Los trovadors moderns/A mon amich don Jaume Isern y son fill Carlos sego de naixement
D. JAUME ISERN I SON FILL CARLOS,
Era la nit tan serena
com lo cor de una nineta;
brillaba la lluna plena
divagantne pel' cel blau:
relliscant sos raigs de plata
per l' ona de la ribera,
y la fulla de una mata,
que soleta al aigua cau.
¡Pobre fulla! y la portaba,
rodant, rodant l' aigua clara,
cap al mar, que la esperaba
bramant ple de majestat;
estrellantse en la barrera
que l' dit de Dèu li marcarà,
ab eixa calma tan fera,
que avisa la tempestat.
¡Ay! en la nit tot descansa
menos lo cor del poeta,
menos sòn front, que no s' cansa,
que bull com l' ona del mar;
y busca un mòn que no troba,
com busca l' fill sa mareta,
y encara que sent y ho proba,
voldría y no pot cantar.
Y á tot lo que véu demana
la inspiració que li falta,
als rius, al bosch, a la plana,
als núvols, al aire, al cel:
y se enfonsa en la espesura,
y rechs y torrents ne salta....
y l' cor la negra tristura
embolicant va ab sòn vel.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Un dia entre tants, que l' anima
consol á Dèu demanaba,
y que fervent enviaba
pregaria humil cap al cel;
Eix dia la mar dormia
reflectant las estrelletas,
que se contemplaban coquetas
en lo immens y blau mirall.
Y al véurer la lluna entre ellas,
de enveja ploraban tolas,
deixantne cáurer las gotas
convertidas en brillants.
Sentat dintre de una barca,
y mentre l' barquer vogaba,
lo enteniment divagaba
perdut en somni ideal;
Y després de aqueixa terra,
elevat á una altra esfera,
creya no ser presonera
l' ánima dintre del cos.
¡Oh, llavors qué felís era!
abrassaba ma mareta,
que sòn fill amoroseta
cent voltas besá en lo front,
y cent voltas, Vida meva,
te estim, te estim, repetia....
Y l' fillet li responia,
¡Mareta te estim, te estim!!....
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cuant del somni de ventura
quedá sols la realitat,
vingué á mon cor la tristura,
y l' ánima, que creya en dias de dulsura,
torná á ser presonera, perdé sa llibertat.
Baixant llavors la vista, desencantat, á terra,
mirí l' barquer, la barca, la vela, l's rems, la mar,
que ab sas onas y l' vent está en continua guerra,
aixordantne la platja sòn furiós rebramar.
Y lluny, prop de la riva, cual foch errant fugia
un llumet solitari, trist fanal de mon port;
imatge de eixa vida per un instant lluhía,
le estrella matinal pregonará sa mort.
Al fi virá la barca; tot dret á la cabanya,
dels rems me conduhia lo acorde moviment,
y mentres me acostaba, una alegría estranya
del cor se apoderaba; era un presentiment.
De lo que me esperaba en eix lloch solitari,
de una hora misteriosa, de una hora de consol,
de aquellas que sols forja cervell imaginari,
que a l' ánima cristiana la fé donarli vól.
Apenas de dins la barca
sobre l' arena saltaba,
cuant la barraca buscaba
que contenia lo llumet.
La una se alsaba en l' arena,
en la obscuritat perduda,
per lo altre n' era venuda
com véu un brillant lo Sol.
Arribat prop de la porta,
yen mitj de la nit serena,
lo cantar de una sirena
creya lo ánimo escoltar.
Una armonía celeste
de eix lloch solitari eixía;
tant, que altra volta temia
véure l' somni continuat.
Y entre l' temor é impaciencia
de conèixer qui tocaba,
la porta obrir no gosaba;
al fí la última guanyá.
Dret al mitj de la estancia un noy hi habia,
un ángel de blanch front y cabells d' or;
sòn arch las cordas del violí feria,
que tristos sons encaminaba al cor.
Y en eix blanch front la inspiració brillaba,
la inspiració que li enviaba Dèu...
Riu de armonía de llurs dits brotaba,
queixa plorosa de sentida veu.
Era per mi, com del matí la calma
cuant la rosada vá 'ls turons mullant,
com per lo alarb lo vent fresch, que una palma
fá murmurar, cuant aigua va buscant:
com lo so melancólich de natura
entre mitj del silenci universal,
com la pregaria que una criatura
per sòn germá eleva al Eternal:
com lo soroll de l' aigua fugitiva,
dolsament escapant entre las flors;
trista com lo suspir de la captiva,
que llurs brodats ne va regant de flors.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Prop de ell, un vell, sos cants acompanyaba,
de gris cabell pel' céfiro agitat;
sa ma per sobre del teclat volaba,
com vola l' àliga per la immensitat.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cuant acabá la trova planyidera
de aqueix infant, poeta de armonía,
mos ulls buscaren si en los sèus habia
restos del sentiment que mostrá l' cor;
y encara que l' llumet prop de ells tenia,
¡ay! las ninas brillants jo no trobaba,
¡cegos... cegos tots dos los contemplaba!!...
ells no podian véurer mon dolor!!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La fé tan sols de l' ánima cristiana
y de altra vida, certa la esperansa,
lo enteniment calmaren, que no alcansa
de eix infortuni l' verdader motiu.
Y l' pensar que la nostra es passatjera,
ab sos béns y plahers, tots de un sol dia,
y que mès pur lo mòn contemplaría
l' ánima gran que dintre llur cos viu.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Lo dematí comensaba
blanquejant la obscuritat;
de blau las onas juntaba
á sa naixent claredat.
Ja l' espay tot invadía,
dels ceguets lo front besant,
y l' llumet trist se enfosquia
devant sòn foch tan brillant.
Deixí llavors la cabanya;
torno á la barca de nou,
al mar que la platja banya,
á l' aigua que apenas s' mou.
Y que trencada, suspira,
de la quilla al cop potent,
mentre la vela se estira
inflada ab amor pel' vent.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cuant un jorn, que no es lluny, aixís ho espero,
veja ton front orlat de eterna gloria,
será per mi mès grata la memoria,
pobre ceguet, de tos primers cantars.
Veuré colmat los vots que jo ara formo,
mentres comensas ta brillant carrera:
per admirarte, sempre la primera,
l' ánima meva sempre trobarás.