Memòria biogràfica de Francisco Pi i Margall
Ajuntament Constitucional de Barcelona
MEMORIA BIOGRÀFICA
DE
Francisco Pi i Margall
escrita i llegida per
JOSEP M.ª VALLÈS I RIBOT
en la solemne sessió que tingué lloc en el Saló de Cent de la Casa Consistorial de Barcelona, la nit del 22 de maig de l'any 1906, a l'ésser col·locat son retrat en la Galería de Catalans il·lustres
Imp. Casa Caritat
Carrer Montalegre, 5
Excm. Sr.,
- Senyores,
- Senyors:
- Senyores,
Com el diamant, la pedra preciosa més rica, més diàfana i a la vegada més compacta i dura, sols pel mateix diamant pot ésser tallada, així una bona biografía d'en Pi i Margall, sols un altre Pi podría escriure-la.
Jo, que dels actuals deixebles, per més que em consideri identificat amb ses doctrines, em tinc dels que menys fruit tragueren de la seva sabiduría, no puc pretendre biografiar-lo. Jo no em sento amb forces per a biografiar a en Pi; sols m'atreviré a consignar breus apuntacions, que siguin com les fites que marquin els fets més culminants de sa gloriosa vida.
De Catalunya tota mereix aplaudiment l'Il·ltre. Ajuntament pel seu acord de posar en el Saló de sessions, severament i artísticament restaurat, la làpida decorativa que acaba de descobrir-se.
En l'esmentat Saló no hi ha cap símbol religiós, determinatiu de cap acte, però des d'avui hi haurà, amb l'alt relleu d'en Verdaguer, l'encarnació del més pur cristianisme, alhora que del geni català que en ales de la poesía més prop del cel ha arribat.
Tampoc hi ha cap símbol ni al·legoría de la Veritat i la Justicia de què deuen ésser temple els Palaus del Poble, els hostatges dels seus magistrats i representants.
No hi són necessaries havent-hi l'alt sallent d'en Pi, que fou esclau de la Veritat i exemplar sacerdot de la Justicia.
El naixement de D. Francisco Pi i Margall, que anyalment s'hauría de commemorar amb preferencia a la seva mort, puix sembla més natural recordar el principi que no la fi de la vida dels genis, ja que lo primer és jorn de goig i lo segón ho és de dolor i tristesa pels pobles que els han produit i per tots els demés que dels tresors de son saber han sabut gaudir-se, tingué lloc el dia 29 d'abril de l'any 1824, en un dels antics barris de la ciutat de Barcelona, en la modesta casa assenyalada avui amb el n. 13 del carrer de Mirallers, en la qual fa dos anys el Consell Regional Federalista de Catalunya, sota els auspicis i amb l'assistencia de l'Excm. Ajuntament, seguit de centenars de Corporacions i Societats i molts milers de ciutadans, hi col·locà amb gran solemnitat i entusiasme una làpida commemorativa de fet tan remarcable, fet, per la virtut del qual té aquell carrer, amb els demés dels voltants de l'esglesia de Santa María, doble celebritat: la que obtingueren essent dels darrers baluarts on els barcelonins de 1714 defensaren contra el primer borbó, Don Felip V, l'autonomía de Catalunya, i la celebritat d'haver nascut precisament allí on caigué retuda, d'haver tingut son bressol no lluny del Fossar de les Moreres, tomba d'aquells hèroes, en Francisco Pi i Margall, el català il·lustre destinat amb son saber i virtuts a posar al poble en camí de reivindicar pròximament aquella perduda autonomía, rejovenida i modernitzada pels vents sempre sanitosos de la llibertat i del progrés.
Els genis, no solen néixer de genis. En canvi, persones de poca intel·ligencia, però d'energies físiques heretades i mantingudes pel treball corporal no excessiu, per costums honestos i morigerats, de vida domèstica ordenada i tranquila, no pertorbada per vicis, ni males passions, de plena salut, en fi, moral i física, són moltes vegades els engendradors dels homes extraordinaris que de tant en tant apareixen i que per la immensitat del seu intel·lecte, revolucionen els enteniments i les conciencies i determinen els més grans progressos en les Arts, en la Política, en la Filosofía i en totes les demés ciencies, elevant-se i quedant en el Cel de la Humanitat com astres de primera magnitut, plens d'inextingible llum.
En Pi i Margall n'és d'això bon exemple, puix nasqué d'un modest teixidor de vels i d'una dòna tan humil com son marit; d'un matrimoni català amb salut, sang pura, tot virtut i honradesa, que en treballar i pujar els fills tan bé com ho consentíen els seus limitats recursos, hi trobava les seves majors alegríes.
Ja en les primeres lletres els mestres vegeren quelcom d'extraordinari en les facultats mentals del noi Francisco Pi i Margall. La precocitat en el desenrotllament de les mateixes, sumada a l'aplicació que, impropia de la seva tendre edat, demostrava en tot quant se li feia apendre i en el molt que per propia iniciativa estudiava, cridaren l'atenció del mestre que l'ensenyava, pedagog que devía tenir certament ull ben penetrant, puix aviat va endevinar que dins d'aquell capet hi vibrava materia adequada per a fer sortir per aquell front alt i ample l'estrella del geni.
Comunicà ses impressions als pares del deixeble i els aconsellà que fessin ingressar aquest al Seminari perquè es preparés pel seguiment d'una carrera superior, ja que el destí d'aquell nin no era per a apendre un ofici, sinó que era cridat a més altes i trascendentals missions per honra i gloria seva, dels seus pares i dels seus compatricis.
Els pares d'en Pi escoltaren això plens d'alegría i de tristesa alhora. La primera, no hi ha per què explicar-la, quins pares no senten amb goig tan bona nova? La segona, s'explica sabent que eren uns pobres treballadors, faltats de mitjans per a poder sufragar les despeses d'una carrera al seu fill. Amb tot, pare i mare fent, més que esforsos, miracles d'estalvi, traient-s'ho, com qui diu, de la boca, matricularen al noi al Seminari a les assignatures de llatinitat i retòrica.
Aquesta entrada d'en Pi a la vida de l'estudi és demostració evident de quant gelosament deuría vetllar-se per la intel·ligencia de les criatures del proletariat, contrastant-les amb la pedra de toc de les nocions de tots els coneixements humans, a fi de separar dels treballs manuals als que sobressortissin per la vida intel·lectual, amb lo qual hi guanyarien ells, les seves families, i la societat tota, que ha de veure avui com surten de les Universitats no poques nul·litats per a fer nosa i omplir les dependencies oficials de sers inútils, mentre que davant d'un taler, encenent una fornal o picant pedra hi agoten en flor la vida, nins i joves, que per manca de mitjans, tenen atrofiades intel·ligencies que, explotades per la instrucció, hauríen produït per ells i per tothom molt més del que importa el rendiment usurari de l'explotació corporal a què estàn sotmesos.
Sense l'abnegació, l'heroïsme d'aquell marit i muller del carrer de Mirallers que es decidiren a procurar, fent tot llinatge de sacrificis, que la instrucció desenrotllés les superiors facultats intel·lectuals del seu tendre fill, potser aquest no hauría volat tan alt com pogué fer-ho; puix la instrucció desperta en el cap aptituts dormides, perfecciona i estén les despertes, i aquestes en fan surgir de noves, multiplicant-se totes en els cervells privilegiats com el d'en Pi i Margall. Sobretot quan, com en aquest, ensems es suma als talents naturals, una vocació i una voluntat resolta a apendre i a saber, condicions aquestes que des que agafà el primer llibre fins que llegí l'últim, posseí aquell gran savi que se'n anà del món, ell que tant sabía, planyent-se que li havía mancat temps per a estudiar.
Ingressat en el Seminari a l'edat de set anys, aviat dominà el grec i el llatí, base, per més que es digui el contrari, de tota cultura literaria, lo qual bé es notava en la d'en Pi i demés contemporanis seus que han aconseguit llegítima fama.
Els seus progressos foren tan ràpids, que sis anys després ja li eren familiars Virgili i Horaci, Píndar i Homer i demés clàssics de Grecia i Roma, coneixent lo millor de la literatura castellana. Ingressat en la Universitat de Barcelona, i no podent ja llavors sostenir els seus pares els majors dispendis que els estudis superiors ocasionaven, es posà a donar conferencies del que ell ja sabía; de manera que mentre aprenía, ensenyava; guanyant, això sí, amb un treball de catorze a quinze hores diaries, de quatre a cinc centes pessetes cada mes, lo qual li permetía pagar-se la carrera i comprar llibres, cultivant així la seva predilecta afició, que sols abandonà amb la vida.
Per aquella època existía a Barcelona una agrupació nomenada «Societat Filomàtica», de la qual formava part el més brillant jovent barceloní. Hi entrà en Pi, trobant-s'hi i contraient gran amistat amb els joves que després tant figuraren en les lletres i la política: en Víctor Balaguer, en Mané i Flaquer, en Coll i Vehí i en Duràn i Bas.
En Pi treballava amb entusiasme pel fi de dita Societat, que era el foment de l'art i la difusió de les idees estètiques. Sobre historia de l'Arquitectura donà allí notables conferencies, que admiraren a quants les sentiren, valent al conferenciant, que llavors comptava divuit anys i estudiava el segón de la carrera de Jurisprudencia, que se li confiés la redacció d'una obra destinada a descriure els principals monuments arquitectònics de Catalunya.
L'obra que amb el nom de España pintoresca comensà a sortir a mitjans de 1842, il·lustrada amb gravats dels notables artistes Roca, Alabern i Rigal, obtingué gran acceptació, quedant tothom admirat de la forma brillant i de la profunditat de conceptes amb què estava escrita. Des d'aquell moment el jove Pi i Margall ja tingué personalitat literaria. En aquesta primera obra no s'hi veu encara aquell istil inimitable d'en Pi, concís i elegant alhora: clar, espontani i sever, sinó que hi abunden les imatges retòriques i peca d'excessivament florit, com així havía d'ésser donada l'atmòsfera literaria de l'època i que son autor acabava de sortir de l'adolescencia. Malgrat això, ja s'hi veuen en aquelles pàgines els esclats del geni i un caudal de coneixements admirable.
L'activitat d'en Pi era prodigiosa. Escrivía la España pintoresca, per a la qual cosa havía de fer excursions freqüients per tots els indrets de Catalunya, i alhora anava seguint la carrera de lleis amb lluïment tal, que a cada fi de curs, els seus condeixebles, com llavors s'estilava, el designaven digne de premi especial per la seva aplicació, conferint-se-li anyalment pel Claustre de la Universitat una medalla d'or i llibres escollits. Feia més encara: continuava donant llissons, doncs l'escriure pel públic no li produía el suficient per viure i pagar-se els estudis, i a la vegada donava conferencies sobre importants temes literaris i jurídics, havent tingut gran ressonancia la que donà sobre els Mayorasgos. Com si això no fos prou, utilitzant les llengües mortes que de petit sabía, i les vives que de gran havía anat aprenent, estudiava amb afany els sistemes filosòfics antics i moderns; havent estat, després del savi professor Sanz del Río, un dels que primer conegueren els sistemes de Kant, Krausse, Hegel i demés iniciadors i sostenidors del grandiós moviment filosòfic d'Alemanya, contribuint així a la importació a Espanya d'aquelles doctrines, realitzada principalment per aquell catedràtic insigne, i pel no menys eminent, l'il·lustre repúblic D. Nicolau Salmerón, importació purificant i lluminosa que va comensar a esbargir les espesses i negres boires en què aquí les conciencies i els enteniments vivíen estacionats, nodrint-se sols amb els principis aristotèlics i tomístics, únics que en aquella època podíen ésser el summum de la sabiduría espanyola, puix a més amunt no permetía que l'esperit volés, la feixuga censura de l'Esglesia.
A l'arribar en Pi a aquest punt de la seva vida, va creure amb fonament que ja tenía ales suficients per a volar; i al decidir-se a fer-ho, li va semblar, com a molts altres joves d'aquell temps i dels actuals, que per a pendre volada era poc extens l'horitzó en el qual havía treballat fins aleshores.
Les afeccions de familia, l'amor a la terra nadiva que aimava més que molts altres, pel mateix que amb sos estudis, escudrinyant sos monuments i arxius, i contemplant ses naturals belleses, més la coneixía, el reteníen dins de nostres llars; però la veu del destí, de la humana missió que en el món complir devía, des del fons de son ànima excelsa li deia que per a poder donar la santa comunió de ses idees des d'altar més elevat, perquè poguessin combregar-hi un més gran nombre de fidels, havía de sortir de tot encongiment i situar-se en punt on per un conflicte de circumstancies, si no naturals i justificades, resultancia al fi de fortuits aconteixements i d'un sistema imposat per tradicions d'una rassa absorbent i acaparadora, fos el centre, per més que artificial, centre al fi, d'atracció d'intel·ligencies superiors i d'esperits expansius; mercat més apropiat per a la cotitzacior de les obres intel·lectuals i artístiques, per més que a la vegada ho fos com seient suprem de la més viciosa i desatinada burocracia, per a les operacions dels polítics plens d'il·legítimes ambicions i esbojarrades concupiscencies. Veient en Pi lo primer, no lo segón; fixant-se en aquella brillantor, no amb aquestes negrures que potser no sabía, i que de saber-les no havía de témer, doncs podía tenir plena confiansa amb la seva integritat i rectitut, i estar per tant segur que la seva conciencia el sostindría sempre surant en tots els temporals de la vida, passant sobre d'ell les males temptacions, com per la lluna d'un mirall les negres ombres, deixà les catalanes llars i es traslladà a Madrid, fixant allí per sempre més la seva habitual residencia, deixant els pares, els mestres i els condeixebles plens de tristesa, però plens també d'esperances que en realitat no es marciren, car a cada pas que en Pi donava, refloríen sempre amb creixent i més hermosa ufana.
Succeía això en l'any 1847, quan ja li mancava poc a en Pi i Margall per a terminar la carrera.
Des del comensament d'aquest escrit no hem fet més que resumir; puix si bé l'historiar a en Pi exigeix molts volums, la índole d'aquest treball i les molt limitades facultats del seu autor imposen la major brevetat i concisió. Però des d'aquest punt haurem encara de sintetitzar molt més, puix comencem a entrar en l'apogeu de la vida d'aquest home en totes les seves esplèndides manifestacions, i, per tant, amb prou feina em serà possible arribar a escriure un índex del que per les lletres i les arts, les ciencies econòmiques morals i polítiques, i per la cultura i el bé dels homes i dels pobles, féu D. Francisco Pi i Margall des que s'establí en la capital d'Espanya.
D'arribada es posà a treballar en el Diccionario enciclopédico de la conversación, comensat a publicat per D. Pasqual Madoz; a poc escrigué articles sobre arquitectura en la revista El Renacimiento; entrà com a redactor literari en la redacció de El Correo, i degut a un solt que se li encarregà, primer escrit segurament que sobre política féu, experimentà la primera persecució, havent tingut que amagar-se per a no ésser empresonat. Passada la turbonada, havent desaparegut aquell periòdic, i no trobant feina de la seva per fer, acceptà posar-se al davant d'una casa de comissions i banca, qual càrrec desempenyà a completa satisfacció dels seus principals, malgrat el tractar-se d'una materia tan nova per ell, essent lo cert que no sols la dominà aviat, sinó que potser, degut a haver d'estudiar-la, se li despertaren des de llavors aquelles aficions als estudis econòmics i financiers que més tard li conqueriren el just renom que d'hisendista tenía.
Aquella casa, degut a grans quebres ocorregudes a l'estranger, va anar per terra, i en Pi es va trobar de nou sense col·locació, i si bé amb la carrera acabada, mancat de recursos per a adquirir el títol i poder exercir-la. Buscava feina i no en trobava, i en tan crítica situació, havent mort l'inoblidable Piferrer que tenía al seu càrrec la famosa obra Recuerdos y bellezas de Espana, l'editor de la mateixa l'encarregà a D. Francisco Pi i Margall, qui, lluny de defraudar les fundades esperances que havía posat a aquell en sa ploma, tot recorreguent Andalusía, féu de ses principals ciutats i monuments descripcions verament portentoses que enamoraren a tothom que admirat les llegí, observant-se els progressos que en l'istil havía fet des de ses primeres obres.
En 1851 publicà els Estudios sobre la Edad Media, que varen atraure sobre l'autor els anatemes de l'Esglesia i les ires del Govern.
Però la que el col·locà entre els primers prosistes d'Espanya, la que per sí sola l'hauría immortalitzat, fou sa cèlebre Historia de la Pintura, publicada en 1852, quan tenía vintisset anys. És aquesta obra la resultancia magnífica dels grans coneixements atresorats fins aquell moment per son autor, i així en la forma com en el fons, s'hi veu al literat consumat, a l'artista ple d'inspiracions, al filosop de propia substancia i personal criteri, i al català que de tal sort en pocs anys de viure a Castella ha dominat la llengua castellana, que com qui diu, juga amb ella, acomodant-la, com els seus més selectes cultivadors a l'expressió de les més altes idees i dels sentiments que més fondament pot sentir l'ànima humana.
Profanació sería en mi voler donar una idea ni aproximada d'eixa obra cabdal, hi ha que llegir-la per a formar-la exacta, no una, sinó moltes vegades; no per entendre-la, car en Pi era un savi que parlant en savi l'entenía tothom de cap clar, de sentiments delicats i de mitjana cultura, sinó per veure-hi cada vegada noves belleses i contemplar-hi des del cim dels seus conceptes sublims, més llunyans i hermosos horitzons.
En cap més llibre com en la Historia de la Pintura la vera poesía s'ha posat tan fidelment al servei de la Filosofía, i mai aquesta ha esbrinat com allí els misteris de l'art; reflexionant-ho bé, resulta que la denominació que millor li escauría a aquest llibre, sempre novell, fóra la de Filosofía de la Bellesa.
Obra tan cabdal quedà incompleta. Una reial ordre li posà fi amb motiu de les excomunions llençades contra d'ella pels conceptes que verteix al fer la crítica del Catolicisme en el magistral capítol que conté sobre l'Edat mitjana. Per consell de diversos prelats foren recollits i cremats no pocs exemplars de la Historia de la Pintura. Així el fanatisme posa fi als monuments que el geni de la Llibertat aixecà, però les flames de les fogueres que encén, al reduir a cendres els llibres condemnats, lluny d'extingir les idees que contenen, les trameten de generació en generació, rodejant la memoria de sos autors amb perdurable auriola de gloria!
En 1854 publicà en la Biblioteca de Autores Españoles un juí crític de les obres de Juan de Mariana, que més tard va refundir-lo quan l'Ajuntament de Talavera de la Reina va alsar una estatua al savi historiador. En aquest estudi es revelen alhora els grans coneixements del seu autor i el seu criteri desapassionat, fins tractant-se de l'obra d'un jesuita.
Amb la publicació de la Historia de la Pintura quedà completada i arrodonida la gran personalitat literaria de D. Francisco Pi i Margall. La política no tardà en formar-se. No hi havía entrat encar de ple, però polític ja ho era des de poc després de la Revolució francesa de l'any 48, puix a principis del 49 va ingressar en el partit democràtic, cedint a les instancies del seu compatrici i amic, el preclar varó D. Estanislau Figueras.
En Pi no es decidí a ésser polític fins a haver-se pogut penetrar pels seus estudis històrics i filosòfics de la marxa dels pobles i de les idees; d'haver-se fet amb aquests elements de judici un veritable criteri sobre els sistemes i formes de govern. Considerant la política una ciencia social; estimant que els Estats han de compenetrar-se amb la Societat que personifiquen, concordant amb els elements que la constitueixen, així naturals com contingents, evolucionant amb ella a impuls dels corrents progressius dels temps, entengué que fins a haver atresorat tots els coneixements que un veritable estadista deu posseir no podía ficar-se en política. Al fer-ho es declarà, ademés de demòcrata, republicà, amb tot i que el partit democràtic no s'havía aleshores decidit encara per les institucions republicanes. Com considerà de seguida incompatible la democracia amb la monarquía, no tardà en conceptuar i declarar també incompatible la república amb l'unitarisme, publicant un article que va fer molt soroll, i en el qual diu terminantment que és partidari de l'autonomía de tot ser racional, així individual com col·lectiu en quant es refereix a la seva vida interior; que aspira a la federació dels homes i dels pobles, que l'unitarisme és l'absolutisme de l'Estat i per consegüent la negació de la llibertat i l'imperi de la forsa; que és tan enemic de la República com de la Monarquía si no ha d'ésser eminentment descentralitzadora. Amb aquestes idees per bandera, i sostenint en l'ordre econòmic social que l'Estat té el dever ineludible, amb valiment de ses funcions legislatives i executives d'anar millorant resoltament les condicions de vida del proletariat a fi d'evitar les guerres socials i acostar cada dia més els humans al perfecte ideal de justicia, emprengué ses campanyes polítiques amb entusiasme i fe, i les seguí amb sens igual perseverancia fins al darrer moment de la seva llarga i esplendorosa vida.
Exposar-la des d'aqueix punt sería quasi fer tota la historia de la política contemporania espanyola, car no hi ha en ella aconteixement ni fet notable en el qual no s'hi vegi la figura d'en Pi i Margall. Clar és que no podem ni comensar semblant tasca.
Limitem-nos a mencionar la seva intervenció en el moviment de 1854, que volía ell convertir en una veritable revolució, per la qual cosa va ésser pres pels mateixos que l'iniciaren, havent-se realitzat aviat sa profecía de què al triomfar moriría, si no s'ateníen les seves exhortacions. La publicació en aquella època de la seva tan nomenada obra La reacción y la revolución, que va ésser sospesa pel Govern progressista; els seus articles en la revista La Razón durant l'any 1856; les conferencies que a casa seva va donar sobre Economía Política i que el Govern sospengué; els seus pròlegs a les traduccions que va fer de les principals obres d'en Proudhon; els escrits jutjant i criticant les reformes rentístiques d'en Mon i Bravo Murillo; les memories i fullets que sobre associacions obreres féu per encàrrec dels treballadors de Catalunya, quan aquí comensà el moviment societari; el seu apartament de la política després dels successos de juliol de 1856 i la seva estada a Vergara, prop de la familia de la seva exemplar esposa, que l'ha sobreviscut, i amb la qual s'uní a l'edat de trenta set anys; havent contribuït l'estudi que allí va fer de les institucions polítiques de la Basconia, a arrelar-li més la seva convicció de què el regiment autonòmic i federatiu és la fórmula més perfecta de la llibertat i la que més s'adapta a la interna constitució d'Espanya; les seves campanyes periodístiques des de les columnes de La Discusión, comensades en l'any 1857, en les quals tan viva polèmica va sostenir a favor del Socialisme, sobre qüestions d'Hisenda i combatent la intervenció de Fransa i Espanya a Mèxic, tot sostenint la independencia del continent americà i la doctrina de Jaume Monroe; la seva col·laboració en els treballs revolucionaris de progressistes i demòcrates; la seva emigració a Fransa després del moviment, ofegat amb sang, de 22 de juny de 1866; i la seva intervenció en els treballs de conspiració dels emigrats, preparatoris del fracassat alsament de 1867 i de la revolució que per fi esclatà en setembre de l'any 1868; de la qual sempre deia que va néixer autonomista i va morir unitaria; que finà al punt mateix que les Juntes revolucionaries de Catalunya i demés provincies es disolgueren abdicant totes ses facultats en el Govern improvitzat a Madrid.
El principi federatiu sostingut principalment per en Pi havía cundit tant, amb tot i les tiràniques trabes que a la lliure emissió del pensament s'oposaven abans de l'any 1868, i havía germinat de tal sort en les entranyes del poble, especialment del català, que a l'esdevenir la Revolució i formar-se al voltant del nucli republicà que ja existía aquell gran partit que admirà al món pel nombre immens dels seus adeptes, pels seus entusiasmes i energíes i pel valor intel·lectual dels seus nombrosos capdills, tot ell en massa, així els soldats com els caps, es digueren federals, i amb la bandera de la República Federativa conqueriren les més grans victories en els comicis i en els Parlaments, feren alsament tan formidable com el de l'any 1869, en què l'exèrcit centralista va tenir d'haver-se-les amb 60,000 federals armats, i per fi, s'imposà de tal manera, que el Rei D. Amadeu hagué d'abdicar la corona, establint-se la República sobtadament. Havent-se fet des de Madrid tot el possible perquè no fos federativa, perquè es fongués dins dels mateixos motlles del centralisme, ofegant-se a l'efecte des dels primers moments de sa proclamació amb promeses falses que no es cumpliren, i fins per la forsa allí on les promeses no valíen, l'esperit popular que volía organitzar autonòmicament les regions, mentre les Corts Constituyents es reuníen per a fer la Constitució Federal, esperit que aquí era potent que ja anava a constituir l'Estat Català, i s'hauría constituit, si els homes que es posaren davant d'aquell moviment no s'haguessin deixat convèncer per la gent del centre, com tan sovint succeeix, per més que aquella vegada s'explicava més que altres, ja que entre els que més s'empenyaven en deturar els entusiasmes federalistes hi havía els homes que en primera linia i més intensament els havíen encès i mantingut vibrants.
Res abat tant als pobles com veure incomplertes en el poder les promeses que des de l'oposició se'ls hi fa, i així passà que aquella República abans que alevosament fos ferida el 3 de gener de 1874 i morta el 29 de desembre del mateix any, havía ja perdut totes ses energíes vitals per haver-se extingit en el cor del poble el foc sagrat que havía de mantindre-la viva i potent.
De quasi tot això que ràpidament acabem de narrar s'ocupa en Pi i Margall en el cèlebre fullet que publicà amb el títol de la República de 1873. Allí refereix la important participació que des del Govern i fòra d'ell tingué en els successos que dins d'aquell accidentat període es desenrotllaren, i donant una de tantes mostres de sa honrada sinceritat, ve a reconèixer que els federalistes catalans de 1873 feien bé al voler, sense suicides esperes, constituir Catalunya autonòmicament.
Quantes vegades, en les intimitats que amb mi tenía, m'ho havía així confirmat! ¡Quantes m'havía dit que segurament, si se'ls hagués deixat fer, s'hauría salvat la República, impedit la Restauració i evitat per virtut del Federalisme les grans desfetes que encara plorem, per ell, per aquell gran vident amb temps previstes, quan, sense fer cas de baladrers patriotismes, exhortava als Governs a que donguessin a les Antilles i a Filipines el que amb raó exigíen i per propi dret els pertocava.
Però, deixem-nos de més comentaris sobre les tremendes conseqüencies que es derivaren d'haver volgut deturar en son natural desenrotllament primer la Revolució del 68, i després la República del 73, i anem cap el fi d'aquests apuntaments biogràfics dient quelcom del molt i bo que pot dir-se de la vida parlamentaria d'en Pi i Margall.
Triomfal fou sa entrada en ella. Elegit per aquesta sa ciutat nadiua pels Constituients de 1869, pronuncià son primer discurs en el Congrés en la sessió del 23 de febrer del mateix any, amb ocasió de discutir-se el Missatge del Govern Provisional combatent sa gestió financiera. El mateix alt judici que ja el món intel·lectual tenía format d'en Pi com a publicista, es feu aquell dia de l'il·lustre català com a orador. «—Enraona tan bé com escriu—» tothom digué; la mateixa puresa de llenguatge, iguals fluidesa i claredat en la dicció, idèntiques profunditat en els conceptes i potencia lògica en la manera d'encadenar-les en diamantins raonaments que porten la idea de l'orador a l'ànim de l'auditori convertida ja en evidencia, sense tenir d'apelar a efectismes que bondadosa apromta la fantasía, ni recórrer a eufemismes que l'habilitat inspira, coses ambdúes recomanables si s'admet que l'art oratori pugui autoritzar que es prediqui el que no es creu ni es sent.
Amb el primer discurs d'en Pi quedà feta sa reputació d'orador parlamentari. A l'acabar-lo rebé dels diputats de tots els grups de la Cambra corals enhorabones, i tota la premsa presentà a D. Francisco Pi i Margall com una gloria de la tribuna espanyola.
En la impossibilitat de parlar dels triomfs que en ella obtingué, citarem els discursos més notables que pronuncià en les esmentades Corts, mencionant seguidament els que féu en les altres d'aquell i successius períodes.
Ho foren en dites Constituients el de 24 de mars, combatent el nou projecte d'emprèstit presentat pel Ministre d'Hisenda, fent en aital ocasió una magistral crítica de la gestió financiera de la Monarquía; el de 3 de maig, comensada ja la discussió del projecte de constitució defensant la separació de l'Esglesia i l'Estat qualificada llavors d'idea pestilent i infernal per l'Arquebisbe de Santiago, sense preveure aquest prelat que trenta cinc anys després abogaría per tal separació catòlic tan fervorós com l'eminent orador D. Juan Vázquez de Mella; els de 4 i 7 de maig, en defensa de la llibertat de pensament i dels drets individuals, en els quals sostingué amb gran brillantesa que no podíen dictar-se respecte d'aquests ni d'aquella cap mena de lleis preventives ni depressives; i el de 19 de maig, en defensa de la República Federativa, en qual discurs, complet model d'oratoria, féu abans que ningú en el Parlament espanyol una defensa immillorable de l'autonomía de les regions espanyoles, i especialment de la catalana i la basca, demostrant que sols dintre el sistema federatiu la trobaríen aquelles garantida i quedaría per sempre consolidada la unió de totes elles; no la unitat per l'uniformisme, sinó la unitat en la varietat, que és la mateixa que a tot l'Univers regeix i governa.
Quan després de pronunciat aquest discurs esplèndid es votà la forma de govern, 181 diputats votaren la Monarquía, 2 la República unitaria, i 64 la República federal.
El darrer discurs pronunciat per D. Francisco Pi i Margall en aquelles famoses Corts, fou el de 23 de desembre de 1870, quan ja anaven a ésser disoltes pocs dies abans de l'assassinat d'en Prim i de l'entrada a Madrid del Rei D. Amadeu de Saboia.
No menys notables foren les oracions parlamentaries d'en Pi i Margall en les Corts ordinaries del nou reinat, mereixent especial menció el que pronuncià en els debats sobre la Societat Internacional de Treballadors. Reunit aquell Congrés amb el Senat, el dia 11 de febrer de 1873, i constituida per ambdós Cossos Col·legisladors l'Assamblea Nacional, es donà lectura de l'abdicació de D. Amadeu, i després d'acceptada es presentà i fou aprovada la proposició de què de seguida es proclamés la República, havent estat en Pi i Margall qui la defensà amb curt però raonat, contundent i emocionant discurs.
Dels primers Ministeris republicans en fou Ministre dela Governació en Pi i Margall; i també aviat, en el poder, va tenir ocasió de demostrar excepcionals condicions de governant, puix amb la seva actitut serena i enèrgica a la vegada va saber dominar la temptativa reaccionaria del 24 de febrer i desgavellar el cop d'Estat que contra la República es preparava el 23 d'abril.
Convocades les Corts Constituients de la República, no hi ha ningú que no reconegui les eleccions que aleshores es feren, dirigides per en Pi i Margall, com les úniques d'Espanya en què el Govern no hi ha intervingut en absolut, limitant-se exclusivament a garantir la més completa llibertat durant el període electoral.
Obertes les Constituients, i resignats en elles els poders pel Ministeri que les convocà, fou designat per a formar el nou i presidir-lo D. Francisco Pi i Margall, qui fou president de la República durant menys de mig any. Pot assegurar-se que ben pocs estadistes s'han trobat com ell en el poder suprem d'un país en circumstancies tan difícils car devoraven la nació dues guerres civils, el Tresor públic estava exhaust, tots els partits fòra de la legalitat, minat l'Exèrcit per la conspiració alfonsina, i les Corts Constituients fondament pertorbades. No és estrany que davant de tan immenses dificultats, considerés com l'acte més abnegat de la seva existencia l'acceptació d'aquell elevadíssim càrrec que havía d'ésser un veritable calvari, on podría greument comprometre tots els envejables prestigis que havía aconseguit en els vinticinc anys que portava d'immaculada vida política.
El discurs que va pronunciar davant de l'Assamblea al presentar-li el nou Ministeri, va ésser una veritable exposició de l'estat dificilíssim que atravessava la Nació, i dels propòsits que tenía per a anar a solucionar els conflictes.
Al 18 de juliol de l'any que anava corrent, 1873, es va veure obligat a deixar el poder pels motius que amb tota ingenuitat expressà, sintetitzats amb la impossibilitat de poder governar amb unes Corts dividides amb grups i grupets, cap prou potent, per a donar forsa a cap Govern.
Fòra del poder i assentat de nou en els vermells escanys dels diputats, molt més estimats per ell que el blau dels Ministres, va treballar tot el possible per a orientar aquelles Corts i portar-les d'una vegada a discutir i votar promptament el projecte de Constitució Federal que de temps s'havía presentat per a constituir sens més dilacions el país. Quan això estava en camí d'aconseguir-se, es cometé el gran crim del 3 de gener.
Durant el període de la Restauració va treballar sens repòs per a la reorganització del partit federalista, la qual obtingué, al fi, sota la seva quefatura indiscutible. Escriu la seva obra política cabdal Las Nacionalidades, traduïda als primers idiomes estrangers; es dedica a la propaganda escrita i emprèn més tard un viatge per diverses provincies per a continuar-la oralment, pronunciant molts discursos, plens de sana doctrina republicana i autonomista. Amb tal ocasió, ve a Barcelona, després de trenta cinc anys que no l'havía vista, entusiasmant-se al contemplar-la tan gran i embellida. Com havía crescut en extensió i hermosura! Reuneix les Assamblees federalistes de 1882 i 1883; aprovant-se en aquesta, celebrada en Saragossa, un projecte de Constitució federal, que es revisà en altra Assamblea posterior, juntament amb les Regionals que hi havía fetes aleshores. Comensa a publicar la seva monumental Historia de América, sense poder-la acabar, la qual el seu meritíssim fill D. Francisco Pi i Arsuaga continúa escrivint; funda el semanari federal El Nuevo Régimen, escrit quasi tot per ell des del primer número, periòdic que no morí amb son fundador, car els seus fills, sabent lo molt que l'estimava, volgueren prosseguir la seva publicació. Donà a la llum pública Las luchas de nuestros días, obra en la qual, d'inimitable manera, exposa les seves idees polítiques i filosòfiques, tot combatent les contraries. Redacta i difundeix el programa federal, el més complet, concret i governamental de quants a Europa i Amèrica té cap partit, i que és la senyera del que son autor acabdillava quan vivía, i del que n'és i serà l'únic quefe després de mort. Col·laborà en selectes revistes nacionals i estrangeres; i va donar a l'estampa els seus diàlegs sobre la bellesa, posant en llavis d'Hernàn Cortès i Guatimogin, severa crítica del caràcter i l'índole de la conquista espanyola a l'Amèrica. Mentre va fent tot això, en aquest darrer període de la seva vida torna al Parlament elegit per acumulació, l'any 1886, i votat sempre per Barcelona, a l'ensems que elegit ara per Madrid, ara per Sabadell, i últimament també per Figueres, acut a les Corts de 1892, 1893 i 1901, fent en totes les llegislatures brillants campanyes, tant en els assumptes polítics com en els econòmics, no prodigant-se, però sí intervenint, en quasi tots els grans debats com a cap de la minoría republicana. Com si tan complexes feines poguessin deixar-li espai, encara per a més tasca, feia al propi temps la d'advocat, carrera que constantment exercí amb limitat profit per no voler-ne treure tot el moltíssim fruit que hauría pogut, però en la qual conquerí els mateixos alts prestigis que en la política, posant-hi de relleu la seva portentosa intel·ligencia i rares virtuts.
Un home que des de l'edat de set anys tant i tant constantment havía treballat pels altres i tan poc per ell, que de la seva persona se'n recordava només que per poder-la anar sostenint, a fi de què continués produint idees i més idees per al bé dels homes i dels pobles, no és meravella que a l'arribar als setanta set anys les forces físiques, ja que no les intel·lectuals, li manquessin per a poder lluitar amb la darrera malaltia que va contraure al sortir de donar una conferencia a la Unión Escolar de Madrid, conferencia que acabà amb les següents paraules, les darreres dites públicament pel gran Apòstol, i que són suprema síntesi del que havía constituït durant la seva existencia l'ètica dels seus actes i el criteri del seu soberà intel·lecte: «Sed respetuosos—digué als joves estudiants que, embadalits, l'escoltaven—con vuestros maestros y con los autores de vuestros libros de enseñanza, pero no juréis nunca sobre la palabra del escritor ni del maestro; debéis ver a los unos y oir a los otros, examinando si las ideas que os dan son conformes a vuestros pensamientos y a vuestra conciencia. Si no lo son, debéis combatirlas; si lo son, debéis aceptarlas. Y no os espante veros solos en vuestra opinión; en todas las grandes crisis de la historia, un hombre solo ha tenido razón contra toda la humanidad. La independencia del espíritu, esto es, lo que he venido a aconsejaros.»
Això deia el 16 de novembre de l'any 1901; i el 29 del mateix mes, data de les més tristes per a Catalunya, per a Espanya, per a tot el món, aquella vida acabava, i no diem que en Pi i Margall moría, perquè en Pi no és mort ni morirà jamai, puix viurà perpetuament en les seves obres i en els seus exemples; viurà en el cor de tots els perseguits, que tenen set de progrés i fam de justicia, i en l'ànima de totes les nacionalitats grans i petites que tenen drets i llibertats per a reivindicar. I a cada progrés que en l'ordre polític i social s'operi, s'evocarà la seva hermosa memoria; ja que s'hi veurà la realització d'alguna de les veritats per ell concebudes o predicades.
Que la seva mort va ésser universalment sentida per tothom de seny clar i de cor nèt, i, per consegüent, que ho fou per amics i enemics, no cal dir-ho; que son enterrament fou, a l'ensems que el més senzill i el menys ostentós dels que s'han fet a homes que havíen arribat a les altures seves, el més immensament concorregut de quants a Madrid s'havíen vist, és a tothom notori; com ho és també que els mateixos elogis que un cop mort se li feren, ja en vida se li havíen tributat. De pocs humans es pot fer semblant afirmació. D'entre les alabances que d'home tan eminentíssim es van dir i escriure, cap en nostre concepte resulta tan justa, cap amb tan poques paraules el retrata amb tanta exactitut, com el que en féu un amic i company seu, d'imponderables mèrits, que entre nosaltres tenim en els presents instants, el diputat per León, D. Gumersinde de Azcárate. Digué d'en Pi, en la sessió del Congrés del 30 de novembre: «Pi i Margall ha merecido todo lo que de él habéis dicho, porque ha amado mucho; aquél que se decía que era el hombre de hielo, ha amado en el arte la belleza, ha amado la verdad en la ciencia, ha amado el bien en el trabajo.»
Senyors, vaig a acabar. Com? Amb paraules d'en Pi, dites en català per ell mateix al venir a despedir-se de nosaltres, de la seva terra nadiva, l'any 1901, poc abans d'empendre la darrera volada i descansà en pau després de setanta set anys de treballar i lluitar; vaig a acabar repetint-vos les paraules amb que ell terminà son discurs presidencial dels primers Jocs florals del segle xx, d'aquest segle, del que en va ésser el precursor; escolteu-les :
«Deixeu-me que ara acabi—digué——parlant dels tres lemes dels Jocs florals : Patria, Fides, Amor.
»Patria. Hi ha una patria per a tots els homes: la Terra. Hi ha una patria que ens ha fet segles de les mateixes glories i fatigues : la Nació. Hi ha una patria que formen la mateixa llengua, les mateixes lleis i els mateixos usos i costums : la Regió, la regió on vàrem néixer, on ens vàrem educar i on hi tenim els sepulcres dels nostres pares. Siguem catalans, espanyols, humans.
»Fides. Fides, tant se val com fidelitat i fe. Siguem fidels i lleals a lo que ens diu la raó i ens mana la conciencia. No mentim ni a Déu ni als homes. Tinguem sempre la raó de les nostres conviccions, i si per cas cal, marquem-les amb la nostra sang i amb la dels nostres fills.
«Amor. A qui no hem de tenir-ne? El devem a tot ser humà, qualsevol que sigui la seva regió, la seva nacionalitat, les seves creencies, el seu color, la seva rassa. ¡No en tenen, malaventuradament, les nacions poderoses, avui més que mai amigues de valdre's de la forsa! No ens cansem de proclamar-ho i practicar-lo.»
Ah, senyors! Si des d'una vida superior en Pi i Margall pogués veure-us, pogués contemplar el que fem en aquest clos ple de records històrics, i ensems, avui, rublert de belles esperances, se sentiría satistet al veure triomfant en el Saló de Cent lo que digué mesos abans de morir en el Saló de Llotja; car observaría que amb aquella Patria, Fe i Amor sentides com ell digué, férem ahir homenatge als vivents preclars que a Catalunya defensen, i el fem avui a catalans il·lustres que amb son saber i virtuts durant sa vida l'enaltiren; ungint així, amb la solidaritat d'il·lustres compatricis morts, aquesta solidaritat de tots els catalans vius, a fi de què perduri, que sigui com ells immortal pel bé de Catalunya que no vol morir, que vol viure ampla, sana i amb intensa vida, que n'hi sobri per a donar-ne a dolls als demés pobles germans que en vulguin i els en manqui.