Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/De les reials jornades

DE LES REIALS JORNADES

 Dia 6 d'abril de 1904.
 Així que surto al carrer hi trobo un bell aire de festa: domassos als balcons lluint al sol i voleiant al vent, musiques militars prop i lluny, soldats que passen en renglera, marcant un fort ritme en mitj les corrues de gent; la gent a corrues; i en tots els ulls la idea ficsa: «Anèm a veure 'l Rei». Vaja: la gent està posseida...
 Se sent una canonada, i ressona un gran sospir de joia; la gentada s'arremolina d'ací i d'allà de la plaça grandiosa, fins a formar dos grans muralles a banda i banda, deixant en mitj la via deserta, nua al sol, que espera... Se senten de lluny tocs de corneta; un altra respon amb espinguet més proper, i un altra estrident esqueixa l'aire; la gent s'apinya fortament, silenciosa; tots els caps girats en una sola direcció, tothom s'aboca, els colls s'estiren... Se sent un bullici llunyà, i en alt de les cases se comença a veurer una blanca agitació de mocadors voleiant frenèticament com un serrell que's va extenent, acostant-se; i per la faixa deserta avença un grop de figuretes de colors a cavall, a poc a poc; i amb elles avença una forta remor de crits, de picaments de mans...
 —Es aquell!...—El del mitj...—El que s'inclina... —Jo no'l veig...—Sí... aquell... el del ros...—Veus?... Fa així amb la mà...—I una onada de crits, i d'aplaudiments, i de musica, passa furienta amb aquella figureta; les dònes ploren alçant les criatures pera que vegin, i els homes que no volen esbravar-se cridant, se senten batre fortament tots els polsos, i callen... El Rei!
 Davant d'aquest gran sentiment colectiu secular volguerem crear-ne depressa un altre, però no'ns reeixí.
 En va recordarem a la nostra gent les continues decepcions de Catalunya davant del poder central; perque'l poder central no es sinó una abstracció, i el Rei que venia no era una abstracció; amb abstraccions se poden generar idees, però'ls sentiments sols obeeixen a coses vives; i'l rei era una cosa viva. En va ferem presents els mals actuals de Catalunya com conseqüencia d'aquelles decepcions; perque'ls mals actuals cadascú se'ls troba a casa seva, però encare no son prou grossos pera determinar un estat d'ànim colectiu; i'l sentiment reial té arrels seculars en la colectivitat. En va diguerem que, després de les decepcions i de les males conseqüencies que ja'n tocavem, res haviem d'esperar de l'acatament que are fessim; perque la esperança es toçuda en el cor dels homes, i costa molt de perdre la fe en la providencia del Poder.
 Per això nostra prèdica fou vana. Certament hauria fet goig als ulls d'un catalanisme ideal una rebuda correcta, però ben freda: domassos en els balcons ben comptats dels dinàstics centralistes; la gent fent cadascú el seu fet de cada dia a la casa llur, traient el cap un moment al pas de la comitiva, composada purament de l'element oficial, i, per tant, incolora, trista, fent el seu curs en mitj d'un silenci cor-gelador; i després, res de convits al Rei, res d'oferiments dels cossos actius socials, res de representacions ni missatges: ja li teniem tot dit; no se'n havia fet cas; doncs, deixar-lo estar com qui res n'espera; deixar-lo estar amb els seus ministres i els seus generals i els seus empleats visitant quarters i edificis públics, posant primeres pedres a monuments insignificants, rebent i tornant parlaments de formulari oficial, i entornant-se'n sense haver sentit un xiulet ni haver vist una corredissa, però també sense haver trobat enlloc el calor de la nostra activitat ni l'espontaneitat del nostre cor, ni un senyal del nostre pensament: anant-se'n sense haver vist de Catalunya més que la superfície, sense saber-ne res.
 Oh! Sí: una rebuda glaçada com se'n llegeixen en la historia, en els llibres, de quan els pobles han volgut fer sentir an els Reis el llur agravi, feia molt goig als nostres idealistes, i fins resultava molt catalana, molt avinenta a la nostra serietat llegendaria, al nostre gènit aixut que fa tant de respecte.
 Però, res d'això ha resultat; perquè quan a un poble se li posa al davant la encarnació del poder que'l regeix, el poble, que sent la trascendencia del contacte, no pot restar indiferent: sols pot mostrar-se indiferent essent hostil; no es mai estable, sino inestable, l'equilibri d'una cosa tan viva com el sentiment popular: la seva indiferencia sols pot esser una forma d'hostilitat; i el poble català no sentia are cap hostilitat envers el Rei, i no sentint hostilitat, el prestigi secular reial no ha trobat contrapès en el sentiment del poble; i no trobant contrapès, no s'ha pogut produir aquell equilibri inestable de la indiferencia, i'l sentiment popular s'ha decantat cap al Rei.
 An el poble no li demanèu mai actituts negatives davant d'una afirmació, si no teniu un altra afirmació de naturalesa semblant pera oposar an aquella; davant d'un Rei de carn i òssos que vinga, un ídol de carn i òssos que s'alci; davant d'un home, un altre home; davant d'un fet, un altre fet. Si no teniu l'home, si no teniu el fet, deixèu-lo estar el poble; deixèu obrar l'espontaneitat del seu sentiment, i dintre d'ella prenèu la situació que més us convinga; perquè lo que es amb declamacions abstractes, mai, mai podrèu dominarla...
 Heusaquí'l balans d'avui: desentenent-se de la nostra predicació, el poble s'ha decantat cap al Rei en la mida justa del seu sentiment: les dònes s'han enternit, les criatures han disfrutat, el jovent s'ha esbravat en alegria; i, dels homes fets, els uns han acatat, els altres han somrigut en l'aire de festa, i sols s'han sentit ofesos per aquest aire els posseits de sentiments personals contraris an ell: aquests sols han tingut força pera disputar amargament amb els altres. Però ningú ha trobat l'equilibri sentimental, ningú ha pogut restar indiferent: allò que voliem lograr de tothom, no ho hem sabut lograr ni tant sols de nosaltres meteixos.

 Dia 7
 Aquest matí, en un barri extrem de la ciutat, he vist tot de balcons endomassats. M'ha sorprès; però m'han dit que potser el Rei hi passaria a la tarda anant al Tibidabo.
 Es bonica aquesta docilitat del poble a la seducció de la festa: de tot fa festa el poble. Certament que n'hem vistes de molt més grosses, quan el poble s'ha engrescat a ornar carrers i a aixecar famosos bastiments triomfals amb força gallarets i gran lluminaria, i musiques per tot, i festes a cada barri, i tothom al carrer a veure meravelles... No, no: are, res d'això. Ni per qué? El Rei que'ns ha vingut a veure no es pas objecte d'un gran entusiasme; no es pas cap conqueridor, ni cap pare del poble, ni son nom ni les tradicions dels seus avis diuen gran cosa a Catalunya... Es el Rei de Madrid, com diu devegades el nostre poble; però es el Rei d'Espanya, i te disset anys, i es la primera vegada que ve aquí i quí sab lo que se'n temia, i... vaja, al cap d'avall es el Rei. I el poble ha pres la mida justa de lo que cal fer; i en aquest barri extrem, la gent, aixís que s'ha llevat, ha posat domassos als balcons, no més perque'l Rei potser hi passarà a la tarde. En aquesta finesa del poble hi trobo una discreció, una gracia...
 El Rei hi ha passat, a la tarde, en un remolí de festa de la gentada del barri. I vetaquí que'ls cavalls del carruatje reial han fet mal a una criatura, i vetaquí que'l Rei ha baixat, i ha pres la criatura a braços i l'ha entrada en una botiga, una taverna que hi havia allà davant, i ha mirat si la criatura s'havia fet gaire mal, i ha fet avisar al seu metje, i ha pres l'adreça dels pares, etz., etz. I desseguida la llegenda ha florit: «Vetaquí que an aquell taverner, el dia abans, algú va dir-li:—Que no vas a veure'l Rei?—i ell va respondre: —Si ell no 'm ve a veure a mí...» I vetaquí que 'l Rei l'ha anat a veure; i are diu que posarà un ròtul a la taverna que dirà: Taverna del Rei...
 Si jo fos Rei me plauria anar deixant arrèu un rastre de petites llegendes...
 Altrament el Rei ha començat a visitar fàbriques, establiments, exposicions, societats, etz., etz., essent per tot tan ben rebut com ho són sempre els Reis quan no són mal rebuts. Hont es aquell buit que somniavem? Qui's retrèu dels que s'havien de retreure? Jo veig a tot lo que se'n diu representació de les forces vives atrafegar-se entorn del Rei de manera que, si alguna en manca, el seu retraiment resta poc significat; i'l Rei podrà anar-se'n amb la convicció de que Barcelona se li ha mostrat obsequiosament tota sencera.
 Fins aquell propòsit de que'l nostre catalanisme polític militant restés mut i irat en l'ombra pera que se sentís en son silenci son desengany, ha resultat frustrat. Uns quants regidors catalanistes han acudit a câ la Ciutat quan el Rei l'ha visitada, i li han parlat francament de nostres recanses i de nostres aspiracions. Aixís s'ha acabat de trencar el glaç. I el Rei ha parlat al catalanisme: la contesta ha sigut d'una ingenuitat desconcertant: «Per mí,—ha vingut a dir,—tot lo que vulgan: això'ls ministres». I el primer ministre, ausent, somreia en la ausencia. Mentres el ministre militar, present (tot al revés de lo que havia d'esser), deia: «Això, les Corts...» I el poble ha somrigut com el primer ministre.

 Dia 8.

 Avui el Rei es a fòra, però tot va plè de la representació que ahir li feren els regidors catalanistes en l'Ajuntament. Realment aquest acte, dos dies després del manifest de la Lliga Regionalista declarant com a norma el retraiment, sorprèn, a primera vista, i'ls que'n protesten irats, en dret estricte, tenen rahó.
 Però jo crec que la política no pot atenir-se a un estricte dret, sinó que, inspirant-se sempre en el fi que's proposa, ha de maniobrar continuament, acomodant-se a les realitats vives que se li imposen.
 Doncs, be: jo crec que'l catalanisme polític, al acordar el retraiment davant del Rei, al fer la campanya previa que en aquest sentit feu, i al declarar-ho solemnement al poble català com a norma de conducta, cometé un erro polític: no va preveure la corrent d'adhesió que, més freda o més calenta, més o menys general, se féu manifesta envers el Rei. Si l'hagués prevista i s'hagués posat com a director d'ella, hauria fet l'efecte de que la bona rebuda feta al Rei era deguda a la actitut benèvola del catalanisme, i aquest hauria aparegut com una gran força, hauria semblat que tenia en la seva mà la actitut del poble català o d'una bona part d'ell. Però havent menyspreuat aquesta previsió i predicat el retraiment, i resultant que, malgrat aquesta prèdica, totes las classes socials, encare que'n gros i superficialment, i més marcadament aquelles forces socials que més semblaven estar en mans del catalanisme, acudien entorn del Rei, desentenent-se del criteri de retraiment promulgat, apareixia aleshores que'l catalanisme no tenia cap força social, que la seva influencia no lograva atravessar les parets, ni tant sols tots els envans del seu cassino polític, i tornavem, als ulls de fòra i, per sugestió, a molts ulls de dins, al període dels cuatro locos, període molt hermós de totes les grans causes, a condició de no tornar-hi un cop se'n ha sortit.
 Segurament devien adonar-se d'això alguns elements de decidit temperament polític de la meteixa Lliga i van resoldre realisar la sobtada contra-marxa que's revelà en l'acte dels set regidors davant del Rei i en el to de la seva prempsa política, amb gran escàndol dels seus companys de temperaments radicals, o que per sentiment polític d'altra mena repugnaven tractes amb el Rei.
 Tots aquests, com hem dit, se mostraren llógics, fonamentant la protesta en el manifest de dos dies abans; però'ls altres, amb la seva contra-marxa, lograren que'ls periòdics de Madrid, que ahir donaven el catalanisme per mort, diguin avui, referint-se a l'acte dels regidors: «Los catalanistas presentan la cuenta». I'm sembla que, políticament, val més que diguin això que no pas allò... els diaris de Madrid.

 Dia 9.

 El Rei ha tornat del seu viatge a Girona, Figueras, Rosas i Sant Feliu, essent per tot generalment ben rebut. La Lliga Regionalista de Girona li ha presentat un Missatge. En lloc s'ha vist ni menys entusiasme ni més reserva que'ls naturals davant d'un Rei constitucional de disset anys, que no té en favor ni en contra ni grans fets ni grans agravis.
 Mes a Barcelona las coses s'han enverinat un xic entre'ls catalanistes per la carta que quatre regidors d'aquests han fet pública, dient que no estàn conformes amb la actitut dels seus set companys davant del Rei, per contraria al manifest de la Lliga, per inútil respecte d'un Rei constitucional, i perquè creuen que la causa catalanista ja no s'ha de fiar sinó al poble català. Tot això, que es molt enrahonat, es dir, perfectament opinable, está expressat amb forta sobrietat catalana: es un document molt seriós; però hi palpita en el fons una mena d'animositat que no es de bon esser pera'l catalanisme; s'hi manifesta la excitació produhida per l'acte dels altres regidors, i la fa més gran. La paraula excisió va de boca en boca, i el fet de la excisió està ja en el cor de molts.
 Jo crec que això es degut a la nostra poca educació política, i fins potser poca vocació, i ademés a una mala intel-ligencia respecte als sentiments polítics generals del catalanisme.
 Aquella poca educació o vocació ha fet que cada vegada que'l catalanisme ha creat un organisme polític, hagi propendit a tancar l'amor dels catalans a Catalunya dintre d'un dogma en nom del qual, els més intransigentment fidels an ell, com era natural, s'han convertit en definidors, executors i àrbitres de la seva intel-ligencia i pràctica, parlant i obrant en nom d'ell com representants de tot el catalanisme, i excomunicant i llençant a fòra d'aquest als quins no s'hi mostraven absolutament fidels; i això, que pot escaure molt be a una iglesia i fins a un partit polític, no escau gens a un gran moviment sentimental de tot un poble.
 La Unió Catalanista fou una iglesia; la Lliga Regionalista ha sigut un cassino polític. Aquella excomunicà als que posaren fè en la evolució del catalanisme dintre de les formes actuals de l'Estat espanyol, i més especialment en el programa del general Polavieja; aquesta, segons el parer de molts, avui per avui, ha d'expulsar del partit als quins no s'han atingut a la conducta determinada pel seu directori en la ocasió de la vinguda del Rei i semblen decantar-se a donar força an en Maura.
 Però posem-nos les mans al pit: la heterodoxia polaviejista, amb el nombre i qualitat de la gent que incorporà a la corrent política catalana, amb els organismes de lluita que creà, poderosos en la prempsa i en les urnes, amb la aparició que provocà d'aquell gran acumulador de simpaties que's digué doctor Robert, i amb tots els èxits sorollosos que se'n seguiren, feu minvar o feu créixer la força del catalanisme? D'en Polavieja i dels intents que portés amb la seva política, qui se'n recorda? Però del catalanisme escampat amb ocasió d'ella jo crec que tothom se'n recorda prou més que abans.
 Doncs, be: quin perill veièu are en que uns socis de la Lliga Regionalista se decantin més ençà o més enllà d'en Maura, si això ha de portar un nou increment a la nostra causa? En Maura passarà, però la conciencia amorosa que en un poble's desvetlla de la propia personalitat no passa: se nodreix de tots els fets, de totes les idees, de tots els homes que en un moment pugan convenir al seu desenrotllament, assimila lo que'n pot assimilar, llença lo inassimilable; i quan aquells fets, homes o idees, ja no són més que un record, si ho són encare, la causa del poble, cada dia més potenta, está ja devorant altres fets, altres idees i altres homes.
 Lo meteix us diria si, triomfant en la Lliga'l criteri dels que s'han decantat cap al Rei, volguessin expulsar-ne als que n'han protestat, titllant-los, per exemple, de massa afectats a una forma de govern contraria a la actual monarquia d'Espanya. Deixèu-los fer, que quant més accentuessin la seva tendencia, republicana o carlina que fos, més gent d'aquestes tendencies atraurien an el catalanisme en ells innegable, més gent que are no's vol dir catalanista perquè creu al catalanisme tancat en una política determinada.
 Jo trobo que no s'ha esclarit prou lo de les idees polítiques dintre del catalanisme. Dièu cada dia que'l catalanisme no té idees polítiques en quant a forma de govern; que es indiferent a totes elles; i això a mí no'm sembla prou clar, i en sa fosquedat me sembla absurde. Me sembla absurde desintegrar els homes i, fent una abstracció monstruosa, deixar entendre que aquest o aquell, monàrquic o republicà, en quant es catalanista no es monàrquic ni republicà. No. Ell continua essent-ho, i dintre de la seva fè catalanista té la seva fè política, democrática o absolutista, clerical o demagògica, i no se'n ha de despendre, i pot treballar pera que triomfi. Lo que hi ha en ell es l'amor diferencial a Catalunya que trascendeix a la seva aspiració de forma política. Per lo tant, no volguèm lligar-lo més que pel llaç d'aquell amor, i en lo demés que cadascú's mogui en el seu centre.
 Aixís estic cert que tots els partits polítics de Catalunya foren catalanistes; però que cada un s'organisés políticament dintre de las seves idees aixís en un partit regional com en ses relacions amb el partit total espanyol. Llavores no caldria un organisme polític catalanista com el que are tenim, i que en cas d'eleccions o altres de lluita política's troba amb grans dificultats pera confeccionar una candidatura que puguin votar tots els catalanistes. Impossible! Còm un catòlic pot votar a un lliure-pensador, y un republicà a un carlí, per catalanistes que sien tots ells? O farèu una candidatura políticament anodina?
 No: cada partit polític que's compongui les seves candidatures: que si heu lograt despertar el sentit catalanista en tots ells, allunyant-ne la desconfiança d'una direcció massa absoluta, totes ho seràn de catalanistes. Es clar que farèu molts menos actes de conjunt; però quan ne farèu un en allò en que tots estaràn conformes, en l'amor a Catalunya per damunt de les lluites polítiques, ah! quan una ocasió d'aquestes se presenti, encare que sia una sola vegada cada dèu anys, us asseguro que l'acte que'n resulti farà respecte a tot lo món i tindrà eficacia pera més d'altres dèu anys.
 Aixís veig jo una Lliga Catalanista estrenyent molt menos, però abraçant molt més que la actual; sense ni tant sols local propi, pera evitar el perill de l'airet confinat de cassino; actuant desde l'aire lliure i influint el seu esperit d'aire lliure en els diversos cercles tancats del catalanisme polític i no polític; posant a disposició de tots ells els treballs de tanta valua que ja té fets i'ls que seguís fent de cens electoral i propaganda, i predicant arrèu la bona nova de l'adveniment de Catalunya a la possessió de sí meteixa. Es dir, lo que ha sigut la Unió Catalanista, però sense definir tant ni en quant a dogma ni en quant a conducta. No altre dogma que l'amor a Catalunya, amb conciencia de la seva personalitat distinta; no altra norma de conducta que aquella que en cada moment brollés d'una aspiració general de tots els cercles catalanistes que, sentint-se així lliures en les respectives tendencies particulars, acabarien per dur an el catalanisme tot el poble català i farien de la Lliga la veritable representació de l'ànima de Catalunya.

 Dia 10

 Amb motiu de la mort de l'avia del Rei, Isabel II (que n'estèm lluny, ja, de la Historia d'Espanya d'Isabel!), s'han sospès les festes, però no la visita del Rei a Montserrat, hont ha passat revista als somatents. Tot ha anat bé com ho ha anat tot fins are, sense que l'acte hagi tingut, emperò, la trascendencia que hauria pogut resultar de la estada del Rei en aquest lloc consagrat per l'amor secular dels catalans, i del reial contacte amb una institució tan genuinament catalana com el Somatent. Satisfeta ja la excitada expectació de la arribada a Barcelona, la comunicació del Rei amb Catalunya esdevé cada día més superficial, gaire bé diria insignificant.
 Jo crec que tot l'efecte a dins i a fòra de Catalunya fou produit en els dos primers dies: a dins, la crisis del catalanisme; a fòra, el triomf d'en Maura. Are cada una d'aquestes coses anirà ahont hagi d'anar a parar.
 Avui el catalanisme ha fet memoria del segon cap-d'any de la mort del doctor Robert, que encarnà una de las seves crisis de creixement. Avui, que se n'està iniciant un altra, puga la seva memoria inspirar-nos l'esperit d'atracció i de tolerancia que caracterisà an aquell home, i que tant convenen pera dur aquestes crisis a fi de be!

 Dia 11

 Avui, pels carrers de la ciutat, he vist escamots del Somatent de retorn de Montserrat. I al veure aquella gent amb barretina vermella i l'arma penjada al coll,— armes de totes èpoques i istils,—i algúns d'ells acompanyats de dònes i criatures; al veure aquells pagesos armats, per la Rambla, pel carrer de Fernando, per l'Ensanche, m'han semblat una evocació: he sentit una escalfó al cor i una olor de la pólvora de dos sigles enrera.
 Desseguida he pensat en el programa de Manresa i en una resurrecció de Catalunya; en una Catalunya vella ensemps i nova, amb tota aquella aureola dels quadros històrics, però al meteix temps viva i movent-se are. Oh! la visió! I en un moment m'he sentit posseit d'una bella, santa intransigencia, i tot lo altre que'm voltava m'ha semblat impur i mesquí i m'ha repugnat tota idea de tractes, de mer contacte entre aquella Catalunya i aquesta política d'are. En tal moment jo he tingut fè en que la visió vindria tota sola, tota sencera, per virtut propia; que lo únic que calia era mostrar-la, i mostrar-la, i mostrar-la a la gent, fascinar a la gent amb la visió meravellosa i que'l miracle's faria; que un dia, quan la plenitut fos arribada, la gent catalana s'alçaria de sopte en una sola inspiració i aquella Catalunya meravellosa... fóra.
 Oh! La bella, la santa visió dels poetes! Tu ets l'ànima de tota la nostra activitat: no podèm apartar els ulls de tu, si la volèm feconda; no't cal pas cegar-nos, pera esser potenta...

 Dia 12

 Al bell mitj del carrer i a plè mitj-dia, un jovenet anarquista ha donat una punyalada al President del Consell de Ministres. I com un cop de comedia de màgica, en un instant ha mudat tot l'aspecte del viatje reial. El Rei i Catalunya han desaparegut soptadament del primer terme, apareixent-hi tota la gent que viu de l'ordre social, en massa apinyada entorn del ministre, alçant-lo—un xich pàl-lit, però serè i somrient a la lleugera ferida—damunt llurs caps i aclamant-lo amb deliri com a un hèroe, davant de la gent que tot ho espera del desordre social i dels que'n viuen, que somreien sardònicament de la banda de l'infeliç al-lucinat, ja près i lligat en l'ombra.
 Es meravellós aquest sentiment de la solidaritat social. Mentres s'agiten qüestions polítiques, religioses, internacionals, econòmiques, veurèu la gent fluctuant d'aquí i d'allà, nuclis que's fan i's desfàn i's barrejen i s'esbarrien, confosos, vacil-lants, amb consistencia variable, circumstancial; però's posa la qüestió de l'esser o el no esser socials en la forma nèta, brutal, de les seves últimes conseqüencies, de la vida i la mort afrontant-se d'home a home; i en un dir Jesús! cadascú's posa en son lloc, ràpit, sense vacil-lació, rígit, esquerp com una fera a punt de llençar-se a la lluita; i la societat resta netament partida en dos masses compactes, distintes, vibrants de vida, udolant la una davant de l'altra.
 Avui cada una ha trobat aquí son acumulador, son hèroe: el President i l'anarquista. Avui domina'l crit de la gent d'ordre reaccionant al cop rebut per son ídol; demà dominarà'l crit de la gent del desordre clamant misericordia pera'l seu màrtir; mentres s'alcen altars en la llum pera la glorificació de l'un, altres comencen a alçar-se en l'ombra, hont s'hi veurà l'altre sant quan la llum hi toqui.
 Avui he sentit un bon burgès, incapaç de matar una mosca, parlar en termes terribles d'un gran extermini a realisar, d'unes grans garrotades de cego a donar pel braç dictatorial d'en Maura. Avui he sentit a una bona dòna del poble, parlant del frustrat assassinat, exclamar amb tò sincerament piadós.—Pobret! Ja que aixís com aixís ha de morir, al menos hagués pogut acabar de matar a l'altre!—
 El burgès i la dòna creuen abdós, de bona fè, en un desafio legal pendent en les societats humanes, i cadascú sent quin es son campió, i l'absol per endavant de qualsevulga enormitat.
 Al cap de dos mil anys que'l Fill de Deu vingué al món a predicar l'amor entre'ls homes, encare estèm aixís. Oh! Primavera d'amor, bé ets lenta en florir! Oh! Humanitat, que es llarga encare la teva tasca!

 Dia 13

 La tempestat fa'l seu curs. El «tot Barcelona» de l'ordre s'ha alçat en pes, manifestant pels carrers la seva adhesió an en Maura: el pressentiment que ja hi havia en las classes conservadores de que aquest era l'home de govern que havia de treure a Espanya de la disfreça d'anarquia en que viu, s'ha fet certesa a la llum vibrada pel punyal que l'ha ferit. L'anarquista ha fet un gran servei a la causa de l'ordre... i, sobre tot, a la causa d'en Maura; perquè aquestes masses conservadores, sempre indecises, timorates, dividides per altres passions o interessos, avui compactes i valentes, han fet pública manifestació de la seva força i han plantat cara a representants del desordre, que han hagut d'esser amparats per la autoritat que representa l'ordre.
 I la figura d'en Maura, agegantant-se per Espanya...

 Dia 14

 «Al lado del enfermo permanece constantemente su hija política señora condesa de la Mortera.»
 Aquesta gacetilla es com una aparició de suavitat en mitj de les passions desencadenades. Encare sento'ls crits de les multituts pels carrers de la ciutat, el ronc de la revenja congriant-se en l'ombra, las gentades corrent al pas del Rei, que segueix son viatge per Catalunya; tota Espanya esvalotada encare per l'atentat anarquista... i en mitj de tot això, en una cambra reclosa, quieta, una dòna jova movent-se suaument en la mitja llum entorn del ferit causant de tanta agitació i estrèpit. Ah! Quina profonda, quina refinada delicia ha d'haver-hi en la pau d'aquella cambra! Quina suavitat goridora en les mans de la dòna estimada del nostre fill! Quina beatitut en contemplar-la movent-se entorn nostre, honesta i amorosa, mentres bramen a fòra les gentades furientes; però tota furia i estrèpit s'estrella i apaga a la porta de la nostra cambra, davant dels espessos cortinatges extesos per la mà de la jova, que, com un ángel de la guarda, servarà la entrada, imposant silenci amb un dit damunt dels llavis!

 Dia 15

 El Rei ha tornat de son viatge a Tarragona, Reus, Lleida i Manresa. Tothom ha acudit falaguerament a son pas: ningú s'ha retret; fins els republicans s'han sentit atrets a mostrar-se amables; i el catalanisme i els interessos d'encontrada li han dut missatges dels llurs desitjos.
 Ah! Si'l catalanisme hagués tingut una veritable direcció política que hagués sabut orientar-se en la realitat del sentiment del poble de Catalunya envers el Rei, quin acte més hermós i més trascendental n'hauria pogut resultar! De tots aquests missatges fer-ne un de sol i presentar-lo al Rei, aplegades totes les representacions que are van presentant-li'l seu una per una. Aixís haurien resultat com una mena de Corts Catalanes de generació espontania, mostrant al Rei, als governs i a tota Espanya la voluntat de Catalunya... Però, no: ens varem estimar més fer la criaturada del retraiment, que no va resultar perquè no estava en l'esperit del nostre poble; sols que nosaltres prenguerem l'esperit de las nostres passions per esperit del nostre poble.
 Ens convenen molts anys de desert, encare, abans d'arribar a la terra de promissió...

 Dia 16

 Sembla impossible el número de coses que'l Rei arriba a veure en un sol dia. Amb un no més dels actes als que avui ha assistit (en el port, en las fàbriques, en la Maternitat, en el Clínic, en Belles Arts, etz.) n'hi ha pera omplir un dia d'un home que pari atenció en les coses. Per això de moment fa mitj riure el pretengut estudi de la vida i necessitats d'un país com Catalunya en quinze dies. Però, ben mirat, per un Rei no'n calen pas més. Un Rei no es, no ha d'esser pas un director d'activitats, ni un home d'estudi, ni un tècnic. La mirada reial ha d'esser com la de l'àliga: ampla i ràpida, abraçant les coses desde la altura. El Rei ha de passar com una fantasma brillant davant dels pobles pera despertar-hi'l sentiment d'una providencia que vetlla per tots en la serenitat d'altura, i pera endur-se'n en son pit una gran emanació de l'ànima popular que's faci regnadora amb la reialesa.
 Es una mediocre imaginació de les democracies la d'un Rei obrer, d'un Rei agricultor, d'un Rei savi, d'un tècnic de totes les tècniques, estudiant dies i dies al peu d'un teler o d'una arada, o cremant-se les celles en biblioteques i laboratoris. Jo no dubto que un rei aixís al cap d'avall no arribés a esser un home molt instruit; però lo particular hauria fet morir en ell lo general, i ja no fora un Rei: fora un senyor com qualsevulga de nosaltres i tots li perdriem el respecte...
 El Rei ha d'esser com una mena de gran artista, que feconda totes les coses no més mirant-les. Oh! L'art de saber mirar reialment les coses! Art secular, hereditari, incomprès de les nostres democracies tristes...
 Però l'hèroe del dia ha sigut en Maura, que avui, curada ja la lleu ferida, ha tornat a sortir al carrer i a figurar al costat del Rei en les solemnitats, i a fer bells parlaments, i a rebre ovacions més ardentes després del seu bateig de sang. La anarquía l'ha consagrat gran home. «Este hombre no morirá en la cama», diu que ha dit un escriptor republicà; i aquesta frase de tons profètics, veritablement esgarrifosa pera qualsevulga home de sa casa, no es pas pera desplaure a un home de temperament gloriós. En això s'assemblen els tirans als regicides: en que sabent el perill que corren de morir fòra del llit, s'hi abandonen...

 Dia 17

 El contacte del Rei amb els agricultors fa l'efecte d'esser el més coral i fecond. En la excursió d'avui al Panadés sembla haver-hi regnat, no un major entusiasme superficial que en qualsevulga altra part, però sí un mutual interès més penetrant, més viu, que en tot lo altre.
 I al vespre, aquí, en l'Institut de Sant Isidro, el Rei dient que volia apendre'l català pera entendre's millor amb els pagesos un altra vegada; i en Maura, mostrant-se menys reservat de lo que havia estat, i fins fent un cert acatament al catalanisme, han promogut un entusiasme més substanciós que tot altre. Ha semblat com si comencessim a entendre'ns. I els diaris de Madrid marcaràn demà la vivor d'aquest contacte amb els graus de la seva indignació. Aquesta mena de proporció que's mostra sempre quasi matemàtica entre'l content d'aquí i'l descontent d'allà, revela una vegada més lo tràgic del problema català dintre d'Espanya, i hauria d'imposar-nos a uns i altres gran serietat en tractar-lo; perquè tots ens hi juguèm la vida.

 Dia 18

 L'últim acte públic del Rei a Barcelona escoltant al comerç en el Saló de Llotja ha segellat la trascendencia de la seva visita a Catalunya. Els comerciants li han parlat dignament i sense reserves. I en Maura, al respondre'ls, ha posat el dit en la llaga. «Els catalans, tots plegats, teniu rahó,—ha vingut a dir.—Doncs, feu-vos-la valer; us queixèu dels mals governs: doncs, veniu a governar.»
 Efectivament, tot un aspecte del problema català està en això: en la desproporció entre la nostra força econòmica i la nostra força política dintre d'Espanya. En Maura ofereix el seu braç com a palanca de la força política: ell segurament se sentiria més fort governant amb Catalunya, i en Catalunya s'ha deixat sentir una forta atracció envers aquest home de govern de la seva raça. Pot dir-se que en Maura se'n va havent deixat posats forts fonaments d'un gran partit maurista a Catalunya.
 Aquest partit no serà'l catalanisme, perquè'l catalanisme no ha de ser un partit; però per això meteix que no ha d'esser-ho, no pot excomunicar, no pot descalificar de catalanistes an aquells elements que, per amor a Catalunya, se fassin mauristes... o republicans o carlins o lliberals d'aquest o de l'altre.
 Tant-de-bo que tots els partits polítics d'Espanya vinguessin a cercar força en el catalanisme com, si be s'observa, ja han començat a fer-ho; perquè llavores Catalunya pesaria en la política espanyola d'altra manera que no hi pesa (i si no teniu fe en que hi pesi, us diré que en el fons de vostre cor sou uns separatistes); aquells d'entre nosaltres que tenen vocació de polítics podrien fer-ne obertament i més fructuosament per Catalunya, sense necessitat de dissimular les seves idees ni les seves naturals ambicions; i'ls que no'n som no n'hauriem de fer, com n'hem de fer are tant sovint (i tant malament) i podriem donar-nos mellor a la gran obra de desvetllar per tots costats en l'ànima catalana, mitjansant una forta cultura que tanta falta'ns fa, la conciencia de la personalitat que li es propia, i que ha d'esser el fonament de tot lo demés. Tot lo demés, sense això es quincalla: això, per si sol, es el cor de diamant que tot ho resisteix o tot ho trenca, segons convé.

 Dia 19

 Aquest matí he sentit canonades i he obert el balcó. Plovia. Un dematí emplujat d'Abril! L'aire feia olor. Hi havia una pau per tot! S'anaven sentint, inofensives, les canonades: el Rei marxava cap a Mallorca. He mirat vers la mar; mes la mar no's veia darrera la cortina de la pluja. Darrera aquella cortina la nau reial se'n devia anar mar endins cap a Mallorca. I, somrient li he dit adéu an aquest reiet que no he vist més que de molt lluny el dia de la arribada.
 I això d'un Rei de divuit anys embarcant-se cap a Mallorca, m'ha fet pensar en el nostre rei En Jaume; i me'l volia figurar com ell devia esser llavores, i no podia; i m'he entristit...
 En la frescor dels jardins vehins ha refilat... era una merla?... era un rossinyol?...