Los trovadors moderns/A Barcelona, poesía dedicada á don Víctor Balaguer y don Lluis Cutchet
(Poesía dedicada á D. Víctor Balaguer y D. Lluis Cuchet.)
Cantar jo voldría, oh patria estimada,
tas festas y glorias, tas altas hassanyas
que tan t' ennobliren per terras estranyas
de gloria cubrinne tos nobles pendons.
Cantar jo voldría, mes bronca es ma lira,
tos Peres, tos Jaumes, tos ínclits Moncadas,
tos heroes il-lustres que tantas vegadas
lo front humiliaren d'altivas nacions.
Cantar jo voldría tos fets y tas glorias,
cantar jo voldría, los jochs y tas justas;
¡ay! jo cantaria tas naus y tas fustas
que un dia orgullosas ratllaren la mar,
y al vent despleganne tas nobles banderas,
portánt orgullosas tas barras dauradas
d'altiva morisma las turbas armadas
los fronts orgullosos, los feren doblar.
¿Qui pòt cantar si 'l plor la veu embarga
al recordar, oh patria, los teus dòls?
Si 'l teu passat lo teu pressent amarga,
¿qui pòt cantar per un moment tans sols?
¿Qui pòt cantar si l'aire que 's respira
no es l'aire seductor, embalsamat,
que sols pòt fer vibrar la pobre lira
d'un esperit que viu de llibertat?
Vuy no se vèu en góticas finestras
á una nina escoltar á son amant,
aquell que vencedor en cent palestras
deposaba á sos peus son humil cant.
Vuy no se vèu á la nineta hermosa,
que la espasa cenyia al paladí,
un bes de amor donantli ruborosa
cuant sortia á combatre' al sarrahi.
Tampoc se vèu en lo teu mar de plata
reflectirse de l'aigua en lo cristall
lo pendó de tas barras de escarlata,
ni se sent en tos murs lo virolay;
sols se vèu en tos murs la sentinella
que cada cuart exala son trist cant,
y una torre de pedra que Castella
te posá perquè fòs ton vigilánt.
No tens ja tos Entensas ni Moncadas
que la gloria cenyia de llorers
¡ay! no tens tos exercits, las armadas,
ni una turaba tant sols pels Concellers!
Oh Barcelona, hermosa patria mia,
¿perqué ignorada jaus, plena de dol?
¿Perqué las naus, que 'l genovés temia,
no estripan de ton mar l'ample llansol?
Tas llibertats, tas lleys, tots codichs savis
que admiraba acatantlos tots lo mont,
lo valor y constancia de llurs avis
tos fets gloriosos ¿podràs dirme ahon sòn?
Brillants recorts de nostra antiga gloria,
gravats dirasme sòn ab lletras d' or.
Qué importa que los guardi nostra historia
si no 'ls tenim gravats dins nostre cor?
Só catalá, só fill de eixas montanyas,
adoro á Catalunya ab tot amor,
adoro sos palaus y sas cabanyas,
catalana es la nina que jo ador!
¿Quí pòt cantar si 'l plor la veu embarga
al recordar, oh patria, los teus dols?
Si 'l teu passat lo teu pressent amarga
¿qui pòt cantar per un moment tan sols?
Oh! Barcelona! Barcelona hermosa,
ta llibertat n' es vuy ja sepultada,
ni mourer mes no fa la marinada
de tas dauradas barras lo pendó,
que tos espúreos fills tan sols ne gosan
ab destrosar ton rich collar de perlas,
y gosa mes aquell que mes esberlas
obrir ne pòt á ton hermos blasó.
No alseu lo cap, oh Berenguers famosos
de tombas que los segles consagraren,
dormiu en pau, oh sombras veneradas,
pus no espereu ja veurer renovadas
las glorias de que umpliren tot lo mon;
que aquells que saquejaren vostras tombas
y vostres llits de pedra trossejarent,
que aquells que vostres sendras aventaren
tal volta escupirian vostre front.
Poble ingrat ab tos majors,
que umpliren ton front de gloria,
los aires de la victoria
no farán mourer tos llors.
Fill ingrat, desagrahit
á ta pàtria y á ton Dèu,
lo alé impur del olvit
ja ha tornat ton foch en neu.
En lo idioma de tos avis
no vols dar tos cants als vents,
que es mengua per los teus savis
parlar sos dolsos accents.
Tens mil Cids que presentar
en tos Jaumes y Ramons;
poden lo mon humiliar
de ta historia un dels racons.
N' es Alfons ton Berenguer,
ton Blancas n' es un Guzman,
altre Anfós ton don Joan,
ton Padilla es Fivaller.
Tens en un mont capritxós
de una vérge un sant palau
que dòna á tot cor repós
cuan nes del dolor esclau.
Fill ingrat, desagrahit,
á ta pàtria y á ton Dèu,
lo impur alé del olvit
ha tornat ton foch en neu.
Quí pot cantar si l' plor la veu embarga
al recordar, o patria, los teus dòls,
si 'l teu passat lo teu pressent amarga
quí pòt cantar per un moment tan sols?
¿Qui pòt cantar si 'l aire que 's respira
no es l'aire seductor, embalsamat,
que sols pòt fer vibrar la pobre lira
d' un esperit que viu de llibertat?
Al que avuy vòl cantar, oh patria mia,
aire li falta, es debil son accent.
¿Qui pòt á los seus cants dar bisarría,
cuant la patria no es independent?
Llavors, oh catalans, llavors de veras
ne cantaríam tots ab robust só
las glorias que alcansaren tas banderas,
las glorias de las barras d' Aragó.
Per tenir los poetas d' altre dia,
per sas glorias cantar com s' han cantat,
no 't falta, patria hermosa, poesía,
lo que 't falta tan sols es llibertat.