La nuvia de marbre

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: Las set baladas/La nuvia de marbre)
Salta a la navegació Salta a la cerca





LA NUVIA DE MARBRE.





 Set anys fa qu'es i la guerra,
 Ningú sab quán tornará
 Un dia ne venen novas,
 Son novas que fan plorar
 A la donzella Na Dolsa
 Que d'ell namorada está.
 Las novas son de que arriba
 No pas á dalt de cavall,
 Sino estés en llit de llansas,
 A pes de brasaos portat.
  Quan fa set anys se n' anava,
  ¡Quí s' ho havia de pensar!

 Quan ella ne reb la nova,
 Tota trista 's va posar;
 Quan ella ne véu que 'l portan,
 N' arrenca del pit un «¡ay!»;
 Quan ell mort per baix passava,
 Ella ne fina va á dalt.
 Las cambreras que la enrotllan
 Be la volen rebifar:

 Sas darrerencàs paraulas
 Son: — «Ab ell m' heu d' enterrar.»
  Quan fa set anys se n' anava,
  ¡Qui s'ho havia de pensar!

 Quan es morta la vesteixen,
 No la enterren ab ell pas;
 La tomba honl l' han ajaguda,
 N' es tota de marbre blauch.
 De relleu ne tè las armas
 En los peus y en lo capsal.
 Damunt del tap de la tomba
 La estátua de marbre hi ha,
 Dessobre hi crema la llántia
 Qu' es tota d'or cisellat.
  Quan fa set anys se n' anava,
  ¡Qui s' ho havia de pensar!

 ¿Son las dotze que 'l gall canta?
 La lluna ben clara está.
 Qui vetlla qu' estiga alerta,
 Qui dorm que reposi en pau.
 La campana dels burgesos
 Mitja nit senyalant va.
 A cada toch de campana
 La estátua se va aixecant;
 Al últim toch de campana
 De peus en terra ja esta.
  Quan fa set anys se n' anava,
  ¡Qui s' ho havia de pensar!

 Camina, camina y fora,
 Cap á la porta se 'n va.
 La porta de la capella
 S'es obert de bat á bat.
 Passa 'l claustre, passa 'l pati,
 Surt á fora, ja es al ras.
 Ni fressa fa quan camina;

 No camina, lliscant va.
 Lo guayta, quan se n' adona,
 De la creu fa la senyal.
  Quan fa set anys se n' anava,
  ¡Qui s' ho havia de pensar!

 A ran mateix de las casas
 N' hi tè lo burch son fossar,
 Creus de pedra, creus de ferro
 Y una creu de tronchs de faig.
 Una xuta que hi havia
 Set vegadas ha cantat.
 La estàtua es al cementiri.
 ¡Ay Verge santa! ¿qué fa?
 Ne cáu de genolls en terra
 D'aquella creu al davant.
  Quan fa set anys se n' anava,
  ¡Qui s' ho havia de pensar!
 
 La lluna de plé li dona.
 Sense desjuntar las mans,
 Sens moure gola sa testa
 Sos llavis ba mig badat.
 ¿Ne resa pót ser? ¡Miracle!
 ¡Ay, vàlgam Deu! ¿qué dirá?
 La creu sembla que s' adressa
 Per poder millò' escoltar.
 Las paraulas que murmura
 Son: —«¡Ab ell m' haig d'enterrar!»;
  Quan fa set anys se n' anava,
  ¡Qui s' ho havia de pensar!

 Tot parlant ella s'enfonza
 Com si se l'anés menjant,
 La terra que la rodeja
 Plena d'agram desrelat.
 En lo clot qu' ella deixava
 Hi sortia un xiprer alt,

 Y del xiprer dos colomas
 Que cap dret al cel se 'n van.
 L'estàtua prou l' han cercada,
 Mes no l' han trobada may.
  Quan fa set anys se n' anava,
  ¡Qui s' ho havia de pensar!