Viatge del Cavaller Owein al Purgatori de Sant Patrici

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




I
VIATGE DEL CAVALLER OWEIN

AL
PURGATORI DE SANT PATRICI



VIATGE DEL CAVALLER OWEIN

AL

PURGATORI DE SANT PATRICI

traduhit del llatí per

FRARE RAMON ROS DE TÁRREGA


la molt noble e molt honradaPròleg del traductor madona ne Beatriu muller del noble en G[uille]m d Angl[es]ola senyor de Belpuyg, en Ramon Ros lo menor dels sauis en dret de Tàrrega, saluts, ab tota reuerencia e ab tota honor. Com vos, madona, hayats gran cura e uos adelitets en legir les santes scriptures que de Deu e de les sues obres parlen, e sien, aquelles scriptures que en lati son, a uos dures e difficils dentendre, per ço, madona, a honor vostra e que molts, amen de uos, nagen profit e que oygen alcunes coses [qu]e per hauentura hoydes no han, he torna[t] de lati en romanç vna sotil obreta que es apellada Porgatori de Sent Patrici, per tal que *[f. 12 v] uos, madona, aquela obra axi aromançada ligats e mils entenats; la qual obreta, madona, he aromançada com mils he [he] pogut segons que en lati he trobat, de mot a mot, da paraula en paraula, e ab aquell enteniment que en lo lati es escrit, sens tolre e sens minuar e sens mudar alcuna cosa daquelles que en lo lati son trobades. E tramet vos, madona, aquesta letra especialment per ço que aquells que legiran aquest libret sapien que la obra era en lati, e es encara: lo qual libret en lati, madona, sapiats que fo feyt e trames per .j. monge dorde a .j. abat, e es ben dictat e ben clasulat, segons que per aquell sapar. E uos, madona, daço que hi trobarets prenetne ço que trobarets ques sie profit a la vostra anima, e si negunes coses uos plaen madona, manat. Data en Tarraga, kalendes de gener en lan de nostre Senyor .M.ccc. e xx.

LO PORGATORI DE SANT PATRICI

Introducció.  Al molt desiyat pare en Jhesu Christ, Ricart, abat del monestir de Sartis, frare Vgo, molt menor de tots los monges del monestir de Saltercia, do [d]obediencia, la qual fill deu a pare[r], ab continua salut. Manest, honrador pare, a mi que a uos degues trametre per escrit tot ço que en vostra presencia digui que auia hoyt del fet de porgatori: la qual cosa jo tant volenteros complire, quant mes per los manaments de la vostra paternitat ab mayor instància a la dita cosa a dir so couidat. Hon, ja sie co que desig que daquesta obra vinge per mi a molts profit, enperestes sinó fos a mi manat fer aytals coses, no foren *[f. 13] gosades per mi ésser començades; confes emperò que anch nuyl temps no legi ne hoy neguna cosa per que en temor ho en amor de Deu mes profitas que en aquesta. E per tal car Sent Gregori, en lo seu libre que es appellat Dialogo diu que moltes daquestes coses son posades e escrites que son feytes e esprouades en les animes dels homens que ixen daquest segle, per tal que per aytal recomptament ho que per les coses en uisions tristes los coratges necligens espaordescha, o per tal que dels gojoses e alegres visions lo desig dels homens deuots encene en les coses ce- lesties, e per ço ab mayor volentat ço que manats reeb, e compliré si a Deu plau.
 Diu encara lo dit Sent Gregori, en molts eximplis que proposa, que los àngels bons e los àngels mals son presents estats en les fins dels homens daquest segle, los quals àngels portauen les animes a repòs o a penes les manauen.
  Diu encara Sent Gregori que les animes habitans en lurs corsors, ans de lur fi moltes coses auian demostrades e començades, que deuien venir sobre a aquells, [fosse] que fossen illuminades de claredat denteniment de part de dintre o certificades per reuelacio de Deu vinent fora nosaltres de part del cell.
 Diu encare que alcunes veguades les animes son estades exequades e leuades en contemplació e puys tornades en lur propri cors.
 Encara diu que alcunes reuelacions foren a el feytes e comptades dels turmens dels mals e dels goygs dels bons, e emperò de totes aquestes coses no deya que fossen daltra condicio sino corporals ho a corporals semblans, axi com son flums, flames, ponts, naus, cases, palaus, boscatges, prats, flors, homens negres ho blanchs, e altres coses que a goyg solen ésser amades ho a dolor solen ésser temsudes. Dien encara que eren tirats per les mans, e tirezats pels peus, e per los *[f. 13 v] cels [cols] penyats, turmetats, enblaçats, batuts, e moltes altres coses e a aquestes semblants, que comfermen ço que nos scriurem , specialment per gran semblança e concordia que han ab los nostres scrits que son en aquest libret.
 Demanda es estada feyta e souen en qual manera ixen les animes dels corsors, ne en qual loch van, ne que troben, ne que aconseguexen, que sostenen, ho queyns turments soferen; les quals coses per tal com a nos no son conegudes son pus greument temedores. ¿E qui es que sagurament puga anar per carr[er]a que no conega ne sapia? Emperò aço tenim per cert: que bona vida mala mort no seguex; e jassie que entro a la mort perseuer lo merit e apres la mort lo guardo sia retut e donat, empero la pena que apres la mort sofer hom purgadura ho denejadora es nomenada, en la qual aquels qui en aquesta vida en algunes colpes an viscuts, enperestes justs e fels son estats, a uida perdurable en parahis son ordonats ho predestinats, aytals per alcun temps son turmentats per amor que be sien purgats e en glòria exelçats. Hon, en tant son les corporals penes ordenades, en quant a les penes son lochs corporals deputats e departits. E es creegut enperestes, que molts greus turments son, als quals la colpa mayor enclina los peccadors ésser en lochs josans ho bays; en grans goygs als quals mayor merit exalça el sobiran loch del cel; el mig daquests dos lochs enperestirs bons e mals miyançers son: la qual cosa ab aquestes coses que aci escriurem sauenen e sacorden. E que imfen sia dejos terra, ho al mig de la terra, en loch de carcra e preso descuradats e de tenebres, e que per molts aço es cregut, per ço que aci compterem es com *[f. 14] firmat e acordat. E que parahis terrenal enuers horient en terre sie, hon les animes dels fels com son desliurades de les penes de purgatori per alcun temps ab gran alegria se reposen, axi matex sacorda ab la nostra narracio.
  Diu empero Sent Agosti, que les animes dels fels deffuncts après de la mort entro al dia del juhi, que es final resurrecció e derrera, lexats lurs corsors reposense ho sofiren pene segons que cascuna es digne de repòs ho de pene. Ço enperestis que Sent Agusti e Sent Gregori dien que los esperits que no son corporals poden ésser turmentats de corporal pene de foch, ab aquesta nostra scriptura sacorde. Empero en les penes de porgatori, certa cosa es que alguns son mes turmentats e altres menys, e queyn departiment de penes sie entre ells, axi com saber nos pot, nos fa departir. Empero per quels los quals Deus ha priuelegats que Deus volent les animes de lurs corses exiren e pus en aquels corses mateys tornaren, molts senyals semblants a senyals corporals, a demostracio e conexença a auer de les coses esperituals son estats demostrats; les quals coses si no fossen a les animes departides de lurs corses demostrades, com fossen a lurs corses retornades, jasfos que corporals corses sabessen, estirs nois foren demostrades. Perquè, en aquesta nostra següent ystoria, tot ço ques seguex vist he hoit fo per corporal e mortal home, qui les coses esperituals ve en forma e en semblança de coses corporals. E si demenats qui es aquell qui aquestes coses a mi aja començades, ne en quenya guisa les coses qui posse el aye conegudes, a la fi del libret serà manifestat. Les quals coses, si ben membren, axi comença.

La vida de Sant Patrici. Sent Patrici, no esters lo primer Patrici, com per Hibernia la paraula de Deu prehicas, e feehes molts mareuelosos miracles, estudias e pensas com los bestials homens daquella terra, per crueltat de turmens e de penes infernals espaordís, e de mal depertis, *[f. 14 v] e ha virtuts nodris, e a Deu acostas, e per promissio dels goygs de parahis en tot be comferma[t]s. Aquells emperò, ço diu aquell a qui aquestes coses hoy contar, bestials verament son, e jo matex mo he trobat: e com jo fos en aquella terra, vench a mi .j. hom enans de la festa de Paschua, ab lo cap canut e en adat veylla, e dix me que hanc no hauia reebut lo sagrament dels cors ne de la sanch de Jhesu Christ, e que en aquell dia de Pascha de tan gran sagrament volie ésser parçoner. E com vees mi monge e preuera, comfessas a mi e dix me en qual manera a tan gran sagrament porie venir segur. E com jo lo lenguatge daquela terra no en tenes, ajustey e acompayei j. hom que espones e euterpetres a mi la sua comfessio, e an aquesta guisa jo reebi la confessió. E com ja fees fi a la sua comfessio, jo fiu li dir al hom qui esponia les paraules si anch nul temps auia mort negun hom: e el respos me que per cert no sabie si mes de .v. homens auia morts; e, quax menysprehan, dix que assats ere sens colpa en ço que tants pochs na auia morts: na auia molts nafrats dels quals nos sabie si ni auia morts negu ho no. Cuydaues el enperestis que homey no fos peccat mortal ne que dampnas negu a imfern. Al qual, com jo digues que homey ere greu peccat, e que aneço lo seu creeador molt ma- lament auia agreuyat e aontat, respos que tot ço que jo li manaria en penitencia a fer, per absolta de sos peccats tenir molt de bon grat ho rebrie, e per obre ho complirie. Entro aci auem dit de la bestiehtat dels homens.
 *[f. 15]Com, donchs, Sent Patrici, la gent ab crueltat de turmens e de penes dimfern e ab amor dels goygs de perhahis daquela error en que eren sesforças de reuocar e amenar ab bon estament, deyen li e responien li, que nul temps a Jhesu Christ nos conuertirien, ne per miracles que per el vehien fer, ne encara per sa prehicacio, si donchs alcun hom daquels no vehie los turmens e les penes que soferien los mals e los goygs que auien los bons, per tal que pus certs e pus creents ffossen per les coses quels eren promeses. Sent Patrici, donchs, com primerament fos deuot, com aço ach hoyt fo molt pus deuot en mes vetlar, e en mes dejunar, e en mes doracions a dir, e en mes bones obres affer, per hauer ço que es a saber, e per acabar ab nostre Senyor per aquesta via e carrera salut aquella gent. E nostre Senyor, beneyt sia el, guarda la instància e los prechs de Sent Patrici, aparech li vehiblement, e donali lo test dels euangelis; e donali encara .j. basto, les quals coses entro al dia de huy, per grans e per precioses reliquies, en Ybernia axi com digna cosa es, son honrades. E per ço lo basto aquell, per tal com nostre Senyor Jhesu Christ a lamat seu Sent Patrici dona, basto de Jhesu Christ es nomenat. E aquel basto, e lo test dels enuangelis, en gran senyal e per gran e per noble cosa, es liurat a aquell qui reeb larchabisbat daquelles gents.
 Nostre Senyor, donchs, pres Sent Patrici e menalsen en .j. loch desert, e .jª. fossa ho ciyia redona e dins escura aqui li mostra, e dix li: que si negu qui verament penident fos de sos peccats e de uera ffe armat, en aquella fossa ho ciya per espay de .j. dia e de vna nit *[f. 15 v] estaue, de tots sos peccats de tot en tot purgat e nedeyat nexerie, e que dementre aquella ffossa serie ueurie los turments e les penes que foren los mals, e si ferm en la fe staue veurie los goygs e los delits que hauien los beneuyrats. E per ço Sent Patrici en aquel loch vna esglea edifica e constroi, e ordona aqui canonges segons la regla de Sent Agosti. La ffossa enperestis damunt dita, ffora lo front de la esglesia oriental, dins bon mur encloe, e portes, e baldes, e cadenes ab claus hi possa, per tal que negu, per son propi osament ho mouiment, sol sens licencia aqui no intras; la clau enperestis Sent Patrici liura al prior que be la guardas.
 E en temps de Sent Patrici molts entraren en la dita ffossa, qui turmens ffers e grans penes no solament hauian vists, mas encara sostenguts, e que hauian vists encara los goygs e los delits que auian los beneuyrats. E los testimonis daquels qui hi entraren mana Sent Patrici que fossen escrits en la dita esglesia, los testimonis dels quals gran ajuda e gran comffermament donaren a la prehicacio de Sent Patrici. E car aqui hom de peccats es purgat, per ço aquel loch es apellat porgatori de Sent Patrici; lo loch en estirs daquella Eglesa Real es apellat. E lo comte ho nombre daquels que après la mort de Sent Patrici entraren en la ffossa mayor es estat e entro al dia de huy es e perseuera.

 Es enperestirs custum, que en aquel purgatori negu no entre si no de licencia de son bisbe, e que de francha volentat se penide de sos peccats, e que elige entrar en aquela fossa. Lo bisbe emperò pregue fort curosament aquel qui aqui volan entrar, que per res noy entre, e diuli encara que aqui molts hi entraren *[f. 16] e hi romangueren e lo cors e la anima [e] perderen; si per auentura aquel estara ferm en son proposit e que de tot en tot hi vol entrar, lo bisbe fali vnes letres, e ab aquelles letres tramet lo al prior daquella esglesa on es la fossa. E lo prior, com ha vist lo hom e les letres ha lestes, diu li e consella li que en neguna guisa del mon noy entre, car ab altra penitencia que no es tan perillosa pot saluar lanima; e si per auentura noi pot partir de son proposit, el trobe ferm en aquell, menlosen en le esglesa; e aqui per .xv. dies lo fa estar en dejunis e en oracions; e apres, tot lo couent dels canonges ajustat e missa dita e aquell qui hi deu entrar ha reebut lo cors e la sano de Jhesu Christ e daygua que a aço especialment e beneyta tocat ho muyllat, ad gran e ab honrada processio men lo a la porta del purgatori e comanes a les oracions de tots. Rebuda donchs benedicció de cascun dels preueres, ab lo senyal de la creu de Jhesu Christ son front e sa cara ab sa pròpia [ma] senye, e entre en la dita ffossa; e tan tost lo prior tancha la porta daquella fossa; e axi ab sa honrada processio a lesglesa sen torne. E encendema mati a la porta de la dita fossa lo prior sen torna, e con aquella porta ha vberta, si trobe lo hom aqui sie tornat, ab gran goyg a la esglea lo sen mene; e aqui per altres .xv. dies seruex ab dejunis e ab oracions. Si per auentura encendema mati no tornaue, certa cosa es que ha perdut cors e arme.

 Donchs que daquells que en aquell porgatori entreran, de molts que foren vn diguam tan solament. Deusts saber que, en los nostres temps, regnant lo rey Esteue, fo .j. caualer *[f. 16 v] qui auia nom Iuuem; e apres que son bisbe la ague amonestat que noy entras, segons que desús es dit, e apres la licencia reebuda ab les letres, los canonges ensemps justats, missa cantada, e lo cors e la sanch de Jhesu Christ reebuts per lo caualler, e gitada desús aygue beneyta, e a les oracions de tots se fos comanat, guarnit en son front e en sa cara del senyal de la creu, e dequeies coses que a el deuien esdeuenir amonestat, en la fossa entra; e començan nouela cauellarie, ardidament pensa de anar, confian en nostre Senyor. E, crexen les escuredats, en frot [fort] breu hora perd[r]e la lum de tota claradat; e com molt ach anat, dalaltra part lugor fort poqueleta comença apenes aparer; e apres dun poch de spay vn camp troba e .jª. sala. Lugor enperestirs aqui no era, sino aytal com aci pot hom voure, en iuern, apres del sol post. La sala entirs (?) paret no auia entegre, mas ab colones e ab archs poculluls de quada part constroyda, a manera de claustra de monges; e com entorn de la sala molt agues anat, marauellat de la gran bellea daquella, entra en aquella e ueela dins molt pus bella e pus mareuelosa. E asech se axi en aquela, e sigue .j. poch gitan los vuyllsça e la, e mareueyllan se del aparayllament e de la bellea daquella. E ueus .cccc. [aqui] .xv. barons, quax religioses e que en laltra dia seguessen rases les barbes e la corona, vestits de blanch, en la salla entraren e saludaren lo caueller en nom de nostre Senyor e asigueren se e tots los altres calaren. E vn daquels comença a parllar ab lo caualler, qui quaix prior e guiador parie dels altres, e dix li: « Beneyt sie nostre Senyor Deus sols *[f. 17] poderos, qui en lo teu cors bon proposit ha confermat: aquell si a el plau en tu vuylle acabar ço que ha començat. E car a porgatori es vengut, per tal que dels teus peccats sies purguat, per fina (?) força seras forçat, o que baronilment e fortment recombates e esties, ho per flaquea ho aulea, ço que Deus no vulla, la anima e lo cors perdes tant tost. Enperestirs que nos daci siam èxits, la casa aquesta sera complida de maluats e malignes espirits, que a tu forts e greus turments donaren, e molts pus greus turments te maneçaren de donar, e prometerente que a la porta per on entrest te tornaran si [sa] e sauul, e asajartan si ab aquesta manerat poran enguanar; e si ab qualque manera enguanar te poran, ho ab afliccio de turments, ho ab promissio de falagaments tu exi enganat los consintras, perdurablement morras; si per auentura en la fe ferm esteras, e ta esperança tota en nostre Senyor poseras, axi que per turments ne per menaçes ne per promissions no te espeordes nels consintes, mas fermament totes aqueles coses ayes, axi com si no eren negunes, no solament seras purgat de tots tos peccats, mas encara los turments ab que los peccadors son turmentats e lo reposen lo qual los justs sa elegren veuràs; nostre Senyor Deus tota via en ta menor ja [memoria] ages, e com te turmentaran apella nostre Senyor Deus Jhesu Christ. Nos ab tu aci no podem mes anant aturar, mas a Deu sols poderós te comana. » E axi donaren li benedicció e partiren *[f. 17 v] si de aqui.

Arribada dels dimonis Lo caualler, en perestirs, de les armes de Jhesu Christ instroit e ensenyat, espere qual dels enemichs primerament lo require oy somogue a la bataylla. Guarniren se de camiol de justicia, e auen esperança de salut en loc de capell de fferre, e descut de uera fe guarnit, e de coltel del espirit sant que es la paraula de Deu, lo nom de Jhesu Christ, rey que no pot ésser vençut, deuotament inuoca. Donchs dementre que lo caualler sols sigues, e ab cor ferm e no espaordit los bataylles dels demonis nis esperas, veus fort reebeament en torn la sala comença ésser oyt tan gran brogit, que parech que tot lo segle caygues; e sapiats per cert, que si tots los homens e totes les coses viues que son en terra en mar e en laer, totes ensemps, ab tot lur poder ffeessen brogit, no pogueren fer mayor brugit; hon, si la uirtut de Deu nol defenes, per sol lo brogit fore exit de sen e de memoria lo caualler. E apres la esquiuança daytal hoyda, seguex se molt pus esquiuador esguardament de demonis, de leges formes, contra la casa malament venir, menys prean e ascarnin aquell; e saludaren lo quaix per escarn e dixeren li axi: « Los altres qui a nos seruexen no venen a nos si no apres lur mort; perque mayor guardo a tu caualler deuem retre, per tal com la nostra companya, a la qual de bon cor entro aci as seruit, ab tan gran desig as desiyada, que anch lo dia de la mort ab los altres no as volgut esperar, mas en ta vida en*[f. 18]semps lo teu cors e la tua anima a nos has volgut presentar e donar; e aço as tu feyt per tal que mayor guardo de nos reebes: per que tot ço que demanes de nos reebras abastadament. Aço en perestirs es vengut, que dels teus peccats penes sofires, sapies per tot cert que ab nos auras tot ço que demanes, pressures ço es saber e dolors; emperestirs, per ço com a nos longament as seruit, sit vols sa e saul tan tornarem, per tal que los goygs del mon encara ages, e que los delits del teu cors axi de tot en tot no perdés. » Aquests enganaments dels dimonis, empero, lo ver caualler de Jhesu Christ, ne per terror ho temor no sespeordex, ne per affalagaments enguanar nos jaquex; mas, los enemichs baronilment menys prean, axi com aquells qui dignes no eren de sa resposta, respondre nois volch.
 Los demonis, enperestirs, veents si axi esser menys preats per lo caualler, molt horriblement e ab gran malea enfeloniren si contra ell: e constrohiren e enceneren en la dita casa molt gran moltitut de foch, e preseren lo caualler, e ligaren li les mans e los peus, e el foch lo gitaren, e ab guanxos de fferre e ab grans crits lo caualler tiraçauen per lo foch, ça e la. E com lo caualler sentis lo foch fort greu, e sos aduersaris laguessen regeament torrat e cremat, menbra li la amonestament quels sans barons li auian feyts: lo nom del piadors Jhesu Christ apella, e tantost daquell enceniment de foch e dequeies penes e daquel primer aguayt dels enemichs desliurat fo. Car *[f. 18 v] tan tost com lo nom del piados saluador ach apellat, hoc abans quel hagues de nomenar, axi tot aquell enceniment daquell foch fo mort, que sol calor no hi romas. Veen lo caualler que ell apellen Jhesu Christ los enemichs no podien res acabar, fo pus ferm e ac en son cor que sol nols preas res, car ço de que era estat amonestat e en- senyat auia esprouat per obra, e ab qual ajuda los podie sobrar.

 Apres daço, los demonis jaquiren la casa ab agres crits e ab orrible brugit; tragueren lo caualler daqui, e com foren exits de qui, partiren sen ensemps los demonis. Emperestirs alguns romangueren, e per vna regio vasta e fera e estranya meneran lo caualler. Negre era la terra, e la regió scura e tenebrosa; e neguna altra cosa aqui no vehie si no los demonis qui aquell menauen. Vench [vent] calt e cremant aqui auia, que apenes podie ésser hoyt, esters per sa gran fortelea tot lo cors li cremaue; e tiraren lo entro en aquelles partides hon lo sol ix en lo mig destiu. E com quax en les fins del mon fossen venguts, començaren a guardar de la vna part, e per vna vall fort ampla a anar en vers aquella partida hon nex .j. vent que ha nom austrum, e en vers lo loch on lo sol nex en mig diuern: hon comença a oir molt miserables clamors e agres crits e plors, quax que fos justat tot lo poble duna terra; e quant mes sa acostaue, tant pus clar hoye los crits.
 A la per fi, trobaren vn fort lonch e fort ampla camp, qui era ple de grans mesquinees e de grans croyelles e de *[f. 19] gran dolor. La fi enperestirs ho la longuea del camp, tant era lonch lo camp, no la podia veser lo caualer. Ere enperestirs lo camp ple domens e de fembres, nuus ho despulats, e de ueylls e de jouens e de tota edat, qui jahien de bocha donchs [boca dents] en terra; e lo ventre tenies ab terra, eren esters en terra ab claus de fferre ffogueyants ab terra ficats; aquests per sobre dolor mordien terra e menyauen alcunes veguades; e altres veguades cridauen fort agrament: « Perdonans! perdonans! » o, « mercens ayes! mercens ayes! ». Mas noy auia quils perdonas ne qui mercells agues. Los demonis emperestirs entre aquels e sobre aquells anauen, e ab grans batiments e ab dures plagues los mesquins batien e turmentauen. « Aquests turments e aquestes penes » ço digueren los demonis al caualler, « sostendras, si a nos no obeys, que a la porta per hon vengist aci te tornem sens tot mal. » E com aço lo caualler fer no volgues, gitaren lo en terra; e axi com los altres, ab los claus asayaren lo de ficar ab terra; mas, com lo caualler appellas lo nom de Jhesus, negun mal no li pogueren fer.
 Donchs daquell camp se partiren, e tiraren lo caualler a altra camp, que ere ple de molt mayor miseria. Aquest camp aytambe, domens com de fembres, e ueylls e jouens, ques tenien ab terra, ple ere; los quals tots jahien en sobines, e darchs [drachs] de foch verinoses sobre els sehien, e quaix aquells menyauen ab dens de foch, e greument turmentauen; los cols dels vns, e los braços, o tot lo cors, serpens [los] *[f. 19 v] los ceyen e los environauen, e los lurs caps ab los pits dels mesquins figien es tenien, e lo fiblo de foch de la lur bocha ficauen layns en lo cor daquels; bufons encara de mareueylosa granea e tots fogueyants, sobre lo pits ficauen e esforçauen de trer lo cor daquels, los quals, axi leg menats e turmentats, de plorare de greument cridar no cessauen. Los demonis enperestirs entre ells e sobre ells corrien, e ab greus plagues greument los turmentauen. La fi ho la longuea daquest camp, veure no poch, sino en amplea, per la qual entra e isque; en trauers enperestirs molts camps passauen. « Aquestes coses » ço digueren los dimonis, « sostenras, si nons obeeys que ten torns » E com, axi com desus es dit, lo caualler obehir no volgues e els aquels turments li asayasen de fer, a inuocacio quel caualler feu del nom de Jhesu Christ, los demonis res acabar no pogueren.

 Daqui partin, menaren lo caualler en lo terç camp, qui ere ple domens e de fembres, e de diuerses edats; e tan gran multitut de claus en los corses dels mesquins, del sobiran loch del cap entro als dits dels peus, auian, que en negun membre lur negun loch va ne buyt no trobaré hom ne veere. Aquests aytals, apenes veu ho paraula a cridar formar podien, mas, axi com a homens quis moren e son en passament, la veu de tot en tot prima e flacha trahien fora. De uent encara fret seguant, e de plagues, encara dels demonis eren leyg menats e turmentats. « Aquestes coses » ço digueren los demonis al caualler, « si a nos no consents que ten torns, sostendras. » E com *[f. 20] lo caualler aço fer no volgues, e apellas lo nom de Jhesu Christ, defaliren los demonis.

 En lo quart camp tiraren lo caualler, lo qual camp ple ere de molts fochs e de tota manera de penes e de turments; car eren penyats ab cadenes de foch, los vns pels peus, los altres per les mans, los altres pels cabeylls, los altres per les cames els caps a aual girats, e acabuçats en flames de sofre; los vns penyauen sobrel foch, guanxos de ferre ficats en los vuylls lurs, ho en los nases, ho en les guances, ho en les mamelles, ho per los membres vergonyoses; los altres en fornals de sofre eren cremats; los altres sobre peeles eren frits, e ab esters de fferre de foch enestats al foch eren torrats, los quals los vns dels dimonis girauen; los altres ab gotes de mataylls aflamauen, los quals tots ab plagues pudens los demonis corrent leyament turmentauen. Totes maneras e tot linatge de turments e de penes, que pensar ne albirar se poden, aqui vee. Aquí encara alsguns dels seus que anants auie vists conegue. Los plants els plors e les clamors els crits de tot aquells que hoy, ne lengue ho porien dir, ne sen ne enteniment de persones mortals ho porien pensar. Aquests camps, no solament eren plens daquels qui eren turmentats, mas encara de dimonis quils turmentauen. E com lo *[f. 20 v] caualler appereylassen de turmentar, apelat lo nom de Jhesu Christ deffaliren.

 Apres daçc, aparech a els vna roda de foch, de mareueyllosa granea, de la quals los raygs e los cantons de ganxos de fferre de foch plens eren, e en cascu daquels homens ficats penyauen. La meytat daquesta roda desus en laer sobre terre staue, laltre meytat de la roda dejos en terre era: flama en perestirs differn e de sofre e dençeniment de terra entorn les[-a] rodes[-a] leuaue, e en aquella los mesquins qui penyats eren tornauen. « Aquestes coses » ço digueren los demonis, « soferras, si a nos no consents que ten torns: primerament enperestirs veuras queynes coses soferen. » Aquests demonis enperestirs de cascuna part, los vns contra los altres, ab guanxos de fferre la roda empenyien, e ab ten gran leugerie aquela roda menauen, que no pogre hom departir ab la vista la .j. del altre daquells que penjauen per la roda; car per gran reebetat de cors tota la roda parie que fos entegre e continua e que nos mogues. E com lo caualler gitassen sobre la roda, e en laer menen la roda lo leuassen, apellat lo nom de Jhesu Christ romas sens tot mal.

 Partin se daqui, vengren a vna casa gran que fumaue orriblement, la amplea de la qual molt gran ere, mas la fi de la longuea veure no poch. Com enperestis vn poch fossen luyn daquella, per massa gran calor que exie daquella casa, aturas vn poch e ach paor dacostar a aquela. *[f. 21] « Per que » dixeren los demonis, «te tardes? Banys sen [son] ço que veus: vulles ho no ho vuylles, en aquell seras benyat ab los altres. » Començaren enestirs esser hoyts molts mesquins e miserables plants de la dita casa. E com lo caualler agueren mes dedins, vee visio molt cruel e orrible: car lo sol de la casa ho lo pahiment tot ere ple de ciges redones, que tan espeses e tan prop ere la vna del altra, que apenes entre aquelles gosare hom anar. Eren enperestirs cascuns dels ciges plenes de diuerses metaylls e licors bulens, en les quals era cuyta e bolida e torrada gran multitut domens, dels quals los vns eren tots lains cabuçats, e meses los altres entro a les ceylles, los altres entro als vuylls, los altres entro a la bocha, los altres entro al col, los altres entro al pits, los altres entro al melich, los altres entro a les cuxes, los altres entro als donols [jonols], los altres la vn peu, los altres les dues mans, los altres la vna ma tan solament hi tenien; tots enperestirs per sobre dolor cridauen e plorauen. E com lo caualler en vna de les ciges sesforçacen de gitar, com agren hoyt lo nom de Jhesu nou pogueren fer.

 Passaren dequi e a vn gran munt sen anaren; en lo qual munt trobaren homens e fembres qui estauen corps ho enclinats sobre los dits dels peus, e parien que esperassen la mort; e aquestes eren tans, que tots los altres que vists auia parien pochs, en asguardament daquests: *[f. 21 v] e ab gran tremolo e ab gran paor ves aquella part daguilon anauen. Mareuelan si lo caualler per la cremor e orrible esperament dels mesquins, veus daquella part daguilon gran torbayllo e gran vent ne venie, lo qual vent, e los demonis e lo caualler e tot aquell poble, leua, e e[n] vn flum molt pudent e molt fret en laltra part del munt luny, gita; en lo qual flum eren molt trebayllats per tan gran fret, que no porie ésser aesmat. E com sesforçauen exir de les aygues, venien los dimonis correns sobre les aygues, e aqueles molt pus pregon dins les aygues cabuçauen altra veguada. Del qual peryll lo caualler, ab invocacio acustumada del nom de Jhesu, desliurat fo e escapa.

 E com los demonis no ffossen encara sadols de la injuria que feyta auian al caualler de Jhesu Christ, menaren aquell contra la part daustre. E vee denant si vna flama molt cruel de pudor de sofre pudent, que exie de .j. pou, e quaix homens e fembres de foch e nuus, axi com aolbes de foch que eren le sus alt en laer gitats, los quals com la força de la flama defalie, altra veguada en lo peu [pou] cahien. E digueren los demonis: « Aquesta es la nostra habitacio, e car a nos entro aci as ben seruit, aci en aquest loch sens fi ab nos estaras; tots aquells enperestis qui a nos seruexen, aci sens fi ab nos estaran; en lo qual loch si sol vna veguada entraras, per tots temps auras perdut, e cors e anima; si perestirs a nos consentiras, sa e sauul a ton *[f. 22] alberch poras tornar. » Aquell enperestirs de la ejuda de Deu se confiavue, e les paraules e es promeses daquells menys prea. Enbalçarensi los dimonis el pou tiraren ab si lo caualler; e com pus pregon auallaue, lo pou trobaue pus ampla, e pus greu pene soferie; e en tant fo gran la pena e no soferible, que [de] poch no oblida lo nom del saluador nostre Senyor. Deus enperestirs inspira aquell, e tornas assi, e axi com poch lo nom del Saluador apella e crida; e tantost la força de la flama aquell ab los altres sus alt en laer gita, e caech prop lo pou tot sols. E aqui .j. poch sigue, e com sens companye fos e nos sabes ves qual part se giras, isqueren del pou altres demonis, los quals els no conexien; digueren a aquell: « ¿Que fas aci? Los companyons nostres qui digueren a tu que aquest ere infern, mentit tan, car de nostre costum es que tosts temps mintam, per tal que aquells que per veritat no podem enguanar, ab fals als enguanam: no es aquest infern, mas nos ti manarem a imfem. »

 Dequel loch menaren lo caueller ab brugit gran e orrible, e vingueren a vn flum gran e pudent, e tot quax cubert denceniment de sofre e ple encare de gran multitut de demonis. E digueren los demonis al caualler: « Sots aquest flum flameyant sapies *[f. 22 v] que es infern. » E sobre aquest flum, de riba a riba, vn pont passaue. « Per aquest pont » ço digueren los demonis al caualler, « as per fina força a passar; e nos escomourem vent e torballons, e del pont en lo flum te gitarem: * e los nostres companyoos qui en lo flum son, te pendran e en i[n]fern te metran et cabuçaran. Volem enperestirs tu primerament asayar, e mostrar [e] com tu segur passar[as] per aquell pont. » E preseren lo per la ma e menaren lo al pont.
 Eren enperestirs en lo pont .iij. coses molt temeroses e espaordibles e [a] aquels qui per aquel auian a passar: la primera cosa, que tan lenech e tan lis ere, que, per ampla que fos, apenes hi pogre hom anar: la segona, que tan estret e tan prim ere lo pont, que apenes en aquell pogre estar negu, ne anar: la terça, que en tan gran altea ere feyt aquel pont, que orrible cosa ere, sol com hom lo guardaue ne los vuylls ves el eregie. « Si encara » ço digueren los demonis, « a nos consenties que ten tornasses, e aquest peryll escaparas, e a ta terra sa e sauul tornaras . » Pensan enperestirs lo caualler, de quans perylls e de quants turments la auia desliurat lo seu desliurador, torna apallar lo nom de Jhesu Christ. E comença sobrel pont a peu a peu a anar, e neguna cosa lenegua sots los seus peus no senti, mas fermament anan, sots fiança de nostre Senyor; e com pus alt puya pus ampla troba lo pont. E veus apres que, com .j. poch ach anat lo caualler, en tant creegue la amplea del pont, que si dues carreres sencontrassen nos feeren enbarch.
 *[f. 23] E certes los demonis, qui lo caueller entro aquell loch auian menat, e mes enant anar ne seguir no poguessen, al peu del pont estegren quaix que esperassen que lo caualler caygues. E veens los dimonis que lo caualler ffranchament e sent tot enbarch passaue, ab tans crits e ab tant brugit laer feriren, que la orror e la pudor [paor ?] dequells crits, molt menys soferidor parech al caualler, que neguna de les penes que a aquell auia feytes. E com lo caualler vee los demonis estar en j. loch e que mes anant no podien anar, membren del seu piadors guiador segur anaue. Los demonis enperestirs sobre lo flum correns los lurs ganxos sobre lo caualler gitauen; mas aquell sa e sauul passaue; e com mes anaue tanta amplea del pont trobaue, que apenes podie veure lo flum duna part ne daltra del pont.

 Lo caualler enperestirs, que ja fo franch de tota temptacio, vee denant si vn mur alt e gran. Ere enperestirs lo mur de marauellosa bellea, e dobra que no podie esser a altra comparada ere. En lo qual mur vna porta closa vehie, que de matayls diuerses e de peres precioses ornada e aparallada de mareuellosa resplendor resplandia. E com encara fos luyn de la porta per miya milla, la porta aquella a aquell oberta fo, e odor de tan gran suauea e de tan gran delit per aquella exie, que, si tot lo mon tornas ensens ne bones odors, no vencereu la granea daquella suauetat e daquella odor. E tan gran força e tan gran recreament *[f. 23 v] daquella suauetat reebe, que fort be saesmaue que tots los turments que auia sostenguts altra veguada sens tot greuge sostinguere. Guarden lo caualler dins la porta, vee claredat mayor que la resplandor del sol [vee] e lains entrar molt desiga. Mas no fo falit ne enganat per aquell que ça e la li auia menat. Car lo caualler vinent, isqueli a carrera ab creus e ab senyeres e ab ciris e ab rams de palmes daur vna processio tal e tan gran, que anch anaquest mon no fo vista semblant. Aqui vee homens e fembres de diuerse edat, los vns com arcabisbes, bisbes, abats, canonges, monges, preueres, es cascuna grau ordenats minis tres, ab sacres vestidures a lur orde couinents vestits e ornats. Tots enperestirs, ab aytal habit eren vestits ab lo qual a Deu auian seruit dementre que en aquest segle auien viscut. Lo caualler enperestirs ab gran hornament [honrament] reeberen e aquell ab dolç cant darmonia que anch en aquest segle no fo hoida ab si mateys sen menaren, e per la paorta entraren. Fenit e acabat aquell dolç cant e la processio solta, asegrensi baix .ij. axi com archabisbes, lo caualler en lur companya reeberen, e puys ab ells lo sen menaren, quax que la terra aquela e la glòria de tan gran delit li mostrassen; los quals ab el parlants, primerament nostre Senyor benehiren, qui lo seu coratge en tan grans turments ab tan gran fortelea auia desliurats. Aquells enperestirs lo caualler per lochs delitoses menants, aquell passan ça e la, molt mes coses delitoses e alegres vee, que negun hom per molt saui que fos, ab lengue o ab ploma no pogues dir ne escriure. Ab tanta bellea de claredat de lum ere illumina*[f. 24]da la terra aquella, que, axi com lum de lanterna serie exceguada per la resplandor del sol, axi parrie la claredat del sol en mig dia exceguada per la mareuellosa resplandor de la claredat daquella terra. La fi enperestirs daquella terra per masa gran granea daquella veer no poch, sino tan solament per aquella, part per la qual entra per la porta. Ere enperestirs la terra aquella axi com a prats delitables e verdeyants, de diuerses flors e darbres de moltes maneres e de molts fruyts darbres enbeleyda e ornada: que, segons que dehie, de sola odor daqueles sens fi poguere viure, si aqui li fos laerm destar. Nuyt nuls temps aqui no ere, ne la terra aquela escuruir no podie, mas resplandor del cel pus pur per perdurable claredat enbelehie e resplendir fahie. En tanta multitut domens en aquela terra vehie, que anch en aquesta vida negun hom mortal nos pensaue que hagues vista: dels quals los vns en aquests, los altres en aquels lochs, per couents departits estauen. E enperestirs axi com volien aquestes companyes ab gran alegrie passauen: axi ere feyt per tal que los vns de la vista dels altres salegrassen, e los altres de la vista benestrugament sadelitassen. Companyes per lochs stauen, e de dolç cant darmonia e da acordable veu a nostre Senyor Deus dolcers laors donauen. E axi com vna estella es pus bella que altre en claredat, axi ere vna companya pus enbeleida que altre en claredat de cares e de vestidures. Los vns eren vestits de vestiments daur; los altres de vert; los altres de porpra, de jacincti, de color pintade, de blanch. En qual forma dabit auian estat en lo serui de Deu, la forma emperestirs del abit demostraue al caualler *[f. 24 v] de queyn merit e de queyen orde en aquest segle caseu ere estat. Los vns, axi com a reys, ab corona al cap anauen; altres en lurs mans palmes daur portauen. Daytals coses donques e de tan grans en aquell repos folesguardament delitos al caualler, e no de menor alegria ere qui oye los lurs dolçs cans de tan gran suauea e de tan gran acordança. De tots cants hoye laors dels sants cantans labors e gracies a nostre Senyor Deus. Cascu de sa propia beneastruguea sa alegraue, e dels goyts de cascuns caseu sa alegraue e sa delitaue. Tan gran respirament e tan gran flayror de tan suau odor complida ere aquella terra, que parhie que daclo (?) viuissen aquels qui [ha] habitauen en aquela terra. Tots aquels qui lo caualler esgordauen, beneyen nostre senyor Deus de la sua venguda, e axi com de ffrare que ere escapat a mort salegrauen. Tots sa alegrauen e sadelitauen; e de totes parts dolçs cants de sants eren oyts. Ne calt, ne fret no sentien, ne neguna altra cosa que noure ne agreuyar pogues negu. Totes coses aqui eren paguades, totes coses plasents, totes coses agradables. Aquestes coses donchs axi complides, digueren los archabisbes al caualer: « Veus, frare, donat largueyant nostre Senyor, as vist aqueles coses que as desiyades de ueure; vinent aci as vist los turments e les penes dels peccadors, aci emperestis as vist lo repos dels justs. Beneyt sie lo creador e lo reemedor de totes coses, qui a tu ha *[f. 25] donat aytal proposit. Ara, frare molt car, volem que tu sapies quals sien aquells turments que as vists, e qual sie aquesta terra hon tanta beneuenturança ha. La regio aquesta parahis terenal es, del qual fo gitat Adam, primer format, per tal com no fo obedient, ans fo atrobat en gran colpa de inobediencia. Aquest Adam auia companya dels angels, e tots aquels qui apres dell son venguts, per la colpa de inobediencia daquell, axi com ell se feu, sentencia an reebuda de mort. Hon, com apres que cascuns hauem reebuda la fe molt souen per la freuoltat que Adam feu peccam, la penitencia la qual ans de la mort ho en la malaltia de la qual morim reebem, e acabar no lo poguem, apres la mort, lo es [en los lochs] de penes que as vists, los vns per mayors spay de temps, los altres per menor, segons la manera de les colpes e dels peccats, esmenam ho peguam ab los turments. Tots enperestis que aci en aquesta beneuenturança has vists e an aquest repos, per aquells lochs som passants. O pasament sens tota comparacio orrible ! En semblant manera e tots, aquels que en los lochs de penes as jaquits, sau aquels que dins la bocha del pou differn son retenguts, depus que purgats seran, venin a nos saran saluats. Mas e tot dia alguns qui purguats son de lus peccats venen, los quals reben[-m] axi com tu hauem reebut, e ab gran goyt metem los aci. Daquells enperestirs que en penes son, negun de nosaltres no sab quant hi deuen esser turmentats. Per misses en *[f. 25 v] perestirs, e per psalms, e per oracions, e per almoynes, e per dejunis, e per tots altres bones obres de crestiandat, quant es que a vegades per els son feytes, o lurs turments son asuauats els muda hom a altres turments que els mills soferre puxeií, entro que per aytals beneficis sien desliurats. Neguns de nosaltres encara no sap quant de temps aci deu aturar, e jassia ço que aci franchs e quitis siam de » tot turment e de tota pene, encara emperestirs no som dignes de puyar a la sobirana gloria dels sants. Tot dia la nostra companyia crex e tot dia mirue [minue], car com de les penes desliurats son, per cascun dies a nos venen e de nos aytambe al celestial pare his puguen [pugen]. »

 Aquestes coses dites, menaren sen lo caualler ab ells mateys en .j. munt, e menaren li que guardas lesus en alt e digues de quenya color li ere viyares que fos lo cell que vehie. Lo qual respos: « Semblant mes que sie aytal com aur en fornal ardent. » « Aquesta es » ço digueren ells, « la porta del celestial paradis: per aquesta entren aquells que de nos son reebuts el cel. E volem encare que tu sapies que tots dies nos done a menyar nostre Senyor Deus de menyar celestial: com ne quant sie aquell menyar e quant delitos, nostre Senyor ayudant, ab nosaltres ensemps ho esproueras. » Apenes la paraula ach fenida e ueus axi com a flama de foch del cell, que tota aquella terra cobri, e axi com a rayts departi sobre los caps de cascuns, a la per fi per la bocha de cascu entra. En tanta *[f. 26] dolçor de delit en lo seu cor e en lo seu cors senti lo caualler, que per la massa gran dolçor de suauea nos sabie si viu ere hu mort. Mas aquella ora tost fo pessada. « Aquest es » ço digueren els, « lo menyar aquel del qual tots dies nos som sadollats per nostre Senyor; aquels emperestirs que de nos son presses e reebuts el cell, daquest menyar sens tot miga e sens cessament mengen e vssen. E com en partida as vist ço que desiyaues de ueure, ço es a saber, lo repos dels bons e los turments e les penes dels mals, affer coue ara, frare, que ten torns per aquella carrera per hon es vengut. E si de qui auant atempradament e santament viuras, no solament daquest repos seras segur, ans encara daquell del cell. Si emperestirs, ço que Deus no vuylle, altra veguada la tua vida ab delits e ab legees de la carn enlegiras, tu matex tas vist quenyes coses en les penes testien appareyllades. Segur, donchs, ten torne, car aquels que a tu aci vinent affliccio ne turment te donaren, com ten tornaras auran paor que tapareguen. »
 A questes paraules lo caualler fo molt trist e molt despeguat, e ab gran plor comença als archabisbes a soplicar que de tan gran alegria a tan grans freytures del segle no fos forçat de tornar. « No » ço digueren ells, « tot sera axi com tu demanes, mas axi com aquell ha ordonat, que sol conex que es obs a caseu. » Miserablement, donchs, ploran lo caualler, volgués o no, isque defora, e reebuda benediccio, molt trist mas sens paor, per aquella carrera per on ere vengut sen torne; e tan tost tanchada fo la porta.

 *Exhortació
[f. 26 v]
O molt amats! Lo caualler nostre tornan, cascus pens les coses passades, quals e quants son los goyts, ço es asaber, dels ben auenturats, e los turments dels mals, los quals lo caualler en cors e anima vee e esproua. Maraueylloses coses certes paren, ans mareueylloses son e no poden esser estimades ne albirades. E si comparades seran a aquelles coses, les qua's vuyll a ueure bastar no pot ne orella hoyr, que nostre Senyor ha aparayllades aquelles que lamen, quaix no seran negunes o ffort poques parran. E aquelles coses que dels turments desus hauem dites del maluats, quant a ades basten. Excitem donchs e excomoguam tot lenteniment nostre a contemplar queyn ne qual sie aquell vn sols e singular goyt des elets: aquell vn es sobiran be que es vida, lum, e sauiea, beneuenturança, o cosa sens fi, e molts daltres bens que no son sino vn e sobiran ben, e totes coses li abasten e de neguna no ha freytura, del qual totes coses nan freytura que sien e que be estien. Aquest be es Pare, e Fill, e Sant Esperit. Certes aquesta es vna cosa que es a tota res gran obs: si bons es la vida creada ¿ quant mes es milor la vida que la crea? si alegre es salut feyta ¿quant mes es millor la selut que fa e engenre tota salut? si amar deu hom sciencia que fa conexer les coses feytes per altri ¿quant mes deu hom amar que puxa participar e auer la sauiea que ensenya *[f. 27] tota scien*cia? Aqui tots bens seran del cors e de la anima, los quals no poran esser aestmats per enteniment ne poden esser reebuts per esprouament, donchs ¿per que com demanem bens de la anima e del cors nostre e per moltes guises no trebayllem que vn be demanem en lo qual son tote[s] coses e aquell basta a nos? ¿Que ames, carn? ¿Que desiges, anima? Aqui es tot ço que ames e ço que desiges: si tadelites en bellea ne la uols, aquin trobaras, car los justs resplendiran axi com lo sol, etc; si uols sauiesa ¿quenya cosa es que no sapien aquels que saben aquell que totes coses sab? si uols leugeria, en aquell loch hon volras tan tost hi seras. Ço diu Sant Agosti: si longua vida los justs per tots temps viuran; si sobtilesa axi com a cintilla o olba en cauar correran. Si salut, Osee profeta diu: Israel saluat es de salut perdurable. Si ffranquesa de cors, a la qual alguna cosa contrastar nos puxe, seran, segons que es escrit, semblants a angels. Es escrit encara: « Sera sembrat cors animal, leuarse cors spiritual; sera sembrat en menys preu, serà leuat en gloria; sera sembrat en flaquea e en malaltia, sera leuat en fortelea e en virtut.» Can aquest cors corruptible se uestra dins mortalitat [se uestira dinmortalitat ?], ço es asaber, que morir no puxe com Jhesu Christ, e formara lo cors de la humanitat nostra, si sedolea es desiyada, sere sedolat com aparra la tua gloria; si enbriaguea, seran enbrieguats entro abastament com Jhesu Christ los seus ffera seer a taula, e apassara e aministrara a aquels, e dira: « Menyat » * amichs, e beuet e embriaguat vos, molt cars »; *[f. 27 v] si dolç ueus, sonant cant de melodia, los cors dels angels no cessen de cridar dia e nyt: « Santus, santus, santus, etc. »; si delits cars, .j. corrent de delits los done ha beure ; si amor, aquella sera camin de ffoch en Jherusalem ab la qual amarem mes Deu que si matexs, car aquels aquel e si mateys e aquella cosa per aquel amaran, aquel emperestirs e si mateys e aquels per si mateys amara; si poder, e per totes coses poderoses seran de la lur volentat; si honor he riqueesses, e certes sobre tots los bens seus los possera nostre Senyor Deus, e fills de Deu seran apellats, e certes hereus de Deus seran e cohereus de Jhesu Christ, e ali hon sera no vntat [aontat ?], aqui sera desiyat; si seguretat, e certes seran que lur goygs negu nois pora tolre.

La eixida. E com lo caualler fo fora de parahis, segons queus he dit, per aquella carrera per hon ere vengut sen torna; lo qual axi turmente los demonis sesforçauen de fer pahor a ell; mas, com lo vehien, axi com a sotilets ocels per laer fugien. E com fos vengut a la sala en la qual primerament los demonis lauian turmentat e trebaylat, veus los barons aquells qui hauien instruit de les coses esdeuenidores; de la sua victoria a nostre Senyor Deus feeren laors e gracies. E digueren li: « Ffrare, car baronilment tes menat entre tan grans turments, de tots tos peccats purgat e nedeyat es; mas com en la tua terra ja lalba del dia saclareis, puyarem tan tost, car si lo prior de la esglesia com la missa sera dita e a[b] la porta ab la *[f. 28] processio vinent not trobaue, tan tost del teu retornament se desfiare e la porta tanquarie. » E lo caualler, reebuda axi benediccio, tan tost sen puya. Aquela hora enperestirs en la qual lo prior la porta obri, de dins lo caualer, vinent aparech, lo qual lo prior ab gran goygs reebe, en la esglea lo mete, e estech aqui per .xv. dies en oracions, curos e ansios. Daqui a auant lo senyal de la creu de nostre Senyor en lo muscle se posa, e anassen visitar lo Sant Sepulcre de nostre Senyor; e com de qui tornat fos, santa he honesta vida en lo seruey de nostre Senyor feu.
 Totes aquestes coses, pare molt sant, comta a mi Guibert, qui primerament fo monge de Lucdu e puys fo habat de Basingia, ver es que per merit de sa honestat digne fo, los dits e les paraules del qual sens tota sospitat, fe no duptosa de veritat e deu hom hauer. Aquest, no daltra part, mas daquel caualler que aquelles coses que dites son corporalment vee, del qual companyo sens departiment per molt de temps fo, aquestes coses el uege; e nos, de la sua bocha oydes, hauem scrites e mes en aquest tractat. Acabat es, gracies a Deu.