La papallona/Capítol XI

XI

L'endemá, la Toneta no treballava al balcó del carrer d'en Roig, sinó dins d' un dels dormitoris buyts de la despesa; un dormitori interior, que rebía llums d'un cel-obert, tenía entrada pe'l recibidor y era, per tant, inmediat á la porta.

Totas aquellas resolucions tan fermas y terminants, presas per la cusidora en la exaltació de la gelosía, havían sucumbit ja abans de clarejar, després d'haver consultat el coixí. La Toneta estimava de veras, y esbravat l' acalorament, qu' era fill del meteix amor, no podía, no 's sentía ab prou forsas pera no veure may més al seu estimat. Si 'l tenía de veure alguna vegada, més valía á cop calent, tant pera darli la llissó merescuda y retirarse fentli sentir, perque demá no 'n fes patir un' altra, com pera perdonarlo ab las convenients reservas, si, aclarida la feta, resultava qu' aquell passeig y aquellas flors no duyan malicia. “La gent, parlant s' entén, y las apariencias, de vegadas, enganyan. Quan una reflexiona, 's recorda dels cops que s' ha enfadat sense tocar en lloch per falsas apariencias; després, una hauría volgut desfer lo fet y ha tingut d'empenedirsen tota la vida.„ La Toneta li havía besat la má, s'havía deixat besar el front, li havía obert el cor, confessat la seva passió y rebut d'ell juraments y declaracions honradas que li eixían de l'ánima. Entre ella y ell ja hi havía, donchs, un compromís, que, ans de desferlo, valía la pena de mirarshi, tant més, en quant d' ell dependía la felicitat ó la desgracia de la noya. Ella sabía ben bé qu'era apassionada, arrebatada, que tenía 'l geni prompte, que'n lo breu temps de las sevas relacions ab l'estudiant, havía lluytat ja moltas vegadas ab las mes grans vacilacions d' esperit sense saber fershi superior, perque l' amor, per una banda, y la conducta d'en Lluís, per l'altra, la vencían.

—No fém cosas, donchs, no fém cosas!—acabá per dirse.

Y no havent aclucat l'ull, vá llevarse, y torná al niu de sos amors, determinada per això á deixar ben sentada la seva dignitat. “Com que duya encara un caliu d'enuig y gelosía, no hi havía dubte, arribaría á lograrho.„

La senyora Pepa vá creure convenient trasladarla á 'n aquell altre lloch: primer, perque, sense las distraccions del carrer, podé faría més feyna; segonament, perque la deixava guardiana de la casa y d'allí sentiría mellor la porta. Era 'l día de la bugada, y com qu' en Lluís y en Tomás esmorzarían al restaurant per despedida, 's veya rellevada de fer dinar pe 'ls estudiants; el fóch y alguna mirada de la Toneta bastarían pera que marxés la vianda dels fogóns destinada á las quatre dònas, y aixís, ajudant á las minyonas á rentar, s' avansaría molta mès feyna. Sería un día aprofitat, un d'aquells dias de bona lluna en que tot se combina bé y que tant escassejan per desgracia.

—Donchs quedém aixins, oy, Toneta? M'adobará totas aqueixas mitjas y camisas, me tallará aquells saquets y dará alguna mirada als fogons. L' arròs ja 'l fará la Ramona... A tres quarts d'una tornarém á ser aquí. Quan siguin fòra 'ls estudiants, tingui conte á quí obra; ja enviaré á alguna de las minyonas á sacâ 'l cove que deixém. Passihobé.—

Serían quarts de nou, quant la Toneta va sentir 'ls talons d'en Lluís ressonar pe'l corredor y allunyarse cap á la cambra de la senyora Pepa, pera eixirne aviat y rodar per varias pessas de la casa, com persona que va cercant y no troba. Per fí 's van atansar al lloch hont ella era, s'obrí la porta y 's presentá en Lluís, vestit de carrer y ab cara de pasquas.

La cusidora aixecá 'l cap y 'l mirá molt seria.

—Ayay! ¿Què tens, que no 't trobas bé?

—Si, gracias á Deu, y vostè?

—Perquè aquest vostè, si no tenim ningú al devant?—feu en Lluís, prenent una cadira y asseyentse amorosament molt apropet de la cusidora.

—Miris que 'm privará de cusir. Tingui la bondat d'enretirarse, que'm trepitja la roba.

En Lluís respongué, ab una llengota y rodant el cap ab ayre manyagó.

—No, no fém bromas, que tinch un dia brúfol; apartis, don Lluiset... No'm toqui la feyna. No sigui llarch de dits, sinó 'ls hi picaré ab l'agulla... el punxaré!... Tingui!

Y en Lluis, tot sorprès, retirá la má punxada y comensá á xuclarse la sanch que li brollava del dit, sense deixar de fiturar ab la vista á la Toneta, que, com avergonyida de l' acció, més roja qu' una magrana, ni gosava á aixecar el cap.

Regná un silenci tan inténs que 's sentía l'esperit del rellotge d'en Lluís.

—Com més penso, com més cavilo, Toneta, menos entench lo que passa. Vostè,—y remarcá 'l mot,—vostè sab si n' hi vaig fer de juraments l' altre dia á la tarde, vostè 'm va demanar el retrato qu' ara anava á cercar... Ah! calla; perque surto aquest matí, perque potser t' han dit que dino fòra de casa? Ay, pobra xicota! No 'm fassis mala cara per això, no m' odihís per tan poca cosa! Mira; aniré y vindré de casa 'l fotógrafo pera que tinguis el retrato... Diantre de sanch, m' has punxat un xich massa fondo!—interposá, xuclant altra vegada...—Y, al restaurant no hi aniré; dinaré ab vosaltres, sents? Era senzillament per un compromís de company, y 'l meu amich es prou considerat pera dispensarmen.—

Y acabá, dantli respectuosament dos copets á l'espatlla.

La Toneta, impresionada per la sanch, sense aixecar los ulls de la feyna y eludint ab un moviment de còs els copets d'en Lluís, respongué ab veu tremolosa: que no hi havía res de lo qu' ell fingía presumir, y qu'era ben lliure d' anar allá ahont volgués. Aquesta resposta aumentá la confusió del estudiant.

—Donchs torno á dir que no entench lo que passa. Me he quedat á Barcelona una setmana pera esperar aquest día, que tant m'ha trigat, y, avuy, qu'entro aquí ab lo cor plè d' alegría, dalitós de repetirli que l' estimo y de sentirme que vostè m'estima, avuy, me reb, no fredament, sinó ab odi. Aquí hi ha un misteri, que jo, nèt de conciencia, no puch desxifrar: es á vostè, á vostè, á qui toca parlar. Parli, pregúntim, acúsim; jo respondré. Y no dich més; tinch la meva dignitat, Toneta, y en no havent faltat, may sabré humillarme. Si hi há qui 'ns vol mal y l' inventa novelas y vostè vòl escoltarlas, pitjor pera vostè; perque jo no n'haig de fer cás, ni admeto entre nosaltres xafarders de cap mena.

—No hi há xafarders, no hi há xafarders, no hi trapacerías d'estranys!—feu la Toneta, exaltantse y aixecant la veu com una persona ordinaria.—Jo, jo meteixa ho he vist... Vostè, com tots els senyorets, es creu que las pobras no som sinó pera jugarhi...

—Lo del altre dia, lo de sempre, aqueixa susceptibilitat enfadosa dels pobres, qu' us fa llensar un insult á cada minut y veure fantasmas al mitx del día...

—Jo no insulto á ningú: vostè, vostè m' insulta, venint aquí á fingirme amor, á trèurem la pau de l'ánima per' anarsen l'endemá á fer iguals juraments á la Sofía y regalarli clavells...—

Una rialla estrepitosa d' en Lluís li trencá la paraula.

—La Sofía!—exclamá aquest, mort de riure.—La Sofía!—

Y desarmat de tot enuig, s'abalansá demunt de la Toneta, li aixecá 'l cap á la forsa, li estampá un petó al front y, retenintli la cara en l'ayre, quan ella obrí 'ls ulls, li clavá una mirada amorosament compassiva, tot fent:

—¡Tonta! tontota!

—Aquestos, aquestos ho han vist!—interposá ab forsa si bé més calmada la Toneta, signantse 'ls ulls ab los dits oberts com un compás.

—Tonta, tontota!—repetía l'estudiant, sense perdre l'ayre rialler.

—«Sofía, no l'estimaré,» van sentir las mevas orellas, y vostè li va regalar un clavell... y ella á vostè un pomet de flors, y van estar tota la tarde plegats, y mentres jo patía, vostès vinga riure y mes riure... Sí, com ara, com ara meteix está rihentse de mí...

—Tonta, mes que tonta!..... Però nó; parla, parla; qu' ara jo 't ficaría dins d' una copa d'aygua com una cirereta y, d' un glop, te faría entrar dins del meu cor... Tonta, retonta; si la Sofía está promesa!...

—Això vostè ho diu.

—Vaja, gica aquest vostè enfadós!.. Dich la veritat, dich lo qu'es cert... Y anch que no ho fós... ten la bondat de fer mes favor al meu bon gust: ¿No vas veure qu' es xata, posturera, roja de cabell?

—Dèu ser rica...

—Hi ha molts banquers qu' ho son y may m' he enamorat de cap de 'ells... Y vaja no torném per aquest camí tan fastigós.

—Verás, es que, si ella fós rica, estaría bè: cada hú es per'un altre del seu bras.—

La Toneta comensava á tutejarlo sense ferhi esment.

—Donchs jo no miro 'ls brassos, sinó 'ls pamets y 'ls cors, una carona com la teva, uns ullassos com els teus, un cor com el teu, gran, simpátich áduch quan s'enfurisma, quan me punxa y'm fa sanch... El diner, el diner! Aquí só jo pera ferne de diners; jo no m'haig de casar ab una caixa. ¡Y 'l dot que tindrá la Sofía, la filla d'un pobre sastre del carrer d'en Roig!... Uy, quín capet, quina imaginació més exaltada la teva! Te cal algun calmant, noya, te cal algun calmant.—

La Toneta somrigué per primera vegada.

—Be, vaja, quedan fetas las paus, oy? Vinga la maneta... vaja, la manona, la maneta, no'm fassis glatir. Aixís... Bona minyona!—

Y llavors, la Toneta, com si l' avergonyís posar altra volta de manifest la seva gelosía, com si temés ferho cridant, vá atansarse al coll del estudiant, y á cau d'orella, va dirli:

—Donchs, per què hi reyas tant ab la Sofía? per què hi anavas tan entretingut?

—Perque no podía sospitar que'm vejessis y 't fes sufrir: perque, fòra d' hora, jo, demunt del foch hi estench sempre una capa de cendra pera guardar mellor el caliu.—

La Toneta li doná una estreta de má, y després, ab mirada traydora y las estisoras apuntant al nas:

—Però ey, no t' enfadis: encara no t' crech del tot, jo esbrinaré si es veritat que la Sofía está promesa. Ara vés, vésme á buscar el retrato y esmorza ab el teu company.

—Nó, qu' esmorzaré ab vosaltres.

—De cap de las maneras; la senyora Pepa sospitaría...

—Però aquest matí estaríam sols...

Una aurora de desitx y de temors arrebolá la cara de la noya abans de pronunciar una negativa absoluta.

—Tens rahó, adéu; la maneta, una bona apretada, com ça!—

Y esclafiren á riure tots dos, com si res hagués passat entre ells.

—Lluís, Lluís!-cridá ella, vejentlo decantar per la porta.—

—Què hi há?

—Escòlta. Més apropet: ¿No 't fá pas mal el dit? ¿Me perdonas?

—Bésam la má, la má ferida,—feu l' estudiant.

Ella s' hi negava, però á la fí cregué. Y, un cop obehit, eixí ell ab los llabis clavats á la besada, entregirat el còs pera que ho vejés la Toneta.

—Psit, psit,—torná á cridar la cusidora, fent entrar altra volta al estudiant.—¿Qu' has quedat bé al retrato?

—Oh, encara no he vist la proba; me van dir que sí.

—¿Cóm anavas? Com ara? ¿Sense ré al cap, el cabell embullat, més estarrufat qu' aixís?

—Sí, ja 'l veurás.

—Vés, que 'm triga véurel. Véslo á cercar, vés.—L' estudiant doná mitx tom sobre un sol peu.

—Nó, nó; que, de tots modos, no has de tornar fins després d' esmorzar ¿no es cert?

—Jo vindría abans...

—Ja t' he dit perquè no has de ferho. ¿Quína hora es ara?

—Las dèu.

—Ahont te l' han fet el retrato?

—A casa en Larauza.

—No sé ahont es. ¿Qu' es gayre llunyet d' aquí?

—Al costat del Principal.

—Ah!...—feu, lleugerament y ab las mans creuhadas demunt la feyna, sempre menjantse ab la vista á n' en Lluís; aquèst esperant drèt la fí del interrogatori.

Hi hagué un moment de silenci. La Toneta s'havía distret. Després, com tornant á agafar el fil de las sevas ideas:

—Qu' has de fer alguna altra diligencia abans d' anar al restaurant?

—Una visita.

—Se pòt saber á quí?... á alguna senyoreta, potser?

—A mossen Anton, un capellá qu' havía sigut vicari á Ripoll.

—Qu' aviat te las empescas!

—Ja hi torném?

—Nó, nó. No 't vuy entretindre... Ah, sí; escólta: ¿no 's queda pas aquí l' altre estudiant de quí m' ha parlat la Sra. Pepa?

—Nó; ara se 'n irá ab mí.—

Los ulls d' en Lluís llampegaren com encesos per una idea repentina. Doná duas passas, fent acció d' anar á séures, y de sobte reculá y eixí, deixant á la Toneta per un moment capficada en l' interpretació d' aquells moviments.

"Es que li costava anársen, pobre xicot!" acabá per dirse.

La reconciliació l' havía deixada ja no sols alleugerida d' un gran pès, sinó més enamorada que may. Aquell modo noble y valent d' abordar la discussió, aquell crit de dignitat á qu' ella contestá ab veu desentonada perque fou quan se vejé més retuda, aumentaren las ja prou exageradas qualitats del estudiant als ulls de l' altiva treballadora. "Era com ella 'l volía; que no li vinguessin may ab sanchs-d'-horxata. Després, la manera lleugera, compassiva, de pendre l' acusació, quan sapigué de quí 's tractava! Aquella indiferencia que posá en tot lo que 's refería á meras suposicións! Ni preguntá ahont l' havía vist ab la Sofía, á què 's degué la casualitat, res; tot son empenyo fou pera desvaneixer l' errada y tornarli la pau al cor; qu' era lo important."

Tot això ho havía cullit la Toneta ab son inmillorable instint. Y al fer comparacións ab sa propia conducta, quan li venía á la memoria aquella punxada d' agulla, se trobava petita, mesquina, indigna d' ell y 's sentía possehida, tot ensemps que de vergonya, d' un gran desitx d' aixecarse y esborrar á forsa d' amor y tendresa, la mala impresió qu' hagués pogut deixar en l' ánima del estudiant. Son temperament apassionat no consentía las mitjas tintas; del meteix modo que la foragitavan l' ofensa ó la gelosía, l' exaltava l' amor correspost. Son cor era d' aquells que passan del plor al cant y del cant al plor repentinament. El diable d' ahir, avuy era un ángel, y aquella, qu' ahir llensava feta á micas una reliquia del sér aborrit, avuy tenía de contíndres pera no caure agenollada als peus del meteix home.

Transcorregué una bona estona fins que sentí passas acopladas al recibidor.

"Ara se'n van", pensá la Toneta, mitx entristíntse de quedar tan sola.

Y quan menys s' ho esperava, vejé reapareixer á 'n en Lluís dins d' aquell quarto.

—Tu aquí!—feu ab un sobressalt tot instintiu.

L' estudiant torná á séures al costat d'ella, guardant abdós majors distancias qu' abans, com si sentissin una temor fins ara desconeguda.

—Per què has deixat al teu amich?—digué en tò de reconvenció la cusidora, que notava á 'n el semblant d' en Lluís una expressió tota estranya.

Els ulls d' aquest havían perdut aquella ingénua expressió que constituhía son principal encís; los tenía com encesos, ab la mirada esgarriada, vacilant, de qui sosté una lluyta interior. Sa boca de sátir estava badada y plena de repugnant sensualisme. Una convulsioneta insistent li feya tremolar els muscles de la cara.

—Quina pregunta! Ja t'ho póts pensar: per' estar ab tú una estoneta més, no més qu' una estona. Després ja l' aniré á trobar. Ell tenía de fer alguna diligencia y jo faré aquella visita un' altra hora... Però, què tens? Sembla que't sápiga greu que't fassi companyía...—

La Toneta, qu' escoltava sense aixecar el cap de la feyna, reullant ab marcada desconfiansa, encongint las espatllas com per' allunyarse tot lo possible, callá una bona estona y, per fí, ab veu tremolosa:

—Sí, que me 'n sab,—vá dir.

—Perquè? Que 't faig por?.... Donchs ja 't deixo,—exclamá en Lluís, á punt d' aixecarse y dant de què ho volía y dolía senyals marcadas qu' ella no vejé.

—Tu m' havías promès el retrato....

—Que fins á la tarde no 't duría, y á la tarde 'l tindrás,—replicá l' estudiant ab veu més sencera, posantse sobre sí.

La Toneta s'atreví á tornar á mirar al estimat, y semblantli que ja tenía la fesomía reposada, comensá á tranquilisarse. "Aquell diantre de cervell que Deu li havía dat, sempre li feya veure fantasmas, com deya en Lluís!"

Una conversa llarga y amorosa comensá entre abdós. A la tarde tindrían testimonis; ho havían d'aprofitar ara.

—Per això, per res més, he volgut quedarme una estona. Hem de parlar de còm nos ho arreglarém pera cartejarnos aquest estiu.—

La color de la vergonya apuntá en el rostre de la Toneta, abocada com se veya al perill de que's descobrís aquella ignorancia que tant l'atormentá un dia. Estava resolta á apendre de lletra durant l'estiu; valía donchs la pena d' amagar ara aquell defecte. Per això 's negá una vegada més á declarar el seu domicili, rebutjant el plan d'en Lluís. La Madrona, la seva segona mare, la treuría de casa, la mataría, si escribís á ningú. En Lluís se resistía á creure tant de rigor; si las sevas relacions eran lícitas y lleals ¿perquè tals reparos? Ademés, no volent rebre las cartas directament, sempre hi havía un altre medi: cercar una amiga callada á qui adressarlas.

—Ni això. Podría pérdren alguna per casa, un descuyt qualsevol esbombarho tot y comprométrem.

—Dòna, en haventlas llegit, las esqueixas.

—Una carta teva! No sabría esqueixarla, Lluís.—Aquest atansá la cadira plè d'orgull. La Toneta tornava á entregarse á la dolsa corrent del amor, lliure de dissimulacions y recels. La conversa aná animantse, las distancias estrenyentse, una tendresa enervadora ensenyorintse d'abdós estimats. Ella s' abandonava sens adonársen, fins á posar son sedós cabell á frech de la cara d'en Lluís, la feyna cayguda á la falda, los ulls encisats ab expressió adoradora; ell s'enardía proferint juraments, suposantse més estimador qu' ella, més anyoradís qu' ella, més necessitat d'aquell carteig, mentres que per son front s'encreuhavan arrugas de contraposats afectes en las que 's podía tornar á llegir aquella lluyta d'esperit. Per fí van arribar á una avinensa, havían trobat una fórmula conciliadora: l'estudiant escriuria á la senyora Pepa encarregantli memorias pera la cusidora y usant alguna broma qu' aquesta s'hauría de pendre en serio; la Toneta, per sa part, respondría á la despesera ab el meteix tò. Aixís, la pobra dòna 'ls serviría de missatjera sense saberho. Y aquesta idea 'ls feu riure á tots dos y 'ls portá á parlar de la voluntat qu' aquella dòna duya al estudiant.

—De 'l primer dia que li conech, y sols per això ja me l'estimo,—feu, candorosamente, la Toneta.

Y derrera, exposá 'ls dubtes que tenía encara de que 'l cuydés tan bé com ell se mereixía. ¿Perqué callarho? Ella ja havía pensat cóm li guarniría, còm li endressaría 'l quarto... Anava á dir «un cop casats», y la vergonya li trencá la frase, pera ferli acabar ab un "si jo fós la senyora Pepa„.

Llavors, se recordá en Lluís de qu'ella no hi havía entrat may al quarto, y l'invitá á entrarhi. La Toneta hi repugná un moment per una veu misteriosa de pudor; mes, finalment cedí; qu' aixó no era cap mal. Y ademés que, per lo què havía treballat, una estona més ó menos en vaga poch s' hi coneixería.

Los dós estimats van enfilar el corredor de brasset, després de disputarho un moment pera desvaneixer els reparos que, altre cop, el pudor de la noya oposava. Sempre fantasmas, sempre! ¡En tot tenía un què dir! Semblava qu' aquell dia s'havía llevat per dur la contra al estudiant! Si's trobessin en un ball, bé hi anirían de brasset! Y devant de tothom que hi anirian!

En arribant al quarto, la Toneta 's desprengué del bras, en Lluís restá á duas passas de'ella xuclantla ab la vista, l'esperit frisant com la papallona qu' enronda la flor.

La primera impresió que causá á la Toneta aquell dormitori fou desoladora. Tot ell estava desendressat, sense ni aquell ordre reglamentari d'hostal, aquell barrím-barrám, despullat de tot sentiment, en que 's fa consistir la netedat y condícia d'aqueixas casas. La Toneta hauría volgut veure á las parets algun retrato de familia, algun gerro de flors, alguna rellotjera brodada, alguna d'aquellas endimarias qu' están dihent: "aquí hi há familia, aquí 'l carinyo ab sos ditets delicats hi ha deixat amorosament una sorpresa, un recort." Com veya á casa Castellfort, en altras casas, com hi havia fins en son humilíssim niu d'orfeneta. Mes, res d'això; mitja dotzena justa de cadiras esbarriadas, una taula qu'era un desconcert de papers, unas cortinas matxucadas, desprèsas, de qui sab quant, dels seus poms escantellats, un sofá plè de geps y descolorit, un mirall entelat hont las moscas hi havían esmaltat un firmament, una calaixera desllorigada, ab coberta de gutapercha, sembrada de pintas, raspalls, papers suhats y corbatas vellas, y allá, en un recó, ofegat per un munt de llibres, que semblavan detinguts en sa fugida per la paret, el bagul, dalt de duas banquetas baixas com el bayart dels morts.

Mentres la Toneta's mirava tot això, plantada al mitx del quarto y sense eixir de sa dolorosa sorpresa, en Lluís seguía contemplanla, resseguint tots els contorns de sa hermosa figura, los ulls com dos mistos, las aletas del nás obertas, totas sas faccions de sátir exageradament accentuadas y expressant atenció, com si esperés un crit d'atach.

L' expressió, que poch abans havía esparverat á la Toneta, s'accentuava més y més per moments. Ah! si aquesta l' hagués sorprès de nou! Però la Toneta! pobra Toneta! enjoncada per l'amor, per l'amor pur, s'exclamava interiorment d'aquella deixadesa per'ella inconcebible.

"Y la senyora Pepa diu que li té'l cor robat!... Aqueixa gent no 's recorda sinó de fer diners! Pobres fadrins! cóm los tenen, cóm los enganyan! Jo sí que li tindría un quartet ben bufó, ben endressadet... Si no se 'l arriba á estimar! Ben bé ella, qu'es una pobra com jo meteixa, té 'l seu gran mirall, las sevas cadiras encoixinadas, la seva taula de marbre..."

Y al arribar aquí, sos ulls escorcolladors se giraren á l' alcoba, topant de pas ab un rentamans de ferro demunt d' un mullader, plena la gibrella d'aygua lletosa, l' humida tovallola penjant de blincadís ganxo. El llit estava encara per desfer, oberts, arrugats els llensols y mostrant ab el coixí l' emprenta fragmentaria del estudiant, com aquellas pessas dels motllos de guix que's vehuen per terra á 'n els tallers d' esculptors. Una olor tebia, l' olor d' en Lluís, omplía encara tot l' ambent de la cambra. Ni aquest ni aquella havían badat boca; ella anava á parlar... Però al tombar el cap, se sentí á la boca los llabis cremosos d' ell y, á la cintura, unas mans de ferro.

Y vá fer un xiscle esgarrifós.

—No cridis, no cridis! que t' estimo! t'estimo!...

—Fuig, fuig Lluís, per Deu, qu' estém perduts!—exclamá ella, tremolant com la coloma á las urpas del esparver.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)