Caricatura

← Tristeta

Caricatura Noveles

Inici →

CARICATURA

I

 Lo senyor Janet era una celebritat xata y de poca volada. Lo seu nom no havía conseguit l'honor de córrer imprès en los papers públichs, com molts n'hi hà avuy que, ab menos representació y excés, los veyem alabats ab fal·lera en los diaris, per conxorxa de gazetillers que procuran renom y aplauso a aquestos infelissos tocats de la manía de ser diferents dels demés.
 La seva fama era poch estesa, però sòlida: desde'l carrer de la Corribia fins a la Plassa del Angel y vorejant tot just la Riera de Sant Joan, tothom, grans y xichs, lo conexían per lo senyor Janet de les mentides.
 Y, ¡que placentes eran elles a pesar de la serietat ab que les deya! y ¡còm era difícil escoltàrsel sense escapar lo riure davant sa formalitat, sa fesomía bronca ab tirats militareschs, lletja ademés per sa color morena cuyrosa, sos mostatxos grossos, crescuts de banda a banda de galtes a lo Víctor Manuel, que no bastavan, a pesar de sa espessor, a cubrir una boca desmesurada, com una gran esberla que li dividía la cara en dues parts desproporcionades!
 Y, de debò; ningú se n'havía rigut may davant seu. La mentida ò concurrencia de mentides que relatava, s'havían de pendre tal com ell les deya, sense mermes, ni dubtes, ni atenuacions ò posats benignes; que imposava la seva serietat de tal manera, qu'un havía de carregar ab lo farsell de sa patolla y endúrsel convensut com si fos verdader. Nó, per que, en mitx de son exagerat aparato de valentíes y esforsos, se veya que era home sèrio y despòtich, ab algun cop de puny sobrer pel burleta que li hagués volgut fer portar la lliura.
  Tenía dues naturaleses; una, la que mostrava en públich, comunicadora, viva, animada, que s'explayava en pintoresca xerrameca fent porteta pel vehinat, formant rotllo de passavolants ò coneguts, bestrayent sempre y ell sol, per que's posava motxo y marxava si algun altre trapasser li feya la competencia, ab l'agravant de qu'era tan desenganyat que no creya a ningú y no volía perdre temps escoltant rondalles.
 L'altra, la que li servía d'estar per casa, surruda, reservada, d'un sistema abreviat que's feya entendre ab signes, ò mirades, ò tossint, estalviant renys y paraules. ¡Se li conexía que havía manat soldats venturers, sent cabo de la Milicia Nacional, en temps de llibertat!
 Explicant l'ordre y rigor que tenía establerts a casa seva, deya qu'als seus fills, quan eran petits, fins als tres mesos los havía dexat plorar y fer rebequeríes; passat aqueix terme, entravan a la major edat y no piulavan encara que'ls reventés lo mal de ventre ò posessin d'un cop tots dos rengles de dentadura.
 — Però, senyor Janet, axò era un despotisme. ¿Còm ho feya per lograr que l'entenguessin? — li preguntavan.
 — ¿Còm? ab una maniobra d'ulls que'ls hi aturava'l singlot en sèch. Té d'advertirse que la dòna tenía ordres fulminants per ferlos anar tips y curiosos: al terrat de casa hi havía esteses seguidament, nit y día, vintivuyt mudades de roba blanca, desde'ls capsons fins a les mitgetes, sense contar les que tenía seques y planxades a la calaxera. Lo savó me'l portavan directament de la fàbrica al engròs dos bastaxos ab capsana y barra sostenint la caxa, que ja'ls feya anar enterchs y ensorrats de cap: no més los ulls podían alsar.
 — ¡Amigo, quín gasto!
 — ¡Lo gasto ray! en aquell temps guanyava lo que volía. D'emvernissar una calaxera me'n donavan més de lo que val ara comprada al carrer dels Banys. Y la gent que s'esperavan y'ls nuviatges entretinguts y'ls casaments retardats fins que jo podía enviarhi la brigada de fadrins a penjar quadros, retocar portes, pulir escaparates, vernissar armaris, calaxeres, taules, etz. Tenía set fadrins de remendo seguidament y un resguart de quatre aprenents a la botiga per fer falques y escalfar ayguacuyt no més. Jo, per anar a casa'ls parroquians, com los uns los tenía a Sant Pau y altres a Sant Pere, m'hi presentava a dalt de cavall.
 — Los debía tenir a peu plà.
 — No senyora: no'n servía de pobrissalla. Tots en primers pisos; lo qui estava més amunt, se tenía de mortificar y treure'ls mobles de casa.
 — Ho deya pel cavall...
 — Ja l'he entesa. Venían derrera meu dos aprenents mudats per tenirlo compte. Vaig reventarne tres en dos anys; y qu'eran pesses! a la remunta del Hospitalet los volían, y'l coronel va tenir que cloure'l pico y donarse. Després m'ho va dir apart: «Paisano, son bien suyos. La nacion no tiene presupuesto tan fuerte para comprar caballos.» ¡Si visitava més parroquians jo sol, que en Robert y en Blanch y la Facultat de Medicina y Cirurgía! Y està clar, les bestioles acabavan lo resuello, y al últim me vaig determinar a anarhi a peu. Per no ser còmplice de tanta mortandat.
 A casa hi entravan los diners a portadores. ¡Qu'es allò de tenir un reconet a la calaxera! Al peu de la tauleta del despaig, no més que per la calderilla, pels gastos del menudeig, hi tenía sempre un sarrió badat que no's podía cloure del curull de pesses de sis y de quatre. Quan la dòna'm venía a demanar diners per anar a plassa, ab la paleta del braser ò ab un llauradó n'hi omplía mitja coxinera. «Té, féslos córrer pel Born.» Que si l'amo de la casa ho hagués arribat a esbrinar qu'hi tenía aquell carregament que li espatllava'ls sostres de la finca, 'm treu punt en blanch de la propietat. —

* * *

 Al any cinquantadós va anar a París, per xeripa, a acompanyar lo noy d'un comerciant al col-legi. Allavors comensava la moda entre'ls sobrevinguts de treure'ls fills del costat dels pares per ferlos ilustrats y senyorets a la francesa.
  Algun perruquer que negociava ab essencia de bergamota y savons de bola, dos ò tres botiguers del Call y Escudellers eran potser los únichs representants que de Barcelona anavan a París. ¡Y'n contavan de maravelles y grandeses y aparatos de les Rues y Boulevards de la gran vila!
 Tant s'hi fonían los del ofici escoltantles, que més de quatre posaren a recó un tant cada setmana per fer la mota del viatge y anarsen a París un cop ajuntada. Y ara ho veyem. ¿Quín es lo trist regató de quincalla, ò marxant de paquet que no visita la capital de Fransa un cop al any? En sos derrers temps be prou que se'n planyía'l senyor Janet. «Tothom hi và, — deya ab amargor. — Fins me sab greu d'haverhi estat. No'n contan poques de mentides! Aquell cas que'm va passar a mi davant una reunió de francesos valents ensenyàntloshi la ferida mortal y de recurs que tenim los espanyols, clavant a vinticinh passes la punta del ganivet a una porta, tots diuen qu'ho han fet, y tots contan igualment qu'han dexat espahordits als parisenchs. Vès per què'ls hi aprofita l'anar a Fransa, sinó per empescarse quatre farses y tornar a Barcelona expressament per plantarnos la bleda al clatell.
 Jo sí que'ls vaig dexar parats, que tot París me conexía y'm van treure un motiu francès per donarme mèrits. Naturalment, que'm presentava a les reunions ab los millors trajos. Un día, a un dinar d'etiqueta hi vaig anar vestit tot blanch: barret de palla, levita, pantalons, armilla, tot de dril planxat, lluhent, que semblava un americano de cartolina.
 ¡Qu'es bizarre l'espanyol! deyan entre ells parlantse vora l'orella. Jo'ls entenía com si ho diguessin en català, ab lo gesto de la cara; però no'ls hi podía respondre al cumpliment per que no usava l'idioma: feya dos díes qu'havía arribat. Lo més necessari ho deya tant clar com los nacionals, sinó que m'escorxava'l coll per fer les erres al seu estil. Fins van picar de mans al entrar jo al saló; de cortesíes no se'n fan tantes a un besamanos com les que vaig tenir que fer jo sol per correspondre a tothom. Son molt cumplimentosos allà dalt, y les Madames..... tenen la cara com un satí. Per cada senyora s'esmersavan quatre petons ab l'ida y vuelta: dos que me'n feyan elles a la cara, y dos de bescambi que'ls hi tornava jo. Vaig sortir del convit ab uns llavis que semblava que xiulés; casi be'm van pendre'l geste del petó, que se m'hi havían adormit.
 A les postres, los hi vaig endressar un brindis patriòtich, que tothom plorava; fins los criats que destapavan lo Champagne me van entendre com si cantés.
 «Aquests diables d'espanyols tenen una mímica que poden expressarse ab totes les llengues» deyan. Amigo, quan al final los hi crido: Víva la gran Fransa. Víva'ls nostres frères, los nostres germans majors!... «Nó, nó, no pas majors, — cridavan tumultuosament; — los cadets, allez; nousaltres som be los vostres germans per axò; los frères del Cid; mes non pas ab les vostres condicions. C'est trop; los petits germans dels héroes Castillans y Manchegos, vualá.»
 Varem sortir a un altre saló per pendre cafè. Tots me voltavan per estrènyem la mà y per tornarme a sentir. Los hi vaig fer una especie de relació de còm estava l'Espanya y còm teníam preparada la revolució per fer caure a Narvaez y lo demés. Vaig ser profeta: als dos anys, día per día, teníam Vicàlvaro al damunt, los madurs a terra, y cúmplase la voluntad nacional ab Espartero al frente.
 Ah, escoltèu lo que'm va passar. Un personatge del davant meu, que prenía cafè, xarrupant distret, se va cremar los llavis. «¿Què teniu, mon ami?» li vaig preguntar al veure la extremitut que feya. «Ce n'esi rien, va, merci.» «¿Que no es rient? volste jugar que us ha repugnat lo cafè per que us ha escaldat la boca?» «Es teolé;» me va dir, (té y llet, m'enteneu?) «Vínga'l teolé, que me l'empasso d'un xarrup.» «¿Qu'esteu de blaga?» 'm preguntà. «Los espanyols no n'estem may de broma. Vínga la tisana que me la xuclo; tírila de frente» ¡Cavallers!... brandà una estona la tassa per pendre puntería, obro la boca fent la serp ab lo còs per guanyarli la retorta; engega'ls líquits, y recte com un xeringasso m'empasso'l raig de beguda y la fumera que l'acompanyava — ¡talment bullía! — y ni una gota, lo que's diu una gota a sobre meu — anava tot blanch — no hi va pas caure.
 «Us decorarèm ab la Legió d'honneur, — van dir espantats de lo que havían vist. — Sou lo primer espanyol de ambos mundos.»
 «Tot axò no es rès; a Espanya'l cafè té de tenir tres bullides rabioses: per que no més nos agradan les bombolletes: sinó, no se'n beu; més nos estimem oli de vidriol ab un terrosset de sucre y quatre gotes d'anissat.» Volían presentarme al President de la República.» No hi aniré, — els vaig respondre. — Se'n recelaría de mi; juga ab los daus carregats, no'm podré estar de dirli y'ns enfadaríam. — Encara no van passar tres mesos, la República era a ca'n Pistraus, y ell, Napoleon III, ja dalt del candelero. Per axò no m'hi vaig volguer confrontar; li haguera parlat nèt, hagueram renyit, una paraula haguera portat l'altra, jo li hauría cridat tirano, y ja hi eram. Ell tenía geni; jo'ls necessitava tots tres Napoleons; hi havía d'haver desafío a mort. Comprometía la pobra Fransa, y jo quedava malament per que l'havía anat a insultar a casa seva. —

II

 Com a progressista d'influencia y representació, esplicava que va passar a Madrid, en temps del bieni, per tenir una entrevista secreta ab Espartero. May se va poguer inquirir aqueix misteri. No'l va divulgar a ningú, a pesar de moltes insinuacions, requeriments y empenyos. Se'l va emportar ab ell a la sepultura. Deya qu'era un secret d'Estat y qu'hi estavan compromeses persones de molt supòsit. Algun cop, quan se parlava de qualsevol personatge dels que a Barcelona omplían ab son nom y figuravan més en los negocis, comers ò empreses, deya ab suma naturalitat:
 — Aqueix me dèu la vida; ab una paraula meva'l podría perdre. Aquest altre que maneja'ls milions en bitllets del Banch com aquell qui escapsa cartes, no'n disfrutarà a pler fins que jo'm mori. Ja ho veyeu; so un pobre que pel cas no més tinch la reputació, quatre quartos ab or, la meva industria, y crèdit, axò sí, per endurmen de qualsevol magatzem en que sía un carregament en caoba. (L'infelís comprava la fuyola de tira en tira.) Donchs, si ara necessités mil, dos mil, dèu mil duros, los que fossen, no més tindría, en que sigués ab un paper de fumar, d'escriure ab llapis: «Don Fulano, entrégui a la persona enviada tantes talegues», y'l meu nom a sota, rès més. Al cap d'un quart veuríau los mossos del Banch ab lo carretó y'ls sachs de moneda a la porta de la botiga esperant que jo digui ahont vull que'ls vagin a buydar.
 Ja'm pot veure, sía allí ahont vulgui, que fa aturar lo cotxe, y'l lacayo, que ja li coneix la intenció, baxa, obra la portella fent carretada, y ell salta a l'acera, alsa'l bras per damunt la gent, per atapahit qu'estigui'l carrer, m'allarga la mà y'm diu: «Janet, mandar. ¿Què vol rès, s'ofereix algo d'importancia?» Y jo, ab samarreta polsosa de serradures, les ungles tenyides de vernís, encaxo ab ell, li faig un solrís, que ja sab lo que vull dir, signo que nó ab lo cap, y se'n torna al carruatge barbotejant: «Es un bronzo, may serà dels nostres, no'l puch rendir.» No tinguèu quimera que cap any per Nadal se descuydi d'enviarme'l lacayo a donarme les bones festes. «Mariagneta, — crido a la dòna: — dónali un duro a aquest minyó.»
 Ab Espartero varem estar tancats desde les nou fins a les cinch de la tarde: sempre conferenciant sense destorbarnos ni per escupir. La Duquesa va venir a trucar a la porta dues ó tres vegades. «Baldomero, hijo, que no vienes a almorzar?» Al últim li va tenir que respondre: «Quíta, mujer, mortifícate; estoy con Janet de Barcelona.» Com si li hagués dit: estich ab lo meu confés; sentíam com se'n anava de puntetes, ab lo fregadís del vestit de seda damunt de les catifes. Al cap d'un parell d'hores, crach, crach, altra vegada. «Duque, por Dios, que se enfría la sopa.» «Duquesa, ya os lo he dicho una vez; estamos Janet y yo conferenciando. Anda, vé, almuérza sola, mientras.» No's va sentir més ni'l que's diu respirar un mosquit. Tant ell com jo, no més teníam un glop de xocolata al còs; però cada veguero que fumavam era com una llangonissa.
 Sortim de la entrevista, y crida als lacayos: «El coche, y á escape á Palacio.» Si no es per la Duquesa, que per forsa'ns va fer beure una presa de caldo, marxavam dejuns. Al sortir, casibé a frech d'orella y dissimuladament, la Duquesa'm va preguntar: «¿Peligra la libertad ó la vida de mi esposo?» «Señora, la libertad él la sostiene con la espada de Luchana. En cuanto à su vida, yo respondo de ella con mi cabeza.» «Gracias; ya sé que es V. leal y valiente; quedo tranquila.» «Sí senyora; vaya Usía á almorzar, que es tarde.»
 A Palacio, prou; a Espartero ja'l dexavan entrar, però a mi, «que aguarde el caballero,» deyan los de la llave dorada. Jo me'ls mirava rient. «Vès, teníu compte que quan surti no us fassi perdre l'empleo de la portería.» Per axò, Espartero y jo'ns varem tenir d'esperar. Jo'm mossegava'l mostatxo, de rabia; 'l Duque semblava que volgués foradar la catifa ab l'espasí, picant al mateix indret y ab la vista fixa a terra. S'obren de bat a bat les mampares, y un gentil hombre de setmana, fent reverencia'ns diu: «Entren vuestras excelencias.» Enrahonaren cosa de un quart la Reyna y el Duque; ella sempre ab lo cap baix, molt atenta, molt amohinada. Al últim, axeca'ls ulls y'm veu. (Lo Duque li havía dit que jo estava allí.) Me fa senyes ab la mà per que m'acosti, y al acte que veu l'accionat de trèurem lo mocador per agenollarme, 'm diu: «Ténte, Janet, entre amigos no hay etiqueta. Estoy satisfecha de tí; el Duque me lo ha contado todo, hilo por hilo; díme que galardon quieres para recompensar tu lealtad».
 «Señora... nada; no quiero nada.»
 «Ya sé que te repugnan los títulos y los honores, hijo eminente del pueblo; pero, pídeme algo, por favor. ¿Vas á desairar a tu Reina, tu, que la has defendido cien veces con la espada en la mano en el campo del honor?»
 «Señora, yo no he temblado jamás delante de los enemigos del trono en el campo de batalla, ni en las lides del partido, ni en las barricadas de Barcelona. Pero... ahora estoy conmovido ante vuestra Real bondad. Solo pediré una gracia...»
 «Concedida, Janet, concedida,» — va dir picant de mans ab alegría; — el Duque proveherá. ¿Díme, ahora que ya te la he otorgado, qué gracia es esa?»
 «Señora, que no permitan pasar más carros ni coches por mi calle del Infern. Algun día me van á aplastar un hijo.»
 «¿Cómo, en Barcelona teneis la calle del Infierno? ¡qué horror!»
 «Permíta V. M; no nos falta nada en nuestra ciudad: á tiro de escopeta tenemos la del Paradís y el Arco de la Gloria; las dos tengo el honor de ofrecerlas à Vuestra Magestad.»
 «Esto me reconcilia contigo. Es decir, que vives en la del Infierno y eres vecino de los cielos.»
 Y van fer broma ella y el Duque, que no se la podía acabar.
 La despedida sí que va ser trista! semblava que no'ns havíam de veure may més. Me va donar la mà, jo m'acoto y li beso. ¡Poden contar si los allargaría'ls llavis per no rasparli aquells marfils ab l'aspror dels meus mostatxos! Si sé qu'havía de ferme semblant honor, m'hi presento ab la cara afeytada; haguera sacrificat lo meu caràcter militar. Y si s'escau a ferme cap més pregunta, no li responch: tremolava de la matexa afectació. ¡Es que, companyeros, era un petó reyal!...
 Ventura que no era jove, que si m'encontro a la edat de les ilusions, ¡adeusiau, mis senyores! ja podían cloure'l llibre de les conquistes y dels regalos tendres les bones mosses del Regne, que desde aquell punt y hora'ls meus llavis no's desplegavan per fer cap francesilla engrescadora. Ja podían presentarse les miniatures de cares més perfectes, que no haguera quebrantat lo meu determini. ¡Cremèuse, moríuse de passió d'ànimo! Un home que s'estimi no baxa may de rango.
 Al ser a la plassa, 'm giro y la veig derrera'ls vidres de la tribuna principal, ab la Princesa als brassos, que nos feya adeu ab lo mocadoret blanch... La sanch que m'hagués demanat l'haguera vessada altra vegada per ella: per que allò era tractarme a mi, al Janet, com a testa coronada. ¡Y'n sé d'estimar jo quan veig qu'una persona's sacrifica!

* * *

 Quan vaig arribar aquí, ja hi havía lo piló a un cap y altre de carrer per destorbar lo pas al acarreu. Y desde llavors lo marquès de Monistrol y'l de Sentmenat tenen d'anar contra direcció per entrar lo cotxe a casa. Ofesos de ser penyorats tantes vegades pel municipal, me van fer dir pel majordom qu'estavan cansats de treure moneda, y còm se podía compondre que no'n patís ningú. Jo: «que s'entengan directament ab la Reyna; es cosa d'ella.» ¡Cà! no'n van treure rès. Ab lo con qué, que si haig de llogar un carretó per entrar ò sortir feyna, carrego y descarrego al morro de la botiga. En aqueix punt tinch més fuero que la noblesa de la Riera de Sant Joan.

* * *

 Al sortir de Palacio, 'l Duque'm va dir: «Amigo Janet, estoy rendido de debilidad.» ¡Com que no més havía pres xocolata!
 «Si Vuecencia quiere, yo aquí tengo unos dulces que traía para S. M. y no he podido obsequiarla.»
 «Qué trae V.?»
 «Unos borregos del Forn de Sant Jaume, que sé le gustaron mucho cuando estuvo en Barcelona con su Real Madre.»
 «Pues, hombre, á ver, que los probaremos; ya se mandarán luego á Palacio. Y son ricos! Ay, que gracia! Borregos les llamais vosotros?»
 Ell se'n reya, però axís que'n va haver tastat un, semblava que li tornés lo vigor de la joventut.
 «Janet, es V. mi Providencia.»
 Aquell present va arribar a Palacio. Podèu contar còm lo va rebre la Reyna, que després no li agradavan altres postres. Y a mi'm va valguer un gran regalo; teníu, es aqueix. —
 Y ensenyava un reliquiari ò guardapelo d'or de llumenera!

* * *

 La Mariagneta, qu'era una xerrayra amohinosa qu'enrahonava seguit y depressa sense fer comes com si se li escorregués la parladora, deya:
 — D'amable y falaguer ab la Reyna y els personatges y ab tothom, prou que n'es lo meu home. Però, a casa ab los que hi té obligació, ¡Deu lo fassa un Sant! es un Neron.
 «Míra, Janet, qu'han portat tals y tals recados, que cesta que ballesta, si les volen seques ò verdes, anèm a dir», y comenso a esplicarli la comissió ab pesses menudes per que no hi hagi erros, feynes cambiades ò fòra de mida ò mal entès que luego no ocasioni rahons y quimeres que's poden estalviar, per que'l parroquià sempre es lo mateix: tot ho vol be, depressa y a comodo, y aviat es feta una errada, tan tocats y posats y justos de mida com van sempre, qu'ara mateix no's pot treballar per ningú; ab aquell aleno que van y aquell desespero.
 «¿Que no està adobat lo rentamans? Míri que la senyora'l necessita, que's té de rentar la cara fòra del quarto.» «¿Còm tenen — ve un'altra — aquella cadira?» «Filla, no està llesta.» «Ay, lo senyoret còm se posarà! fa tres díes que l'adoban.» Y tothom ab aquexes presses y aquell neguit. Ditxós lo qui no té de tractar ab la gent... Ay, què volía dir, ¿de què parlavam?
 — Dòna, del senyor Janet, qu'es tan ferrenyo y malcarat.
 — Té rahó: 'm trenca la paraula sempre. Sense dexarme acabar d'esplicar ni contarli lo que vol cada parroquià. «Al grano!» 'm diu sense dexarme acabar, tallantme la paraula a la boca. Y esplíquili vostè ab quatre paraules justes lo que no pot dirse ni ab vinticinch.
 «Enterado», 'm fa ab aquella cara de tres deus; «¿còm està'l dinar?»
 Menja depressa y a empentes, que sembla que li hagi d'escapar lo tren, per anarsen desseguida al Cafè. Y jo aquí, vigíla al aprenent, que quan me'n adono ja es a les escales de la Seu a jugar ab altres murriets que me'l desencaminan...
 «¿Quan tornarà l'amo?» 'm preguntan l'un y l'altre que'l tenen de veure per les seves coses. «Perdónin, — los dich jo; — no té hora ni día segur.» May sé rès jo. Un cop va estar onze díes fòra. «Està a punt lo sopar?» me va dir. Considéri, feya tants díes... després vaig sapiguer que venía de París; sí senyora, de Fransa. Y cada día li arreglava'l dinar y'l sopar ben calentó, ben aconduhit, y ell clavantse'ls mistechs, aquella porqueriota de carn mitx crua, qui sab ab quínes companyies: potser ab alguna gabatxa xata que no m'arriba a les plantilles de les sabates. ¿Ho té reparat qu'aquexes francesotes son xates per un rigular? Li asseguro que vaig passar aquells díes, que'm vaig envellir per vint anys. Aquella ansia que no'm dexava sossegar, aquell barrinar seguit: «ahont serà ell...? què li haurà passat...? potser ja es mort.» Onze nits sense aclucar los ulls. Valga que me'n anava aquí a Santa Marta y'm distreya. A comprar no hi estava ni un quart: com si anés a robar. Y ell, lo grandíssim, a Fransa, ab la gent del bras alt, visitantse ab los personatges y tota classe de marqueses. Deuen ser molt bledes allí baix, aquexa familia de suposició. ¡Es veritat, com ell té aquexa llavia qu'a tothom encisa! Cóntin allà còm lo rebrían... ¡Encara diu que no ha trepitjat cap carrer de París. ¡Sempre anava en cotxe!
 Mentrestant, jo aquí quedava a deure les setmanades al aprenent; ¡no hi havía una malla en tot casa! —

III

 La gala y adorno de la seva botiga, rònega y fumada, era un canari molt axerit que's ficava en totes les converses, y tan cantador, que quan més animat sentía al seu amo explicant proeses y cassos extrems ab lo dir fogós que li era propi, ell havía de bestrèurehi com si volgués ajudarlo a fer passar tantes mentides posantles en música de trinos y gorgueigs per que sortissen més rebedores.
 — ¿Què predica, què predica aqueix Tamberlik? — preguntava algú, admirat de sentir aquella estesa de cants melosos y vibrants que ressonavan dins lo cap. Lo senyor Janet seguía la conversa sens fer atenció a la pregunta, com si no hi hagués tal canari ni xerradissa ni li haguessen preguntat rès, fins que, al últim, mitx picat del embadaliment que ocasionava l'aucell, deya:
 — Al demés, si l'hagués volgut vendre, me'n donavan tot lo que haguera volgut. Al un plat de la balansa, 'l canari; al altre, diamants roses. ¡Com si ho haguessen esplicat a una romaguera! Ni li vaig tornar resposta a aquell americano. Y no us pensèu, que passava cada tarde per sentirlo; 's ficava en aquexa escaleta d'aquí davant; de tres a cinch; dret, ara tombantse d'un costat, ara de un altre, per escoltarlo de totes dues orelles, mastegant lo puro, vaja com si esperés la currutaca. Un any seguit va tenir aquexa constancia; al últim, se va determinar a empendrem per demanàrmel.
 «Deu lo guart.»
 «Deu l'ajut, — li faig jo; — ¿què se li ofería?»
 Y's treu de dins lo barret un mocador de seda, y comensa a passàrsel per damunt del cap: una closca, que semblava Sant Pere. Suava d'angunia y no sabía còm rompre a parlar.
 «Assèguis , prèngui assiento y cubrèxis,» li vaig dir per animarlo. Comensa a treures tots los anells que portava; hi havía dit en que n'hi duya tres. Sí, a dojo, com una barreta de cortina. Jo entre mi deya: vés fent, ja t'he entès la munta; veuràs com te pentino.
 «Don Juan, todo esto ofrezco por el pajarito.» Y'm dona un puro de la Cuesta de Abajo y a l'altra mà'l pilot de tumbagues de brillants.
 «Don Panchito, se'n haurà de tornar a Cuba y fer més fortuna, si vol l'aucellet...» —
 Y luego ab molt misteri y baxant la veu afegía:
 — Tot lo sucre roig qu'entrava al continent era dels seus ingenios. Estava avingut ab les aduanes, y les caxes que no portessin la marca de Don Pancho eran declarades decomiso. Vull dir ab axò que no era cap pelacanyes. Contèu: tenía una brigada d'escrivents a la isla que no més feyan qu'extendre lletres pagadores a la vista y enviarles cap a Espanya. Cada vegada qu'arribava fragata, ¡el trasbals qu'hi havía en sos magatzems a fer lloch per enquibir-hi més moneda!
 Y donchs, — tornava a rependre alsant la veu, — no'l va tenir lo canari, qu'es aqueix. ¡Tit, tit!...
 Però, encara aqueix no compon rès al costat de son pare: allò era pessa: un pit com un ànech, y uns refilets que barrinavan los sostres y's sentían dalt del terrat com si us els engeguessin a cau d'orella. Un bech de punta de diamant, y una manxa de pulmó com l'orga de la catedral. Y aquells raigs de carretilles que no se li estroncavan may! cap d'igual ni que s'assemblessin; rès de copiarse ni de rutina. Semblava que tingués les semifuses escrites en un paper y les llegía com si fos al cor. ¡Ab aquella magestat! aquell senyoriu! Uns baxos de rossinyol, que, llevat de la Tomasa, no he sentit rès tan grave ni tan solemne.
 Cad'any per Setmana Santa rebía'l plech de l'Obra de Santa María demanàntmel per encarregarli les serenates del moniment. Lo primer cotxo que rodava'l divendres, axís que treyan Nostre Senyor, era per anar a cercar lo meu canari. Tornava a casa reventat; li donava un bossinet de melindro sucat ab vi de pesseta, la seva fulla d'escarola per postres, y, com si no hagués estat rès; se'n pujava al saltador, tit, tit, tit, com aquell qu'afina'l violí y, ¡amigo de Deu! se desplegava ab una tanda de cants, qu'allò era sinfonía y òpera tot enganxat, com si rompessin d'una orquesta d'instruments de vent, clarinets, violes y flautetes, amagada entremitx dels filferros de la gavia.
 «¡María Santísima! — cridava la dòna, — aqueix canari's reventarà. ¡Ay, pobret, míra com se li infla'l coll!»
 «Déxal inflar; ara esplica lo que ha vist al moniment. Té, ara canta'l Passio...: ¿A quí cerqueu? Ara fa de Jesús. Escólta, vés escoltant..... tot ho refereix. Li pregunta Pilat: Tu ets Rey?...»
 «Calla, no digues blasfemies.»
 «A poch a poch, aquexes bestioletes ja venen instruhides directament de la Gloria. Míra, Sant Joan anava pel món ab un bè; Sant Antoni viatjava ab un porquet qu'era un èbano; Sant Roch no dexava may lo gos; Sant Daniel, ab la cobla de lleons sempre, que no havía de girar lo cap per veure si'l seguían; y'ls Evangelistes, uns sabiassos, vès si'ls has vist may, ni de día ni de nit, sense la seva fiera al costat! ¿Y per quín motiu no hi pot haver algun sant que críi canaris y'ls envíi bo y ensenyats de solfa aquí baix? Per forsa al cel hi té d'haver de tot. Lo Patriarca Sant Joseph ¿que't pensas que té abandonades les serres y les garlopes y que les dexa rovellar? Sant Pere, ¿volste jugar que prega a Deu quan hi hà mal temps y pensa ab los companys qu'estan en perill de perdres? Sí que la faríam bona si's donessin vergonya d'haver sigut uns pobrets que no tenían ni sis quartos per comprar una trista paquetilla!...»
 No tinguèu quimera que pels vols de Nadal, en Mateuet, l'organista de la Seu, s'oblidés de passar per aquí a donarme conversa y escoltar dissimuladament al meu canari. Jo feya'l desentès. Però, a la diada de Nadal no mancava a les funcions. Y, punt per punt, sense faltarhi una solfa ni cap sostenido, sentía les matexes passades y carretilles del aucell de casa. Los canonges li donavan després la enhorabona per lo be qu'ho havía fet. ¡Lo Capítol en pes s'havía de reunir, arribarse fins a casa, y'ls cops de boneto y les cortesíes fetes davant de la gavia del meu canari, qu'era l'autor d'aquella cantadissa de boscuria!
 Està clar, l'organista no volía que fos dit que les havía apresses a ca'n Janet.
 Quan lo vaig comprar, m'ho va dir l'aucellayre: «No es un canari lo que us vench; es una xaranga.»
 «Es que'l vull per la cría.»
 «¿Per la cría? ¡ara sí qu'us haveu posat al mitx dels quartos! Serà un pare de familia complert. Anèu, ja esteu servit, no remenèu més gavies. Aquest y cap més: es un dirho a vos; té dos germans, de la matexa niuada, que son los encarregats de omplir la pajarera del Jardí del General. Arribèushi tot passejant! y quan veyeu al guarda-passeyo de la cama de fusta, diguèuli qu'hi aneu de part meva. Sortíuli a parlar d'aquells dos mascles bessons... ey! diguèuli ab certa mònita, parlant de flors y plantes al principi, després dexèushi caure sobre lo dels canaris; per que hi envío tanta gent a demanar informes, que, segons de quina lluna'l trobessiu , fora fàcil qu'us enviés al botavant.»
 «¿A mi?... — li vaig contestar rient; — home, si'm dèu l'empleo!...»
 Se té de proclamar: me va servir d'amich. Al primer any de cría, dotze mascles y dotze femelles vaig treure; l'altr'any, trenta quatre canaris barrejats, d'ambos géneros. Axò't costarà un dineral de gavies! vaig dir entre mi; jo que'ls engego a la quadra de casa'l sogre. Apa, espargíuse per aquí, aprenèu a volar. Era prou gran a casa'l sogre... ¡Teniu de pensar qu'era una quadra que s'hi feyan volar estels!
 — Que no hi havía sostre? — preguntava algun curiós.
 — ¡No n'hi havía d'haver! però no s'afigurava, de tan alt. Jo hi axecava un estel que, sense la cúa, hi descapdellava quinz'onzes de fil d'empalomar. Però'm vaig cansar de tenirlos allí. Quan vaig arribar a contarne cinquanta parelles, los vaig portar al terrat meu, los hi vaig fer una miranda xinesca, y com a casa'l sogre estavan avesats a volar sense topar ab les parets y s'extenían fins a perdres de vista, per que no s'anyoressin, vaig tenir aquest atreviment, que de mil cops no n'ix un, d'engegarlos al vol com si fossen coloms. Ab la ventatja, que vull que consti: en tres anys que vaig tenir lo capritxo de ferlos alsar, no se me'n varen perdre ni una parella. Axò sí, a l'hora que agafava la canya y, posat dalt del kiosco, 'ls feya alsar, tots los terrats s'omplían de gent, y de Santa María fins al Pi, tots los campanars dels circuhits, lo senyoriu hi estava axís, atapahit com los grans d'una panotxa. De Montjuich m'encaravan lo telescopi, y'l Governador de la fortificació no's movía de la torre de les boles, que li haguerau vist voleyar les plomes del seu barret de tres picos. Y quan aquell estat major d'aucells de luxo, aquells professors de música fina comensavan a arpejar les seves combinacions y registres primorosos, hi havía terrat en que les senyores ploravan a raigs desfets per que allò talment representava cosa divina com l'Anunciata, ò voladuries de serafins que, cantant, cantant a Deu, s'haguessen extraviat dels encontorns del Cel fins a baxar en vistes de la terra.
 Y quan jo feya'l xiulet per que baxessin tots los canaris, ¿ne voleu de picaments de mans y voleyar mocadors?... Allò era lo més bonich, aquella bellugadissa blanca, semblant vols de coloms que fessin l'aleta voltejant en tots los terrats y miradors de Barcelona: de riu a riu. —

IV

 Fora difícil sapiguer tots los episodis extraordinaris de la seva vida, ni darne compte, per que de la més senzilla conversa n'exían de nous; y molts cops d'una sola expressió prenía motiu pera esplicarlos desseguida y ab tanta minuciositat, que casi be no's reparava que fossen invencions sobtades ò mentides fresques.
 Havía abusat tant del seu viatge a Fransa per mentir a trenca-coll, y com per aqueix concepte tenía butlla de ferro, cercava noves amplaries pera esplicar altra classe de ponderacions que no poguessin contradirlo ab rialleta mofera y'l «jo també ho sé,» ò «jo ho vaig veure», etz.
 Una de les seves mentides dobles improvisades ab més frescura, va ser en ocasió de donar remey per curar los costipats. Estossegava molta gent en lo Cafè De los Lanceros, cantonada del carrer del Infern. En la pastera de les mentides, qu'axís era anomenada la taula que presidía lo senyor Janet, casi be tots estavan encadarnats menos ell.
 — ¿Còm s'ho arregla, senyor Janet, per no agafar la passa?
 — ¡Que'n fa d'anys que no tusso, estornudo, ni'm refredo may! Me vaig curar radicalment.
 — ¿Còm, ab quín remey?
 — Costa molts diners, y's necessita valor y serenitat.
 — ¡Per diners ray! Dígui, home; cúrim y cónti quant me'n faig.
 — Tórni a escanyar la bossa y fíquissela a la butxaca. Lo remey lo dono sense interès. Però, es massa serio, y ni vostè ni cap dels que son aquí'm penso que no tindràn prou resolució pera ferlo.
 — Veyàm, esplíquis; quí sab, devegades...
 — Noy, pòrta una copeta de Jamaica.
 — Ja ho sé; després un rovell d'ou y...
 — Justa: la lloca y els pollets, tot barrejat y coll avall. ¿Es aquest lo remey que vostè's pensa?
 He demanat la copa per que ja tinch esgarrifanses de fret tan sols de pensarhi. Lo metge m'ho té manat. «No se'n recordi may; y si percàs ho té de referir (m'ho va posar en la recepta,) un cop no més al any; no n'abusi, que li podrà dur mals resultats.» Per axò prench aquest cordial de Jamaica, per referme abans no'm vingui l'insult. —
 Fins lo pianista, que feya estona amohinava al auditori, perdut lo compàs, teclejant com un esperitat d'una nota a l'altra sense aturarshi gota y fent saltar los dits com si totes cremessin, parà en sèch per escoltarho.
 — Ja fa anys d'axò que vaig a contar, — prosseguí'l senyor Janet, bevent lo licor y avansant lo llavi de abaix per donar una reprempsada al mostatxo y xarrupar les escorrialles qu'hi quedavan; — jo estava en la plenitut de la vida, a la flor de la joventut, de la forsa y del poderiu. Rès me feya frente, tant pel ram militar com per lo civil; lo que feya un altr'home també ho feya en Janet, y columnari. No sabía lo qu'era por (per axò encara n'estich ignorant,) ni calculava lo que'm podría sobrevenir. Axò, respecte al article de la serenitat y de la sanch freda; vull dir que no temía perills, ni'm deturavan penes de mort ni atreviments de cap naturalesa; de frente sempre y recte, primer torsavan de camí'ls vents que no jo. Mes, tenía una part flaca: la naturalesa castigada, ò massa fortalesa de sanchs, que, en estant una mica suhat, fins lo vent del aspit me reprenía. Ab uns catarros que se m'hi complicavan, que si volía tossir no podía respirar, y si respirava la tos m'aufegava. La consulta de catedràtichs va ser d'una opinió. Ab cinch minuts van guanyar un paper de plata; rès, lo temps de saludarse ells ab ells, encendre'ls puros, pegarme llambregada y tots dir lo mateix: que cambíi d'ayres lo jove. ¡Quaranta duros!
 — ¿Quants eran a la consulta?
 — Tot lo Consell de Sanitat. ¿Què m'esplica vostè a mi? que'ls vaig contar? ¡Se tractava de la meva salut! Quaranta duros! Y al que m'hi torni a posar reparos li estendré'l recibo sota'l nas y que no'm miri may més la cara. «¿Hont aniràs, noy, — me deya la dòna, — a Vallvidrera, ò Puig l'Agulla, al Montseny?»... Per tot hi tenía posada, millor y més ben servit qu'a casa.
 Ja'ls vaig cambiar los ayres, y que ningú se'n havía ensenyorit encara; aquells sí qu'eran de primera mà, y, tot just exían de la fornal; era jo l'únich que me'n gaudía. Ni'l vol de cap aucell, ni l'aletejar de les papallones havían alterat les seves virtuts ni barrejat ses essencies. ¡Quíns ayres més superiors! ab un apetit que dexondavan, que m'haguera menjat tots los àpats de les caceroles de ca'n Tano.^[1]
 — Va marxar a Camprodon. Ja hi hà uns ayres ben fins. També hi he estat jo per recobrarme.
 — Ja fora mort si hi arribo a anar! ¿No veu que no'm proban a mi'ls remeys dels altres? ¿Què significa Camprodon, ni les Escaldes ò Puigcerdà? Allí hont s'hi cura tothom vol dir que ningú té rès; son Hospicis per la gent que no saben què fer de la moneda. Vaja, en una paraula, son remeys de munició. Tinch la naturalesa més senyora. Si Deu als richs los tracta ab despreci! Estaríam ben compostos qu'ells poguessin anar a curarse per aquí fòra ab sos diners, y'ls pobres nó! Hi hà més salut escampada a Vallvidrera, al Coll y a la Font Groga, qu'en tots aquexos llogarets que la veu del día vol fer famosos.
 Allí hont vaig anar a curarme no hi ha estat ningú. Vaig ser lo primer malalt y l'únich. Los metges me van dir la medecina, jo'm vaig cercar l'apotecari. Era un día, si fa ò no fa a aquesta hora, en havent dinat. Agafo'l Brusi per veure'ls retornos y decidir hont aniría. Abans de llegir les planes del anuncis, ja trobo qu'ha arribat un Mússiu que era l'home que tenía més crit de tot Fransa: ¡veyèu si n'es de gran la Fransa! Me'n vaig al torin per conèxel y veure si's podía apuntar ab cap de nosaltres. Tan mateix era un home dels dobles, dels que no'n corren. Me va conèxer abans que jo m'anomenés: «Mr. Janet?» me va preguntar. «Sí, senyor, per servirlo: y ja's pot posar derrera meu y dígui què's té de fer. No's planyi ni'm planyi: pènsisela ben groxuda, per que aquest públich ho ha vist tot, y ja no fa cas de ningú. Desde'l quint pis del Liceu, demànin de diplomes y de xiulades. Si vol brega y que'l sofoquin, hi hà més avall una renglereta de palcos qu'hi tenen la mà de plata. Son uns quants joves calaveres que, día sí, día nó, dormen fòra de casa. Y no li dich rès més. Les bailarines, fòra del teatro, 'n fugen esglayades. Per que no's deturan davant de cap reputació.»
 Y per aqueix tenor, lo vaig anar instruhint de les ventatges y defectes del públich de Barcelona. A mesura qu'enrahonavam, nos feyam més amichs; potser no estavam mitx quart sense encaxar. Jo'n deya una, «vínga la vostra mà!» feya'l francès allargant la seva y trayentse'ls guants apressurat. Un cop, si no la retiro me l'anava a besar. Y copa ve, copa và, 'ns varem dir nostres coses. Lo Mússiu no més tenia a la boca aquesta exclamació: «¡Y encara us hi esteu en aquesta Espanya enderrerida! Un home com vos, de la categoría dels hèroes! A Fransa, per exemple, ja forau inscrit sobre'l gran llibre, y l'Estat us passaría una renda viagère; no'n perdeu pochs de mils franchs cada día que's retrassa lo vostre départ. En fin, que'ns varem comunicar tot lo nostre sentir; ab aquella tarde vaig apendre més de francès qu'en tots los meus estudis y viatges; y ell, de parlar lo castellà baix la direcció meva, més llis y seguit que qualsevol assistent. Nos varem despedir entesos de pactes y condicions. L'endemà, a les tres de la tarde, ell y jo'ns engegavam cel amunt ab la bomba: ell per fer lo seu negoci; jo per mudar d'ayres y curar la catarral.
 La entrada al Torin costava un duro, però les revenían a cinch. Hi va haver molta revolució per entrar a la plassa; però, un cop plena, amigo, no hi va cabre ningú més.
 Mr. Arban era aquell Mússiu. Lo català que l'acompanyava, un servidor de vostès.
 — ¡Què diu ara! ¿No va ser en Munner lo qui's va axecar en la bomba? Si encara me'n recordo, jo hi era al torin! ¿Vol jugar quatre duros?
 — A poch a poch; ja'n parlarèm d'axò. — Y tombant lo cap a una banda y altra, esverat, com per cerciorarse de que's trobava entre amichs, baxant la veu y ab molt misteri digué: — En Munner va gastar lo nom; lo qui's va axecar vaig ser jo. Era un pacte secret: respectèm òssos morts. La paraula era donada: lo nom havía de quedar manifest mentres ell visqués. Les condicions, fins que jo'm mori no's podràn divulgar. No'm fèu cap pregunta: hi hà un ninxo entremitx. —

* * *

 La bomba pujava, grandiosa, immensa, com un temple arrencat dels fonaments. Montjuich semblava que s'ensorrés, y'ls campanars, les xemaneyes de les fàbriques y'l pa de caseriu, los arbres y'ls fanals, fins los aucells, tot anava avall y's quedava ran de terra. La mar s'anava extenent cada vegada més gran, més ampla, més caudalosa, y s'axamplava lluny, planera, llisa com si tot ho inundés. ¡Quína immensitat, quín mirall d'or fos! tot lo sol hi cabía y'ls seus raigs s'hi aplanavan llarchs, immensos; encara no s'hi veya la fi.
 Lo globo amunt, mitja cara encesa de claror, l'altra natural.
 Algun aucell silvestre d'ales fosques, grans y corvades com mitx paraygues, ulls rodons y encesos, passava sota nostre, y ab lo vent qu'arremolinava al acostarse, sacsejava la bomba y li feya perdre'l plom.
 La mar, cada vegada més ampla, més solitaria y brillanta, com una planura de foch.
 Lo sol s'havía ajocat damunt.
 La quietut, feréstega. No més los vents parlavan passant per nostres cares y com dientnos a cau d'orella:
 «¡Temeraris, imprudents!»
 Y xiulavan ayrats, no dexantnos en sossego, com si malehissen la nostra audacia, escometentnos ab fiblons que'ns nafravan la pell.
 La bomba pujava, ficantse de cap en la espessor dels núvols, foradantlos com una barrinada.
 Més núvols nos exían a sobre y pels costats; altres nos voltavan y escometían per sota, atapahintnos y cloentnos dins, en lo cor d'un colossal formatge.
 Tot lo que'ns rodejava era blanch, una blancor humida y espessa, que los ulls no podían atravessar.
 Guaytavam amunt y tot era cerrat, llis y blanch. Pilots de núvols que nos pesavan en la respiració y que semblavan que'ns havían d'axafar. Los tocavam, axamplavam los brassos com si nedessim per apartarlos y esvahirlos, y lo que tocavam se fonía, y nostres brassos y mans salicavan d'humitat.
 La mar quí sab ahont era! los aucells feréstechs semblava que feya anys qu'havían passat per sota nostre. Aquell sol immens, alegría dels ulls, que tot lo circuhit dels mars no hi abastava per extendre ses grandeses, tampoch lo veyam, ¡ni una guspira d'aquella sa claror benehida que daurava les aygues!
 De sobte, ¡Mare de Deu! lo francès se persigna y jo també. Assí y allí, pels voltants nostres, a la vora, com si les poguessem tocar, s'encenían unes llumenetes vívides, enlluernadores, oscilant neguitoses combatudes pels vents que no les podían apagar, brillavan per tot arreu trepant ab guspires rohentes aquella inflor de neus.
 Era la nit que baxava ab ses estrelles.

* * *

 «Ahont som, Mússiu? li vaig preguntar, encenent lo cigarro ab un misto de brasa.
 «No som en lloch. Estem perduts. Sobre dels llamps, vora dels trons, damunt les tempestats. ¡Ay, Espanya, engolidora dels fills de Fransa més ilustres!»
 «Animo, Mússiu, no us capfiqueu. Som dos valents; l'Historia parlarà de nosaltres, nos inscriuràn lo nom damunt lo Gran Llibre, y passaràn una renda viagère a les nostres viudes.»
 «Teniu paper y crayon?» me preguntà ab veu anguniosa.
 «Sí; ¿per què'l voleu?»
 «Per fer mon testament.»
 «No més tinch lo llibret de fumar.»
 «Ja es bo. Apuntèu, vite, que'ls ulls se'm tornan rojos. ¡Ay, ma ben estimada Fransa! Gentil bijou dels meus amors! Ay, Marieta, gelosía del sol hermós, cansó alegra de mes tristeses, pomet olorós de violes, brillant solitari que resplandías no més que dins lo meu cor! ¡Tan polida, tan escayent, boca armònica; palau de rialles y dels meus consols! à jamais!»
 «Mússiu, ¿quants tenim de ser a plorar?»
 «Apuntèu: Trenta mil franchs a les viudes dels mariners; dèu mil franchs als pobres de Perpinyà; cent mil franchs al Sant Cristo de Toulouse.»
 «Vaja, prou mils franchs; al últim tindrèu d'anar a demanar caritat. Cloch lo testament y'l firmo.»
 «Merci, la demés fortuna per la meva muller.»
 Lo Mússiu, acabades d'extendre les disposicions finals, caygué en basca.
 Jo anava fent cigarros y fumant, l'un derrera l'altre. La nit, més negra que may: les estrelles nos rodejavan y brunzían, fugint d'aprop nostre com vols d'abelles.
 Lo Mússiu's retorna una mica, me pregunta quín'hora es y si he donat curs al testament.
 Ab lo renech que vaig llensar se dexonda del tot y'm pregunta esverat: «¿Què hi hà, monsieur Janet?»
 «Un gran cataclisme: sens adonarmen, m'he fumat lo vostre testament.
 «¡Cent quaranta mil franchs llensats en mitx dels núvols!» va dir, y's desmayà altre cop. —

V

 Veritat ò fingit, lo que acabava de relatar lo senyor Janet, feu molta impressió als que l'escoltavan. Y ell, conexent que dominava al auditori, feya llargues pauses, apressurant la respiració, axugantse la suhor anguniosa del front, bevent a culleradetes lo Jamaica com si prengués cordial, y tombant los ulls esverats entre'ls concurrents, consultantlos un per un per veure si n'hi havía cap que li flaquegés l'admiració.
 — Senyors, — va dir, — déxinme refer... Ja m'ho té previngut lo metge: «No hi pensi may més ab aquella calaverada. Tan perillós serà per vostè referir aqueix viatge com tornarlo a fer... Los nervis se'n ressenten y'l magí treballa massa recordant lo seguit d'impressions esgarrifadores per que va passar.»
 — Escólti, ¿y'l francès, que tardà molt a revenir del desmay?
 — ¡Pobr'home! ni ho sé. Jo encara'n vaig tenir dos, l'un derrera l'altre, y ell no's bellugava, fret, blanch, com aqueix marbre; lo cridava y no'm sentía; lo pols li mancava, y la respiració li anava minvant, fluxa, dèbil, apagada casibé. No sabía què fer ni còm auxiliarlo; jo'm trobava malament. Fortes punxades me travessavan sens sossego'l cap com si hi tingués una llensadora anant y venint; grans flamarades, que de sobte'm voltavan, exían de la meva respiració, y tot d'una's fonían per tornarse a encendre; pampallugues vermelloses, inconstants y fonedisses passavan pels meus ulls; la voluntat me flaquejava; l'enteniment torbat ja no'm guiava; volía cridar al company, y no tenía esma ni sabía combinar paraules, com si de repent hagués oblidat l'agre d'enrahonar ò hagués perdut la lletra, quedantme no més la veu sense articulacions ni trassa, ni forsa, ni recort de cap paraula pronunciada... —
 La concurrencia escoltava ab gran interès; los parroquians escampats per les demés taules del Cafè s'alsavan, prenían la cadira y caminant de puntetes s'acostavan al voltant de la del senyor Janet. Los mossos, drets derrera la rodona y mitx tombats al gayrell, també escoltavan ab una orella y ab l'altra estavan atents per si algú demanava. La mestressa havía abandonat l' estrado per atansarse prop del grupo. Les partides de dòmino havían parat, y aquell saló tan bulliciós y somogut per una concurrencia inquieta, cridayre y riallera, ab lo soroll de cops de fitxes sobre'l marbre, d'altercats dels jugadors, trasbals dels mossos ab les safates plenes de cristall y'ls seus crits d'¡aboca! ò'l destapar ruydós de les gasseoses, havía quedat en quietut. Lo fum dels cigarros s'espessía llensat en filagarses cargoladisses pels fumadors recullits y atents, xuclant y bufant pausadament, fixos los ulls en lo senyor Janet. Aqueix se feya'l malicós veyentse cuydat per tant interessants mirades.
 — Repòsi, senyor Janet, — li cridà la mestressa. — Ho esplica tant al viu que sembla que s'hi trobi. ¡Ja debía anar a la Bonanova a cumplir la prometensa!
 — Teníu, — respongué'l senyor Janet, arremangantse'l bras y allargantlo al mitx de la rodona. — Polsèume, dech tenir febre. —
 Y'l company més immediat, que era un clavetayre, ab ses mans plenes de duricies, li arreplegà la munyeca, y no podent traspuar los moviments entremitx de sa pell groxuda, acostà l'aurella, y com aquell que escolta l'esperit d'un rellotge, digué al cap d'una estona:
 — No poca; 'l pols li bat com un jòch de martells que repiquin baranes.
 — A la Bonanova nó. A Montserrat vaig pujar y... etzètera, senyors; que la prometensa que vaig fer va ser directa entre la Mare de Deu y jo. Aquestes coses no's divulgan, per sagrades. Hi hà compromeses la voluntat y finesa de María Santíssima. Ella'm va salvar, y'l seu rasgo y'l seu benefici no necessitan escamparse ab propagandes com feyna de curandero.

* * *

 La situació era apurada, — seguí dient lo senyor Janet; — aquell día contava posar punt al meu batisme. Jo prou maniobrava trasbalsant saquets de sorra d'una banda a l'altra de cove. Lo globo no obehia, montant, montant sempre. Les estrelles s'espessían y voltavan tan aprop meu, que tenía d'apartar la cara y cloure'ls ulls per que no'm cremessin la vista.
 ¡Y n'hi havía tantes! una espessor tan seguida, que les donavan per l'amor de Deu. Jo crech qu'era un xàfech sense canals: qu'havíam arreplegat la tongada de les pluges celestes en que totes les estrelles se posan en moviment per cambiar de situació.
 Però, lo que'm tenía més rendit no era'l seu caliu que'm socarrimava les celles y'l bigoti: la resplandor que llensavan era lo perillós, que fins ab los ulls cluchs m'enlluhernavan, travessant lo gruix de les mans que els hi havía posat sobre.
 En aquesta situació y abans de morir, vaig volguer sapiguer ahont me trobava, si havía atravessat de moltes llegües l'horisó y quína derrota seguía l'aparato.
 M'enfilo com un gat de mar per la xarxa del globo, al mateix temps per repassar si hi havía cap fugida de gas; prench tota classe de precaucions, ficantme'l cigarro per la banda encesa dins de la boca aguantant la respiració. Per que si hi hagués hagut cap esclatament, ¡qui sab ahont hagueram anat a parar!
 Un cop a dalt de la cúpula, giro la mirada a llevant y a ponent, amunt y avall, a veure lo quí descubría.
 Rès. Tot voltat d'estrelles: una claror que cohía als ulls, com tocats per la pedra infernal. Un foch ò una brasa rodona de moltes hores de circumferencia, que'n saltavan ruxims d'estrelles fetes, que s'anavan colocant per ordre y disposició en lo lloch que'ls hi pertocava. ¡Quína maravella més hermosa! Semblava un criadero de diamants que brollessin en surtidors fent desmays tot al voltant d'aquella bola de foch.
 La volta del cel era una espessor com de vellut fosch trepada per tot arreu ab vols de llumenetes. Baxo de la mitja taronja arrapantme com un'aranya y'm dexo anar dins del cove. Giro'l cigarro, que'l duya dins de la boca bo y encès, pego unes quantes xuclades, llenso la punta, y... ¡Senyors, me quedo glassat d'espant! Havíam arribat a aquella estació en que ja no hi hà ayre. «Mússiu, — vaig cridar jo sacsejantlo; — desvètllis y resèm la Pecadora.»
 «¿Es qu'estem perduts?» preguntà ab veu desmayada.
 «No ho sé; potser estem salvats. ¡Resèu! Quí sab si'ns sentiràn desde el cel y Deu nos voldrà donar aculliment!.. Resèm.»
 Y'm vaig recordar de totes les oracions oblidades..... d'aquells prechs d'infant, dictats per la mare y repetits per mi, mitx ensonyat al peu del llitet, davant d'una estampa de la Mare de Deu...
 Al cap de tants anys, tornarles a dir!... en aquell trànzit espantós; sol, sense la meva mare, al costat d'un cadavre, y no davant d'una estampa, sinó en sa presencia matexa. Per que la Mare de Deu anava aparexentme entre mitx d'una gloria de color de rosa perfumada d'incens. Jo casi be la veya... ¡Quaranta vuyt anys que no l'havía saludada!
 «¡Reyna y Mare!... Mare de Misericordia!...»
 Totes les oracions revenían a la memoria, y'ls llavis les pronunciavan sense vacilar, exides del cor y ab son verdader sentit. Y'm vaig recordar de quan era escolanet. Tornava a veurem al peu del altar, al costat del sacerdot, de genolls davant lo Sant-Crist, lo cap baix, lo còs inclinat y les mans picant al pit.
 «¡Mea culpa..... mea màxima culpa!.....»
 Los ulls, dos raigs de llàgrimes amargantes; y entre sospirs y congoxes cridava per que'm sentissen:
 «¡Sanctos Apostolos, Petrum et Paulum!... Omnes Sanctos! et te... ¡Pater!...» vaig clamar ab veu anguniosa...
 Y un doll més copiós de llàgrimes me cobrí la cara. La veu se m'afinava...
 Los Sants no m'ohían. ¡Tan aprop que'ls tenía!

* * *

. . . . . . . . . . . . .

 Un vol de serafins nos va sortir a rebre. ¡Verge Santíssima, quíns cants de dolsor y de felicitat! Quína llum acolorida y quína flayre de lliris y farigola!

. . . . . . . . . . . . .

 ¡Oh maravella! goig del cel! Quíns crits d'alegría escolto, quínes besades dolses me sento als ulls, al front, a la cara!... Quínes rialles ignocentes, quíns esplays de ventura!
 Tots, tots los àngels me conexían. ¡Lo fill!... los germanets, tan tendres, tan hermosos quan los vaig perdre! Y'ls recobrava altre cop: ells, ells matexos, ab ses cares de rosa, sos ulls d'estrelles,... y aquell morenet del meu cor, àngel en lo cel y àngel en la terra... Me besavan... ¡sos besos anyorats!... Me retornavan tots los que jo'ls hi havía enviat desde la terra, en aquelles hores tristes, en aquells somnis fatigosos. ¡Còm me sentían ells, los adorats del cor meu!
 Jo no podía plorar. Al cel no plora ningú; ni'ls sobrevinguts.
 «Es ell, lo senyor Janet!» deyan los serafins uns ab altres; y feyan l'aleta al voltant meu, decantavan lo capet sens parar de volar, s'acostavan, me feyan petons, fugían per fer lloch als altres, y tornavan a baxar per besarme altra vegada. Los de més amunt comparexían atrets per aquella alegría. Tots hi eran: aquells amiguets que passavan per davant de ma botiga y jo m'hi havía fet conegut besantlos y féntloshi caricies cada día a l'hora en que sortían d'estudi.
 Un ne va venir y'm preguntà: «¿Senyor Janet, que no'm coneix?»
 «A tots us conech,» li vaig respondre, besantli'l capet qu'era un or cargoladís.
 «So aquell que passava sol per anar al colegi ¡tot lo día! Sab? que'm preguntava: ¿Y a quín'hora plegas? Y jo li deya: Fins al vespre, tart, fosch.»
 «Prou te conech, ¡enamorat!»
 «¿Sab? lo papà va tornar a casa. La mamà plorava molt. Després jo me vaig posar malaltet, m'estava al llit. Tots dos me miravan, se posavan a plorar, y jo vaig venir aquí. Ara so angelet. No hi vaig al colegi fins al vespre. Estich més alegre. Lo papà y la mamà van plegats sempre. Y sempre parlan de mi y alsan lo cap per guaytarme. Cada día'ls veig. ¡Pobra mamà! díguili que no plori... ¡Senyor Janet! Lo papà, pobret, l'aconsola, y ell, després, quan està sol y ningú'l guayta, també plora y'm diu unes paraules dolses!...»

VI

 Jo butxaquejava cercant terrossets de sucre per donarlos als serafins. Ells, endevinant l'intenció y rientsen, me van dir: «Nó, no'ls busqui; aquí no s'estila menjar; hi hà uns ayres dolsos que'ns servexen d'aliment, ¡Les sucreríes de la terra son amargantes, pobre senyor Janet!..... ¿Que té gana?» Y sense esperar resposta, agitaren les ales. Un ayre fi y perfumat me refrescà la cara y m'endolcí la boca com si m'empassés suaument oximel de maduxes ab olors de violes. Desseguida'm vaig sentir reforsat y plè de benestar, bevent ab dalè aquell mannà tan saborós y alimentici ab sentida d'essencia de flors dexatades en arrops de poncems.
 «Ara, víngui ab nosaltres.»
 «¿Ahont me voleu portar?»
 «Som massa aprop del cel; aquí no s'hi pot estar vostè, que hi hà clausura.»
 Un vol de serafins s'axecà remuntantse què sé jo quantes hores lluny, y per tant que s'apartessin sempre'ls veya be y clars com si'ls tingués aprop, ab sos cabells rossos que n'haguera pogut comptar los bucles, y'l mitx-riure als llavis ensenyant ses dents petites com anissos. Prop del cel, rès disminueix de mida, no hi hà distancies ni gruxos d'ayre, ni boyres, ni rès qu'empetitexi a ningú: lo lluny es aprop y lo aprop..... tant se val; en una paraula, la vista no s'enganya may.
 Tornaren desseguida'ls meus angelets, montats en carro de plata trasparenta ab rodes de cristall y quatre brillants grossos com taronges en cada botó. Sis pavos reals l'arrastravan. Pujo dalt; un serafí agafa les brides, qu'eran cintes de raigs de sol ab serrellets de gotes d'aygua; pica ab les xurriaques (una trena molt curiosa feta ab llamps debilitats;) l'aucellàm esten les ales, desplega'ls vanos, arrenca'l vol, y s'enduen lo carro axecant boyres qu'al desferse y caurem sobre la falda, reparo qu'eran diamants fins. Los demés angelets voltavan lo carruatge, y desfentse les guirnaldes de flors que'ls hi travessavan lo pit, les feyan giravoltar, acoblats de dos en dos, per damunt nostre y dels pavos reals, formant rengles d'archs bellugadissos que'ns acompanyavan, fentnos ombra perfumada y corrent tant com la carrossa.
 Travessarem prats de violers, que la vista no podía conseguir la fi de tanta exquisitat, ab clapadisses de papallones blanques que xuclavan la mel sobrera d'aquelles flors. Entrem de frente en un bosch de lliris que balandrejavan escampant aromes per tot lo camí de ronda del cel, com graciosos incensers de marfil y or tendre moguts com per art celestial. Los tanys s'apartan per dexarnos passar, y entremitx de la espessa, per sobre les branques, aucells que no vaig poguer definir de quína casta eran, ensejavan un himne nou, especie de diana per fer obsequi a Nostre Senyor. Los lliris, engrescats ab aquest portent de melodía, s'arribavan a debilitar a copia de llensar olor per les alteses en virtut de l'alegría y satisfacció que'ls hi causava escoltar aquella música de primavera. Altres aucells de plomes blanques com la neu s'arrencavan ab lo bech lo plomissol més superior per regalarlo als àngels per les seves ales.
 Vols de serafins ja'ns esperavan al peu d'un fruyterar; tots anavan ab arpes, cítares y lires, ab cordes y bordons fetes de sospirs d'enamorats y rialles d'infants, bo y preses y retorsades per cuques filadores que's crian prop del cel. Los instruments de vent eran curiosos y de molta finor: cornetins de pell d'espígol forrats ab garrofetes de vaynilla, y per adorno la copa voltada ab capets de cadernera y de pinsans y les veus de rossinyol; flautes de canya-dolsa y requintos de canyella ab llengüetes de calandria y de passarell.
 Axís que varem baxar del cotxe, va comensar lo concert, que fou cosa pasmosa. Una Aleluya corejada tan fina y embelessadora, que l'alegría m'anava entrant dins la meva persona, se m'escampava per tota la naturalesa, y'l còs me ressonava com si fos de cristall ò d'alquimia de campana, qu'allí ahont vulla que'm toqués dringava igual qu'un cobert de plata ò dobletes d'or, sentintme jo refet y nou d'estrena, com si aquella alimentació de música'm cambiés lo geni y el tarannar, fentme més ditxós, més fort y més ensenyorit de gustos, de criansa y d'enteniment.
 A mesura qu'uns àngels cantavan y'ls altres feyan primors ab los instruments, exían dels arbres vols de fruytes armonioses, peres, albercochs y pomes camosines, que prenían la forma d'aucells y ses trasses, posantse a cantar ab un recreyo saborós qu'era fresca regalada de sentirlos. Los rahims se desgranavan y cada gra's tornava aucell ab lo bech plè de solfes meloses qu'engroxían lo concert. Los cants passavan d'un vol al altre, y cada fruyta que's badava axecava la tonada més fina, y'ls cants dels uns los reprenían altres per modo més alt y combinat, que quan arribavan als rengles de més enllà, qu'eran les maduxes, la veu exía tan filada y sutil que casibé no més se'n sentía l'olor.
 Al últim, àngels, aucells, cítares, arpes y fruytes entonan plegats y al mateix compàs lo Gloria y per totes les circumferencies del cel s'estenen núvols d'armoníes y olors de bàlsams confitats, que jo perdía'l conexement ab una embriaguesa de llemineríes y essencies tan delicades que'ls llavis no podían assaborirles totes, ni endúrseles la respiració, ni l'oido rèbreles pas, tan belles, encisadores y peregrines.
 Y com si no tinguessin prou angoxa'ls meus sentits per tants obsequis y presents, los àngels m'agafan les mans y plegats nos entrem en lo fruyterar. Allí hi havía tota sòrt de esquisitats de la terra y de les Amèriques. Les magranes, axís que passavam, estenían ses branques rublertes, y esclatantse davant nostre, 'ns oferían aquells tresors vermellosos prismàtichs y tallats ab cayres com pedres precioses; les de més amunt, no poguentse abaxar, també s'obrían y dexavan fondre sos grans en suau licor per si teníam gust d'acceptar la convidada. Les taronges vessavan en dolsor sos grills y'ns ne feyan present, obertes y esteses com estrelles d'or y sucre; los poncems exhalavan flayres qu'entressentían; los préssechs ab casquet de vellut groch se desfeyan en goma olorosa, més fina de gust que mel d'abelles recreyades ab romanins silvestres.
 Los pardals, lleminers y entesos en golosines de primera mà, triavan les figues de coll de dama que per madures ò secallones havian de fenir ab son bech, y'ns les baxavan a tret de llavi, bellugantles ab socarronería davant dels ulls com campanetes sordes. Uns aucells de luxo, matisats com caderneres, però ab colors més veritables, rondavan aprop nostre, venint a caure y a posarnos en la matexa boca mossadetes de fruyta tan esquisida y essencial, que per poca que se'n gustés quedava'l paladar banyat de fragancies floreres y tastet de bolados vaporosos. Axerits gafarrons nos oferían motes de cireretes d'arbós, hermoses com corals de sucre; y'ls passarells, concertistes de gran fama y entesos en música cautivadora, nos regalavan carminosos gínjols, massa fins y richs si'l pinyol no'ls empobrís. Les serves, confitura boscana y medicinal, també tenían aucell galan que'ns les presentava per que a besades nos les hi mengessim lo còs. Fins les modestes y dèbils papallones nos duyan lo seu present en granets diminuts de mora, que anant y venint afanyoses ab giravols escayents, no arribaren a desmembrarne una sola després de tastarne tota la cort de serafins.
 Axís caminant, requerits per tants obsequis, apartant cuydadosos los brots de flors qu'exían al pas per incensarnos, benehint y fent creus a estil d'Arquebisbe per allunyar ab cortesía als aucellets qu'amorosos se'ns posavan a la espatlla y axecant lo cap nos cantavan secretament a cau d'orella la última cansó apresa, arribarem a fer descans al peu d'una montanya de cristall. Un rech d'ambrosía y horxates fruyteres la voltava. Allí tot ho vaig veure: los secrets de la física, de la química y de la nàutica. Clara y transparenta, ensenyava tot lo que's criava en son sí: les arrels de les plantes bevían la sava y prenían los minerals que donan gust, dolsura, matisos y perfums a tota lley de flors y sustancia alimentosa a tanta mena de viandes y llegums. Allí'l diamant se formava a ulls vistos, prenent gotetes de llum, endurintles, amassantles y fentles cautives a copia de temps y sabiesa. De raigs de lluna arrodonits vaig veure com se criavan les perles: y'l per que'l vi treu aquella fortalesa traycionera y fellona com esguart tentador de femella estimadora que fa pecar al varó auster, que pertorba ab son esperit, y fa pecar als enteniments més assahonats de les nacions forasteres.
 La tosca duricia del ferro allí's veya d'ahont naxía y per que tan ruda's criava. Les aygües, que després sobrixen y cauen formant rius, cascades y brassos de mar, ab tempestats perilloses, allí naxían placentes y serenes en rulls copiosos ò estesos en abundant cabellera de innumerables filets, lleus y sedosos y riolers de puresa y transparencia tanta com los cristalls que li donavan vida. Unes clapes fosques, negres y espesses ab acerats reflexos, se veyan al fons de la immensa montanya. Eran mines de carbó de pedra, tan pròdigues y abundantes que hagueran pogut mantenir fins al acabament de les centuries tots los volcans de la terra y les fornals enceses del infern.
 En arribant a tal punt la visita, los àngels me van dir: «Prou, senyor Janet, prous secrets y maravelles ha vist; tórnissen al món, que no fora felís si n'hi ensenyessim d'altres. Vàgi altra vegada a confondres ab los sabis, que prou coses ha indagat. Y que s'apliquin y adelantin; però que no'n fassen massa, que'ls hi resultaría perjudici. Deu vol als sabis, però castiga als tafaners superbiosos.»
 Y'm vaig despedir d'aquell floret daucells manyachs que semblava que no'm volían dexar. Los serafins tornaren a besarme en los ulls, consolantme ma tristesa, y agafantme les mans les besaren ab respecte, que al cel per ser cel se veneran los cabells blanchs, y'ls meus, tan humils y pobres, foren adorats pels matexos serafins de la gloria. —

VII

 Al punt a que havía arribat la relació del seu viatge, ja era inútil contradirlo ni ferli reparos d'aquells que dissimulan dubtes; axís ho entenían casibé tots los oyents del Cafè, y'l dexavan que s'exaltés en son embriagament d'invencions fabuloses, ab la persuassió y acort de que sentían a un fantasiós de bona mena que mentía ingènuament, ab cert candor, cregut de que lo que esplicava era real y efectiu, sens cap idea ni propòsit de mofarse dels que l'escoltavan, ni de fer passar per bobo a ningú.
 — Però, díguins, — li preguntà algun falqueta d'aquexos que no s'exaltan may y que'ls hi agrada apagar tot entusiasme ab sàtires fredes y crúes, en que no més sia per ferse gracia a si matexos; — ¿y'l francès y la bomba ahont van quedar?
 — Lo francès, — replicà vivament lo senyor Janet, — era protestant y'ls d'aquexa secta no entran en sagrat. La bomba, y ell dins, se van quedar fondejats sens'àncora en la badía dels lleminers: les aygues son de mel, y'l rocàm turrons d'Agramunt, que cada avellana es com una gorra de cop; ab la circunstancia, que no hi campejan ni mosques ni burinots. Allí t'esquivarían desseguida a tu. No hi podrías anar tu a lleminejar ni a ferte venir mal de caxal de gorres.
 — Be, déxil estar; aquest sastret sempre està de xeripa.
 — Ja ho sé quels sastres son gent de broma; com que's divertexen sovint ab la guitarra sense cordes, y la tocan a cops de planxes, no'n parlèm si'n fan de boyra.

* * *

 Al demés, senyors, — afegí'l senyor Janet, prenent un tò de modesta sinceritat, — si qualsevol me demana detalls y menuderíes y vol que l'informi ab escrupulositat de lo vist, succehit y sobrevingut, no podré contestar cabalment l'inventari. La memoria'm flaqueja d'allavors ensà; y ademés, se necessita tenir un cap de molta llum y d'inteligencia per recordar punt per punt lo que vaig veure y'ls llochs per ahont vaig passar. ¿Què m'esplica a mi del francès? Jo'l vaig assistir mentres vaig tenir conexement humà: axís que vaig entrar en regalía celestial, allí se me acabà la responsabilitat, per que allí acabava l'home.
 Ja dich, no sé còm vaig retornar a la bomba, ni'm recordo quína furia l'empenyía pel cim per ferla baxar y córrer ab tanta prestesa'l poder de llegües qu'hi hà desde l'acabament dels núvols fins a trobar les primeres celisties de les estrelles més elevades que suran per damunt d'altra mar de boyres que son les que descubrexen los marinos ab instruments de la ciencia. No sé rès. Tinch memoria confosa d'haver passat molts cops, no sé quants, per tots los climes del món y per totes les estacions del any. Tan aviat la calor m'ofegava com lo fret m'arraulía. Onades de primavera y olors novensans, vents marsenchs y tronades de Setembre, se cambiavan ab un seguit tan pressurós que tot just me recreyava ab la sentida de fruyta assahonada que portava l'oreig, com me sortían panallons mortificadors y la neu me voltava y sufría tots los malestars del hivern més crú; y axís, d'aquest terme, vaig fer lo viatge de tornada, que no ho vulguin sapiguer si vaig patir, ni quantes foren les hores ó díes ò setmanes, per que no les puch recordar ni treuren compte.

* * *

 La bomba's mantenía fregadissa y llepantles en aygües de Mallorca. La frescor de la mullena, que'm banyava fins a mitx còs, me dexondí. Lo sol exía ab sa corona de llums, triomfant com cada día, d'entremitx de les aygües que cada día també volen y no logran apagar l'explendenta bullida dels seus fochs eterns. L'aurora dels dits rosats escampava per los cels altra volta la felís nova. Los campanars de Palma festejavan s'arribada tocant a missa primera. Los faels omplían los temples y resavan y alabavan al senyor Deu que els enviava tanta llum y per sa mà benehida... Les aygües dels mars seguían engegant ones a les platges, y, gronxantse ab bufonería, s'alegravan, quedant admirades veyentse'l seu inquiet balandrejar que la foscor de la nit els hi amagava tantes hores. Lo món se desperta a tanta bellesa; la claror torna la vida a tots los sers esmortuhits. Passan per aprop nostre batent ses ales folgades les gallines de mar y'ns donan lo bon día; pexos més blanchs y lluhidors que la plata polida s'agitan sota nostre, altres de cames balbes y múltiples fan lo sonso per damunt de l'aygua y arreplegan y devoran al trist pexet menut sense avís ni experiencia de la vida.
 «¡Ay trist! — vaig dir jo al vèureho, — aquesta es la senyal de que ja som al món!
 Guaytèu al cel, ulls meus: vols de aucells pintats y cantarins travessavan les esteses llenques ab que'l sol escampa arreu ses clarors, exits de les montanyes de Morería, per venir, sentint la primavera, a cantar en català en les costes y boscuries de la Real hisenda Aragonesa. Qu'en les de Castella no hi campan ni hi volen anar per por de cautiveri y per que saben qu'allí trumfan y prosperan ab gavies de llauna y recapte de sigrons los periquitos xerrayres y'ls lloros confusioners enemichs del bell cantar.»

* * *

 ¡Mes ay, que l'home es flach y malaltissa la seva naturalesa! La gana, l'impúdica gana que distingeix y separa la criatura dels esperits perfets y que'ns iguala a les besties, me punxava ab malestar y una primicia personal, qu'al sentirme'l pahidor buyt també'm trobava'l vestit balder.
 Me vaig passar un mocador per sota la barba lligàntmel damunt de la gorra, per contenir aquella pruíja de badallar que'm desconjuntava les barres y'm feya perdre l'equilibri del cap ab perill de que'm rellisqués esquena avall.
 Axis y per tal manera, vaig conèxer que'm trobava en lo món dels homes, per la miseria y per la tosca necessitat de menjar, ¡Jo, qu'havía oblidat aquexos rudiments essencials y rigurosos de la vida! jo, que venía de visitar als àngels en la matexa sacristía del cel! jo, plè de ses olors y de ses besades pures, sentint encara l'aleteig de ses ales alimentar mon còs y mon enteniment ab pasmes encisadors y sustancies impalpables... ¡tenir gana!
 Allí, en aquell moment, recordant les ensenyanses del Fleury, vaig compendre y penetrar lo càstich tremendo del pecat original.
 Tenir gana, un viatger del cel, com l'últim porcell de la cort qu'en semblant defecte y necessitat s'iguala als primers emperadors de la Babilonia vella ò de l'Alemanya moderna!... Y'm vaig posar a plorar, ab lo mateix sentiment que plorarían Adam y Eva quan los van desdonar del Paradís.
 La fragata qu'a punta de día va sortir del port de Palma per donarnos auxili, nos avistà a hora baxa y ja era fosch quan amaynà veles y atracà al costat nostre. A mi'm van trobar pescant, ab cordillets de la bomba ab tres nusos al cap de vall per esquer, banyats ab saliva dejuna. Entre'l francès y'l peix, lo cove anava plè.
 «Mússiu, — li vaig cridar; potser feya vuyt díes que li durava la basca; — terra, ja avistem terra!»
 «Bonjour, Monsieur;» me va dir, saludant y llevantse la gorra. Senyors, aquell forro de cabells llarchs a la romana per l'estil que'ls portan los domadors d'ossos, tenors y volatiners, li va caure desfet per les espatlles al acte de treures la gorra. Los sustos qu'havía passat li havían consumit les arrels y's va quedar ab lo cap com un genoll. Se me tirà als brassos, somicant com una canalla.
 «No's despacienti, Mússiu; ja fan perruques a Barcelona.»
 «Es que no tinch bonet de nuit per fer ma entrada triomfal a ciutat.»

* * *

 Una junta de sabis omplía la meva botiga, tan bon punt les boles de Montjuich van senyalar barco de Mallorca ab nàufrechs en salvació a bordo. Al entrar a casa, ni'm van donar temps per avistarme ab la meva dòna. Son endiastrats aquexos sabis; no's fan càrrech de rès, y tot lo seu aleno es la ciencia.
 Varem estar en conferencies molt llargues: se'ns hi va fer fosch. L'un m'ofería cinquanta duros per que li dongués un trasllat del modo y forma que's desan los vents després de haver sublevat les tempestats, y ahont descansan. Altre'm preguntava si de debò té fesomía marcada la cara de la lluna y quín tipo presenta. Lo de més enllà, que feya pronòstichs, m'arrendava'l secret per anunciar ab certesa'ls xàfechs y la formació de la calamarsa pel seu Calendari «El Astrólogo práctico y verdadero ó las viñas aseguradas».
 Jo no podía contestar de sobte a tantes qüestions: la botiga y l'entresuelo se m'omplía de comissions y d'academies, qu'al últim vaig tenir de ferme negar y dírloshi que donaría una confidencia pública en lo saló de la confraría dels revenedors.
 Quan anava a retiro, la dòna'm diu somicant:
 «Escolta, Janet, jo no sossego d'ensà qu'he sentit qu'havías vist los nostres fills. ¡Que grans deuen ser!»
 «Tonta! axís mateix que'l día que'ls varem perdre. Rosats, frescos, hermosos, més qu'aquí a la terra.»
 «¡Los fillets! ¡al menos m'haguesses portat un bucle de sos cabells!»
 «No hi vaig atinar, però't porto sos petons.»
 Y, acostant mos llavis al seu front, li vaig besar ab lo mateix respecte y solemnitat qu'un besa l'escapulari al anarsen al llit. —

VIII

 Evidentment, la pregunta d'aquell axalabrat va desconcertar al senyor Janet en lo mateix punt y hora que ell creya que'ls oyents havían de manifestar la seva admiració y aplauso per la felís tornada del perillós viatge y per sa trassa en referirlo. Picat per lo sofoco, s'alsà de la cadira llensant sobre l'auditori una mirada despreciadora y'ls hi digué:
 — Ara, senyors, si aquí entremitx de vostès hi hà algú que's vulgui curar lo costipat pel meu sistema, que vingui a trobarme: li donaré instruccions, y si torna en be d'un viatge com lo que jo vaig fer, m'arrencaré del pit la creu pensionada per posarla en lo seu y disfrutarà lo socorro que cobro fa vint anys per acció de guerra en lo pont d'Alentorn. —

* * *

 L'endemà, com de costum, va tornar al Cafè, y desseguida'l voltaren los demés parroquians agassajantlo ab fineses y cumpliments, com per donarli indirecta satisfacció per la descortesía del Sastret y demostrarli l'agrado ab que sentí tothom les seves relacions verdaderes y tan senzillament contades.
 Mentres assaboría'l goig de veures admirat, ficà mà a la butxaca, tragué un grapat de monedes, y llensant sobre la taula una dobleta de cinch duros, va dir al mosso:
 — Té, còbra'l gasto d'ahir, que me'n vaig anar distret.
 — Ja està pagat.
 — Prèn lo cinquillo y còbra; no'm vinguis ab bromes. Dónam pessetes, que demà venen los andadors de les germandats a passarme'ls recibos, y may tenen cambi.
 —Li dich que ja està arreglat. Un senyor que se l'escoltava'l satisfeu y va dir que tot lo que a vostè li havía passat era cert, qu'ell ho havía llegit al diari.
 — ¿En quín? ¿Còm pot ser, si vaig tenir qüestions ab los de l'«Actualitat», ab en Petano y Mazariegos y en Degollada, per que no varen volguer que surtís la relació del viatge en lo diari? Com los meus, los progressistes, estan de punta ab tot lo clero, ab lo Sant Pare de Roma y fins ab la Casa Reyal del Cel, no'ls hi agradava que jo manifestés lo fet de la veritat ni certes coses vistes per mi que podían obrir los ulls als quí els tenían closos; y com que la política del partit era posarse de frente y en contra sempre de la religió y dels capellans pels fins secrets de la llibertat y per que'l progrés constitucional y'l nostre carro no s'encallés, amigo, jo ab les meves declaracions desbaratava'l marro y donava la rahó als contraris que desacreditavan la Milicia Nacional, la llibertat, les Corts y'l sistema. Y, com jo baxava casi be del cel, y resultava qu'allí no hi hà milicianos, ni diputats, ni votacions, ni majoría, després de sentir lo meu relato se va reunir la plana major del partit en sessió permanent y varen acordar ab votació secreta, de boles blanques y negres, posarme un mandato per que callés; que'l diari no fes menció del viatge ni del globo, baix la pena que'm senyalavan a mi d'arrancarme los galons de plata de sargento de brigada y trèurem del partit si may en cap paratge divulgués, ni en confessió, 'ls etzars y maravelles de la meva surtida ab lo francès. Jo'm vaig empassar l'afrenta y vaig fer lo mut, sacrificantme altra vegada pel partit, pel progrés y pel brillo del sol de la llibertat.
 Mes, a la cuenta'l Brusi y l'Ancora varen sapiguer que jo, abans de la sentencia, havía comptat a algú part ó partida del viatge; posaren tot seguit en diligencia'ls seus redactors per adquirir noticies, y ab un dato d'aquí, un d'allà, fums de lo qu'ells més ò menos sabían, veus volàtils, etz., (y com que son gent de lluch y tenen conexements,) vèt aquí que deurían conjuminar la relació tal y com jo haguera pogut contàrloshi, y per axó ara surt aquest senyor que ha bestret lo meu gasto que diu ho va llegir en un diari. Y veyèu si'n sabía rès jo! Ara, 'l que no vulgui creure lo que jo'ls he dit, que vagi al arxiu de Casa la Ciutat, qu'allí guardan tots los diaris, y que se'n enteri.

* * *

 — Crègui, senyor Janet, — li digué la mestressa, — que no puch trèuremho del cap; fins he somiat la bomba voltada d'estrelles fogueres y aquells aucellots d'ales negres d'etxura de paraygues, lo bech de ganxo de romana y'ls ulls com dos fogons encesos. Li dich qu'he tingut una pesadilla. Encara estich cruxida; ¡quín patir! Semblava qu'aquelles besties se m'arrapavan a la vista y que m'hi anessin a clavar les urpes. ¡Feya horror! y tan verdader com ho veya! y quín panteix, volguer cridar y la veu fóndressem en lo coll! Sembla mentida qu'una persona ensonyada pugui veure y passar aquexos torments.
 — Què m'esplicarà a mi! si jo he tingut pesadilla, que de resultes he arribat a les portes de la mort, la roba amanida y'ls bagulayres corrent d'una banda a l'altra cansant a la familia y moguent influencies per veure qui arreplegava'l negoci del bagul y del enterro. Una vegada...
 — Ay, càlli, no conti coses esgarrifoses, que m'esferehexo y tornaré a somiar.
 — Nó, dòna, no s'espanti. A mi me n'han passat de totes. No n'hi contaré cap de terrible. Però, no hi hà cap home que li passi lo que'm passa a mi. Afigúris que jo he tingut somni qu'ha durat quinze nits seguides. Somni com una novela: ab primera y segona part.
 — ¡Què'm diu ara!
 — Sí, senyora. Y veinte años despues...
 — ¡Ave María Puríssima!
 — ...Qu'era la tercera part. Semblava que'm tornés boig. Axís que me ficava al llit, tot just afinava les últimes paraules enfarfegades de la oració qu'un hom resa... patapum, ja somiava. Lo primer día se'm presentan los personatges de l'acció y faig conexensa ab tothom, un per un; passo la nit conferenciant ab uns ò altres. Ve l'endemà; m'adormo, y comensa a complicarse'l negoci. Intriga d'aquí, trayció d'allà, conspiracions a sota terra, y vendres la vida als daus per veure a qui li tocarà assessinar al dèspota. La policía a casa cercantme. Fernando's desdiu del pacte, y cau la Constitució. De casa meva surten los secuaces del Angel Esterminador, y no'm troban. Jo m'amago dins la capsa del rellotge del recibidor, y m'estich allí les cinch hores que dura'l registre, a l'una mà'l punyal a punt de ferir, y ab l'altra fent anar lo pèndol per que no parés lo tich-tach y anessin fent son camí les minuteres.
 L'endemà, al llevarme, les calses me curtejavan ben a la vora de dos dits y mitx, y la complexió m'havía disminuhit set carniceres! No hi cabía allí dins, y maurantme'l còs y cavalcant les juntures de l'ossera, me hi vaig estampir, que si per desgracia'm ve una rodesa de cap ò senzillament una mica de picor al nas, capsa, rellotge y contrapesos se'n van a parar al pis de l'altra banda de carrer, y jo havía de morir matant. Quan me vaig axecar, tenía la cara verda com un desenterrat. La dòna'm va fer caldo, y en tot lo día no vaig beure més qu'aygua de pega per que ab l'esglay no se m'agromollessin les sanchs.
 ¿Y en arribant al vespre, 'm preguntava jo, quí s'hi fica al llit? Si al veure'ls llensols ja'm venía angunia! Per un altre cantó, me'n reya d'aquell esparverament. Tocan les dèu; me fico a l'alcoba, 'm trech unes prendes y'm poso les de dormir; salto d'un bot al llit y m'ensorro dins dels matalassos; tombo'l caputxí de la bombeta, dono la bona nit y bona hora a la Mariagna, y li advertexo:
 «Si veus que brassejo massa, pòsat a cobro, que no pagui'l just pel pecador, y no arrepleguis algun cop de puny a l'intenció d'altri.»

IX

 Comensan les primeres agitacions d'un somni fatigós, y la Mariagneta esverada'm crida:
 «Janet, sosségat, ¿què tens? què somías barricades?»
 «Nó, dòna, es que ronco. No ho fassis may més de trencarme'l primer sòn.»
 Torno a dormirme y's desplega'l somni.
 Me trobo en lo saló d'estiu d'un gran palau. Tot es fresch y olorós com una primavera. Les grans cortines d'estora penjades en los balcons enfosquexen la claror del día y la fan més suau. A terra, cobert de rejoles de Valencia de colors combinats y d'una lluentor que fan sentir la fresca. En los dos panys de paret hi hà pintures de mèrit, ab pastors y pastores que's deuen dir boniqueses enamorades segons estan satisfetes y atentes escoltant ab la vista baxa, y los pastors de galans y espressius que, sense sentirlos, en los ulls se'ls hi coneix lo que diuen. Mobles, pochs, grans y de molt valor. Los finestrals del costat del jardí, estan oberts; ufanoses branques de gros fullatge s'extenen y penetran dins lo saló; d'assí y d'allí hi voleyan aucells, y altres cantan.
 Jo so'l galan jove.
 Ella, la que m'espera, es una Marquesa, lliberal, que té'l retrato de cara més divino. ¡Quín extrem de hermosura aquella, y quína junta de perfeccions! Anava ab lo cabell dexat anar que li baxava fins a terra, ros com destriadures de sol pentinades, y arreplegat en rulls damunt lo ròssech del seu vestit de satí blanch, com saltant d'or que rellisqués sobre un raig de lluna. Los ulls, negres, que s'hi veyan exir totes les clarors acolorides dels diamants. Una boqueta, que dos besos de rengle no hi cabían. Blanca de rostre com lliri de Sant Antoni y ab més candor y finesa. Lo còs se li podía voltar ab una tumbaga; y, finalment, alta y ben plantada com escultura de les que hi aprenen de dibuix los pintors.
 L'idea d'aquella Marquesa, la seva ilusió, 'l desfici seu, l'única voluntat y constancia que tenía al cor, era per mi, per en Janet!
 Feya tres quarts qu'estavam sols, y tres quarts qu'ella pugnava per donarmho a entendre, siga en sospirs mortificats y rebeldes que li exían com d'un gerro olorós, ò en mirades llargues y debilitades, caygudes porugues sobre'ls meus ulls reclamantme obra de misericordia per son cor afexugat d'amor.
 Jo, plè de cortesía y miraments, volguent correspòndrela, y dolguent al mateix temps, li parlava de coses alegres y pacífiques: d'aquells pastors pintats a la paret, tan sossegats, uns ab lo fluviol ensenyant cansons als aucells, altres cullint brots d'alfàbrega y ginesta per ferne poms y adornos pels barretets de palla de les pastores, aquells posant flochs a la cua dels anyels, y tots riallers y felissos, no's mortificavan la naturalesa ab inclinacions dominadores ò exaltaments perjudicials.
 Al últim se determina, pren una resolució, trenca'l glas, y «¡Seràs tu ò cap més!» me diu exaltada.
 «¡Tristicies de la vida! — li responch per fi adolorit. — ¡Amargantors de la meva planeta! Si'm ferexes lo cor ab aquesta manifestació, (nos tractavam de tu,) ¿d'ahont treuré l'apreci, ahont aniré a apendre de fer sospirs polits y caricies de día de festa y tendreses per inventar, si só tan pobret y mesquí davant de la magestat de vostra hermosura? ¡Marquesa del alma mía!»
 Aquesta relació la vaig fer ab un genoll a terra, 'l cap tombat sobre la mà, 'l colze a l'altra cama, y la vista enternida y tèrbola, vegent y no vegent lo sol enlluhernador de sa guapesa.
 Ella, febrosa, deliranta, excitada, m'agafa la mà, y ab la mirada fixa y constant en los meus ulls, ara entelada per basqueigs amorosos, ara flamejadora de guspires fogoses y enamorades, me diu ab arrebato:
 «Escólta, Janet, home adorat, sepultura y paradís del meu cor, afany dels meus ulls que cercan la claror que tu escampas, recort dols de ma voluntat perseguida y vensuda y del meu repòs perdut, gloria dels meus somnis, felicitat verdadera y certa y única y sola de ma vida, tabernacle dels meus sospirs, copa daurada de mes llàgrimes, serafí del meu volguer, àngel bo de mos passos y carreres, reliquiari dels meus pensaments enamorats, bellesa cautivadora, morena, varonil, explendenta y una: jo moro per tu, y jo visch també per tu; teves y per tu venen mes ditxes, y'ls penars quan no't puch veure, rialla felís de mes alegríes ò sospir emmelat y tormentós que m'ix de l'ànima y en tu's recull y s'ampara, arca de mes idolatríes y desitjos, cara sublim y militar, ulls encisadors de caliu cremant y mirada fibladora, dèspota que'm subjugas y rendexes humiliada, ò redentor que m'exaltas y emportas fins als grahons immensos de la gloria, aurora, sol y estrella meva; t'adoro, 'm someto y entrego en pensament y ànima y en emveges a tu, a tu, Sol, moreno, escayent, domador feréstech de voluntats rebeldes; ¡hermós! sí, massa hermós per la pobresa dels meus ulls que no poden conseguir ni arreplegar d'una mirada l'explendenta claror qu'escampa ta bellesa robada als querubins celestials per magestat, influencia y poderiu de ta persona ò per dò sobrenatural que desconexo y que'm domina y m'abat fins a besar, ¡ay del meu cor! la pols de tes petjades criadores de flors y oloroses de bàlsams y d'incens y de cosa teva!»
 «¡Dolor meva! — li dich: — ¿còm sentirte y no pendre un veneno mortal que'ns conduhís al acte als jardins celestials del amor? ¡Bresca de dolsors! ¡femelleta rendida! ¿No considera l'altesa del teu pensament qu'en Janet es un trist desvalgut de la sòrt, sense fortuna, ni bens, ni herencies provenidores, que no tinch familia acaudalada, ni oncle malaltís que'm fassi hereu universal?»
 «¡Càlla la boca! — me diu, posantmhi la mà y tapantla ab sos dits com una persiana de marfil. — ... Los meus patrimonis, les hisendes ab ses masíes y vinyes; sos prats y sos remats; los terrenos de mos Estats y Senyorius ab les montanyes que'ls clouen y limitan; mon turó espadat de vertiginosa alsaria, tanta y tan remota que'l sol axís qu'hi arriba a lleparlo, hi reposa de ses fatigues, coneix qu'es mitxdía y tot seguit baxa magestuós per anàrsen a la posta; mos boscos ab sa gabella, y'ls vols de perdius que s'hi passejan, los conills qu'hi campan, les llebres que'ls recorren, los aucells qu'hi xarrotejan, les feres y ses llorigades qu'hi xisclan y udolan, les flors qu'hi naxen, los perfums que s'hi disfrutan, l'ayre que s'hi respira y les aygues que'ls refrescan... ¡oh Janet, oh mon estimat! tot es teu.»
 «Senyora mía y soberana perpètua de la meva afició y amor absolut, ¡no tantes grandeses, ni territoris, ni montanyes poderoses, ni turons enlayrats, ni tantes feres ni vols de perdius, ni aygues lliscantes y aucells cantadors! No calen, no'm bastan per mi: guardèuseles vos, que me son sobreres.»
 «Oh, càlla y escólta, home superior y desprès. Tinch fruyterars en regadius que donan arrops y codonyats; mels de romaní y poncems pels axarops; conserves de maduxes, taronges de licors dolsos, melons ensucrats y cindries refrescants, sucoses, d'una manifatura tendrosa qu'hi entran passades de sucre filat; cireretes acolorides per la vergonya que'ls hi fan los petons de les nimfes boscanes; préssechs daurats y dels gabatxos pels paladars més comuns; prunes de dolsor aceda, peres de tota mena y camosines regalades; pomes tan senyores de dolsor com de perfums, y albercochs del pinyol dols... Vína a ma casa, èntra en mos palaus y en mes finques de ciutat; cónta'ls censals, parcers y senyorius, mes carrosses y berlines y'ls tronchs d'eugues; òbre caxes y arquilles y papeleres de secret; contémpla mes joyes y tresors, mes diademes, ma corona de Marquesa, mos collarets de perles y les manilles de brillants; mes gerres inflades y plenes de moneda d'or; les estives de papers de plata y'ls plechs de Vales reals... tot es del duenyo del meu cor. Y tota la cavallería de ma noblesa y alta prossapia, y'ls títols d'alcurnia y senyoriu y tota l'articulata de beneficis, llanses, alcabales, pontatges, drets y servituts, ¡amor de l'amor meva! es per que n'usis y bestreguis y disfrutis a tota l'amplada de tes voluntats per mon cor y per ma vida, per mes llàgrimes ardentes y pel goig de mes alegríes; per que t'adoro en vida y en memoria eterna, y per qu'ho vull, y per que sí, rey de mes esperanses, senyor y orígen dels meus sospirs!»
 Calla y s'agenolla com jo; les nostres mans s'estrenyen, los llavis s'obren ab somrís de beatitut y felicitat, y'ns contemplem encisats. Jo ab lo vano li aparto'ls bucles que li mortifican lo front ab ses pessigolles. Ella plora a llàgrima desfeta, y ab una mirada, acàs recelosa, observa les meves intencions ò penetra que en mos llavis hi joguineja un bes qu'està a punt de caure, com un confit que rellisca.
 S'alsa sobtadament y ab magestat me crida: «¡Guàrda cerimonia, Janet!...» Corre dret al jardí, apareix en lo finestral, cobert lo còs per la revinguda paret, y allargantme la mà, diu: «Complèxis lo teu afany: bésam la mà, ¡tresor!»
 Li deposito l'encàrrech,y desfallexo; totes les estrelles del cel les veya properes y al voltant d'aquella mà. Revinch del insult, y'm trobo ab lo mateix accionat entretingut, besant les petxinetes rosades dels caps dels seus dits...
 Ella, somrienta y avergonyida, 's treu un petó del mitx dels llavis, se'l coloca suaument entre l'índice y'l dit pols, me l'apunta al front, bufa, y jo'l rebo y sento que se m'hi encasta com una perla silvestre, y tot seguit los ulls se'm cobrexen ab vels diàfanos y ruxims de bolves d'or.

* * *

 Al punt de les vuyt me despertava. La sessió havía durat dèu hores.
 La Mariagneta no'm servía'l xocolata.
 «Noya, ¿que no'm portas la colació?» li crido fent broma.
 «Que te la servexi aquella Marquesa del alma mía,» me va respondre desde dins, tota enfadada.
 ¡Me vaig quedar de pedra!
 «Escólta: ¿de què te les heus ara? Pòrta'l xocolata, que tinch set.»
 «Com qu'aqueix picarol balder no ha parat tota la nit, es clar que estàs assedegat. ¡Poca pena! ¿quín enredo portas entre mans, que li feyas tants rendiments? ¿Per què no me les dius a mi, que so la teva senyora, aquelles amoretes? ¡Pochs modos, traydor, faritzeu!»
 «Ja't consta, y fa anys que te les he dites totes. Y no m'amohinis, que no'n sabría inventar de noves. Ara, per lo que dich quan dormo, no'n responch, per que no estich en lo meu centro. Y després, potser feya postures a alguna bestioleta...»

X

 La nit següent a la declaració de amor d'aquella dama de la noblesa, vaig dir a la Mariagneta:
 «Arréglat, qu'exirèm a passeig.»
 Jo, a truco de no ficarme al llit dejorn y escursar aquelles pesadilles, qualsevol cosa haguera fet.
 Varem anar al Cafè dels Mirallets, qu'hi cantava la dòna d'en Betas y en Peró, 'l fill del sereno, qui, després, ab nom italià, ha corregut los teatres del món com un dels baxos de més crèdit, cobrant un poder de moneda per cada nota profunda que feya exir del coll.
 Vaig pendre'l cafè sense sucre y una copa de conyach del rabiós, de aquell que les ampolles van embogades per fóra, per que de la matexa fortalesa que porta fins arriba a arnar lo cristall. Tot ab lo fi y efecte de prevenirme y veure si lograva dormir sense somniar.
 Com de fet, a la una nos en anavam a retiro, cansat, mort de sòn, ab ganes de geure. Encara no feya un credo qu'havía donat la bona nit a la Mariagneta, que s'organisà'l somni, y ella, la Marquesa, y jo'ns trobavam en la propia situació del día abans. Jo, després d'haver escoltat aquell parlament tan verdader y extremat dels seus enceniments amorosos, me tocava contestarli pel mateix tenor y posarme en lloch que no desmerexés ni de sa afició tan ferma, ni de les seves ofertes y llargueses en caudals, finques y tresors, ni en lo que's refereix al llinatge, orígens y situació dels meus antepassats difunts.
 ¡Podeu contar si vaig fer córrer la llengua per l'afinadora abans de desplegarme!
 «¡Estrella del día! — li vaig dir, decantantli tota la forsa de la mirada damunt dels seus ulls, que'ls hi feya pampalluguejar, sentintshi lo enlluhernament y escalfor que de frente'ls atacava; — nimfa encisadora, Marquesa y noble, reyna incògnita, ò potser serafí vingut de la Gloria, ocult y dissimulat baix trasses y fingiments de donzella hermosa, recatada y namoradissa!... si has descendit a la terra, ò acàs baxat de un trono de soberanía, ò no més has devallat del estrado senyorial, per aflaquir a un home de be, robarli la pau y'l sossego, emmetzinarli'ls aliments y les begudes y l'ayre que l'alenta, enfosquirli les clarors celestes, enterbolirli les llums mondanes y en cel y en terra anar cego y a les palpentes voltat de foscor y boyres negroses, per millor conseguir a ta guisa y voluntat lo domini, senyoriu y usdefruyt dels esbatechs del meu cor, y per assegurar la possessió y guía dels meus pensaments, y conduhir y emmenar fins a tu, y a ta imatge quan no sigas present, l'esguart dels meus ulls; si vols y'm requerexes per que la primera idea qu'ocupi'l meu magí al despertarme siga per tu y la derrera al inclinar mon cap ardent en les randes y inicials brodades de la coxinera en les solitaries hores de la nit; y si de día, preocupat ab lo negoci dels cobros y pagos y apuntaments de lo que'm quedan a deure, vols també que pensi ab tu, y en les hores de repòs y de vagar los meus sentits vetllin sens sossego donant toms y giravolts al voltant de la celistia de ta hermosor; ¡oh dòna, nimfa, reyna, ò lo que siguis! no t'enutgis ni passis ansies fibladores ni carreguis lo fetge ab pedretes per temenses mal imaginades ni recels fora de rahó y sens fonament, qu'allí ahont caygui y's depositi l'esglay del vostre cor, los sospirs del vostre pit, l'aleno y panteix de les teves esperanses y desitjos, van a arreplegarse y a quedar closos y guardats en palau de marfil y jaspis de mareperla com a depòsit sagrat y fidel, ab usura de corresponement aumentat y fina constancia duradera per tots los díes de ma vida, per l'extensió y llargaria de les centuries, en persona viva y possehidora de salut, ò en despulles fredes quan reposi en la tomba de les fatigues y treballs d'un amor exaltat y cremador que m'haurà devorat ab flames amagades de passió d'ànimo, fentme víctima, conservant mon còs sencer y en sa natural montura per poder guardar ab una mà sobre'l pit lo cor que t'estima y en los llavis les primeres lletres del teu nom comensades a confegir al acte de la mort y acabades de pronunciar lo día esplendorós de la resurrecció entre'ls sorrals immensos de la Vall de Josafat.
 ¿Què tens ¡oh ma reyna! en los ulls? ¿quín esclat de llum enterbolidora ab raigs que m'aclarexen y'm voltan tot lo meu sér y personal, com si'm rodegés una gloria divina? ¿Quín do de gracia posseheix ta boca, qu'al sentir frisós los rendiments que subjugan lo teu cor y'l decanta a ma volensa, m'ha semblat afinar y concloure'ls díes de ma vida encisat per la música d'arpes celestes que n'exía? ¿D'ahont has vingut ab tantes perfeccions d'hermosura? ¿Quíns àngels se despullaren de ses belleses per ajuntarles en ton rostre y pendre goig contemplantles com obra mestre y treball primorós que Deu mateix alabà al ser consultat per examinarla y posarhi'l visto bueno?
 No vanament m'has escullit per duenyo y senyor de ta voluntat, gustos y recreyos, joya escatussera y peregrina. ¿Ja sabs a qui't confías y ablanas? ¿Sabs quí es en Janet? En Janet so jo. Vull dir qu'ensopegas ab l'home que la planeta teva havía designat desde'l punt y hora qu'entre blondes y batistes, en bressols de jonchs daurats, vas rompre'l primer gemech de vida per cridarme d'aquell terme, que no'n sabía d'altra ta petitesa sinó anomenarme ab plors desficiosos y entre munyeques dolses de sucre candi y bossinets de melindro.
 També jo t'he sigut fidel y constant y com tu he reguardat les primerenques dolceses del amor per oferírteles y disposarles als teus peus com toya de flors nascuda y criada entre aromes amoroses y regada ab llàgrimes de soletat y anyoranses... Jo he dexat córrer la tongada jovenil dels divuyt anys, tancat lo cor y reclòs a tota temptació ò encegament de probatures festejadores... Jo he contingut y esvahit qualsevol sospir que no fos endressat a la desconeguda y esperada senyora mía. ¡Si n'han passat per davant de ma porta de donzelles ploroses y acongoxades demanantme ab cara compadescuda amparo y correspondencia! ¡Si n'han trucat a la casa del vehí solicitant intercediment y empenyo per conseguir ab fins honestos lo consol que ma fermesa'ls hi negava!... ¡Quínes ventures despreciades, quínes ocasions d'acomodos brillants y casaments ventatjosos desdenyats y desagrahits!... ¡Quàntes y tan hermoses fadrines que feyan rotllo en envelats y festes majors, guapes de necessitat y justicia, d'ulls brillants y escometedors qu'ab sa parla de signes de llampech m'han cridat, tirantme de frente y a la cara tota l'iluminació dels seus reverberos per dirme: «¡Ros, per tu va l'obsequi y la finesa: per estimació y voluntat! ¿Vols consentir que t'estimi, noy de sucre?» Y jo, ferreny, ab cara de procés, les he contingudes y despreciades totes sens enfondarme en estaments, ni influencies, ni riqueses ò influxo y poderiu: totes, totes, les més belles y triades han passat per davant meu y han seguit dexantme penyora de sospirs enamorats y llàgrimes amargantes y desconsolades. ¡Per tu, Reyna universal de mon amor y aficions! per ara y sempre! aquí en vida, y al altre món en ànima y esperit, ò en la forma y modo que disposi la superioritat única y eterna!»
 «¡Cavaller, que be parlau! y quíns estrenyiments de goig sento al cor escoltantvos! ¿De quí aprenguéreu tantes dolsors? d'ahont vos ixen tantes tendreses y paraules cautivadores? ¡Quín penar lo nostre, tants anys cercantnos, veyentnos de lluny, y no poder conseguir fernos arribar ni'l tremolor d'un sospir, ni l'alegría de un somriure, ni la mel d'una amoreta!
 ¡Còm anavan vagatives mes mirades cercantvos per descansar en vos! ¡Còm exían vaporosos mos sospirs y flotavan perduts d'assí y d'allí, remontantse a alteses celestials y esguardant per tot arreu cercant lo cor estimat y baxant a la terra no trobantlo tan amunt, penetrant en jardins y boscuries per si t'hi veyan, y recullirse entendrits dins lo cor teu!

. . . . . . . . . . . . .

 Ay Deu! mon estimat, sento remors estranys... los esbirros son a casa... la voltan y guardan l'entrada. Fúig... sàlvat, ma videta... Però, nó, vína, jo... ¡Deu meu! y mon decoro?... y'l meu honor?»

 «Moment terrible! no temis per aquestes prendes recatades. Vaig a morir!»
 «Nó, no vull, no puch... ¡Janet meu!» —

XI

 Un día, al cap de molt temps, vaig passar per davant de la botiga del senyor Janet; s'estava vora la porta, y'm sorprengué vèurel tan envellit. Son bigoti s'havía tornat d'un blanch rogench, com torrat pel fum de tabaco; los cabells tenían altra blancor més pura; lo seu ayre, condolgut. La botiga feya tristesa ab son aspecte pobre y miserable; lo banch, desembrassat y polsós; a terra, ni un brí d'encenall, ni una mota de serradures; l'eyner, desprovehit; algun informador oscat, barrines espuntades y'ls compassos, clapats de rovell, axancarrats, mitx cayguts, com dropos aburrits del treball. Per la paret, plantilles de fuyola desencolades per l'humitat y ab guerxeses extranyes; a un recó, les trenyines unían en una especie de dosser de miseria, llistons, motllures de caoba y galeríes, begut lo vernís y escrostissades com riquesa vinguda a menos. La cortina de la porteta de la cuyna, abans blanca y planxada, gala y senyal de la netedat de la Mariagneta, s'aguantava tot just per les presilles que quedavan senceres, penjant com un drapot, arrugada y confosa, recullida a un costat fent servitut d'axugamà.
 Lo vaig saludar oferintli un cigarro, per que no sabía la manera oportuna d'entrar en conversa, ab temor d'apenarlo recordantli antigues proeses d'aquell temps en que gastava bon humor; que la seva mirada y'l seu posat indicavan haverse esmortuhit la vivor del seu enginy tan pròdich y generós en invencions fastuoses.
 Mirà'l cigarro, fentlo rodar entre sos dits, y fixantme sa mirada trista, me va dir:
 — ¡Ja no'n passan, com algun día, d'amichs que'm regalin habanos de aquexos! tothom ne fuig de la miseria...
 «¿Què conta de bo, senyor Janet?» me pregunta algun esgarriat que desconeix la meva situació.
 «Ay fill, en Janet no pot contar més que penes, y tant se val que me les quedi per mi sol.»
 Ja ho conexen qu'han fugit les rialles de la meva cara y que tinch lo cor apesarat! Se despedexen donantme consols que no m'apanyan, y giran cúa per distreures, ò potser defraudats de no trobarme ditxero com abans. —
 Ab escusa d'encendre'l cigarro, 'm vaig ficar dins. Ell observà'l meu moviment, y ab veu enternida'm va dir:
 — Gracies, noy; — y's tombà per amagar l'emoció que li humitejava'ls ulls.
 — No demano caritat, — afegí, — però'n visch. La bona gent com tu, veu que'm moriría de pena abans de solicitarla, m'afavorexen, y respectan lo meu orgull. —
 Li vaig indicar qu'anessim al Cafè del veynat a pendre algun refresch y per distrèurel al mateix temps.
 — Ja no hi entro al Cafè, fa més d'un any; quan me convidan, excuso acceptarho. —

* * *

 Uns quants melindros sucats ab vi generós lo varen reanimar.
 — Estich axafat, noy, — me va dir, com per correspondre al meu obsequi contantme les seves penes. — Ara que so vell, s'ajuntan les desgracies y purgo les errades de la joventut. A casa no's para taula... per que no se hi encen foch. Estich sol, assolat ab mes congoxes. La Mariagneta'm manté y capta'l trist bossí de pà que me sustenta; y quí sab si alguna vegada ella dejuna per que jo mengi! A l'edat en que'ns feyam més companyía'ns hem tingut de desdividir. La joventut prou la passava alegra fòra d'ella; la pobreta! tants reganys com me soportava, tan pacienta y soferta! no s'ha mimvat gens l'afecte al seu Janet... al amo, que deya ella omplintsen la boca, ufana de la seva esclavitut. Ja hi contava en aquell temps de ma novela, en que jo feya de pavo real, ab lo vano estès y les grandeses a la boca, que vindría la ocasió de sossegarme. Y ha vingut: ella m'ha esperat sense despacientarse, y recobra l'amo avuy que'ls díes se m'escursan, que les xacres m'atormentan, que l'alegría'm manca y la miseria m'aclapara y reclamo son costat y ajuda, ara, que no li puch pagar més qu'ab gemechs y condols... Tot ha vingut per sos passos contats; aquesta botiga ha perdut los parroquians, y l'ofici ha cambiat de motllos. Avuy, per fer un armari, l'arquitecte hi té de pendre cartes, y víngan planos y dibuxos, vist de frente y de costat, y mides y escales y esculptures y fantasíes y nius de pols, ab pressupost de la feyna abans de comensarla, y s'hi t'erras pàga per tonto. Abans, jo anava a la casa ab un trist llistó: prenía l'amplaria y alsada de la paret ahont s'havía de colocar lo moble y ab quatre ratlles, allí mateix, explicava'l còm y'l què; distribuhía prestatges y calaxos, sortida dels còssos, mides dels plafons, etz., nos enrahonavam de quín material lo faríam, caoba ò noguera; quedavam entesos, venía a casa, feya serrar fusta, y quan la pessa estava llesta l'entregava, me pagavan tot lo que demanava, 'ls senyors quedavan contents ab lo moble y jo ab la satisfacció d'haverlos endevinat lo gust. ¿Y quín adelanto es lo d'aqueix temps que l'arquitecte, 'ls dibuxants y'ls esculptors hajan de ficar cullerada al ofici d'ebanista? Abans, tots se posavan baix les meves ordres, y sortían unes feynes que encara duran: ara, axís que fa una mica de sequetat, totes cruxen y s'esberlan; tots n'hem sortit perjudicats: los compradors pagan més, y'ls ebanistes de pundonor havem perdut la parroquia. Avuy al día, costa més diners un moble qualsevol que ferse una torre al Putxet. Es la trasmudansa que porta'l temps, qu'arrecona als vells y crida a la joventut. Per axò, no tots los joves son ingrats: encara n'hi hà que'm tenen respecte y s'acostan a demanarme consells. Son los millors ebanistes de Barcelona; carregats de medalles y de diplomes... y venen y'm preguntan y prenen guía de la meva experiencia... Y pots contar: lo moble que jo hi poso'l visto bueno, déxal córrer, no tinguis temor; si es calaxera, ja pots omplir los calaxos d'aygua que no't traspuaràn per lloch.

* * *

 Sense treball y sense diners, he vist acostarse la miseria, que't dich, noy, qu'es més trista que la mort. Si vegessis com m'avergonyexo cada día al veure a la pobra Mariagneta com me porta'l dinar! ¡Son les dexes dels parents richs!... Jo, qu'algun día era tan altaner, ¡còm se m'ha abaxat l'orgull!... ¡Y ab quína frisansa espero que me les portin...! Per que tinch gana ¿comprens? gana de pobre... qu'es debilitat, basqueig, miseria... Y no hi val l'orgull per ferte redressar y rebutjarho: tinch de sucumbir y delirme y menjar, en fi, com una bestiola, per que'ls decandiments de la naturalesa son més dèspotes que les ufaníes de la vanitat. Y al menjar aquelles amargantors de vianda sobrera del plat dels senyors, sento lo que diuen al donarla a la Mariagneta: «Té; empòrtat vianda pel teu home, per aquell gandul que, jove y vell, ha sigut sempre'l teu martiri.»
 ¡Còm los hi agrada fer de Pare Etern y enviarme la pena que potser merexo, però que Deu, tal vegada, me l'imposaría ab més benignitat y dolsesa y ab més bona criansa de paraules que no m'ofendrían ni'm semblarían càstich! Per que, jo ho sé, Ell no castiga axís. Jo, que cada vespre m'hi parlo y li divulgo les desgracies meves, m'aconsola y'm carrega de paciencia pera soportarles; y es Deu, ell mateix, ab qui jo enrahono y a qui'm dirigexo... Pare nostre qu'estau en lo cel... dich, y ell acut y m'escolta y'm respon: «No ploris, Janet, que les teves penes ja s'acaban. Préga y sofrèix, que tot te serà reconegut...» Jo baxo'l cap, dient: ...fàssas, Senyor, la vostra voluntat..., y se'm calma la congoxa, m'adormo, y'l meu llit ho es de flors y d'alegríes.

* * *

 ¡La meva dòna! Si poguessis veure còm me daura la miseria, que la caritat que m'envían sembla requisits per un desganat! Ningú ho diría que son dexes recullides. Los talls pareix que'ls fassa nous; y es tan trassuda y polida, qu'ab lo ganivet y forquilla no més, m'arregla'l coudinar, que fins los aucells hi baxarían a tastarho: tant goig fa ab aquells ornaments silvestres de fulletes d'escarola, motetes de julivert y bossins d'ou pròs voltant una rodanxa de pilota ò un bullit de patates y sigrons. Si menjo costella, no sé còm s'ho indaga, però hi trobo la vernilla; y si es cuxa de gallina, no hi manca a dins l'osset qu'hi correspon. Y axò, per mi, es artifici seu, que té unes trampes tan enganyoses que quan la vianda es menudall ho adoba també ab uns fregits y una colorayna llampant de pebrots y tomàtechs, que qualsevol creuría qu'ho envían directament de la cuyna sens haver fet parada en la taula dels meus parents richs. —

* * *

 En aqueix punt de la conversa en que l'agrahiment li donava més bon humor y recobrava alguns dels dexos exagerats d'altre temps, me vaig despedir d'ell veyentlo més aconsolat.
 No'l vaig tornar a veure més. Un día'm sorprengué la noticia de que havía mort. Deu va compadirse de les seves tristeses, y li complí la prometensa. Acabaren les seves penes.
 Vaig anar a visitar la senyora Mariagneta.
 — Senyor, — me va dir; — tinch una recansa. Los companys del batalló me van dir qu'era la seva voluntat que l'enterressin ab lo vestit de miliciano. Vaig tenir de complirla. Però'm sembla qu'ha sigut una vanitat que pot ofendre a Deu.
 — Y tal! — va respondre la senyora de la casa. — ¡Lo van enterrar vestit de Carnestoltes!

---

1. Antiga fonda del carrer dels Sombrerers, que tenía molt crèdit y reputació per les rodanxes de llus fregit, y més gran concepte per les mongetes ab llomillo, qual secret passà vengut a Italia y tornà a Catalunya revengut més car, a la fonda del Falcó ahont hi envían los metges del extranger als malalts renunciats per apedassarlos y tornàlshi la gana ab certes tomes diaries d'aquestes famoses mongetes ab llomillo. Nota del Sr. Janet.