Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/I.- EL CONTEXT POLÍTIC

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


PRIMERA PART

AMBIENT CULTURAL A SARDENYA DURANT EL SEGLE XVIII (1720-1817)


I.- EL CONTEXT POLÍTIC[1]

 Tot i que les conseqüències més violentes de la guerra de successió d'Espanya no van arribar a Sardenya fins a l'any 1708, a partir del 1704 s'havien començat a formar dins de la classe dirigent sarda els partits favorables a l'arxiduc Carles i a Felip V. D'aquesta manera, les principals famílies de l'aristocràcia local, responent més a antigues enemistats que no pas a una ferma ideologia, empenyeren la noblesa sarda a articular-se entorn seu, sigui dins el partit filoespanyol, sigui dins el filoaustríac.

 És així com van néixer les primeres guspires del fenomen que més endavant derivarà en un bandolerisme endèmic i que representarà un dels principals maldecaps dels primers virreis piemontesos: les muntanyes del nord esdevingueren el refugi de tots aquells nobles que, lluitant contra el domini dels espanyols a Sardenya i seguint la causa del comte de Cifuentes, prepararen les condicions favorables per a la immediata invasió de l'illa per part de les tropes austríaques.

 No cal dir que la revolta es va estendre tot seguit a la capital del Regne, on "una compañía de catalanes y valencianos", segons Vicente Bacallar ( BACALLAR 1957, 273), figurava entre els represen­tants del partit filoaustríac, que es va beneficiar dels privilegis amb què els nous dominadors van premiar-lo l'any 1708, quan aconseguiren de conquerir la ciutat.[2]

 Amb el tractat d'Utrecht, de l'any 1713 (perfeccionat pel de Rastadt el 1714), el contrast de forces al continent europeu va assolir un transitori equilibri gràcies al qual el nou Emperador Carles VI va poder administrar pacíficament Sardenya, Milà i Nàpols, alhora que Sicília queia sota el domini del duc de Savoia.
 Les mateixes famílies, però, que entre 1704 i 1708 s'havien hagut de refugiar sobretot a Viena i Còrsega, van haver-s'hi d'exiliar al­tre cop el 1717 en ser reconquerida Càller, el 22 d'agost, per les tropes espanyoles dirigides pel duc de Leire. Aquest grup d'exiliats només podrà tornar a Sardenya quan l'illa passi a pertànyer definitivament a la casa de Savoia, cosa que en part explicarà la bona acollida que el partit filoaustríac dispen­sarà a la nova dinastia.

 Set anys després del Tractat d'Utrecht, el de Londres, presentat en forma d'ultimàtum als reis d'Espanya i de Sicília, significarà un canvi decisiu pel que fa a la trajectòria històrica de Sardenya: el 2 d'agost de 1718 les potències de la Quà­druple Aliança (Anglaterra, França, Holanda i Austria) havien firmat efectiament a Londres un pacte segons el qual el el rei Víctor Amadeu II havia de cedir Sicília a l'Emperador a canvi de rebre'n Sardenya: per la qual cosa calia que Felip V abando­nés l'illa per tal que en prengués possessió, d'una manera només formal, Carles VI.[3]

 Tot i que Víctor Amadeu II va interpretar aquest pacte com una imposició,[4] de seguida va comprendre que, irremeiable­ment perduda Sicília, més li valia resignar-se a acceptar Sar­denya abans que Felip V se'n legitimés la possessió. Cal tenir ben en compte, per tant, la desgana amb què el duc de Savoia acceptava l'illa. De fet, l'esperança d'un futur intercanvi geopolític va marcar de manera decisiva la seva política, que va fer de l'immobilisme la principal característica dels primers anys de govern (PALMAROCCHI 1935, 79-83).

 L'endarreriment de l'illa era, en tots els aspectes, extrem: els mals que havien nascut durant l'administració sota la Corona d'Aragó s'havien agreujat durant la guerra de successió, quan espanyols i austríacs van tractar l'illa com a terra de conquesta. El permanent bloqueig comercial que havia acompanyat la guerra, alhora, havia empobrit definitivament la noblesa local, que havia de confiar en els càrrecs públics per a la seva subsistència.

 Respectant, però, els acords presos durant el Tractat de Londres, els dies 2 i 3 de setembre de 1720 va dur-se a terme a Càller l'acte de jurament del nou rei.[5] Fou així com la dominació sabauda encetà un nou període de la història de Sardenya, sense que cap commoció hagués afectat ni les classes dirigents ni la població en general.
 Amb Víctor Amadeu II s'obre un període històric que clou­ran les revoltes democràtiques que es generalitzaran a Sardenya entre els anys 1793 i 1802. Dins d'aquest segle, el període comprès entre els anys 1720 i 1730 -el del regnat de Víctor Amadeu II- no presenta cap d'aquelles iniciatives reformadores que caracteritzaran el regnat del seu fill Carles Manuel III.[6] Aquesta deficiència fou deguda tant a l'endarreriment de la classe burgesa, que més endavant es farà amb les regnes del progrés econòmic i cultural del país, com a les condicions establertes pel Tractat de Londres, que prescrivien que no havien de ser modificats els costums administratius ni socials existents a Sardenya abans de la guerra de succes­sió (PALMAROCCHI 1935, 22).

 Així, doncs, la política de Víctor Amadeu II s'adreçarà sobretot a la lenta reorganització de l'estructura de l'Estat i a la creació d'un partit fidel. Durant els primers anys del seu regnat, però, tot i els actes generosos amb què va voler encetar-lo, no va aconseguir d'evitar l'enuig amb què una bona part de la noblesa va acollir els piemontesos a l'illa: els nous dominadors trobaren efectivament la principal oposició en el partit filoespanyol, disposat a col·laborar amb forces estrangeres per tal que el Regne tornés als antics dominadors.

 Aquest temor va aconsellar al primer virrei piemontès, baró de Saint Rémy (1720-1723), de fer de la reorganització de la defensa de l'illa la més urgent de les seves reformes.[7] Un nou intent d'invasió de l'illa per part de les tropes espanyoles, efectivament, fou una amenaça versemblant fins a l'any 1725, quan gràcies als acords presos a Viena entre austríacs i espanyols fou confirmat el reconeixement del rei de Sardenya.

 Un altre obstacle que dificultava la política dels piemontesos venia donat pel clergat, pregonament espanyolitzat a causa tant de l'origen ibèric de molts dels ordes com del de la majoria de les dignitats eclesiàstiques. Un greu problema institucional, a més, enterbolia les relacions de la corona amb la Santa Seu: un cop extingida, en efecte, la dinastia de Jaume II -que al segle XIII s'havia beneficiat de la butlla de Bonifaci VIII que encomanava al casal d'Aragó el Regnum Sardiniae et Corsicae- la Santa Seu reclamava el regne i no considerava legítima la sobirania sabauda. Ara bé, després d'acuradíssimes negociacions Roma va acabar reconeixent Víctor Amadeu II com a descendent per línia femenina de Jaume II d'Aragó.

 La mateixa política igualitària amb què a partir d'aquest moment les autoritats van voler tractar la jerarquia eclesiàstica fou parcialment aplicada damunt la població civil. Els piemontesos, efectivament, per tal de no provocar malentesos en una societat recelosa, van recórrer a la prudent distribució dels càrrecs públics tot oferint a les diverses faccions la il·lusió del reconeixement:[8] una jerarquia de funcionaris agraïts i fidels representava una garantia d'equilibri que havia de facilitar llur govern.

 Hom acostuma a dividir el regnat de Carles Manuel III, que l'any 1730 succeí el seu pare Víctor Amadeu II, en dos grans períodes. El primer, que va del 1730 fins a la pau d'Aquisgrà, del 1748, es caracteritza per una vida diplomàtica intensa i problemàtica al Piemont, durant les guerres de successió polonesa i austríaca: Carles Manuel III aprofità els canvis geopolítics que patia Europa per a reforçar el seu regne, tot mirant d'enriquir-lo amb nous posseïments continentals. No cal dir que Sardenya romandrà completament al marge d'aquesta política internacional, de manera que a l'illa aquest primer període del govern de Carles Manuel III es caracteritzarà precisament per la seva relativa tranquil·litat.

 La societat sarda no va arribar a canviar substancialment durant aquests anys: la noblesa, la base del clergat i un cert sector de la burgesia continuaven enyorant el temps de les dominacions espanyola o austríaca cosa que, lògicament, no permetia la perfecta fusió entre els elements locals i piemontesos a la vida quotidiana sarda.

 Per tal d'informar-se amb exactitud de les causes del descontent dels sards, Carles Manuel III, com a primer acte del seu govern, va endegar l'any 1730 una enquesta que va evidenciar el desavantatge de la població local a l'hora d'accedir als càrrecs públics. Hom va permetre, d'aquesta manera, que algunes funcions de responsabilitat fossin confiades a certs joves sards.

 Fou d'aquesta manera com es va anar formant un nou partit fidel envers la monarquia sabauda. Diverses mostres de lleialtat per part de la població sarda van esmorteir alhora el recel dels piemontesos durant la guerra de successió polonesa, en què la casa Savoia, tot oposant-se a Austria, s'alià amb França i Espanya. Malgrat aquests signes de fidelitat i les generoses ofertes dels estaments,[9] la participació de Sardenya a la guerra fou ben minsa, com també ho fou durant la guerra de successió austríaca,[10] al llarg de la qual Carles Manuel III va provar encara de desfer-se de Sar­denya a canvi del títol de rei de Llombardia.

 Pel que fa a les reformes de què l'illa va beneficiar-se durant aquest període, convé destacar l'obra del virrei marquès de Rivarol (1735-1737), que va afrontar les tendències immobilistes amb què la societat sarda havia rebut els piemontesos. Els aspectes contra els quals lluità amb més energia foren el bandolerisme, les irregularitats en l'administració de la justícia i la infidelitat envers la nova corona. Malauradament il virrei confongué aquesta infidelitat amb un certa nostàlgia dels antics costums i s'obstinà contra les seves expressions més superficials. Culminant la seva campanya antiespanyola, encara, va provar de suprimir la Universitat de Sàsser per tal de fer-ne fora els jesuïtes, que mantenien una relació massa estreta, sempre segons l'opinió del virrei, amb els antics dominadors. La forta resistència amb què els sasseresos van acollir aquesta proposta, però, l'obligà a bandejar-la de manera definitiva.

 En el període comprès entre les dues guerres de successió europees, el marquès de Rivarol va dur a terme una visita general a Sardenya tot estudiant les qüestions relacionades amb l'ordre públic. Com a conseqüència d'aquesta visita general, el virrei va endegar la principal reforma que afectà el notariat: ens referim a la introducció al Regne de les "Tappe d'insinuazione", o bé arxius on calia registrar i custodiar amb caràcter definitiu les actes notarials de cada comarca.[11]

 La pau d'Aquisgrà as­senyala l'inici de la segona etapa del regnat de Carles Manuel III, fonamentalment adreçada a la construcció d'un Estat modern al Piemont, tot seguint els dictats de l'absolutisme il·lustrat que renovaven la vida política europea.

 Pel que fa a Sardenya, l'atenció del rei podrà adreçar-se finalment envers la reforma de les institucions d'origen català, reforma que representarà el primer dels grans períodes renovadors dins la història de l'illa. Així i tot, els resultats d'aquesta nova política no demostraran la seva validesa fins que el ministre Bogino, l'any 1759, s'ocuparà personalment dels afers relatius a Sardenya.

 Abans d'ell, però, altres funcionaris que protagonitzaren l'escena política d'aquells anys s'havien esforçat a preparar l'illa per a les futures reformes. El virrei Emmanuele di Valguarnera, sobretot, a més de dur a terme el cens de la població per tal de repartir més equànimament el tribut anual,[12] va lluitar contra el bandolerisme amb mètodes radicals.

 Cal destacar també l'obra del virrei Costa della Trinità (1755-1758), que recollí les dades necessàries per a la revisió del sistema monetari a Sardenya, que no s'aplicà, però, fins a l'any 1768 (CARUTTI 1897, 264). Per a aquella revisió esdevingueren fonamentals els estudis de Gemiliano Deidda, la col·laboració del qual demostra la confiança amb què les autoritats piemonteses acollien alguns joves sards als cercles propers al poder.

 Aquests precedents, per tant, havien preparat la societat sarda perquè pogués beneficiar-se de la reforma general que va dur a terme, a partir de l'any 1759, el comte Giovanni Battista Lorenzo Bogino, recentment nomenat ministre de Guerra i de Marina (CARUTTI 1880, 240-268). El comte Bogino comptava amb una pregona experiència política gràcies a la qual havia contribuït, sempre sota la direcció de Carles Manuel III i culminant alhora la política de Víctor Amadeu II, a la transformació del Piemont en un modern Estat centralitzat i absolut, de clara inspiració francesa. Exemplarment fidel als principis del reformisme il·lustrat, el ministre afrontava el seu nou càrrec amb una energia insòlita, sense precedents dins la tradició de govern dels piemontesos a Sardenya.

 Cal tenir en compte, però, que la seva reforma fou fragmentària, tot i la diversitat dels camps damunt els qual va ser aplicada, a causa sobretot de la pobresa que atenallava l'illa (CARUTTI 1880, 247-255). Així i tot, cal no oblidar que precisament un dels camps pels quals més va interessar-se el comte fou el de la cultura, i més concretament el de l'educació. En aquest sentit, la italianització definitiva de l'illa representava per a ell l'objectiu més urgent, i va decidir de contribuir-hi tot reformant les Universitats de Càller[13] i de Sàsser[14], bandejant-ne alhora els jesuïtes de la direcció per tal com mantenien en­cara una relació massa estreta amb la cultura espanyola. El mi­nistre Bogino havia comprès que només dins d'una Uni­versitat reformada podia crear-se una nova gene­ració de joves que contribuïssin a homogeneïtzar de ma­nera absoluta Sardenya amb el Piemont.

 L'altra gran iniciativa del ministre Bogino consistí en la reforma, l'any 1767, dels "Monti frumentari", o bé fons de blat destinats a la sembra amb què hom volia evitar els excessos dels usurers. D'aquesta manera, fou instituïda a cada centre important de Sardenya una Junta local, articulada entorn d'una altra de diocesana que alhora feia cap en la Junta general dirigida a Càller per Giuseppe Cossu.

 Aquesta intensa activitat reformadora, però, es va interrompre sobtadament quan l'any 1773 el nou rei Víctor Amadeu III, deixant-se aconsellar per una incompatibilitat de tipus personal, va bandejar el ministre Bogino de l'ambient polític sard.

 Així i tot, les innovacions que havia introduït el comte durant el període anterior van continuar donant llur fruit fins i tot després de l'allunyament del seu promotor del ministeri de Guerra: l'any 1776, per exemple, quan ja en feia tres que el seu autor havia abandonat Sardenya a causa de la supressió de l'orde dels jesuïtes, va veure la llum el difosíssim Rifiorimento della Sardegna, de F. Gemelli (GEMELLI 1776), obra que renovava les teories relatives a l'agricultura i la ramaderia.

 Pel que fa a les tensions socials que havien de conduir la població sarda a les lluites de la dècada revolucionària, cal tenir en compte la rebel·lió1,[15] l'any 1780, de la ciutat de Sàs­ser contra el governador local, el marquès Allì di Maccarani. Reconegut responsable d'una greu irregularitat pel que fa a la distribució del blat, el governador sasserès va provocar la violenta reacció de la població local, que protagonitzà la primera d'una llarga sèrie de revoltes que, així i tot, responia a la immediatesa de les necessitats elementals de la població i no es basava en aquella ideologia que havia d'inspirar les lluites antifeudals de l'any 1796 (LODDO 1975, 380-388).

 És ben sabut que la ideologia que a França havia culminat amb la Revolució no va arribar a Sardenya més que d'una manera parcial (SOLE 1984, 175-185 i 372-374) i canalitzada sobretot a través de pocs individus que, responent sempre a un interès de tipus personal, van aconseguir d'adaptar-ne els principis que a Sardenya van donar un caire antipiemontès a llurs reivindicacions.

 De fet, l'escepticisme general envers aquesta ideologia es va demostrar de manera prou clara durant l'intent d'invasió francesa de l'illa, durant la guerra que el 21 de setembre de 1792 la República de França havia declarat al Piemont, quan la flota enemiga, que des del golf de Càller amenaçava la capital del Regne, fou decididament afrontada per la població local. És més, els estaments sards, davant de la política ambigua del virrei Balbiano, van decidir d'autoconvocar-se per tal d'organitzar la defensa de l'illa i recollir el donatiu extraordinari amb què la població va voler contribuir a les despeses de la guerra (TODDE 1963, 169-177).

 La injusta recompensa, però, amb què foren premiats només els elements piemontesos un cop superada la crisi bèl·lica del 1792, va fer que els estaments sards, oposant-se a la política del virrei Balbiano, enviessin a Torí una delegació formada per dos reprentants de cada esta­ment, delegació que havia de presentar al rei una llista de cinc condicions, entre les quals ens convé destacar la que pretenia de reservar tots els càrrecs públics de Sardenya a la població local.

 Mentre els representants dels estaments, rebuts a la cort amb una indiferència absoluta, esperaven a Torí una resposta clara a les seves demandes, esclatava a Càller, el 28 d'abril de 1794, una revolta popular que es va concloure amb l'expulsió de l'illa de tots els funcionaris piemontesos, inclòs el virrei. Tot i que els estaments i la Reial audiència van fer-se càrrec provisionalment del govern de l'illa, la revolta havia esquerdat la unitat del moviment revolucionari, on interessos de natura personal dugueren a l'execució d'un dels sis delegats­­ a Torí, Girolamo Pitzolo, acusat de traïció, i del marquès Palliaccio de la Planarja, que en qualitat de governador militar de l'illa havia reprimit amb extrema violència la revolta del 28 d'abril.

 Un fet extraordinari, però, va modificar substancialment el clima revolucionari que enterbolí els darrers anys del segle XVIII a Sardenya: Carles Manuel IV, que l'octubre de l'any 1796 havia succeït el seu pare Víctor Amadeu III, va arribar el 3 de març de 1799, tot fugint de les tropes franceses que ha­vien envaït el Piemont, a la capital del Regne, on la família reial residí fins al 1815, data en què recuperà el Piemont.[16]

 Aquest fet va precipitar la tendència revisionista que havia seguit la conclusió de les revoltes del període precedent que, així i tot, es repetiran encara durant els primers anys del segle XIX: corresponen efectivament al 1800 les rebel·lions de les viles de Thiesi i Santulussurgiu que constitueixen els darrers moviments d'una flama condemnada a extingir-se ràpidament.[17] Fonamentalment, la burgesia i la noblesa sardes, renunciant a l'actitud autonomista dels darrers anys, van creure més convenient de lligar el propi destí al de la família reial, de manera que el retorn a posicions més reaccionàries esdevenia inevitable.

 Han estat individuades tres tendències que caracteritzen el període de permanència de la cort sabauda a Sardenya (SOTGIU 1982, 90-91). En primer lloc cal destacar el fet que durant aquests anys els principals càrrecs de l'illa foren confiats als diversos membres de la família reial. Un bon exemple d'aquesta política ens ve donat pel nomenament del germà del rei, Carles Fèlix, duc del Genovese, com a virrei de Sardenya (1799-1806), càrrec des del qual lluitarà tenaçment contra les darreres actituds antipiemonteses que, com hem assenyalat més amunt, encara dificultaven l'activitat del govern.

 Així i tot, però, una gran part dels càrrecs secundaris foren confiats a membres de la burgesia i de la noblesa locals. Aquesta segona tendència va permetre al capdavall la perfecta integració entre piemontesos i sards, els quals consentien d'aquesta manera la completa italianització cultural del país.

 Finalment, no es pot ignorar el fet que, malgrat tot, les despeses derivades del manteniment de la família reial i de la necessària defensa de l'illa van contribuir a arruinar la finança sarda (PLAISANT 1978-1979, 255-270). Quan el juny de 1817, per tant, el darrer Savoia, Carles Fèlix, tornarà al Piemont, deixarà rere seu una illa immersa en una pregona crisi econòmica de la qual només aconseguirà de reprendre's amb el llarg pas dels anys.


  1. Per a l'estudi dels fets històrics del període 1720-1793 hem seguit, pel que fa a les obres del segle XIX, MANNO 1825-1827 i MIMAUT 1825; i, pel que fa a la bibliografia moderna, SOLE 1984, SOTGIU 1979, SOTGIU 1982, SOTGIU 1984 i LODDO 1975b. Per a l'estudi del període 1793-1817 hem seguit MANNO 1972, SIOTTO 1877 i MARTINI 1852; i, pel que fa als estudis moderns, BRIGAGLIA 1974, DEL PIANO 1984 i SOTGIU 1982.
  2. Pot ser útil, pel que fa a la conquesta de Càller per part dels austríacs, la "Noticia verdadera de la toma de la ciudad de Cáller, capital del reyno de Cerdeña", imprès de l'any 1708 custodiat a l'AHNM, Sección de Estado, llig. 8.704.
  3. L'adhesió als pactes de la Quàdruple Aliança va ser firmada el 8 de novembre de 1718 a Londres i el 18 de novembre del mateix any a París (LA ROCCA 1905, MOTZO 1934).
  4. Un dels estudis que destaquen amb més d'èmfasi la prepotència europea a l'hora d'obligar el duc de Savoia a acceptar uns territoris que no li convenien és CIASCA 1935.
  5. Veg. l'"Atto di giuramento de fedeltà prestato dai tre Stamenti", del 2 de setembre, dins S. LIPPI, 23-32, i l'"Atto di giuramento del 3 settembre 1720" dins LA ROCCA 1905, 222-226.
  6. Dins del camp administratiu, l'única reforma de pes que van introduir els piemontesos durant aquests anys fou la creació, el 1721, del Suprem Consell de Sardenya, amb seu a Torí, que reprenia les funcions del Suprem Consell d'Aragó i amb el qual es pretenia d'alleugerir l'administració de la justícia.
  7. Per a l'estudi de les obres realitzades a la plaça forta de l'Alguer, veg. SARI 1988, 108 i ss.; RATTU 1951, 29 i ss; i CABRAS 1966.
  8. Veg. per exemple la carta del baró de Saint Rémy a Víctor Amadeu II, de l'11 de novembre de 1721 (dins LODDO 1934, 244), on el virrei il·lustra la seva política igualitària i els dos "llenguatges" que empra en adreçar-se als seus súbdits.
  9. Els tres estaments o "braços" (militar, religiós i reial) que constituïen el Parlament general foren instituïts a Sardenya poc després de la conquesta catalana, el 1355, any en què Pere III va convocar les primeres Corts a l'illa. Després de la cessió de Sardenya al Piemont, les autoritats sabaudes, tot i que es van veure obligades a reconèixer aquesta institució d'origen català, no van convocar mai el Parlament, que segons un antic costum hauria hagut de reunir-se cada deu anys. No serà fins a l'any 1793 que el Parlament sard s'autoconvocarà per tal de participar d'una manera activa en la direcció política del Regne. Pel que fa als orígens i la història del Parlament sard, veg. MARONGIU 1979 i la bibliografia que proposa MATTONE 1984, 91.
  10. És ben significatiu el fet que el virrei comte Allinge d'Apremont, així que van començar les hostilitats, proveís a reforçar la defensa de les places fortes de l'Alguer i Castell Aragonès: la presència al Logudor de bandolers i nobles descontents de la política dels piemontesos feia témer perilloses col·laboracions de la població sarda amb les tropes hispano-franceses.
  11. Va regular les "Tappe di insinuazione" l'edicte del 15 de maig de 1738, la versió italiana del qual és publicada dins SANNA 1775, I, 342. Per al seu estudi veg. sobretot CANEPA 1936 i, pel que fa a les llistes dels pobles que formaven cada "tappa d'insinuazione", INSINUACION 1738.
  12. No s'havia censat la població sarda des de l'any 1728. Tot comparant els resultats d'ambdues recerques s'adverteix que el nombre d'habitants, que el 1751 ascendia a Sardenya a 360.392 (5.117 a l'Alguer i 19.512 a Càller) havia augmentat en cinquanta mil unitats respecte l'any 1728 (CORRIDORE 1902, 44 i ss.).
  13. La nova Universitat fou regulada per la Butlla pontifícia del 12 de juliol de 1763 i el Diploma de Carles Manuel III, firmat el 28 de juny de 1764 (vegeu-los publicats dins SANNA 1775, I, 93-96 i 103-106 respectivament).
  14. Veg. el Diploma de Carles Manuel III, firmat el 4 de juliol de 1765, dins SANNA 1775, I, 107-110.
  15. Són d'indubtable interès la "Relazione di tumulto in Sassari" i la "Relazione del tumulto di gran parte del popolo di Sassari, avvenuto la domenica sera del 23 aprile 1780", de l'AG, docs. 81 i 79 respectivament.
  16. Pel que fa a l'estada de la família reial a l'Alguer, veg. SECHI 1979, 12-23.
  17. Per a l'estudi d'aquestes darreres revoltes, veg. POLA 1923, CHERCHI 1969, 229-259 i, sobretot, el "Diario" [1796-1806] de J. Lavagna, publicat dins SOLE 1970, 73-228.