Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


IV.- EL BAGATGE CULTURAL


 IV.1.- El comportament idiomàtic

 A l'hora d'estudiar els costums lingüístics de Bartomeu Simon cal tenir en compte certs aspectes aparentment poc significatius, d'abast personal, però fonamentals per tal com influiran en la seva relació amb la llengua literària.

 En primer lloc convé recordar l'origen genovès del seu pare Domènec Maria, únic membre de la família de qui podem afirmar amb seguretat que s'havia educat en italià abans del seu trasllat a Sardenya. Efectivament, no ens ha pervingut cap notícia relativa als costums lingüístics de la branca algueresa de la família Simon durant els anys immediatament posteriors al passatge de Sardenya al Piemont.

 Un cop establert a l'Alguer, però, Domènec M. Simon no va interrompre les seves relacions amb la seva ciutat nadiua. No només li fou confiat el càrrec de vice-cònsol de Gènova, com hem vist, sinó que a partir de l'any 1737 va lligar la seva pròpia família amb membres de la colònia genovesa de Càller i de l'Alguer: efectivament, foren padrins de bateig tant dels seus fills com de familiars de la seva muller el cònsol de Gènova, Giovanni Mongadinu,[1] i Jaume Fresco -natural com ell de San Bartolomeo Cervo-, que el 1757 havia de succeir-lo en el seu càrrec diplomàtic.[2]

 Si tenim en compte, a més, que Teresa Simon, cosina de Domènec Maria, va casar-se el 17 de novembre de 1734 amb Serafí de Candia, napolità establert de feia anys a l'Alguer, comprendrem que Domènec M. Simon va viure en un ambient familiar en què la llengua italiana, abans que el seu ús fos generalitzat a Sardenya, comptava amb un presència decisiva.

 La realitat lingüística algueresa, el constant contacte amb la població local i, sobretot, el matrimoni amb Maria Angela Querqui degueren posar Domènec Maria Simon en relació amb el català. El castellà, alhora, se sumà a aquesta situació de bilingüisme familiar a causa del seu indiscutible prestigi social. En efecte, diversos documents signats per Domènec M. Simon, a més d'informar-nos sobre les activitats tant comercials com professionals que va dur a terme, ens il·lustren la seva relació amb la llengua castellana, que sovint va haver d'emprar a l'hora de relacionar-se no només amb les autoritats piemonteses sinó també amb particulars residents a l'interior de l'illa[3].

 Gràcies al seu càrrec de vice-cònsol de les Dues Sicílies, a més, Domènec M. Simon va ser constantment en contacte amb vaixells compromesos directament o indirecta amb el comerç marítim que feia cap o procedia de la península ibèrica. I no només això: la seva relació amb soldats espanyols durant la guerra de Successió austríaca ens la demostra el següent document en què un grup de presoners declarà la bona voluntat del vice-cònsol en un insòlit certificat:

"Nosostros los avajo firmados, sargentos de las tropas de S.M. Cathólica, prisioneros de guerra en esta plaza de Alguer, certificamos como el señor Don Domingo María Simón, cónsul de S.M. de las dos Sicilias en esta ziudad, se ha mostrado con la tropa prisionera muy affecto, zelo y actividad en todo lo que a nuestro favor ha sabido y podido obrar, pues nos ha servido como si fuera nuestro propio padre; el que es acreedor a qualquiera gra­zia que S.M. Cathólica se digne hacerle, por lo que le damos la presente zertificación, firmada de nuestra propia mano"[4].

 Si bé les llengües familiars entre les quals va créixer degueren ser, com acabem de veure, l'italià i el català,[5] Bartomeu Simon de seguida va entrar en contacte amb el castellà, llengua de l'ensenyament -amb el llatí- de les institucions jesuítiques del període (Turtas 1981, 57 i ss).

 També les Universitats sardes eren encara fortament castellanitzades durant els anys en què Bartomeu Simon va estudiar-hi Lleis. Només cal recordar, en aquest sentit, els dos darrers rectors de la Universitat calleresa abans de la reforma del ministre Bogino: es tracta d'Angel María Carta (1737-1754), autor de les "Rimas espirituales" falsament atribuïdes a María Rosalía Merlo, i encara de dos sermons castellans, el Sermón del angélico doctor Santo Thomás de Aquino (1720) i el Sermón que [...] predicó el M.R. Doctor Angel María Carta (1745); i Francisco Ignacio Guiso (1757-1764), autor de la Oración fúnebre del arzobispo Natta (1766).

 L'entroncament de Bartomeu Simon amb la família Delitala, de Ploague, va introduir, encara, el castellà dins de l'ambient familiar: l'únic document signat per Magdalena Delitala que ens ha pervingut és redactat efectivament en aquesta llengua, pròpia de la noblesa sarda del període.[6] Cal tenir en compte, encara, que Domènec Simon s'adreçarà en castellà a la seva mare en una carta que va enviar-li des de Torí el 24 de juny de 1795.

 El castellà, per tant, va acompanyar Bartomeu Simon durant gran part de la seva vida. Baldirio Usai, callerès, se li va adreçar en aquesta llengua en una carta firmada el 15 de setembre de 1802[7]; el 2 d'octubre de 1812, pocs anys abans de la seva mort, Bartomeu Simon encara tractava en castellà, en els afers relacionats amb el llegat del marquès de Sedilo, amb els hereus Pozzo, parents llunyans de Magdalena Delitala i, per tant, relacionats també amb la noblesa rural sarda.[8] Altres documents demostren encara la familiaritat de Bartomeu Simon amb la llengua castellana a l'àmbit personal[9].

 Les relacions comercials amb particulars de l'interior de l'illa, el seu interès en la compra de cavalls a Pula i els amors irregulars amb la marquesa de Sedilo van posar en contacte Bartomeu Simon amb la llengua sarda, sobretot amb la seva variant logudoresa -d'altra banda la pròpia de la zona d'origen de la seva muller Magdalena Delitala. Ara bé, fora de les poesies sardes que tindrem en compte més endavant, no ens ha estat possible de localitzar cap text degut a Bartomeu Simon redactat en aquesta llengua.

 Són tres, en canvi, els documents de caràcter no literari deguts a Bartomeu Simon i escrits en català. Es tracta de documents que adquireixen una importància fonamental per tal com demostren la seva coneixença d'almenys un text d'origen català i la pregona voluntat de corregir ortogràficament i lingüística la seva obra.
 En primer lloc cal tenir en compte un breu dietari del franciscà alguerès Ramon Ursoni (Toda 1981, 176), escrit entre els anys 1627-1637, del qual Bartomeu Simon va dur a terme una còpia encara ara custodiada a l'Arxiu Guillot de l'Alguer.[10]

 No és, però, l'única versió del dietari d'Ursoni. També A.M. Urgias hi va tenir accés, i el va transcriure amb una precisió extraordinària. Fins i tot, per tal de demostrar-ne la veracitat, va voler que un notari testifiqués la fidelitat de la còpia. Transcrivim tot seguit la declaració del notari per tal com aporta notícies d'indubtable interès relacionades amb l'origen del dietari:

"Dichiaro io sottoscritto, pubblico notaio, qualmente a richiesta del Reverendo Signor Antonio Michele Urgias, canonico archivista di questa S. Chiesa Cattedrale, avendo confrontato attentamente le predette notizie antiche patrie con quelle che si trovano manoscritte in un foglio bianco, posto nel fronispizio d'un volume stampato in folio, esistente nella libreria di questi Reverendi Padri conventuali di San Francesco, intitolato Commentari in prima partem S. Thomae. Tom. I, autore fra Ambrosio Machin, Algariensi Generali Magistro Ordinis B.M.V. de Mercede, episcopo electo. Ho osservato che dalla prima all'ultima riga sono esse notizie uniformi all'originale manoscritto.[11]"

 La Biblioteca del convent de Sant Francesc ja havia desaparegut quan E. Toda va tenir accés a la còpia deguda al canonge Urgias. Tot considerant-la un fragment d'un dietari molt més extens, Toda va escriure:

"Lo convent [de Sant Francesc] está destruit, y ab ell se dispersaren los llibres y papers que guardava, entre altres, los manuscrits de Ramon Ursony, frare franciscá que escrigué un dietari catalá de tot lo notable ocorregut en l'Alguer en la primera mitad del sigle XVII. D'ell n'he pogut trobar alguns fragments molt curiosos" (Toda 1981, 176).

 La versió de Bartomeu Simon, anterior a la d'A.M. Urgias i establerta directament damunt l'original, a més de demostrar la familiaritat del seu autor amb documents catalans antics, aclareix el veritable abast del dietari de R. Ursoni, que de fet coneixem en la seva redacció completa.
 El segon text català degut a Bartomeu Simon que volem tenir en compte consisteix en una altra còpia,[12] en aquest cas d'un fragment del Llibre dels secrets de agricultura, de fra Miquel Agustí.[13] Bartomeu Simon, en un esborrany ple de correccions, va resumir els capítols relatius als "Secrets del pomer" i els "Secrets del perer".[14] Molt més que no pas això, però, ens interessa destacar el fet que aquesta brevíssima còpia no només confirma l'extraordinària difusió de l'obra de Miquel Agustí, sinó que representa l'únic cas segur de relació directa de Bartomeu Simon amb un text català no redactat a Sardenya.

 La influència d'aquesta coneixença fou molt més intensa d'allò que inicialment podria semblar. Bartomeu Simon va aprendre-hi tot un seguit de termes i de solucions ortogràfiques de les quals va voler deixar constància al tercer document que ara volem analitzar: una llista d'expressions errades, sovint termes dialectals o bé barbarismes, amb llur equivalent extret sens dubte de l'obra de fra Miquel Agustí.[15] Així sembla insinuar-ho si més no la coincidència de diverses veus amb les copiades als fragments de què acabem de parlar, a més de la temàtica fonamentalment agrícola dels termes recollits. Pel que fa als aspectes ortogràfics que van colpir Bartomeu Simon, convé anticipar que essencialment els adoptà per a la seva obra literària catalana, inicialment escrita segons criteris ortogràfics italians o bé basats en la fonètica algueresa i posteriorment corregits tot seguint algunes de les solucions que consten a la llista nascuda de la lectura de l'obra de fra Miquel Agustí.[16]

 Finalment, el darrer text no literari en català que hem tingut ocasió de consultar i que podem atribuir amb seguretat a Bartomeu Simon consisteix en una llista de noms catalans de peixos,[17] llista que no hem aconseguit de relacionar amb cap altre text conegut ni amb l'obra poètica del seu autor.

 Pel que fa als fills de Bartomeu Simon, cal destacar en primer lloc el fet que l'abundant correspondència que ens n'ha arribat i que ja hem estudiat més amunt és completament redactada en italià, tant quan les cartes són adreçades a Bartomeu Simon com quan ho són a un dels germans. L'única excepció a aquest eloqüent costum ens ve donada per l'esmentada carta, escrita en castellà, que el 24 de juny de 1795 Domènec Simon adreçà des de Torí a la seva mare.
 Els germans Simon, per tant, degueren educar-se en un ambient familiar essencialment bilingüe en què l'italià i el castellà els arribaven, respectivament, a través de Bartomeu Simon i Magdalena Delitala. Pel que fa a llur educació, convé recordar que tot i que freqüentaren les mateixes institucions que el pare, van fer-ho quan l'italià s'havia imposat com a llengüa única als ambients jesuític i universitari. No hi ha dubte, per tant, que els germans Simon Delitala es formaren essencialment en italià.

 L'ambient lingüístic alguerès i la relació amb el servei, a més dels estudis i interessos d'abast jurídic,[18] els degueren posar així i tot en contacte amb el català, llengua que aprengueren tal com demostra llur breu obra catalana.

 Les tres úniques poesies catalanes que coneixem dels germans Simon, dues degudes a Mateu Lluís i la tercera a Domènec, corresponen als anys 1778-1780, període en què com hem vist es trobaven estudiant a la Universitat de Càller, Domènec a la Facultat de Jurisprudència, on havia de doctorar-se l'any 1779, i Mateu Lluís a la de Teologia. Després d'aquesta ocasió -única parèntesi en llur trajectòria literària- mai més no tornarem a trobar la llengua catalana en relació amb llurs interessos culturals.

 La figura de M. Madau, de qui ja hem destacat el fonamental Ripulimento della lingua sarda, ha estat estudiada no només pel seu projecte de dignificació la llengua sarda literària, sinó també pels seus intents d'aconseguir fórmules bilingües per als seus poemes, amb la clara intenció d'atorgar un nou prestigi a la pròpia llengua tot enllaçant-la amb altres de considerades més cultes.[19]

 Entre els diversos autors que, amb aquesta mateix intenció -i coincidint amb la represa de l'ús del sard com a llengua literària- van conrear la poesia bilingüe o "de doble lectura" (Rossich 1987, 535 i 551, n. 12), volem destacar sobretot A. Porqueddu que, a l'opuscle que hom va dedicar l'any 1778 al nou bisbe d'Oristany, Iacopo Astesan, va publicar un "Madrigale sardo-latino" i una "Dedicatoria sardo-italiana" (Astesan 1778, 29 i 32). Al mateix opuscle participaren, entre d'altres, els poetes F. Carboni, amb una "Oda" llatina; Ll. Soffí, que hi publicà l'esmentat "Soneto algarès"; i Mateu Lluís Simon, que hi col·laborà amb el seu primer text català conegut, la poesia intitulada "Algarois-françois"[20] que pot ser llegida, tal com declara el títol, tant en francès com en català.[21]

 El text franco-català de Mateu Lluís Simon va adquirir una popularitat que sorprèn en un autor que col·labora, en aquest opuscle, amb els poetes de més de prestigi a Sardenya. Efectivament encara l'any 1837 hom recordava a l'Alguer el seu poema, del qual el viatger francès Valéry va recollir aquell any una versió parcial que no aconseguí, però, de relacionar amb cap membre de la família Simon -tot i que en una altra ocasió parlarà de Domènec- i que presentà amb les següents paraules:

"Il catalano, che ha preso vocaboli perfino alla lingua inglese, presenta un gran numero di parole francesi. Mi è stato letto ad Aghero un sonetto insieme francese e algherese, nello stile del Ronsard, que termina con questi versi:
 Mangeant un fruit enfant
 le paradis terrestre
 nous a fait perdre Adam" (Valéry 1931, 118).

 Eduard Toda, en canvi, no va arribar a conèixer el text "Algarois-françois" de Mateu Lluís Simon. L'única poesia que en recull correspon a l'any 1780, quan Mateu Lluís va voler commemorar les noces del militar alguerès Josep Vernazza amb la noble Virgínia Fauzons (SIMON M. 1780). Eduard Toda conclou, tot recordant els darrers versos de Mateu Lluís Simon:

"¿La Musa de Mateo Simon escoltá'l prech que li dirigía en sos darrers versos, y no fou més per ell cercada? Fácil es que aixís sía, ja que la agitada vida de nostre jovenet poeta no era molt apropòsit pera deixarli pulsar la lira, que potser en millors circunstancias hauría ben vibrat" (Toda 1903, 54-57).

 Seran diversos, però, els textos literaris de Mateu Lluís Simon que haurem de tenir encara en compte, tot i que és ben cert que la seva obra poètica és molt més escassa que no pas la dels seus germans Domènec i, sobretot, Joan Francesc.

 La darrera poesia catalana deguda a un dels germans Simon Delitala, finalment, correspon a Domènec Simon, autor del sonet que comença "Senyor, què serà estat?" (Toda 1903, 52-53), del qual no ens ha arribat l'original. Gràcies a Toda, però, sabem que es tracta d'un poema dedicat a monsenyor Melano, nou arquebisbe de Càller, i que fou firmat a Càller l'any 1778.

 Pel que fa al sard, finalment, cal tenir en compte que Domènec Simon hi va escriure, segons Siotto Pintor, diverses poesies que malauradament s'han perdut (Siotto 1966, IV, 308). L'altre únic contacte segur de Domènec Simon amb el sard consisteix en l'edició, l'any 1788, del Condaghe de sa abadia de sa S. Trinidade de Sacargia, inclosa al segon volum d'Scriptores rerum sardoarum (1788).

 Per acabar, voldríem citar un llarg passatge on Mateu Lluís Simon resumeix de manera molt clara -i d'acord amb tot allò que hem estudiat en tenir en compte la situació cultural a l'illa durant el segle XVIII- la realitat lingüística de la Sardenya del seu temps:

"Cinque linguaggi parlansi comunemente in Sardegna: lo spagnuolo, l'italiano, il sardo, l'algherese ed il sassarese [...]. I primi due, cioè lo spagnuolo ossia castigliano e l'italiano pretto, per ragione del passato e presente dominio e delle passate e presenti scuole intendonsi e parlansi ad ogni ora da tutte le pulite persone nelle città e ancor nei villagi; e i forensi promiscuamente scrivono in uno ed altro linguaggio, giacchè le scritture, documenti ed istrumenti antichi e parimenti la più precipua parte delle leggi muncipali sono concepite in ispagnuolo.
[...] L'algarese è il catalano -rimasto dalla colonia catalana in Algheri, collocata allorché si volle sostituire questa popolazione alla genovese sarda che vi esistea- ed è proprio soltanto della città d'Algheri, e si parla altresì, sebben con piccolissima variazione, in quasi tutti li monasteri di monache che sonovi nel Regno, e si comprende dai curiali e forensi perchè una parte delle antiche carte trovasi scritta in catalano e porzione pure di ciò che forma la costituzion sarda.

A questo proposito giova sapere che avendo lo stamento militare nelle corti tenute a nome de Re da D. Alfonso di Madrigal esposto di esser incongruo che li statuti e leggi del Regno fossero in lingua straniera -qual'era il pisano, genovese o italiano- e che pertanto si bandissero le dette leggi scritte in italiano, traducendole in sardo, affinché non rimanesse memoria di tale idioma, fu dal Viceré, come consta dalla Compilazione del Dexart,[22] libro I, titolo 4, capitolo 11, proveduto che si traducessero in catalano idioma, che fu pure adottato nei tribunali e vi durò fino al principiare del secolo XVIII, che si cangiò nella lingua castigliana, come poi sotto la dominazione di casa Savoja si è restituita l'italiana che parlavasi dalla gente colta prima che signoreggiassero gli aragonesi.
Lo spagnuolo va perdendo terreno a misura che prende piede l'italiano, il quale ha di già dispossessato il primo dalle scuole e dai tribunali. Gli altri [idiomes] mantengonsi e manterrannosi, ma vanno dall'italiano adottando dei vocaboli, come in addietro prendevanli dalli spagnuoli.[23]


 IV.2.- Bartomeu Simon i l'obra literària dels seus fills

 Per tal d'estudiar amb més atenció l'activitat literària dels germans Simon Delitala, cronològicament anterior a la del pare Bartomeu, ens ha semblat convenient de dividir el període pel qual s'interessa la nostra recerca en dos grans blocs, el primer dels quals arrenca el 1772 i es clou el 1796, any en què les circumstàncies polítiques que ja hem tingut en compte desintegraran la unitat de la família. El segon període, que es tanca el 1817, coincideix amb els anys de major producció literària de Bartomeu Simon, motiu pel qual l'estudiarem de manera independent al tercer capítol del nostre treball.

 Els germans Simon Delitala ocupen un lloc de prestigi dins la producció literària sarda durant el primer període en què hem dividit el nostre estudi. Si hem escollit precisament l'any 1772 per encetar-lo és perquè amb aquesta data fou escrit el poema titulat "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier Ferraris di Celle, Vice Intendente Generale nella detta città. Versi Martelliani", que hom firmà amb les inicials D.M.S.,[24] que tant poden correspondre al pare de Bartomeu Simon, Domènec Maria, com a Mateu Lluís ("Don Matteo Simon"). Convé recordar que Domènec M. Simon va ocupar el càrrec de tresorer de la Caixa reial de Sàsser fins l'any 1765, motiu pel qual durant un cert període va haver de treballar sota la direcció precisament del vice-intendent general sasserès. Com que Mateu Lluís Simon només tenia onze anys el 1772, sembla massa arriscat atribuir-li aquests versos adreçats, d'altra banda, a un funcionari sota les ordres del qual havia treballat el seu avi. Sigui com sigui, es tracta del primer text literari que podem atribuir a un membre de la família Simon (i l'únic relacionat amb Domènec Maria, si la nostra hipòtesi s'acabés demostrant).

 L'activitat literària de la família Simon, fins a l'any 1796, compta amb una intensa unitat que confirma la validesa de les dates proposades. En primer lloc, gairebé tots els textos conservats de Bartomeu Simon foren escrits amb posterioritat a l'any 1796. Hem d'exceptuar-ne només dos, respostes precisament a poemes que els seus fills li havien adreçat. En segon lloc, els textos de creació dels germans Simon Delitala, que durant aquest període no havien assolit encara la maduresa política i humana a què els abocaran els polèmics fets de la darrera dècada del segle XVIII, segueixen unes directrius socials i familiars, sovint moderades per Bartomeu Simon, que n'aconsellen l'estudi global. El segon període de llur producció,[25] en canvi, manca d'interès de cara al nostre estudi per tal com llur obra durant aquests anys no té cap relació amb la de Bartomeu Simon i, sobretot, perquè és formada fonamentalment per una sèrie de manuscrits de contingut no literari[26] que o bé no transcendiren o bé ja han estat prou descrits.[27]

 Convé assenyalar, abans de començar, que en cap moment no ens referirem al fill petit de Bartomeu Simon, Joan Baptista, del qual no ens ha pervingut cap text literari: ja hem tingut en compte la seva evolució acadèmica, tan diferent de la dels seus germans, que denotava una manca de predisposició envers l'erudició i la iniciativa cultural.
 Per acabar, volem recordar allò que Eduard Toda va escriure referint-se a Joan Francesc Simon, "l'unich Simon de qui no he trobat versos".[28] La manca de testimoniatges literaris que denuncia Toda contrasta amb la documentació que actualment es troba al nostre abast; la sagacitat de Toda, en efecte, ja el fa dubtar sobre la possibilitat que Joan Francesc "hage deixat de compondre alguna cosa, ja que sa educació literaria fou complerta" (TODA 1903, 51). Es tracta precisament del membre de la família Simon de qui ens ha pervingut l'obra poètica més abundant. Al contrari del que s'esdevé amb els seus dos germans grans, però, Joan Francesc és l'únic, això sí, de qui no ens ha estat possible de trobar cap text català.

 Naturalment, no només tindrem en compte els textos impresos sinó també els inèdits. Ara bé, a l'arxiu familiar dels Simon són tan abundants els manuscrits -sovint deguts a la mà de Bartomeu Simon- que es limiten a transcriure versos d'altri, no sempre d'una manera explícita, que per força haurem de limitar el nostre camp d'estudi. Assenyalarem quan serà possible els noms dels autors l'obra dels quals va conèixer i custodiar la família Simon; haurem de bandejar, però, tots aquells textos anònims el contingut dels quals no reveli de manera evident llur paternitat.

 Ja hem parlat més amunt de la prestigiosa figura de F. Carboni, la vida i trajectòria literària del qual ara ens interessa de recordar per tal com coincideixen sorprenentment amb les de Domènec Simon. Format ell també al col·legi Canopolè de Sàsser, pocs anys després que s'hi hagués diplomat Bartomeu Simon,[29] a partir de l'any 1763 s'encarregà de l'ensenyament del llatí a les classes inferiors de la mateixa institució, on hagué de coincidir durant un breu període amb els fills de Bartomeu Simon. Entre els anys 1772 i 1774 publicà el seu poema llatí De sardoa intemperie (1772-1774), el tercer volum del qual va dedicar a Giuseppe Maria Incisa Beccaria, arquebisbe de Sàsser i, per tant, autoritat màxima de la Universitat.

 La comparació d'aquesta primerenca trajectòria literària de F. Carboni amb la també primerenca de Domènec Simon ens aportarà sens dubte més d'una dada d'interès. Recordant l'activitat literària de Domènec, efectivament, Ismene Auribaldo va escriure:
"Scrisse il cavaliere Domenico un Poema Filosofico sulle Piante con annotazioni scientificnhe, pubblicò due trattenimenti universali di Geografia e si Storia Sacra, e produsse infinite poesie di vario stile e gusto in distinte occasioni" (Auribaldo 1800, 17).

 Ja hem parlat més amunt de les tres acadèmies que entre els anys 1769 i 1772 el pare Gemelli va organitzar al col·legi Canopolè de Sàsser. En les dues de l'any 1772, celebrades amb un interval de només dos mesos, Domènec Simon s'hi va distingir de tal manera que la seva futura carrera professional havia de beneficiar-se ben directament de l'èxit assolit gràcies als estudis que hi havia presentat. Les proses amb què Domènec Simon s'estrenava literàriament foren, concretament, el Trattenimento sulla sfera e sulla geografia,[30] dedicat al marquès Allì di Maccarani, governador de Sàsser, mecenes de l'acadèmia; i el Trattenimento sulla storia sacra (1772a), dedicat també, com el tercer volum de De sardoa intemperie, de F. Carboni, a Giuseppe Maria Incisa Beccaria. Allò que singularitza l'obra de Domènec Simon és que s'anticipa en dos anys al primer text literari italià del jesuïta, de manera que el seu autor consisteix en el veritable primer seguidor a Sardenya de la campanya literària endegada per F. Gemelli i, per tant, en el protagonista del primer resultat pràctic de la nova política lingüística impulsada pel ministre Bogino.

 Com a conseqüència de l'èxit que assoliren els textos de Domèncec Simon, el virrei comte de Roubion, en una carta datada el 31 de desembre de 1772, va anticipar a Bartomeu Simon que l'obra del seu fill li havia merescut el favor reial, que havia de concretar-se així que el jove hagués enllestit els seus estudis superiors i estigués preparat per accedir a algun càrrec públic. Francesco Gemelli i fins i tot el comte Bogino felicitaren per aquest privilegi Bartomeu Simon. El ministre, concretament, li va adreçar la següent carta:

"A vista della lodevole maniera con cui il signor don Domenico Simon, figlio de V. S. Illustrissima, si è distinto nel corso degli studi e nelle note due esercitazioni accademiche da esso tenute in Sassari sotto la direzione del Padre Gemelli sulla geografia ed istoria naturale e politica e sulla storia sacra, ho veduto con particolare soddisfazione che la Maestà Sobirana abbia voluto ella stessa spiegarne il suo gradimento con un regio suo Viglietto in cui abbia anche voluto farlo sentire a V. S. Illustrissima per le attenzioni datesi per la migliore sua educazione".[31]
 Pocs anys després, més exactament el 1779, el mateix en què A. Purqueddu publicà el seu Tesoro della Sardegna (1779), Domènec Simon va haver de pagar ell també el seu tribut a la literatura didascàlica. Efectivament, l'obra que va consagrar-lo i que va popularitzar la seva figura per tot Sardenya fou el poema intitulat Le Piante (1772)[32] que va llegir, després d'haver-lo redactat en el període de quinze dies que les autoritats acadèmiques concedien als candidats, en ingressar l'any 1779 al col·legi de Belles Arts de la Universitat de Càller. Aquell mateix any hi ingressava també F. Carboni, a qui la llarga estada a l'Alguer com a professor de gramàtica i retòrica havia inspirat el poema De corallis (1779)[33] -que llegí durant la cerimònia pública-, primer de la llarga sèrie de textos llatins que el jesuïta havia de produir abans de retirar-se, l'any 1793, de la vida literària pública.[34]

 Le Piante consisteix en l'únic text literari degut a un membre d'aquesta família que la crítica moderna recull, això sí, amb una certa cautela. Amb molta ironia, per exemple, Francesco Alziator -que tot i que reconeix la pobresa literària del poema en destaca l'ostentació erudita i el pregon interès de l'autor envers les qüestions relatives a la cultura sarda- presenta Le Piante amb les següents paraules:

"Il delio nume è invocato sin dalla prima strofa, ma timoroso forse del lungo viaggio dall'Elade sino ai lidi sardi egli si mostra sordo al richiamo del dotto patrizio algherese" (ALZIATOR 1954, 272).

 El poema s'articula en quatre cants, el primer dels quals pretén de demostrar científicament l'origen de la planta a partir de la llavor; el segon i quart, respectivament, confirmen la similitud biològica entre animals i plantes i basteixen l'apologia de llur bellesa; i el tercer cant -el més reeixit-, demostra finalment la utilitat de les plantes i exhorta els sards a no negligir l'agricultura, exhortació que adquireix un relleu del tot particular si tenim en compte que Bartomeu Simon s'havia beneficiat aquell mateix any dels elogis d'A. Purqueddu envers la seva revolucionària activitat agrícola als terrenys de Càlvia.

 Dues altres obres de caràcter acadèmic que no podem deixar de considerar en aquesta secció són les dissertacions llatines que Mateu Lluís Simon va haver de discutir amb el professor Govanni Battista Lostia, el 28 d'abril de l'any 1784, per a l'obtenció del doctorat en Lleis. Es tracta dels textos intitulats De origine immutatis eccleriarum (1787) i De quaestionibus aut tormentis (1784a), textos que valgueren a Mateu Lluís Simon el reconeixement general i li atorgaren un lloc de prestigi dins de l'ambient jurídic sard.

 Pel que fa a la primera dissertació només cal destacar el fet que es tracta, tal com escriu Siotto Pintor (1966 II, 381), de la primera obra erudita de temàtica religiosa que hom escrivia a Sardenya des del temps del bisbe A. Machín.[35] De quaestionibus aut tormentis, en canvi, ofereix molt més d'interès, no tant pel seu tema -es tracta d'una defensa de la tortura com a pràctica legal- sinó precisament per la incomoditat amb què l'autor l'afronta. Tal com assenyala Italo Birocchi, que ha reprès l'estudi d'aquesta dissertació des d'un punt de vista modern (BIROCCHI 1988, 5-10), l'obra ha desvetllat l'interès de la crítica, no sempre unànime a l'hora de jutjar-la. Siotto Pintor, per exemple, la va condemnar fins al punt d'escriure:

"L'opuscolo di Matteo Simon non giova all'umanità poichè insegna una proposizione falsa, nè le nuoce perchè la difese debolmente: e questa è la pessima condizione di ogni scrittura scientifica" (SIOTTO 1966 II, 311).

 I. Birocchi, d'altra banda, desmenteix C. Sole, segons el qual Mateu Lluís Simon hauria defensat la tortura com a tècnica correctiva i fins i tot la pena de mort com a càstig exemplar. Srgons Birocchi, Mateu Lluís Simon, que en la seva dissertació en cap moment no es refereix a la pena de mort, va tractar la tortura essencialment des del punt de vista processual, dins l'àmbit del sistema de les proves, tot donant un bon exemple, com hem dit més amunt, de la incomoditat amb què un intel·lectual que havia de destacar a l'intern de l'ambient jacobí afrontava un tema encara lligat a una jurisdicció endarrerida. En definitiva, més que no pas el consens, a l'opuscle destaca l'esperit humanitari i una molt tímida voluntat reformadora dins de l'estructura penal (BIROCCHI 1988,5-8).
 Ja hem parlat més amunt del poema de Domènec M. Simon, "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier Ferraris di Celle", de l'any 1772. Ara ens interessa assenyalar que en aquest text són presents tres aspectes que ens anticipen algunes de les línies generals de la producció poètica tant de Bartomeu Simon com dels seus fills. En primer lloc, es tracta d'un poema pensat i creat fonamentalment per tal de lloar un individu pertanyent a un cercle socialment més avantatjat, prop del qual es vol fomentar una certa predisposició benèvola envers la família.

 És precisament per aquest motiu que serà redactat en italià, llengua habitual de les més altes instàncies polítiques i administratives de Sardenya. Aquest aspecte adquireix un particular relleu en el cas de Domènec M. Simon, de qui no hem trobat cap altre document redactat en aquesta llengua.

 Finalment, hem de destacar la mètrica del poema, que proposa des dels inicis de l'activitat literària de la família Simon els versos alexandrins (o "martel·lians")[36] als quals serà tan afeccionat Bartomeu Simon. Malgrat això, les poesies de circumstàncies que els germans Simon van escriure al llarg del període que ens interessa són essencialment sonets. Veieren la llum tant en reculls antològics que els ciutadans dedicaven a les autoritats polítiques o religioses amb motiu, normalment, de llur nomentament o trasllat -els únics poemes d'aquestes característiques deguts a Mateu Lluís Simon, d'entre els que ens han arribat, foren efectivament publicats en un recull que els germans Simon van adreçar al nou virrei-; o bé en fulls solts dels quals es responsabilitzava un únic autor.

 Durant el període d'estudis a la Universitat de Càller, Domènec Simon havia escrit tot un seguit de poemes -aquelles "infinite poesie di vario stile e gusto" de què ens parlava Ismene Auribaldo (1800, 17)-, que en esdevenir públics li van atorgar una aurèola de prestigi que havia d'acompanyar-lo fins al seu definitiu establiment a Torí. Entre aquests textos, a més dels que ja hem tingut en compte en estudiar la seva producció catalana, destaca el Canto per le feste di S.E. conte Lascaris di Ventimiglia (1780), virrei de Sardenya, firmat a Càller el 16 de setembre de 1778.

 Després del seu primer trasllat a Torí, la producció poètica de Domènec Simon havia d'intensificar-se encara. Siotto Pintor assegura que són quinze els sonets que Domènec va escriure abans de l'any 1796, entre els quals posa en relleu el dedicat a Francisco Borja, marquès de Camachos, comandant de la flota espanyola que el 21 de maig de 1793 va arribar al golf de Palmas per tal de participar en la reconquesta de les illes de Sant Pere i Sant Antíoc (SIOTTO 1966, IV, 159).

 Del període torinès, però, destaquen els poemes pensats per tal de lloar les màximes autoritats polítiques de Sardenya. Efectivament, el mes de juny de 1780 Domènec Simon va enviar al pare Spanedda, per tal que l'aconsellés, dos sonets escrits en ocasió del comiat del virrei de Sardenya, el comte Lascaris di Ventimiglia, i el nomenament del seu successor, el comte Valperga di Masino. Havent conegut la crítica del pare Spanedda, Bartomeu Simon va escriure al seu fill:

"Ho letto la critica e sonetti che avete inviati al P. Spanedda. Sarei del sentire di stamparli, benché non si faccia raccolta, e presentarli voi al conte Masin, ed inviarne copie al conte Lascaris, benché il presentarli al nuovo viceré sembra che non convenga perché più si loda il vecchio che il nuovo. Insomma, io li tengo a vostra disposizione".

 Poc convençut, però, de la conveniència de dedicar altres poemes al comte Lascaris di Ventimiglia, Bartomeu Simon afegeix encara:

"Per il componimento che vi accennai per detto Lascaris, sembrami potersene prescindere, se non fosse per far una relazione delle angustie in cui si vidde la Sardegna nel 1779 e far con ciò spicare la clemenza del re nel soccorrerle, e conseguentemente le premure del Viceré" (19 de maig de 1780).

 Malgrat la incertesa inicial, Domènec Simon va acabar responsabilitzant-se ell mateix de l'edició d'aquests poemes, que van veure la llum a Càller a la fi de l'any 1780.

 Tres anys més tard, el 1783, va repetir-se una situació ben semblant amb la substitució del comte Valperga di Masino pel nou virrei de Sardenya, el cavaller Solaro di Moreta. En aquesta ocasió, però, tots tres germans Simon van participar en el relatiu recull literari -del qual van responsabilitzar-se només ells-, que els impressors Bonaventura Porro i Vincenzo Piazza dedicaren a ambdós virreis (SIMON 1783). El recull, però, fou acollit de manera ben crítica als cercles contraris a la família Simon, tal com fa saber Mateu Lluís al seu germà Domènec en una carta que va adreçar-li des de Càller el 17 d'octubre de 1783:
"Aspetto il giudizio imparziale dei componimenti inseriti nella raccolta che fecimo per i Viceré, qual raccolta qui è stata bastevolmente rosa dal livore dei maligni e che riceverete coi Padri mercedari che partirono colla fregata".

 No totes les efemèrides que van merèixer l'atenció dels germans Simon foren, així i tot, tan assenyalades. Joan Francesc, especialment, no va deixar passar cap celebració de tipus social o religiós, a partir de l'any 1781 -data del seu primer text publicat que coneixem-[37] sense dedicar-li el relatiu sonet.

 Bones ocasions per a adreçar sonets a particulars eren la conclusió dels estudis universitaris;[38] l'ingrés en algun orde religiós;[39] o qualsevol esdeveniment que permetés d'expressar poèticament l'amistat envers certs prestigiosos individus dels ambients polític o cultural sard. En aquest sentit voldríem destacar el sonet que comença "Al prisco mondo ignota allor che nacque", que Domènec Simon va publicar per tal de celebrar el retorn de l'impressor B. Porro a la Stamperia Reale de Torí (1781).

 Ja havíem trobat, efectivament, la família Simon en relació B. Porro, que l'any 1783 havia d'encarregar-se de l'edició del recull que tots tres germans dedicaren al virrei Solaro di Moreta. La seva amistat amb Domènec Simon, basada en un freqüent intercanvi bibliogràfic que havia de durar almenys fins a l'any 1786, havia nascut, però, precisament en ocasió del trasllat de l'impressor a Torí, on va lliurar a Domènec, de part de Bartomeu Simon, un exemplar de la Storia naturale della Sardegna de F. Cetti.

 La intensa dedicació de Joan Francesc Simon a l'activitat poètica, desproveïda de la immediata finalitat pràctica que caracteritza l'obra del seu germà Domènec, va despertar les crítiques de Bartomeu Simon. Ni ell ni Domènec, efectivament, no acceptaven la passió del jove religiós envers la literatura, que li robava un temps que haurien preferit dedicat a l'estudi. Són freqüents les referències a aquest tema a la correspondència entre Domènec i Bartomeu Simon: parlant de l'afecció poètica de Joan Francesc, per exemple, Domènec Simon escrivia al pare:

"Temo bensì che la vagante e superficiale letteratura impedisca la soda applicazione; e perciò stesso quasi temeva poco buona figura in Soperga, ove si leggono i Santi Padri e non Frugoni, e si predica e si confessa e si scrivon dissertazioni canoniche e teologiche, e non si fa il rettorico o il sonettista" (21 de juny de 1786).

 Aquest escepticisme envers l'obra de Joan Francesc, però, venia de lluny, ben bé dels inicis de la seva activitat literària, quan l'any 1782 va començar a preparar l'edició de les obres d'A. Berlendis -que hem vist en relació, tant a Sàsser com a Càller, amb la família Simon. Es tracta sens dubte d'un dels treballs de més interès deguts a Joan Francesc Simon durant el període que ens ocupa. En tres volums publicats a Torí entre els anys 1784 i 1785, efectivament, Joan Francesc Simon -llavors encara estudiant al Col·legi de nobles de Càller- va recollir tant les poesies com les tragèdies[40] del seu predecessor, llavors professor d'eloqüència a la Univesitat di Càller.

 Tampoc en aquella ocasió Bartomeu Simon no va comprendre l'interès del seu fill envers una ocupació de la qual no havia d'aconseguir cap benefici. En una carta adreçada el 10 de juliol de 1782 a Domènec Simon, Bartomeu -que ara com mai veiem com desaprovava l'activitat literària de Joan Francesc- va escriure:

"Non ho saputo né capisco come voi possiate approvarlo, di voler dar alle stampe le poesie del Berlendis, per raccoglier le quali [Joan Francesc] ha perduto tanto tempo inutilmente, e pochissimo onore va a farsi d'essere collettore d'opere altrui per apporre nel frontispizio del libro il nome di Dn. Gianfrancesco Simon, per far una dedica e mendicar un dono dal mecenate; ed il peggio di tutto, come molti saggi dicono, per far vedere una perdita di tempo durante il corso teologico, divagazione nello studio principale -come vi assicuro lo è intieramente divagato e trattenuto in poesie, libercoli, erudizioni e centomilla coserelle ad un istesso tempo, senza prender a fondo, come ha fatto e fa Matteo, uno studio, ed al presente la Teologia, giacch'è nel ballo-; ed obbligarà per lo stesso al Colleggio di dargli man bassa.
Questi e simili travagli non sono plausibili ad uno che ancora è alla scuola, e molto meno a vostro fratello, non essendo opera propria né di persona congiunta, o che ne fosse debitore egli o la famiglia di singolari favori, locche è molto ben lontano in Berlendis, che piuttosto ha pregiudicato che favorito".

 El projecte de Bartomeu Simon, que no volia conformar-se ni tan sols amb una edició de les obres de Berlendis on no constés el nom del recol·lector, tendia a ennoblir més encara el nom del seu fill Domènec, la carrera del qual s'hauria pogut omplir de noves esperances si s'hagués beneficiat, tal com aconsellava el pare, de l'atenció de Joan Francesc:

"Quindi io penso che voi sarete per riprovare tal ragazzata di farsi o voler comparire al pubblico collettore di tali poesie [d'A. Berlendis]; e desiderarei, anzi sono molti di questo mio sentimento, che egli collettasse le poesie vostre, sì latine che italiane, e queste le facesse stampare e dedicasse a chi meglio vi piacesse".

 Malgrat la intensa oposició de Bartomeu Simon al treball del seu fill, l'edició dels textos de Berlendis fou encapçalada per una dedicatòria adreçada a un prestigiós membre de la noblesa sarda i no pas, tal com li havia estat aconsellat, a un piemontès: efectivament va apadrinar d'edició de les obres d'A. Berlendis el marquès de la Planarja a qui Domènec Simon, a nom del seu germà, havia escrit a Niça l'1 de juliol de 1782 tot sol·licitant el mecenatge del recull.

 Cal assenyalar que Joan Francesc Simon va responsabilitzar-se encara, el mateix any 1784, de l'edició de les Orazioni panegiriche d'Alberto Marchi.

 Bartomeu Simon, finalment, tampoc no va fer costat al seu fill Domènec en el seu projecte literari de més alta volada: l'edició de tots aquells textos d'autors, tant sards com no, que havien escrit sobre Sardenya; textos que Domènec Simon va reunir sota el títol d'Scriptores rerum sardoarum (1785-1788). En adonar-se que la introducció llatina a la Sardinia antiqua de Cluveri, publicada al primer volum, havia sorprès negativament certs ciutadans calleresos -i fins i tot el bisbe-, Bartomeu Simon va escriure al seu fill:

"Dio vi perdoni e vi dia lume per saper vivere da vero galantuomo, e non da testardo e ridicolo filosofo. Avete dato un saggio immortale della vostra politica, criterio e studio [...]. Vi consigliarei che nelle presenti circostanze non vi troviaste in Sardegna" (8 de juliol de 1785).

 El projecte editorial de Domènec Simon consistia en una idea veritablement ambiciosa que, per tal de poder ser duta a terme, hauria necessitat una acollida molt més entusiasta que la que va rebre al seu temps. De fet, només L. Baille va comprometre's lloant el projecte (SIOTTO 1966, III, 507) que, precisament a causa d'aquest interès tan minoritari, es va frustrar després de la publicació del segon volum.[41]

 Durant aquests primers anys de la producció literària dels germans Simon destaca sens dubte la poca atenció que van dedicar -sobretot tenint en compte llur obra de maduresa- als estudis tant històrics com jurídics i religiosos que els atrauran d'una manera ben intensa en el període successiu. De fet només podem assenyalar en aquest capítol la Serie degli arcivescovi d'Oristano que Joan Francesc Simon, com a soci de l'Acadèmia de Fossano, va publicar en un recull poètic dedicat al nou arquebisbe d'Oristany, Luigi Cusani, antic prefecte del seminari de Vercelli.[42]

 En aquest treball -recordant el qual ha estat assenyalat l'interès de les dades que l'autor hi recollí, molt útils per a la reconstrucció de la història eclesiàstica de Sardenya (SIOTTO 1966, III, 123)- Joan Francesc Simon hi anunciava unes memòries de les esglésies d'Oristany i de Santa Justa que mai no van arribar a veure la llum i que havien d'aprofundir l'estudi de les obres dels principals bisbes d'aquestes seus, estudi afrontat de manera molt esquemàtica al present opuscle. També en un volum dedicat a Giovanni Antonio Cossu, Joan Francesc Simon havia anunciat l'any 1787 una seva Historia Bosanensis ecclesiae sobre la qual no ens ha arribat cap altra referència.

 Cal assenyalar, finalment, que la vida itinerant de Joan Francesc Simon va obligar-lo a interrompre els estudis que estava duent a terme a Càller, per encàrrec del prefecte del arxius pontificis, l'abat Gaetano Marini, sobre les incripcions i els marbres cristians a Sardenya; estudi que, per tal com Joan Francesc Simon va haver d'abandonar definitivament la capital, mai més no pogué concloure.
 No voldríem acabar aquest apartat sense referir-nos a la producció llatina dels germans Simon Delitala. En circumstàncies estretament lligades a les efemèrides que hem tingut en compte fins ara, no van deixar de dedicar als personatges que consideraren dignes de llur atenció certs textos llatins que, posteriorment, foren recordats també amb molt d'entusiasme per la crítica literària.

 Domènec Simon, d'una banda, és autor de sis inscripcions llatines dedicades a G.M. Incisa Beccaria, incloses al ja esmentat Trattenimento sulla storia sacra; i de dos epigrames, un adreçat al bisbe I. Astesan i un altre a Ludovico Baille[43] en ocasió de la mort del seu fill Giovanni Cesare (SIOTTO 1966, IV, 159).

 Però fou Joan Francesc Simon qui va rebre els elogis més calorosos de G. Siotto Pintor, que va lloar el seu estil només superat a Sardenya per F. Carboni i Iacopo Pinto[44]. Els seus textos cabdals, sempre segons Siotto Pintor (1966, IV, 159), foren la inscripció posada a Roma damunt la tomba del teòleg Giovanni Melis (1794); l'epístola en versos amb què encapçalà l'edició de les obres d'A. Berlendis (1784); i la dedicatòria a Angelo Simon, de Bosa, amb què introduïa De laudibus Joannis Antonii Cossu (1787) -opuscle que es va publicar gràcies al mecenatge de F. Carboni-, i que va merèixer les següents paraules de Siotto Pintor:

"[Joan Francesc Simon] seguitò in questo elogio meglio la maniera di Plinio che di Tullio, e obbedì al gusto del secolo, che invece d'orazioni magniloque si compiace d'elogi, ai quali le opere dei defunti valgano di fondamento" (SIOTTO 1966, III, 344).


 IV.3.- Lectures

 L'estudi de la correspondència de Bartomeu Simon amb el seu fill Domènec ens forneix, a més de notícies precioses de cara a la reconstrucció de la trajectòria personal i professional del pare, nombroses dades d'interès relatives a la seva formació i actitud literàries.
 Analitzarem, per tant, aquesta correspondència tot estudiant-hi les referències a llibres que havien d'enriquir la biblioteca familiar o que havien estat demanats a Bartomeu Simon per alguns dels personatges més il·lustres de la vida cultural algueresa.

 Per tal de completar la informació recollida segons aquest procediment, estudiarem també certs manuscrits autògrafs que recullen fragments de poesies i sentències d'altri. La descripció d'aquests manuscrits ens ajudarà alhora a aprofundir el coneixement de les relacions literàries de Bartomeu Simon amb altres poetes algueresos.

 Finalment, estudiarem la biblioteca de Bartomeu Simon tant a partir del seu "Inventario de' libri" com de la descripció d'alguns volums que encara ara custodia l'Arxiu Guillot de l'Alguer.

 Domènec Simon, pel fet precisament de trobar-se a Torí, a partir de l'any 1779 va tenir ocasió d'accedir a una sèrie de lectures de difícil penetració a Sardenya. Són molt freqüents, a la seva correspondència, les referències a llibres que comprava per a ell mateix o bé per tal de satisfer encàrrecs que li arribaven a través del seu pare.

 La primera dada relativa a aquest aspecte correspon al 19 de maig de 1780, quan Bartomeu Simon va demanar al seu fill un llibre del pare Feijoo que li havia encarregat A. Purqueddu. Més concretament, Bartomeu Simon escrivia:

"Il canonico Porcheddu desidera l'opera de P. Feijó, in ispagnuolo, dell'ultima edizione: farete la ricerca e, trovandola, avisatemi del costo".

 No hi ha dubte que Domènec Simon va aconseguir de satisfer aquest encàrrec: si més no, així sembla demostrar-ho l'esment de tres obres del pare Feijoo -en total, quinze volums- a l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon[45].

 Alhora, però, també Domènec Simon, per tal de preparar les causes familiars que l'entretenien a Torí, sol·licità al seu pare tots aquells llibres d'història sarda que havia de necessitar. A l'esmentada carta de l'any 1780, per tant, Bartomeu Simon li va respondre:
"Sinora non ho che il Zurita[46] -di qual opera v'invierò il 2 tomo, che parla di Sardegna-, il Bonfant[47] ed 1 tomo di Vidal. Ho impegnato mezzo mondo per Vico[48], Fara[49], etc. I libri La esqüela di Daniel[50] lo tengo; Don Beliani di Grecia[51] e Palmerín d'Inglaterra[52] non si possono trovare".

 El mes de juny de 1780, en una carta que acompanyava la tramesa del segon volum de l'obra de Zurita i el llibre de Bonfant, Bartomeu Simon referia al seu fill que encara no havia aconseguit de trobar els tres llibres d'història sarda que Domènec li demanava. En una altra carta precedent, però, ja havia declarat la seva bona disposició envers l'adquisició d'aquests textos:

"Sto cercando alcuni libri che parlano della Sardegna. Tengo il Bonfant ed il Zurita, che dicono sia l'originale del Vico. Ho fatto e farò le possibili diligenze per Fara, Vidal e detto Vico, e spenderò quanto potrò per tenerli; ma è difficile. Per ora potete costì farveli prestare"[53].
 Aquests no són, però, els únics llibres d'història de Sardenya de què es parla a la correspondència entre pare i fill: més endavant, en efecte, Bartomeu Simon aconsellarà a Domènec, encara, que compri la Description géographique de Vayrac[54], que anys Mateu Lluís Simon després havia de traduir a l'italià; li enviarà la Storia naturale della Sardegna (1774-1777) de F. Cetti a través de l'impressor B. Porro, que també va rebre l'encàrrec de lliurar a Domènec Simon dotze volums, la identitat dels quals no coneixem, que havien pertangut al difunt arquebisbe de Sàsser, G.M. Incisa Beccaria[55]; mentre que Domènec, alhora, demana al seu pare tots els "storici nazionali" i fins les recol·leccions de pragmàtiques que necessitava per a defensar les causes familiars[56].

 Des de Torí, així i tot, Domènec Simon no només procurava llibres i en rebia del seu pare, sinó que continuava mantenint una estreta relació amb les personalitats de més relleu de l'ambient cultural sard. Són freqüents, en efecte, les seves trameses de llibres a G.A. Cossu, bisbe de Bosa, i al pare Spanedda que, com hem vist, l'havia assessorat sobre la seva activitat literària[57]. L'any 1786[58], encara, Domènec Simon va enviar a F. Carboni el "Roberti"[59] i certes gramàtiques i, al bisbe G.A. Cossu, el "Grisellini"[60].

 Per acabar, voldríem assenyalar encara dues trameses de llibres, aquest cop adreçades al germà Mateu Lluís: es tracta d'un volum de "Lleis imperials" i del segon volum de la Sardinia sacra de Mattei[61], llibres que Mateu Lluís Simon va rebre el mes de març de 1786.

 Analitzarem a continuació una sèrie de manuscrits, sense firma ni data, en què reconeixem la cal·ligrafia de Bartomeu Simon i que ens han llegat un contingut de caràcter literari que, sens dubte, no podem atribuir al copista.
 En primer lloc, convé destacar els "Conceptos dedusidos de las obras poéticas cómicas de Dn. Francisco Banzes Cantamo, tomo I"[62]. Es tracta d'un recull de versos enginyosos i d'estrofes procedents de les seves comèdies, sarsueles i actes sacramentals. De Lope de Vega, Bartomeu Simon va copiar fragments procedents de l'entremès de Melisendra i de les següents comèdies: La amistad pagada, El molino, El testimonio vengado, El Rey Bamba, La traycion bien acertada, La escolastica zelosa, Los donaires de Matico, El perseguido, El casamiento en la muerte i El hijo de Reduan Ursón y Valentín. D'Agustín Moreto, finalment, conegué Las travesuras de Pantoja i Yo por vos y vos por otro[63].

 Altres manuscrits que contenen fragments procedents de llibres redactats en castellà són la "Copia del ataque tercero del libro intitulado Battalla peregrina entre amor y fidelidad, compuesta por el Dr. Juan Bautista Buraña"[64]; i les "Sentencias del Dr. Pérez de Montalván[65], en el tomo de sus 8 Novellas". Finalment, volem fer constar l'existència d'un sol manuscrit d'aquestes característiques on Bartomeu Simon copià fragments procedents d'un original italià: es tracta d'un esborrany que reprèn versos de l'obra de Vincenzo Monti, La spada di Federico II, re di Prussia.

 Mentre que l'interès de Bartomeu Simon envers la literatura castellana sembla concentrar-se en certs autors del Segle d'Or, excepte al cas que acabem de tenir en compte els seus contactes amb la literatura italiana s'adrecen, sobretot, envers els autors sards -i ben sovint algueresos- contemporanis seus. Així ho demostren, si més no, les poesies italianes que Bartomeu Simon va recollir en un quadern molt pulcre i ben conservat[66]: mentre que les poques poesies anònimes que hi copià no li poden se atribuïdes amb seguretat, entre les firmades figuren noms de tant de prestigi a Sardenya com el bisbe P. Bianco i M. Pugioni, a més d'un doctor Carboni que no podem identificar amb el jesuïta Francesco Carboni.
 Pel que fa a M. Pugioni, són diverses les fonts que el posen en estreta relació literària amb Bartomeu Simon. En primer lloc, entre els papers d'aquest darrer trobem una còpia de les seves "Redondillas sobre las fructas, para el monasterio de Sta. Lucía de Càller", el mateix on residiren les germanes Francisca Fundoni Palomas i Antonica Humana que havien de beneficiar-se, els anys 1809 i 1810, de diverses poesies, en castellà i en sard, de Bartomeu Simon; i unes altres "Redondillas sobre virtudes y fructas, para el año 1756", quan M. Pugioni comptava vint-i-quatre anys.

 Molt més interessant que no pas això, però, és la carta que Bartomeu Simon va enviar des de l'Alguer l'11 de juny de 1793, poc abans de l'exili de M. Pugioni, al seu fill Domènec, que provisionalment residia a Càller. Tot adjuntant-li diverses poesies castellanes de M. Pugioni, que s'han acabat perdent, el pare sol·licitava la col·laboració del fill en els següents termes:

"Il nostro Pugioni fece l'achiuso sonetto subito inteso l'arrivo della flotta spagnuola. Posteriormente fece, currenti calamo, l'achiusa sesta lyra per commissione di questo vice console di Spagna, chi deve averla inviata al console forze per istamparla. Ultimamente ha fatto l'achiuso componimento, che mi ha confidato per trasmettervelo, affinché lo esaminiate, moderiate se conoscete doversi certe stroffe moderare, accresciate s'è mancante nel corpo e nel finale, e poi, giudicandolo opportuno e decoroso, farlo stampare col suo nome, dedicato al Re, e la spesa della stampa se vi manderà, avisando il quantitativo".

 La carta continua amb una subtil sol·licitud de traducció a l'italià i acaba amb unes notes de gran interès pel que fa als costums literaris del període:

"Vi è [conclou Bartomeu Simon] chi ha voluto tradurre in italiano la suddeta sesta lira. Pugioni opina che non corre in tal metro inusitato dagli italiani e che potrebbesi tradurre in ottava rima od in martelliani, ciocché si lascia a voi per viemeglio abbellirla. Potrebbesi ancora tradurre il sonetto. So che non avete tempo, ma se potete divertitevi" (11 de juny de 1793).

 Per acabar, volem afegir encara que l'any 1795, després del seu exili i durant el de Domènec Simon, M. Pugioni continuava en contacte amb el seu deixeble: a través de Magdalena Delitala, Domènec Simon va voler fer arribar el següent encàrrec al jesuïta:
"Encomienda al P. Pugioni que busque libros antiguos de autores sardos, mientras Bayle halló aquy noticias de tantos, los quales tal vez en el Reyno estaran olvidados" (24 de juny de 1795).

 L'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon[67] és un gros volum enquadernat, sense data, on hom va classificar per temes tres-cents onze llibres -en català, castellà i italià- que van pertànyer a Bartomeu Simon. No hi reconeixem la seva cal·ligrafia, motiu pel qual cal suposar que encarregà aquesta tasca a algun ajudant seu, probablement al capellà familiar a qui es refereixen alguns papers que ja hem tingut en compte i que en una ocasió és anomenat precisament "sacerdote domestico" o "archivista".

 Una dada d'interès indubtable és que en aquest Inventari hom decidí de no fer-hi constar els llibres en llatí, que degueren constituir una riquíssima font de treball per a un advocat com Bartomeu Simon, que ocupà durant tota la seva vida prestigiosos càrrecs de funcionari públic. L'únic text llatí que recull l'Inventari és la Vita di Sant'Oliva, palermitana, de Malatesta (núm. 117), precisament pel fet que és redactat tant en aquesta llengua com en italià. Hom aplicà el mateix criteri a l'hora d'incloure el Compendio di tutte le scienze ad uso della gioventù (núm. 261), en francès i italià. L'Inventari recull encara altres obres bilingües, concretament dues versions de la Dottrina cristiana, una "in italiano e sardo calaritano" (núm. 38) i l'altra "in italiano e sardo del capo di sopra" (núm. 39). Els únics textos íntegrament redactats en llengües diferents de l'italià, el català i el castellà són els Atti teologici di fede, speranza, carità e contrizione (núm. 86), "in verso sardo calaritano", i l'opuscle del pare Vassallo intitulat Il paroco all'altare (núm. 114), també en sard.

 Tots els altres llibres són classificats com a italians o "espanyols". Ara bé, cal tenir en compte que el copista classificava sota aquest concepte també els llibres redactats en català -error en què no hauria incorregut Bartomeu Simon-. Així ho demostra, si més no, la presència entre els llibres de l'Inventari del Prior, o sigui el Llibre dels secrets de Agricultura, casa Rustica y Pastoril, de fra Miquel Agustí (núm. 223), damunt del qual Bartomeu Simon va dur a terme una breu còpia, de la qual ja hem parlat més amunt, que demostra que es tractava efectivament de la versió original catalana. Aquest error de classificació ens obliga a ser prudents a l'hora de considerar redactats efectivament en castellà tots els llibres considerats "espanyols" a l'Inventari. En aquest sentit, coneixem les següents versions catalanes d'obres que hi són incloses: Menor catechisme històric... traduit en català per lo Canonge Joseph Jubert, Rector de Ribes-Altes, de Claude Fleury (núm. 36); el Directorium Curatorum, de Pere Màrtir Coma (núm. 127); la Historia de la gloriosa sancta Anna, de Joan Roís de Corella (núm. 17) i el Llibre del savi e clarissim fabulador Ysop (núm. 108).

 Altres llibres que, tot i ser redactats de manera segura o bé probable en castellà, tenen ralació amb els Països catalans són els registrats amb els següents títols: Vita di Santa Maria di Cervellón (núm. 18), santa d'origen català; la Vita del Beato Salvator d'Orta (núm. 15); i els Engaños de mugeres y desengaños de los hombres (núm. 191), de Miguel de Montreal, al primer capítol del qual l'autor descriu la muntanya de Montserrat.

 El caràcter selectiu de l'"Inventario de' libri" fa que una valoració de conjunt de la biblioteca de Bartomeu Simon hagi de ser necessàriament aproximativa. No només hi trobem a faltar tots els llibres en llatí sinó també els redactats en francès. És cert que no tenim dades concretes sobre els seus coneixements d'aquesta llengua: de fet, no hem aconseguit de trobar cap document autògraf que hi sigui redactat. Però és indubtable que els seus fills van entrar en contacte amb el francès fins i tot abans de llicenciar-se i, alhora, que l'Inventari recull textos sobre els quals indubtablement havia treballat algun dels germans Simon Delitala[68]. L'absència de textos francesos a l'Inventari de la biblioteca de Bartomeu Simon, per tant, ens fa pensar més en una selecció bibliogràfica idèntica a l'aplicada damunt dels textos llatins que no pas en una autèntica manca de llibres redactats en aquella llengua.

 Per tal d'avaluar les característiques d'aquesta biblioteca, per tant, sembla més profitosa l'anàlisi de la història d'alguns dels textos que formen part de cadascun dels dos grups lingüístics en què l'Inventari la divideix, tot relacionant-los amb dades procedents d'altres fonts. Tenint en compte les limitacions que ens imposa el caràcter parcial de l'Inventari, procedirem finalment a comparar aquesta biblioteca amb les del bisbe alguerès Pere Bianco i del menorquí Antoni Febrer i Cardona[69].
 Hem tingut ocasió d'esmentar més amunt alguns llibres sobre els quals Bartomeu Simon i el seu fill Domènec tractaren en llur correspondència epistolar, alguns dels quals consten efectivament a l'"Inventario de' libri": convé destacar fonamentalment una obra del pare Feijoo, el títol de la qual hom no especifica[70], i l'obra de Ginés Miralles Marín, Escuela de Daniel (núm. 172), que l'any 1780 Bartomeu Simon assegurava posseir. Pel que fa als llibres d'història sarda, cal recordar sobretot la Historia General de la Isla y Reyno de Sardeña, de Francisco Vico (núm. 195), que Bartomeu Simon va comprar per encàrrec del seu fill Domènec[71].

 A més dels llibres recollits a l'Inventari, a l'Arxiu Guillot s'han conservat altres importantíssimis llibres d'història sarda, aquells "storici nazionali" que Domènec Simon demanava al seu pare en una carta datada a Torí el 18 d'octubre de 1781: ens referim a les obres de Joan Dexart, Capitula sive acta curiarum Regni Sardiniae, en català, castellà i llatí[72]; de Francisco de Vico, Apologatio honorifica[73]; i a la esmentada de J. F. Fara, De Rebus Sardois.

 Pel que fa als llibres redactats en castellà que recull l'Inventari, sobre un total de tres-cents onze volums vuitanta-nou són "in spagnuolo". Ens interessa destacar, a més de les obres del pare Feijoo que ja hem tingut en compte, una edició de Don Quxote [sic!] della Mancia (núm. 242) i les Novelle de Cervantes (núm. 248), llibres classificats entre els "scientifici e curiosi"; els Engaños y desengaños del profano Amor (núm. 251), de José Zatrilla; i un volum amb la Vida y camino di perfección (núm. 8) de Santa Teresa de Jesús. Entre els llibres que l'Inventari no recull però que han sobreviscut fins als nostres dies a l'Arxiu Guillot cal tenir en compte, finalment, el segon volum de les Obras de Góngora[74] i Todas las obras de Don Luis de Gongora[75], volum que duu, precisament, l'ex-libris del "Nobile Dn. Bartholomei Simon".

 Voldríem destacar només una característica essencial respecte als llibres en italià de la biblioteca de Bartomeu Simon: de la mateixa manera que el fons bibliogràfic castellà acull sobretot llibres originàriament escrits durant els segles XVI i XVII tot recollint, però, alguns textos fonamentals de la cultura de la Il·lustració[76], el fons bibliogràfic italià posa de costat textos clàssics del pensament italià[77] i obres radicalment contemporànies, de ben difícil adquisició a Sardenya. Demostra un esperit ben obert als nous corrents de pensament, per exemple, la presència entre els llibres de Bartomeu Simon d'un text legal tan polèmic com Dei delitti e delle pene, de Cesare Beccaria, publicat a Livorno l'any 1764 (núm. 121). Es tracta d'un estudi en què l'autor no només critica el recurs legal a la tortura[78] sinó que condemna fins i tot l'aplicació de la pena de mort. Aquesta tesi revolucionària va procurar una rapidíssima fama al seu promotor, però també que l'obra fos durament atacada per l'Església i finalment inclosa a l'Index dels llibres prohibits, l'any 1766 Asor 1990, I, 214).

 El compromís cultural amb el propi temps ens el demostra, encara, l'interès de Bartomeu Simon envers obres de divulgació dels avenços científics als quals el pensament il·lustrat dedicava una major atenció. Són fonamentals, en aquest sentit, les obres de Francesco Maria Zanotti, un dels primers escriptors que difongueren a Itàlia les teories de Newton (Asor 1990, II, 1851) (la biblioteca de Bartomeu Simon acull la seva Filosofia morale secondo l'opinione dei peripatetici (núm. 126), de l'any 1754); i les obres de Giambattista Beccaria, galileià i newtonià, famós divulgador dels coneixements de física gràcies a una sèrie de llibres que trobem registrats també a l'"Inventario de' libri": Eletricismo artificiale, Eletricismo artificiale e naturale, Dell'eletricismo i Dell'eletricità atmosferica a ciel sereno (núms. 206-209).

 Pel que fa a la moderna historiografia i als nous corrents literaris, finalment, cal destacar La filosofia morale esposta e proposta ai giovani (núm. 133), de Ludovico Antonio Muratori, poeta arcàdic i autor de la monumental Rerum italicarum scriptores[79].
 La comparació entre les biblioteques de Bartomeu Simon i del bisbe alguerès P. Bianco es revela profitosa si tenim en compte el nombre total de volums de què constaven més que no pas els títols concrets que recullen els respectius inventaris[80]. De fet, podem evidenciar només una coincidència entre aquests títols: la Vita di San Francesco di Sales, l'autor de la qual no consta a l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon (núm. 22), mentre que l'inventari dels de P. Bianco l'atribueix a Gallizia.

 En realitat, si l'inventari dels llibres de Bartomeu Simon és parcial, sembla ser-ho també el del bisbe Bianco. Destaca, efectivament, la manca entre els seus llibres de tots aquells textos científics que necessàriament havia d'haver posseït qui fou professor de Física experimental a la Universitat de Sàsser fins a l'any 1805. A la seva biblioteca, en canvi, figura un títol que per força havia posseït Bartomeu Simon però que no consta entre els seus llibres[81]: ens referim al primer volum d'Scriptores rerum sardoarum (1785-1788), la Sardinia antiqua de Cluveri editada per Domènec Simon.

 Un altre aspecte que convé tenir en compte és que l'inventari dels llibres del bisbe Bianco és molt posterior al de Bartomeu Simon. Per bé que no coneixem la data exacta en què aquest darrer fou redactat, tot sembla indicar que correspon encara al segle XVIII. El de P. Bianco, en canvi, és posterior al 1827[82]. Aquesta diferència temporal és sens dubte un dels motius pels quals a la biblioteca del bisbe Bianco figuren textos fonamentals del pensament revolucionari francès que manquen a la biblioteca de Bartomeu Simon. Entre les obres redactes en italià -recordem que les franceses no consten a l'"Inventario de' libri"- pensem sobretot en els Memorabili avvenimenti della Repubblica Francese.

 Tot fent-ne una valoració de conjunt, Biangio Tavera considera que els temes recurrents entre els llibres de P. Bianco demostren que la formació cultural del seu propietari era, lògicament, de base religiosa i filosòfica -bastida damunt de textos redactats fonamentalment en llatí i castellà-, amb un intens interès enves la literatura i la historiografia italianes i els nous corrents de pensament d'origen francès.

 Pel que fa als objectius del nostre estudi hem de destacar que -a més de la importància que assoleix la presència entre els llibres de Bartomeu Simon del seu únic llibre redactat en català- el pes de la tradició literària castellana era molt més pregó en el noble alguerès que no pas en el bisbe. D'altra banda, la presència entre els seus llibres de textos de tema religiós, moral i científic era ben normal en un individu els interessos del qual seguien els esquemes de l'humanisme il·lustrat.

 Esdevé molt més interessant, malgrat tot, la comparació de la biblioteca de Bartomeu Simon amb la del menorquí Antoni Febrer i Cardona, que M. Paredes descriu detalladament (1990, 26-41). Paral·lelament al nostre cas, també els registres coneguts de la Biblioteca Febrer semblen incomplets; ben sovint, a més, és difícil de destriar els llibres d'A. Febrer dels que pertanyien als seus parents més estrets.

 Formen la Biblioteca Febrer un conjunt de 749 volums registrats en diversos catàlegs parcials. Aparentment, doncs, sembla molt més rica que no pas la biblioteca de Bartomeu Simon. Ara bé, el més correcte fóra comparar la Biblioteca Febrer amb la de Joan Baptista Simon, que heretà del pare i dels germans llurs biblioteques personals, que l'any 1829 comptaven amb 2.250 obres en 5.731 volums[83]. Si volem conèixer de manera més concreta l'abast de la biblioteca particular de Bartomeu Simon no podem fer més que comparar-la amb la d'A. Febrer, de la qual només s'han conservat 93 volums. Per parcial que sigui aquest llegat, la comparació no pot més que demostrar la riquesa de la biblioteca de Bartomeu Simon per tal com l'"Inventario de' libri" és també molt selectiu.

 No serà tan profitosa, però, la comparació dels títols d'ambdues biblioteques: la d'A. Febrer és rica, precisament, de textos clàssics -en versió original llatina o bé en traducció francesa-, gramàtiques i diccionaris i textos contemporanis procedents de França. Es tracta, precisament, de tots aquells volums que no foren inclosos a l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon, que ignora alhora tots els opuscles editats a Sardenya que haurien estat l'equivalent dels títols menorquins -en castellà- tan abundants a la biblioteca d'A. Febrer. Haurem de localitzar totes les coincidències bibliogràfiques, per tant, entre els llibres en català o castellà de tots dos autors.

 Enfront d'un sol títol en català entre els llibres de Bartomeu Simon destaquen els tres d'A. Febrer: la Gramática y apologia de la llengua catalana, de P. Ballot; la Summa de temps y altres rudiments de la gramática llatina, del llicenciat Vallès; i els Principis de la lectura menorquina, de l'any 1804. L'obra d'A. Febrer, a més, conté referències a l'Ortografia de la llengua mallorquina, de M. de Cervera i a un Diccionari català de l'any 1803. Aquesta desproporció és lògica no només per les dates en què foren editats els llibres catalans d'A. Febrer -quasi tots del primer quart del segle XIX, quan encara no havia estat redactat l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon- sinó per les relacions evidentment estretes que unien Catalunya amb Menorca i no pas amb Sardenya.

 Entre els llibres "propis del lleure" -com escriu M. Paredes, per tal de distingir-los dels "propis d'ofici" (PAREDES 1990, 28-29)- trobem la primera coincidència en els textos hagiogràfics, abundants en les dues biblioteques, i en els llibres de pietat, devocionaris, catecismes i llibres d'espiritualitat[84]. Són també prou significatives les coincidències de títols procedents del Segle d'Or de la literatura castellana: els dos autors posseïen una edició del Quixot (núm. 242) i les Cartes de Santa Teresa de Jesús, A. Febrer en la versió original castellana i Bartomeu Simon en traducció italiana (núm. 7). Altres llibres d'aquest període a l'"Inventario de' libri" són, com hem vist, la Vida y camino de perfección de Santa Teresa de Jesús, en castellà (núm. 8), i les Novelas ejemplares, de M. de Cervantes (núm. 248). A més, ja hem assenyalat que eren ben familiars a Bartomeu Simon les obres de Góngora, Lope de Vega i altres escriptors menors del Segle d'Or.

 Per acabar, només ens cal destacar la presència, a les dues biblioteques que analitzem, de les obres del pare Feijoo: les Cartas eruditas, el Theatro crítico universal i la Ilustracion apologetica (núms. 181-183). No podien mancar entre els llibres de dos homes que, tot havent-se format sota la tardana influència del barroc, s'havien obert a l'esperit del nou temps.

 Per acabar, només ens cal referir-nos breument a l'inventari dels llibres de la biblioteca de Joan Baptista Simon, que va autenticar el notari Bernardino Palombella l'any 1829. Segons aquest inventari, que B. Tavera estudia de manera molt detallada (1978-1979, 127-149), Bartomeu Simon havia donat al seu fill Joan Francesc, abans de morir, sis-cents cinquanta-set llibres que passaren a formar part de la que s'anomenà "Biblioteca Simoniana". Joan Francesc Simon, efectivament, durant els seus freqüents viatges per Itàlia va col·leccionar tota mena de llibres rars que enriquiren la seva biblioteca personal, una de les més importants a la Sardenya del període. L'inventari d'aquesta biblioteca, malauradament, és l'únic document vàlid per al seu estudi: l'abundant documentació custodiada a l'Arxiu Guillot que es refereix a la seva història, a més de caòtica i mancada de dates, descriu precisament la seva desmembració. És útil només per a l'estudi de la pràctica desaparició d'un dels fons bibliogràfics més rics de Sardenya.


  1. ACVA, reg. 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum", f. 204r, 1 de juliol de 1740.
  2. Veg. el seu nomenament, datat el 19 de maig de 1757, a l'ASC, Segreteria di Stato I, llig. 508, "Patenti viceregie, dal 16 dicembre 1747 al 4 febbraio 1806".
  3. Veg. a l'AG, entre d'altres documents de Domènec M. Simon, el núm. 264, "Auto de assignación de quatrozientos escudos de dote de monja firmado y jurado por el noble Don Domingo María Simón a favor de su hija Doña Cathalina Luisa Simón". Són també redactats en castellà els documents derivats del seu càrrec de tresorer reial, a més dels que tenen un caràcter més personal, com per exemple el seu testament.
  4. AG, llig. 618, carta firmada a l'Alguer el 12 d'agost de 1745.
  5. Convé recordar el segon matrimoni de Bartomeu Simon amb Antíoca Màssala, natural de l'Alguer, parenta estreta del poeta alguerès J.A. Màssala. El català, d'altra banda, era l'única llengua que Bartomeu Simon podia adoptar en la seva relació amb l'abundant servei: ja veurem més endavant que un dels principals protagonistes de la seva obra poètica, Aleix, s'expressarà únicament en aquesta llengua.
  6. Ens referim al seu darrer codicil, redactat efectivament en castellà i conservat a l'AG, llig. 599.
  7. AG, llig. 227, "Lettere scritte al delegato patrimoniale di Alghero" [1800-1805].
  8. Veg. a l'AG, llig. 59, una declaració redactada en castellà i firmada per Maria Rita Pozzo, vídua de Giovanni Maria Solinas, marquès de Sedilo.
  9. Veg. a l'AG, doc. 374, uns apunts personals intitulats "Sobre la intelligencia de varios artículos", del 4 de juliol de 1783.
  10. AG, doc. 233.
  11. BComS, ms. 5: A.M. URGIAS, "Manoscritti e memorie per uso privato, IV, 1823", ff. 76v-77r.
  12. AG, llig. 701bis.
  13. M. AGUSTI, Llibre dels secrets de Agricultura, casa Rustica y Pastoril (Barcelona: Esteve Liberós, 1617) (Apèndix 6, núm. 223).
  14. La còpia correspon, més exactament, a les ps. 54-56.
  15. AG, llig. 701bis. Vegeu-ne la transcripció a l'Apèndix 7. Aquesta llista, atribuïda a Domènec Simon, va aparèixer publicada, amb algunes variants respecte a la nostra transcripció, dins Caria 1991, 132.
  16. No cal dir que, per aquest motiu, adquireix una importància fonamental l'aparat de variants amb què anotem la transcripció de les poesies de Bartomeu Simon.
  17. AG, llig. 701bis. Veg. la transcripció d'aquesta llista a l'Apèndix 8.
  18. Un text fonamental per a la jurisprudència sarda és l'obra de Joan Dexart, Capitula sive acta curiarum Regni Sardiniae, I (Caller: Pietro Borro, s.a.) i II (Caller: Antonij Galcerin, 1645), que recull textos en llatí, castellà i català. A l'AG se'n conserva encara, sense col·locació, un exemplar. Alhora, segons E. Toda, a la "Biblioteca Simon" de l'Alguer existia a la fi del segle passat un "Cartulario Real de Cerdeña", o sigui sèrie de còpies de pragmàtiques dels segles XVI-XVIII adreçades als virreis, normalment redactades en català (veg. TODA 1890, 234); no hi ha dubte que E. Toda es referia a les "Carte Reali dei Re di Sardegna per bene e vantaggio del regno [...], raccolte dal cavaliere Don Matteo Simon [...], date a copiare nel 1797 a D. Giuseppe Arcayne di Alghero" (AG, doc. 67). Finalment, convé assenyalar que a l'AG s'han conservat també, sense col·locació, els Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya (Caller: Vicens Sembenino, 1572).
  19. Veg. sobretot MADAU 1787 i un bon exemple de poesia d'aquest gènere dins ALZIATOR 1954, 281-282.
  20. Ibid., 30. La poesia és firmada per el "Chevalier Simon d'Alguer". Vegeu-la publicada dins ROSSICH 1987, 537; MANUNTA 1988-1991, III, 44, on l'autor l'atribueix a Joan Francesc Simon; i ARMANGUÉ 1990b, 20, on alhora és equivocadament atribuïda a Domènec Simon. Agraïm al Sr. Albert Rossich que hagi tingut l'amabilitat d'oferir-nos una informació imprescindible per a l'atribució d'aquesta poesia al seu veritable autor i que hagi tingut la delicadesa de corregir allò que afirmàvem dins ARMANGUÉ 1990b, 15-17. En efecte, mentre altres dades no contradiguin la versió d'A. Rossich, hem de considerar degut a Mateu Lluís Simon el poema "Algarois-françois" per tal com és a ell a qui l'atribueix el "Full solt no catalogat procedent dels papers de Milà (Santander: Biblioteca Menéndez y Pelayo)" (ROSSICH 1987, 554, n. 38), a partir del qual A. Rossich duu a terme la seva edició, lleugerament diferent de la nostra.
  21. Sembla com si SIOTTO 1966, IV, 159 volgués ignorar aquesta particularitat, ja que només esmenta, tot comentant l'opuscle dedicat al bisbe Astesan, un epigrama llatí, certes tercines i un "sonetto francese"
  22. Ioannis DEXARTI, Capitula sive acta curiarum Regni Sardiniae, I (Caller: Pietro Borro, s.a.).
  23. BComA, ms. 43, M. L. SIMON, Prospetto dell'Isola di Sardegna, ff. 10r-10v.
  24. AG, doc. 645. Dels vv. 23-24 es desprèn que l'autor del poema pertany a la família Simon: "[...] ricordati / del tuo Simone antico".
  25. Convé tenir en compte que Domènec Simon, després de l'any 1795, només va publicar un poema inclòs a l'opuscle dedicat Agli ornatissimi signori consorti Giuseppe Duch ed Angelina Arietto (DUCH 1796; n'existeix un exemplar a la BUC, Fons Baille, S.P.6.1.26, 140) i va firmar, amb tots els seus germans i Bartomeu Simon, la Lettera diretta a Ismene Auribaldo (SIMON 1800). No ens ha arribat cap dada relativa a la seva activitat cultural durant el període torinès ni es té notícia que hagués deixat cap obra inèdita.
  26. Els manuscrits inèdits de Joan Francesc Simon, de caràcter autobiogràfic o erudit, són custodiats a l'AG, lligs. 550-557, 570-581, 697 i 698. A la BComA s'han conservat els següents manuscrits de Mateu Lluís Simon: Quadro storico delle vicende politiche dell'Isola di Sardegna dal 1792 al 1799 (ms. 41; edició moderna: SIMON M. 1974); Prospetto dell'Isola di Sardegna, antico e moderno, disposto in forma di catechismo patrio a comodo degli istitutori e discepoli delle scuole sarde (ms. 43; per a la descripció d'aquest manuscrit, veg. TOLA 1966, III, 196, i SIOTTO 1966, III, 201); i les interessants Notes à l'histoire de Vayrac (ms. 40), traducció del llibre de l'abat francès Jean DE VAYRAC, Description géographique et historique de l'île de Sardaigne (VAYRAC 1718; per a la descripció d'aquest manuscrit, veg. SIOTTO 1966, III, 201).
  27. Pel que fa a l'obra tant publicada com inèdita de Mateu Lluís Simon, veg. la completíssima "Nota bibliografica" que proposa CATARDI 1964, XXXIX-XLIX; per a l'obra de Joan Francesc Simon, veg. TOLA 1966, III, 202.
  28. És evident que Toda no coneixia l'existència de Joan Baptista.
  29. F. Carboni va estudiar a Sàsser entre els anys 1755 i 1763, en què ingressà a l'orde dels jesuïtes, tot esdevenint abat (TOLA 1966, I, 174).
  30. Simone Polo: Sassari, 1772. No hem aconseguit de consultar aquest opuscle, les úniques referències relatives al qual devem a TOLA 1966, III, 189, on l'autor recorda que contenia una sèrie de poesies italianes en lloança del marquès i de la seva muller Luigia Caterina Tonduti della Scarena.
  31. AG, llig. 591, carta del 17 de febrer de 1773.
  32. El poema és dedicat al col·legi de Belles Arts de la Universitat de Càller. Convé destacar, per tal de demostrar la difusió de què va gaudir aquest text, l'afirmació de SIOTTO 1966, IV, 93, segons el qual el poema es va beneficiar de dues reedicions italianes (dutes a terme, per tant, fora de Sardenya), a més de ser inclòs en una col·lecció de poemes didàctics que hom va editar a Milà. No ens ha estat possible de documentar aquestes dades.
  33. Veg. SIOTTO 1966, IV, 91-92. F. Carboni va residir a l'Alguer entre els anys 1774 i 1788, en què fou nomenat professor d'Eloqüència llatina a la Universitat de Càller. A més del text en qüestió, gràcies a l'experiència algueresa F. Carboni va escriure també el text intitulat Alghero illustrata, que deixà inèdit (SIOTTO 1966, III, 515).
  34. Veg. la bibliografia relativa a l'obra de F. Carboni dins ALZIATOR 1954, 248. Després de l'any 1793, en què tornà del seu exili per terres d'Itàlia, F. Carboni només va publicar una Lettera al sacerdote Vincenzo Raimondo Porru (CARBONI 1813).
  35. Devem a A. Machín els Commentarii una cum disputationibus in primam partem sancti Tromae, I-III (Madrid 1621 i Càller 1634 i ss.) i la Defensio sanctitatis beati Luciferi, nec non et primatus archiepiscopi calaritani (Calari: Bartholomaeum Gobettum, 1639).
  36. El vers alexandrí fou conreat a Itàlia per Pier Iacopo Martelli, gràcies al qual hi canvià de nom.
  37. Es tracta del sonet dedicat a L'Instituzione del Santissimo Rosario (SIMON J. 1781A).
  38. Domènec Simon va dedicar al seu germà Mateu Lluís, en ocasió del seu ingrés al col·legi teològic de la Universitat de Càller, l'any 1782, el sonet que comença: "De'tuoi sudori il fin, german, appressa", dins SIMON D. 1782 (existeix un exemplar d'aquest full a la BUC, Fons Baille, S.P.6.1.26, 130).
  39. L'any 1776 Domènec Simon havia dedicat el sonets que comencen "Amato Padre, andiamo: il giorno è questo" i "Vanne, mio fido, alla mia patria vola" a la seva cosina Anna Maria Lavagna, filla d'Anna Maria Simon (ha de tractar-se, per tant, de Magdalena, Angela o Maria Sebastiana Simon Lavagna, que en esdevenir religiosa degué adoptar el nom de la mare, morta a l'Alguer abans de l'any 1774), que el 25 d'agost d'aquell mateix any havia professat al monestir de Santa Isabel de l'Alguer, on coincidí per tant amb l'altra germana de Bartomeu Simon, Caterina Lluïsa; el recull de Domènec Simon és dedicat A suor Anna Maria Lavagna Simon (SIMON D. 1776; n'existeix un exemplar a la BUC, Fons Baille, S.P.6.1.26, 128). Devem a Joan Francesc Simon, alhora, un sonet publicat dins SIMON J. 1781B.
  40. A l'AG, llig. 933 (ant. 645bis), es troben encara un bon nombre de poesies italianes d'A. Berlendis que Joan Francesc Simon havia recollit tot preparant un quart volum de les seves obres.
  41. Al primer volum, de l'any 1785, Domènec Simon va publicar la Sardinia antiqua de Cluveri (TODA 1903, 51-52, parla de la "Taula corográfica de Sardenya de Clavería"). El segon, del 1788, incloïa la Sardiniae brevis historia et descriptio, de Segismon Arquer; les Antiquitates italicae medii aevi ad Sardiniam spectantes, de Ludovico Muratori; i el Condaghe de sa abadia de sa S. Trinidade de Sacargia
  42. G. F. SIMON, "Serie degli arcivescovi d'Oristano cogli anni della loro creazione, estratta dalle memorie di questa chiesa e unita di Santa Giusta", dins CUSANI 1784.
  43. Pel que fa a L. Baille (Càller 1764-1839), un dels més prestigiosos estudiosos d'història local, veg. ALZIATOR 1954, 354-355. A la Biblioteca Universitària de Càller es converven molts documents recollits durant les seves recerques, entre els quals volem destacar certs manuscrits deguts a F. Carboni, M. Madau i J.A. Màssala.
  44. Iacopo Pinto (Sàsser 1575 - Madrid 1650) és autor del llibre intitulat Christus crucifixus (Lió 1624), que estudia SIOTTO 1966, II, 88-90.
  45. Es tracta de les Cartas eruditas, el Theatro crítico universal i la Ilustracion apologetica (Apèndix 6, núms. 181, 182 i 183). A l'hora d'identificar els llibres citats en aquest apartat i a l'Apèndix 6 en descriurem només la primera edició a causa de la impossibilitat de saber quina altra podia ser a l'abast dels membres de la família Simon.
  46. Jerónimo ZURITA, Anales de la Corona de Aragon, I-IV (Çaragoça: Pedro Bernuz & Domingo Portonarris, y Ursino, 1562-1579).
  47. De Dionisio Bonfant, segons TODA 1890, 78-79, "sólo se conocen [...] sus libros, en que defendió la primacía de la Silla Arzobispal de Cáller sobre la de Sácer, y la invención de los cuerpos santos verificada en la capital de Cerdeña del 1615 al 1621. Murió Bonfant el 2 de Agosto de 1637". Aquests dos llibres són: Breve tratado del primado de Cerdeña y Corcega, en favor de los Arzobispos de Caller (Caller: Antonio Galcerin, 1637); i Triumpho de los santos del Reyno de Cerdeña (Caller, Antonio Galverin, 1635), sobre el qual TODA 1890, 79 escriu les següents paraules: "Ni con el expurgo [decretat el 9 de juny de 1640 i el 12 de gener de 1641] se puede prestar fe alguna á esta obra, que quiere ser histórica y sólo contiene una novela mal tramada. Ningún autor religioso da crédito á las afirmacions de Bonfant".
  48. Es tracta de l'obra de Francisco de VICO, Historia General de la Isla y Reyno de Sardeña, I-II (Barcelona: Lorenço Deu, 1639-1645), un dels títols que figuren a l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon (Apèndix 6, núm. 195).
  49. Ioannis Francisci FARAE, De rebus sardois, liber primus (Calari: Nicolai Cañellas, 1580), encara ara custodiat, sense col·locació, a l'AG. Es tracta de l'únic volum que Fara va aconseguir de publicar en vida; la resta de la seva obra no va veure la llum fins al segle XIX. A l'AG, docs. 40, A, B, C, D i E, existeixen però dues altres obres, manuscrites, del mateix autor: De Rebus Sardoi, Liber II (ms. de 260ff.) i Corographia Sardiniae. Libri duo (ms. de 84ff.).
  50. Ginés MIRALLES MARIN, Escuela de Daniel, Discursos Políticos y Morales à su Profecia (Madrid: Melchor Alvarez, 1682). Tal com es desprèn d'una carta posterior, aquest llibre, "della corniola del Sr. Navarro", havia estat encarregat per l'arquebisbe de Sàsser, G.M. Incisa Beccaria (AG, llig. 647bis, carta de Domènec a Bartomeu Simon, firmada a Torí el 16 de juny de 1780). Cal afegir que aquest llibre també figura a l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon (Apèndix 6, núm. 172).
  51. Jerónimo FERNANDEZ, Libro primero del valeroso e invencible Principe don Belianis de Grecia, hijo del Emperador don Belianis de Grecia (Burgos: Toribio Fernández, 1547) (fol. 108: Aqui comiença la segunda parte del valiente e invencible cavallero don Belianis de Grecia); Jerónimo FERNANDEZ, Tercera y quarta parte del imbencible principe don Belianis de Grecia (Burgos: Pedro de Santillana, 1579).
  52. Libro del muy esforçado Cavallero Palmerin de inglaterra hijo del rey don Duardos (Toledo: Fernando de santa catherina, 1547); Libro segundo del muy esforçado Cavallero Palmerin de inglaterra hijo del rey don Duardos (Toledo: Fernando de santa catherina, 1548).
  53. AG, 647bis, carta de Bartomeu Simon a Domènec, del 21 d'abril de 1780.
  54. AG, 647bis, carta de Bartomeu Simon a Domènec, del 28 de desembre de 1780. Es tracta de VAYRAC 1718.
  55. Carta de Domènec a Bartomeu Simon, del 30 de maig de 1781.
  56. Carta de Domènec a Bartomeu Simon, del 18 d'octubre de 1781.
  57. Carta de Domènec a Bartomeu Simon, del 25 de maig de 1786.
  58. Carta de Domènec a Bartomeu Simon, del 12 de març de 1786.
  59. Es tracta probablement d'una de les obres de Giovanni Battista Roberti (Vecenza 1719-1786), famós predicador il·lustrat, conegut fonamentalment per Dell'amore verso la patria (Bassano: Remondini, 1786) i pel poema didascàlic Le Perle (Bologna: Dalla Volpe, 1756).
  60. Francesco Griselini (Venècia 1717 - Milà 1783) és autor d'una obra fonamental del pensament il·lustrat italià, el Dizionario delle arti e de' mestieri, I-XVIII (Venezia: Fenzo, 1768). Coneixem, alhora, la següent traducció castellana d'un altre llibre que li és degut: Discurso sobre el problema de si correponde a los Parrocos y Curas de las Aldeas el instruir a los labradores en los buenos elementos de la economia camprestre. Traducido del Italiano por [...] Da. Josepha Amar y Borbón (Zaragoza: Blas Miedes [aprox. 1780]).
  61. A. F. MATTEI, Sardinia sacra, seu de episcopis sardis historia (Roma 1758).
  62. Entre els llibres que encara ara són custodiats a l'AG figura, precisament, el llibre de Francisco Antonio de BANZES CANDAMO, Poesias comicas, Obras posthumas, tomo I (Madrid: Blàs de Villa-Nueva, 1722).
  63. A l'AG s'ha conservat també un volum de comèdies d'Agustín Moreto, al qual manquen les primeres i les darreres pàgines, que inclou les següents peces: Lo que puede la aprehension, Yo por vos, y vos por otro, El desden con el desden i La Gran Comedia del Cavallero.
  64. Juan Bautista BURAÑA, Batalla peregrina entre amor y fidelidad (Mantoa Carpetana, 1651). Tot descrivint aquest llibre PALAU 1948-1977, II, 463, escriu: "En la portada consta impreso en Madrid, pero la falta de licencias, el uso de italianismos y las muchas erratas que contiene, demuestra de una manera evidente que salió de las prensas de Nápoles".
  65. Les comèdies de Juan PEREZ DE MONTALVAN foren recollides en dos volums: Libro primero de las comedias del doctor Juan Pérez de Montalvan (Madrid: Alonso Pérez de Montalvan, 1635); i Libro segundo de las comedias del Dr. Juan Pérez de Montalvan (Madrid: Alonso Pérez de Montalvan, 1638).
  66. AG, llig. 933 (ant. 645bis).
  67. Veg. el nostre Apèndix 6, on numerem els llibres per tal de remetre-hi des d'aquest capítol.
  68. Per exemple el llibre de Cesare BECCARIA, Dei delitti e delle pene (núm. 212), que devia conèixer Mateu Lluís Simon a l'hora de redactar De quaestionibus aut tormentis (1784a).
  69. Pot ser útil, també, la comparació entre les biblioteques de Bartomeu Simon i de J. Ramis i Ramis, comparació que no farà més que confirmar la riquesa del fons bibliogràfic del noble alguerès (per a l'estudi di la biblioteca de J. Ramis, veg. Carbonell 1967, 9-12).
  70. Carta firmada a Càller el 19 de maig de 1780. Les obres del pare Feijoo incloses a l'"Inventario de' libri" duen els núms. 181, 182 i 183.
  71. arta de Bartomeu a Domènec Simon, firmada a Càller el 19 de maig de 1780.
  72. Ioannis DEXARTI, Capitula sive acta curiarum Regni Sardiniae, I (Caller: Pietro Borro, s.a.); II (Caller: Antonij Galcerin, 1645).
  73. F. DE VICO, Apologatio honorifica del Doctor Don Francisco de Vico [...] a su Historia General del Reyno de Sardeña, el padre Fr. Salvador Vidal (Madrid: Francisco Garcia de Arroyo, 1643).
  74. Obras de Luis de Gongora, tomo II (Madrid: Pedro Laso, 1645).
  75. Todas las obras de Don Luis de Gongora en varios poemas (Madrid: Imprenta real, 1654).
  76. No ens sembla excessiu destacar encara la importància que assoleix, en aquest sentit, la presència a la biblioteca de Bartomeu Simon de les obres del pare Feijoo (núms. 181-183).
  77. Destaca en aquest sentit la Filosofia morale (núm. 129) d'Emanuele TESAURO (Torí 1592-1675), a qui hom deu el tractat més important de la retòrica barroca italiana, Il Cannocchiale aristotelico (Venezia: Baglioni, 1655).
  78. Convé recordar el paral·lelisme entre aquesta obra i la de Mateu Lluís Simon, De quaestionibus aut tormentis (1784a) on apareix una crítica semblant, però molt més prudent i limitada als aspectes purament legals.
  79. Rerum italicarum scriptores ab anno aerae christianae quingentesimo ad millesimum quingentesimum, I-XXIV (Modena: Tipografia della Società Palatina, 1723-1738.
  80. Veg. una acurada descripció de la biblioteca de P. Pianco dins Tavera 1978-1979, 97-104.
  81. De fet, a l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon no només manquen els opuscles publicats pels germans Simon Delitala, sinó també tot un seguit de reculls poètics deguts a autors algueresos que, d'altra banda, encara ara formen part de l'Arxiu Guillot. No hi ha dubte que foren ignorats de manera conscient, probablement a causa del fet de tractar-se d'opuscles de poca consistència i no pas de llibres pròpiament dits.
  82. Aquesta és la data, efectivament, de la mort del bisbe Bianco. TAVERA 1978-1979 no concreta la data exacta de l'inventari firmat pel notari B. Palombella, l'original del qual es troba a l'ASS, "Notaio B. Palombella", vol. II, strumento n. 20, ff. 56r-105v.
  83. Totes les dades relatives a la "Biblioteca Simoniana" que heretà Joan Baptista Simon procedeixen de l'inventari que l'any 1829 va autenticar el notari B. Palombella (ASS, "Notaio B. Palombella", vol. I, strumento n. 7, ff. 10-31).
  84. Destaca el Catecismo histórico de Claude FLEURY, que Bartomeu Simon posseïa en una versió castellana (núm. 36) i A. Febrer en una de francesa, de l'any 1773 (PAREDES 1990, 36).