la gent, si la experiencia dels fets passats als altres servís per alguna cosa en aquest món!...
 La Antonieta s'esgroguehí molt més de lo que ja ho estava, y preguntá:
 — ¿Que li ha passat algun descalabro á la Bolsa?
 — ¡Y tan y tan gros, que no s'en aixecará pas may més!
 — ¿Y ara? ¿qué dius?... ¡Home, esplicat; esplicat per tots los Sants del cel!
 — Donchs, mira, lo de sempre... que com aixó es un jóch com qualsevol altre, als primers anys se fa ab por; mes, quan las bonas duran se va de refiat; y, com la sort emborratxa més que'l ví, l'home més negat, veyent que s'enriqueix, se pensa ésser un talent financier; y, si al principi jugava per mils, quan ja es á dalt, juga per milións; y, com qui més alt s'enfila de més amunt cau... ¡qui jemega ja ha rebut!...
 — Be, peró á n'ell ¿qué li ha passat?
 — Lo que; desde que Bolsa es Bolsa, ha succehit á molts d'altres. Que per l'Abril lo van mossegar de valent ab la baixa del Consolidat interior; que, volent fer negoci sobre negoci, prengué una gran partida de valors, que, una vegada en son poder li comensaren á baixar; que entussudit, ne comprá més; que, pera pagar diferencias del paper que li baixava, s'hagué de vendre'l que tenía en bonas condicións y era seu; y com aquest li ha baixat d'una manera desastrosa, está en descobert per més de cent cinquanta mil duros; lo que vol dir que, encara que's vengui la casa de la Ronda, y la Florentina li vulgui donar la de la Plassa de Junqueras — que allá ho veurém — ab prou feynas arribaría á cubrir una meytat de lo que deu; per quin motiu no li queda altre remey que anársen á América abans de que s'escampi la nova y...
 — Y tu ¿per quí l'has sapiguda aquesta nova?
 — Per ell mateix, que m'ha esperat quan jo sortía de la fábrica.
 — Si ell mateix t'ho ha contat, haurá sigut pera que'l traguesses d'aquest apuro?...
 — Com ja deu haber pensat que aixó no podía ser, no m'ha demanat rés... peró m'ha dit que buscaría algú que li deixés aquestos diners.
 — ¡Deixarli cent cinquanta mil duros! ¡Pobre Pep! es precís que'l colp hagi estat ben fort, pera posarlo tan atontat! — exclamá la Antonieta ab tota la lógica del seu esprit práctich. Y, retornant, á son dolorós interrogatori, preguntá: — Peró y tú ¿qué li has dit?
 — Ja veurás — per més que jo aquest final, ja me'l tenía previst desde'l moment en que's ficá á la Bolsa, la nova no ha deixat de sorpendrem y..... ¡y no li he dit rés! Perque... ¿qué volías que li digués?
 La Antonieta deixá caure sobre'l plat la cullerada de tila que anava á ficarse á la boca, y un seguici de llágrimas, tan amargas com abundosas, lliscaren per sas xucladas galtas; mentres que en Grau, que sens dubte feya molts anys que no havía vist plorar á la seva muller, com si aquell desconsol contribuhís á acabarlo d'exaltar, exclamá ab un tó cada volta més agre:
 — ¡Es forta cosa, que'ls que treballém com á negres pera conservar lo que tan nos ha costat d'adquirir, tinguém de passar mal-de-caps per las barrabassadas dels altres!
 — Es que'n Pep no es un altre; es algú que porta la meva mateixa sanch y'l meu mateix nom! — replicá ab més forsa la senyora Grau.
 — Si... ¡ningú mellor que tu pera invocar los vincles de la germandat!... ¡Com se't portá tan be quan nos várem casar!... Si't descuydas, no't dona ni la roba que duyas á la esquena!... Y si després ha procurat esmenarho, á bon segur, que si t'hagués vist pobre ¡no las hi haurías hagut d'escombrar gayre las trapitjadas á casa teva!
 Un llarch silenci, sols interromput pel acompassat tich tach de la péndola del rellotje pénjat á la paret, seguí al amarch retret d'en Grau, preocupat per la temensa dels disgustos que aquesta qüestió podía reportarli; ja que, coneixent de sobres los sentiments de la seva dóna y'l carinyo que havía sentit sempre pel seu germá, preveya que intentaría tots los medis possible pera cercar arreglos, que ell tenía per impossibles sense fer sacrificis de firmas y diners, que, com pot suposarse, lo seu afecte de cunyat no l'empenyía pas ni á pensarlos. Mes, en contra dels prechs que ell esperava, la Antonieta semblant que ni sols l'havía sentit, ab lo front apoyat en sa má esquerra y'ls ulls tercament ficsats en lo fons de la mitg buyda tassa que tenía al devant seu, deixá passar un minut y dos y tres y cinch y vuyt, y tot de sobte, com si acabés de trobar alguna cosa que cercava, aixugá ab l'endomassat toballó los seus ulls dels que, com per encant acabavan d'estroncarse las llágrimas, y digué ab veu que procurá fos lo més acompassada possible:
 — Peró de tots modos, tu, devant d'aquesta desgracia ¿quína resolució pensas pendre?
 — ¿Quína resolució penso pendre?...— repetí en Pere Joan, al qui semblá que aquesta pregunta tornava á aumentar los graus de la seva exaltació — la més curta y la més natural: no pendren cap. ¡Com si's tractés d'alguna cosa arreglable!...D'un parell de mils duros escadussers que's tinguessen en un recó de caixa!... Y á fé que la nostra, ara com ara, est ben lluny de poguer fer aquesta mena de serveys; quatre días que hem passat Sant Joan, en que las lletras hi queyan l'una darrera l'altra; la casa de la Granvía á mitg edificar, que junt ab las duas quadras novas que m'están aixecant á la fábrica de Sant Martí, á cada moment se'm xuclan un cabás de diners; y perque no se'n perdi la mena, una quiebra á Valladolid y una altra á Murcia... No veig pas, que ab aquestos antecedents, nos trobém en disposició de treure á la gent de conflictes buscats... de que un hom que desde'l matí al vespre va com un gós darrera del seu treball, tinga que esmersar lo que tant li costa, pels que, ab un parell d'horas al día, y al vespre tot sentint los refilets de las divas que cantan al Liceo, ja han fet lo seu jornal... Y á més, ja t'ho he dit una altra vegada: aquí nos tracta de frioleras, sino de molts y molts mils que no son nominals com los que sempre corren per la Bolsa y que tan sols s'han de fer efectius quan hi ha algun descalabro com lo d'ara... Y com que jo aquestos mils no'ls tinch en caixa, ni molt menos, ni crech que tu tingas la pretensió de que'ns venguém un parell de casas, que son patrimoni del nostre fill, pera desembrancar al teu germá, que d'aquí á dos días ó dos mesos ó dos anys, — que'l plasso més ó menos llarch no hi vol dir rés en aixó — pot tornarse á veure en los mateixos apuros.... Y mira: mentres trobi qui li tregui las castanyas del foch, no li aniría pas del tot malament... peró jo no soch cap D. Quijote, pera fer... pera fer...
 Y aquí'l bo d'en Pere Joan tingué de trencar la seva irritada verbositat, perque no havent passat may los ulls per la capdal obra de Cervantes, ignorava de tot punt l'epissodi que li pogués venir á tom en corroboració de la seva idea; y, parat de sobte, s'adoná de que la seva dóna, molt enfeynada en fer ratllas al dessobre del endomassat de las estoballas ab lo mánech de la cullereta de plata, tampoch semblava haver sentit l'enfilall de positivistas consideracions que'l seu marit finía d'explayar; y, més alarmat per aquella quieut que per la resistencia qu preveya, s'aixecá de la cadira tot dihent:
 — En fi: ab lo que no s'hi pot fer rés, no hi há perque bregarhi; y, com ja son quarts de dotze y estich mort de son, lo que havém de fer es anárnosen al llit...
 La senyora Grau sense tornar resposta, plegá y ficá los dos toballons en las corresponentas anellas; y sens donar al servey la restallera de órdres que tenía per costum disposar las altras nits, seguí calladament los passos del seu espós, que s'encaminá envers la sala ab arcoba que'ls servía de dormitori. Una vegada á dins, la Antonieta restá dreta al peu de la butaca en que habitualment se despullava, mentras que en Pere Joan, tot donant corda al seu rellotje de butxaca, se sentía cada volta més inquiet per la passiva actitut de la seva dóna; la que per fi se resolgué á rompre aquell encarcarat silenci, preguntant:
 — ¿T'en recordas de lo que vas fer ab la quiebra d'en Feliu?
 — ¡Jo!... ¿qué vaig fer? — saltá tot sobtat en Grau.
 — Rés: qu'en Feliu te demaná que li venguessis á plassos per onze mil duros de género; que tu li digueres que á la tarde podía venir á buscarlo; que al mitg día en Pauhet te vingué á avisar de que en altras fábricas s'havían negat á fiarnhi per haver sapigut que anava malament de negocis; y que tu, devant d'aquesta nova, respongueres que si ho haguesses sapigut á la vigilia, no ho haurías fet; peró que ja havías donat la teva paraula y que aquesta no la tornavas enrera. — Peró home, te vaig dir jo, quan se tracta d'una estafa... d'un...— Ni que's tractés del butxí — me vares interrompre tu — perque ell podrá ésser qui vulga, peró jo so qui soch y de paraula no'n tinch més que una, y quan l'he donada, ja está fet.
 — Y tot aixó ¿á n'a qué ve'l recordarho ara? — preguntá en Pere Joan cada volta més mortificat per lo inesperat d'aquell retret.
 — T'ho recordo, perque jo, coneixente com te conech, quan me vares dir que la casa del carrer de Girona la feyas per mi y que volías que la donació fos legalisada pel notari, no ho vaig voler per no véuren la necessitat; y, més que tot, perque sabía que en lo moment que jo'n tingués de fer us, lo que tu m'havías dit «es teu» ho fora.
 En Pere Joan arrugá'l front, contragué las ceyas y digué ab tó irritat:
 — Y be ¿y qué?... Encara que la finca sigui teva, y tu'n vulguis despullar al teu fill pera donarla als altres, y te'n paguin los quaranta mil duros que costa ¿qué farás?... ¡Vaja! no sigas ximple y no't cansis donant voltas per un círcol sense sortida. Ni ab la teva casa, ni ab las duas que ell té no li arribaría pera pagar lo que deu; y, encara que, ab sacrificis de tots, sigués possible treurel d'aquest fanch, ja't podrías fer cárrech de llensar al teu fill y á mi y á tu, al mitg del carrer... perque es de suposar que si paga no li quedará rés per viure; y, alashoras pera mantenirse, no té altre remey que tornar á la Bolsa; y, que per lo tant, lo que ara li ha succehit ab uns valors, demá li passi ab uns altres... y ell que vagi perdent y nosaltres pagant... si jo fos prou ximple pera arruhinarme sens tó ni só... ¡Vaja! ¡vaja! no pensis més disbarats; perque á lo que no te remey, no n'hi troba ningú; ¡ni tu per més llesta que siguis!
 La Antonieta, satisfeta d'haver portat á la memoria del seu marit fets y paraulas que li eran necesaris en aquella ocasió, atansantse al seu costat, y agafantli una de sas mans, digué reposadament:
 — Escóltam un xich y déixam exposar lo meu plan. Si, una volta t'en hagis enterat, ab aquesta conciencia recta y clara que, á dotzenas de vegadas, t'ha fet árbitre de qüestións ben difícils entre'ls fabricants de la nostra classe, creus que'l meu pensament es un disbarat, sense tornárten á parlar may més, me resignaré á veure passivament la desgracia del meu germá, peró si, com jo crech, lo mal té remey, y's pot salvar á un pare de familia y á un home de be, tu m'hi ajudarás: y, ab lo teu apoyo, en Pep s'aixecará d'aquest fanch, pera no tornarhi á caure en lo que li resti de vida; y ni'l meu fill, ni tu, ni jo, no hi perderém un xavo...
 La Antonieta, coneixent de sobres lo carácter interessat d'en Pere Joan, havía recalcat lo tó de sas últimas paraulas; peró com per ell, á pesar dels motius que tenía pera coneixer la claretat d'enteniment de la seva dóna, la cosa era fora de lo possible, necessitá de tota sa forsa de voluntat, pera que deixantse caure assegut en la cadira que tenía al costat, digués resignadament:
 — Vaja: esplicat.
 — Tu, al qui tothom té en la opinió que't mereixes, enviarás á buscar al teu despaig á tots los que en Pep hagi de pagar aquestas cantitats, y'ls dirás que's vendrá tot lo que ell posseheix pera correspondre de moment ab lo que hi hagi, y que, per lo que hi falti, hi ha una persona — que seré jo — que li deixará quaranta mil duros — que serán los que treuré de la casa — pera que en Pep, te compri á tu la fábrica del carrer Mitjá...
 — ¿La fábrica del carrer Mitjá?... — saltá en Pere Joan, brincant de la cadira, com si l'hagués picat una vespa. — Es á dir ¿qué tú donarías la casa y jo la fábrica?... ¿Y no vols rés més?...
 La senyora Grau no semblá immutarse ni pel sobressalt, ni pel tó irónich del seu marit, y digué:
 — Ja veurás, en quant á la casa, tan sols te recordis que es meva, me penso que ja no hi haurá necesitat de véndrela; puig bastará ab que tu sápigas que la tens en garantía del pago de la fábrica... Y relativament al plan que't deya, val mes que aném al dret, que es lo camí que á mi sempre m'ha agradat més; y aquest es, que tu sabs tan bé com jo que en Pep, per més que hagi tingut la desgracia de ficarse dins d'un drach que en dihuen Bolsa, es un home honrat y tant intel-ligent pel treball y tan fabricant de bona arrel com tu mateix; lo que vol dir que, ab l'ajuda de Deu, y, donantli la má, ab pochs anys pot acabar de pagar lo que li falti: y nosaltres no hi farém cap mal negoci; ja que com á tu cada día te fan de novas Juntas y Societats; y en aquest mon no es possible ésser per tot... y lo que un hom no's veu ni's cuyda molt aviat se'n vá á rodar... y la fábrica de Sant Martí, per havértela pujada tu y tenirla ab tots los avensos del día, es á la que sempre t'has tirat de cap; ha succehit, que la del carrer Mitjá, ab un altre parell de balansos tan desventurats com lo d'aquestos dos últims anys, no tindrías altre remey que plegarla; mentres que, traspassantla á n'en Pep, mitjantsant la contracta de pagártela aixís que haji liquidat ab los acreedors, lo salvas de la quiebra, lo tornas al lloch del que no hauría hagut de sortir may; y, ab més ó menos temps, tu cobras trenta ó quaranta mil duros d'una fábrica en la que, avuy per avuy, no s'hi guanya cap diner.
 Desde que, per espressa voluntat d'en Pere Joan, la Antonieta s'havía retirat de la industria de la casa, per més que sas aficións la portessin á enterarse reservadament de la marxa del negoci, la discreta muller no havía tornat á tractarne ab lo seu marit; lo que motivá qu'en Grau, passant mesos y anys, portat per aquest esperit d'orgull, gelosía ó afany de superioritat, propi en l'home-espós, de mica en mica, convensut de que ab sols haverli dit: «descansa y disfruta de lo que t'has guanyat» quedava liquidada de sobres la gratitut de que's feu mereixedora, sense casi adonársen, la obra de la seva dóna aná desapareixent de sa pensa, fins á no restarhi altra cosa que la carinyosa consideració ab que sempre l'havía tractada; mes, en lo present instant, enfront d'aquell esperit eminentment comercial, d'aquella serena claretat de judici, tan dretament expressada, junt al fet de trobarla coneixedora fins de detalls de que ell mateix no s'havía donat compte, agradat del negoci y commós per la admiració que desperta sempre en tot home de rectes sentiments lo que per son alt valer se imposa, en Pere Joan vegé de sobte tot lo seu passat descapdellarse devant dels seus ulls; y'l seu pensament torná enrera, molt enrera, fins á las sevas corregudas á peu descals per la platja de Vilassar... fins á la buydor y soletat en que'l deixá la mort de la seva pobre mare... fins á las bondats de Mossen Vicents per ell... Y, ja obertas las portas del santuari de la conciencia, d'aquesta veu que, en priviligiats moments, crida més alt que totas las altras, recordá'l jorn del seu casament: l'amor, la inteligencia y la energía d'aquella dona á la que sens dubte devía la fortuna y la consideració social de que gosava... y un esperit de reparació y un entendriment fondo, jovenívol, aná desfent ab amorosa suavitat lo glás ab que'l temps y la vanitat del diner havían condormit las fibras del seu cor; y, agafant, ab sas mans fornidas, lo xich capet de la seva esposa, lo posá demunt de son pit, dihent:
 — Fa catorze anys que en lo quart pis de aquesta mateixa casa, sobtat pel teu clar judici, te vaig dir: «Faré lo que tu vulguis» donchs lo mateix te repeteixo avuy. ¿Estas contenta?...
 La Antonieta obrí la boca pera respondre; mes la veu li restá en lo fons del coll y, mancada de forsas pera expressar la alegría que inundava son cor de esposa satisfeta, tancá dolsament los ulls, semblantli que'l seu marit acabava de retornar á sas mans lo ceptre de Fabricanta-activa, que durant tants anys havían compartit y de quina pérdua, á pesar de las sevas cristianas virtuts, no havía lograt encara aconsolarse .....


Barcelona Febrer de 1904.