Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Pròleg al llibre «Discursos» de Verdaguer
| ← Pròleg al llibre «Poesies» de Francesc Pujols | Pròleg al llibre «Discursos» de Verdaguer Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I |
Començament → |
Al llibre «Discursos» de Mn. Jacinto Verdaguer
En Jacinto Verdaguer no era home de discursos en l'estricte sentit que's vol donar an aquesta paraula. El seu dó era'l del poeta que expressa ses visions en la síntessis sentimental i profonda del vers, o be que senzillament explica'ls seus estats d'ànima més planers en una prosa viva i nodrida d'imatges que té encare un ressò i un reflexe del llenguatge sant de la poesia. Però'l discurs usualment dit, el desplegar sistemàticament els conceptes de les coses, no està en la naturalesa d'un esperit tan senzill com el d'en Verdaguer. Aixís es que, quan les circumstancies li imposen aqueixa tasca, no pot fer sinó acomodar-s'hi, valent-se humilment dels motllos fets pera aquests casos, omplint-los, però, amb la paraula, que, essent d'ell, no podia pas esser mai insignificant.
D'un home que té el do que en Verdaguer tenia, tota paraula interessa i posseeix alguna trascendencia, qualsevulga que sia la modalitat en que's manifesti, i cap ha d'esser perduda. Per això es molt d'alabar la formació d'aquest llibre en que'ls seus discursos són recullits i conservats, i que ha de posseir i estudiar tot aquell que, estimant la nostra literatura, vulga contemplar ben completa la figura d'un dels seus grans mestres.
Es clar que aquestes observacions ja sortirien de son natural, i més ben rahonades, de l'enteniment de tots aquells lectors que, coneixent les altres obres de Mossèn Cinto, are vinguesin amb repòs a llegir aquesta. Mes jo he cregut del cas fer-ho avinent als qui casualment per ella comencessin a conèixer a son autor, i també a d'altres que amb tot i coneixe'l prou, emprenguessin aquesta lectura sense haver-los llegut el deturar-se abans a considerar la naturalesa de la obra en relació amb la naturalesa de l'autor, i així de moment restessin un xic desconcertats de no trobar-la ben proporcionada.
Si uns i altres se volen estalviar, doncs, una ombra de desengany,—que tampoc seria més que una ombra, i fugitiva, mes sempre, com a ombra, desplaenta— estiguèu previnguts si ja en el primer discurs, el llegit pel poeta als seus companys per començament de les academies literaries tingudes en la Font del Desmai, hi trobèu un fort regust retòric, ben explicable de més a més en un jovenet que encare, com aquell qui diu, està respirant l'aire tancat de les aules. Però tant se val; aquell estudiant porta ja dintre'l fort poeta, el fill de la pagesia, i per això la gracia del llenguatge que li es donada traspua tot sovint el motllo macís en paraules ben viventes, ben aromoses. En la estructura meteixa de ses concepcions ja hi domina la personalitat de l'èpic futur amb aquella antropomorfisació de la natura i aquella grandiositat d'expressió que més endavant han d'esser-li tant característiques; i aquestes qualitats meteixes se mostren en una plenitut verament imposanta en la grandiosa alegoria de l'Empordà que anima tot son discurs del Certamen de La Bisbal, i també en la calorosa apologia del Pi de les Tres branques en el de Berga.
Per lo demés, no se sab pas moure del patró d'aqueixa mena de treballs, refugiant-se tot sovint en incursions històriques adequades al lloc o a la ocasió del discurs, o bé en aquelles exhortacions i alegories relligioses que la direcció del seu esperit i l'hàbit que vestia li feien doblament familiars en sa prosa com en sos versos.
Però no pot deixar d'esser molt especialment assenyalat son Record necrològic d'en Rubió i Ors en la «Academia de Buenas Letras»; primer perquè fou llegit ben poc abans de morir, i això sol ja dòna un no sé què de sagrat a la seva estimació; després, perquè en tot ell s'hi veu el propòsit, l'esforç, de fer un treball acadèmic,—i aquest sol intent, en un home com Mossèn Cinto, ja resultaria ben interessant;—i, per últim, perquè en ell hi ha dos fragments inoblidables: l'un, aquella alegoria, potser exteriorment convencional, però plena i fortament poètica, de nostre renaixement, sentit com un primaveral recomenç en el bosc, quan els aucells, primer un i després altre i altres, se criden i responen fins a poblar de cants tota la selva; i després aquella nota final, viva, personal, que trencant el motllo acadèmic, dóna a la figura d'en Rubió un adéu-siau que fa espurnar els ulls.
Finalment, no'm puc estar de dir que en el romanç Qui com Déu, que segueix el discurs de La Font del Desmai, hi he trobat, sobre tots, dos versos que'm semblen dels més grans de nostre poeta, quan, inflamat en son anhel de lo diví, diu:
«Corrèu, mos jorns, passau d'una riuada;
portes del dia etern, esfrontissau's...»
Ja veièu, doncs, quan be de Deu podèu trobar dintre d'aquest llibre, si no us deixèu soptar per la seva superficial fredor. El rossinyol fins engaviat refila a voltes reialment, diriem en el figurat istil car al poeta nostre.