Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La gran setmana d'octubre

De Viquitexts





LA GRAN SETMANA D'OCTUBRE



 Ha donat bò de viure aquesta setmana a Barcelona. La estació social ha entrat de plè a plè amb el Congrés de la Llengua catalana.
 — Còm? un congrés filològic, un treball científic, quatre ni que sien quatrecents homes d'estudi o de paraula, hauràn fet batre'ls polsos de tota la ciutat amb tal aument que s'hi conegués?—
 Què filològic, ni què científic, ni què estudi ni paraula! Era catalanista aquesta filologia, aquesta ciencia; i aquest estudi era cosa de Catalunya. I de quina cosa! Del llenguatje tant estimat i disputat; com aquell qui diu de l'esperit de la nostra renaixença. Encare que s'hagués tractat d'historia natural o de matemàtiques, mentres hagués sigut possible referir-les d'algun modo a Catalunya, el poble ho hauria acullit com a cosa seva; perque, en l'estat d'incandescencia patriòtica en que s'ha posat i's va posant encare la nostra massa social, de tot s'apodera i ho arbora i assimila.
 Fa riure i fa plorar, enterneix i fortifica, el veure un poble com aquest, tan atrassat encare en sa cultura, tan mancat de veritables homes d'estudi, tan baix de nivell científic, interessarse tan vivament per un treball que ell no pot compendre en el seu fons... però que l'estima: aquest es el secret de l'èxit portentós aquí d'una solemnitat que, en la ciutat més culta del món, i referida igualment a la llengua propia d'ella, hauria passat desapercebuda de la gent, interessant sols a tècnics i literats; aquesta es la gran senyal de la renaixença catalana, i el fonament d'ilimitades esperances.
 Tres mil congressistes! Què vol dir això en una població hont no hi ha ni tres filòlecs? Tres mil congressistes? Oh! es que molts d'aquests no saben llegir ni escriure! Han pagat el duro perque sí, perque es per Catalunya, per la causa. El forner, el manyà, el vigilant son congressistes. Ells no hi aniràn pas al Congrés, altra feina tenen... però paguen per Catalunya, i n'estàn tots orgullosos. Aixís els pastors devien amanyagar en sos rústics braços al naixent Messies anc sense poder-ne compendre tota la divina grandesa.
 Però, fins en els meteixos que assistiren a las sessions, gent més lletrada i curiosa, quina compostura i quin calor ensemps en la seva actitut davant de lo que's treballava! Còm s'hi interessaven!
 —Tot el públic me sembla una esponja, embebent-se de lo que sent amb avidesa—me deia un amic que sab veure be les coses. Mes tampoc aquesta avidesa era purament científica. Era que allí's parlava del verb creador d'un poble nou: era una ciencia candent aquella.
 I també'ls que feren treball actiu, llurs estudis i parlament còm s'estufaven amb un llevat que no era en els dels col-laboradors foresters que's pressentaren! Els treballs d'aquests tenien una serietat, una solidesa, una perfecció que no eren pas en els nostres; i ells vingueren amb llurs cares pàl-lides, els ulls cansats, els llabis aixuts de savi; vingueren refiats en la pau natural de les solemnitats d'aquesta mena; i de sobte el trò dels picaments de mans, les aclamacions, les banderes, els feu alçar els ulls i restaren enlluhernats d'una llum massa crua que's reflectà en un pàl-lit i com llunyà somriure dels llurs rostres. I jo no sé lo que devien pensar, lo que tot anant-se'n degueren dirse per resum de les extranyes coses en que s'eren trobats. Es dir, d'un sí que ho sé.
 Aquest no havia vingut pel Congrés sino per veure que era tot això que de lluny feia tant soroll. I's trobà aquí de cop amb la ardenta sessió inaugural del Congrés, amb el febrós mohiment de la lluita contra'ls tractats de Comerç, i amb l'estrepitós montatje del gran Aplec de la Protesta de la Solidaritat Catalana contra les lleis militaristes. Aquest era don Miquel de Unamuno, Rector de la Universitat de Salamanca, l'espanyol representatiu d'avui, el qui en un sentit carlilià podria esser nomenat l'hèroe de la extrema decadencia castellana, el cervell d'espantosa activitat, girant entorn del misteri de la vida i de la mort, de la idea divina i de la conciencia individual; l'home ull pres per son abim interior, absort en la contemplació personal, i dient la seva engunia metafísica fortament, en belles paraules dures: l'últim poeta castellà.
 La seva alta, dreta, noble figura de basc recriat a Castella, travessà imperturbable i desdenyosa per aquells dies aquest vastísimo arrabal de Tarascón, (com jo sé que ell digué an algú), sense dignar-se sino llençar un cop d'ull a la superfície, tornant desseguida disgustat l'esguard cap endins de sí meteix hont hi retrobava la pau de la noble estepa immensament quieta i deserta, pera rependre hi en silenci la terrible batalla amb el Deu invisible de ses nits d'insomni.
 Aquest pàs de don Miquel de Unamuno, pels nostres cercles monstruosament tarasconesos, en un tal moment, me sembla una cosa tan... històrica, que en la seva sola contemplació hi pressento una font de saviesa molt abundanta.

Del 14 al 21 - x - 1906.

___________