Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Pròleg al llibre «Poesies» de Francesc Pujols

De Viquitexts





PRÒLEG



Al llibre «Poesies» de D. Francesc Pujols

I


 En Pujols m'ha fet padrí d'aquest primer llibre seu, i jo n'estic tot content per l'amor que porto al pare i al fill: perque are an el pare ja li podré dir compare; al fill li poso aquest sant nom: Poesia. Es un nom molt usual, però no ho es tant el portar-lo dignament.
 Poesia es dir bellament les coses; i dir-les bellament es anunciar la visió que un tinga de Deu en elles. Veurèu cent vegades una montanya, i no veurèu sinó la seva forma freda, els seus colors (això es vert, això es blau, això es groc) i els seus altres accidents (llum, boira, aigües que hi corren, gent que s'hi està); i totes aquestes vegades, diguèu-ne lo que volguèu, seràn coses més o menys útils i encertades, però encare no podeu dir que heu vist la montanya, lo que se'n diu veure-la; i, en quant a poetes, jo us aconsellaré que servèu un gran silenci davant d'ella, perquè, si obriu la boca amb intent de cant, cometèu un gran sacrilegi, i, de totes aquelles paraules que haurèu enllaçat amb exterior simetria i boniquesa, compte en serà demanat a la vostra ànima. Algunes altres vegades, veient la meteixa montanya, restèu encantats davant d'ella tota plegada, sens reparar gaire cada un per sí del seus accidents, però amb gran desitj de dir quelcom: llavores no podèu dir que l'heu vist encare, sinó que estèu desposats amb la seva visió, i més que abans heu de guardar-vos d'obrir la boca davant d'ella, perquè, are que hi estèu desposats, seria'l forçar-la pitjor baixesa, i més monstruós el fruit encare. Sapiguèu esperar amb desitj: ja vindrà l'hora. Ja vindrà l'hora en que, tot plegat i amb gran esgarrifança, us sentirèu posseits i posseidors de la montanya, com si ella i vosaltres fossiu una meteixa cosa amb una sola ànima (que es Deu), i anirèu pels carrers com una montanya que camina i panteija, i començarèu a dir coses, coses, rítmiques i clares (perquè serà'l ritme clar de l'Univers que parlarà amb vosaltres), coses que són la essencia de la montanya, que son Deu en ella i en vosaltres (tot hu). Llavores podèu dir que heu vist la montanya i que l'heu dita bellament. I això es poesia: això es, unitat.
 Heu dit paraules sagrades: no les toquèu! Un cop passada la febre divina, les respassarèu i les trobarèu potser incomplertes i potser no prou ben cantades. No les toquèu. Es tot lo que us ha sigut donat i tot lo que vosaltres podieu donar: siau agraits i, si convé, humils. Els quins les sentin de fòra estant, potser us diràn que podrien esser paraules més clares i boniques i més ben cantades. No'ls hi neguèu: siau humils: diguèu-los que sí que podrien esser mellors, i que vosaltres aixís les voldrieu; però que, tals com són, són sagrades. Arreglar-les, pintar-les amb una exterior boniquesa (cosa massa fàcil per massa que's diuen poetes), es obra de vanitat, obra de mort. Però, vosaltres, sou uns vanitosos o sou uns poetes? volèu dir paraules de vida o volèu sols esser aplaudits? Si es això lo que volèu, poseu-vos a fer juglaries per les places públiques, mes no maculèu la santa puresa de la poesia: deixèu-la estar. Anèu a fer juglaries, que no es pas cap pecat: satisfeu-vos com pugau el pruit de l'aplaudiment; mes no amb les coses santes, si no, pobres de vosaltres!
 Doncs be, are jo no vinc pas a dir-vos que aquest llibre d'en Pujols sia d'una poesia perfecta: us dic solament que es poesia. No us haig pas de dir en què's coneix això: prou que ho coneixerèu vosaltres si us posèu a llegir amb tota ignoscencia, això es: ben deslligats i lliures del prejudici de que la poesia consisteix en dir qualsevulla cosa amb versos ben fets. No: pensèu que la poesia consisteix en dir les coses tal com raijen (quan raijen en estat de gracia), i que, a mesura que'l raig ve més d'allí d'hont ha de venir, el vers va resultant més perfecte de sí, de manera que'ls versos i l'efecte que us facin us van donant la mida de la força del poeta en cada moment de la seva inspiració.— Que es insignificant això que diu are! — pensèu en certs moments; i serà que realment en aquell moment el poeta vibrarà poc.—Això es fosc i dit amb poca traça;—i serà que la visió del poeta no era prou clara i ell no sabia explicar-se. I tot de cop:—Oh! Deu meu! que bell i clar es això!—i sentiu la esgarrifança de la bellesa, veièu Deu en les coses: doncs es que'l poeta també, en el moment en que ho deia.
 Ves si n'es això de senzill! Quina poètica més senzilla! Oi que sembla impossible que hi hagi cap necessitat de predicar-la com cosa nova? Doncs sí que n'hi ha necessitat, perquè n'han perdut memoria'ls poetes viciosos, i els aviciats que'ls escolten. Tals poetes (i tants que son dits per tals) se posen fredament davant la taula a fer versos, i arriben a pendre una traça en fer-los bonics per fòra i en que lliguin molt rebé'ls uns amb els altres, que'l lector s'hi encanta, i se li agafen a la orella, i se'ls declama i'ls declama sonorament als demés, i amb aquell caient tant bonic de les paraules passen a l'esperit buidors, insignificancies, trivialitats, falsetats, mentides de tots colors, i, acabat, quan tots se senten ubriagats de buidors, exclamen com satisfets:—Ah! Això es poesia!—Mes tant se val, que en el fons se senten la gran buidor, i després necessiten afegir:—I be, are ja'ns hem divertit prou: are anèm a la realitat, a lo sòlid de la vida.— Malhaurats! Malhaurada poesia, que aixís tan mal nom agafa! Veièu com n'hi ha necessitat de predicar com a cosa nova allò que us semblava etern, de tan senzill?
 Doncs amb en Pujols podèu anar-hi ben refiats de que no us disfreçarà la buidor de la inspiració amb versos ben fets. Quan un vers us encanti de ben fet, serà perquè està plè d'aquell encantament creador de les coses ben fetes; quan l'encantament se li esvaheixi una mica, el vers tornarà imperfet i vacil-lant; quan el poeta desmaia, el vers cau esguerrat i fa llàstima. Mes aquells que restin cantant poderosament en la vostra orella, ja podèu declamar-vos-els i declamar-los amb fe a qui vullàu, que jo us asseguro que ni vosaltres ni'ls quins us escoltin restarèu ubriacs de buidors; jo us asseguro que en acabat no dirèu:—I are tornèm a la realitat de la vida—sinó que aquells versos us semblaràn una realitat molt més forta que'l menjar i'l beure, una realitat que donarà sentit a totes les altres, i a la seva llum tot lo del món ho veurèu més clar que abans. Per això us deia que l'obra den Pujols era de poesia.
 Are no us penseu pas que jo vinga a signar-vos amb el dit ahont n'hi ha més i ahont n'hi ha menys, de llum de poesia, perque ella serà pera cada hu de vosaltres allí hont cada hu de sí meteix la trobi, i es quasi segur que no trobarà cada hu la meteixa en els meteixos llocs. I, aixís, us deixo en una santa llibertat; que les coses, com més sagrades, més llibertat volen.

II


 Però, si no la poesia, potser voldrèu saber de mí còm es el poeta. Doncs en Pujols es un minyonaç d'una vintena d'anys, de galtes rosades i cabell castany cargolat: una cara de angelote, que diuen els castellans; un angelote una mica sensual, de llavis molsults, ulls petits sovint inquiets, el cap cot i petit per lo que es el còs; i, com sol vestir peces llargues i folgades i barret negre d'ales molt amples, segons com se mira sembla un pastor protestant, i, segons com, una criatura vestida depressa d'home per la gran creixença que ha fet sobtada. Quan parla en fred, sembla que no se sàpiga explicar gaire, i quan riu se li veu que disfruta!... Tot plegat fa l'efecte d'un bon minyó, un xic encongit.
 I la seva poesia es ell meteix: té un cert desgarbo graciós, d'il-luminat, i una certa sensualitat ignoscenta.
 La seva poesia us parla molt de la terra molla, i de la frescor dels pampols, i del raig del sol, i de fruites, i de xapoteig d'aigües, i de coses que brillen, i de grans ressonancies, de brandar de campanes, de flaires penetrants i de coses assaborides, i de focs, i de carn i de sang; en fi, que an aquest xicot tot li entra i li surt pels sentits, com an el poble, però amb més violencia: perquè ell es una flor del camp misteriosament oberta en la estuva ciutadana. El poble es més sobri, més ignoscent, més fort davant la sensualitat natural a la seva senzillesa: en Pujols s'hi abandona més, hi disfruta massa.
 I lo notable es (i això també'l mostra essencialment popular) còm aquesta sensualitat li pren part en el sentiment de lo meravellós. Es molt propens a veure miracles, i sempre'ls veu amb aquella corporalitat amb que'ls sol veure la gent senzilla: una Mare-de-Déu d'or apareixent en el raig d'una font; un sant que surt a posar una arracada a una noia; Nostre Senyor assistint en persona a un bateig; la Verge que trau el cap en la blavor del cel. I tot això dit amb ritmes i rimes populars, i amb la meteixa santa incorrecció del poble; aquelles girades i repeticions (per fer-s'ho venir be) tant ignoscentes, que en en Pujols potser no ho son tant, però sí posades amb la bona fè del deixeble que segueix al mestre. Tenir per mestre al poble! Veusaquí la gran, la gloriosa originalitat d'en Pujols; la que fa d'ell, a vint anys, una personalitat poètica de les més fortament distintes que hi hagi en el nostre renaixement.—I a fè—me dirèu—que n'hi ha hagut prou, entre nosaltres, que, sobre tot als principis de la nostra renaixença, s'han inspirat en lo popular.—Sí, us respondré; però molts d'ells han inspirat en les exterioritats populars el llur esperit literari: aquests tots s'assemblen uns amb altres, i (ves si es extrany) cap, al poble. Però es que en Pujols es essencialment popular en el sentiment poètic, i quan segueix al poble, segueix la orientació de la seva ànima propia. Aixís sembla que la seva personalitat hauria de restar confosa: doncs no, té un gran relléu i no s'assembla a ningú. Còm s'explica això? A mí'm sembla que d'aquesta manera: feu dèu flors de paper imitant-ne dèu de naturals de la meteixa especie, i resultarà que les de paper se confondràn fàcilment unes amb altres, i les naturals, que han servit de model, no. Me sembla que es una cosa aixís lo que jo voldria dir: en substancia, no més que en Pujols es un poeta.
 Però, a la caracterisació que he provat de fer-ne, algú podria oposar que en aquest llibre hi ha bastantes composicions que són tot lo contrari del genre popular. Doncs be, fixeu-vos en que aquestes tenen un caient clàssic molt característic dels poetes populars quan se posen a fer poesia senyora: pensèu en certs cants èpics del nostre Verdaguer, i en l'escocès Burns, i en alguns provençals.
 Però millor serà que no penseu en res més que en el llibre que us anèu a posar davant; i, acabat, com diuen certes receptes populars, me'n donarèu les gracies.

1904.

___________