Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Als cantadors de Tarrassa

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





ALS CANTADORS DE TARRASSA [1]



 Còm us heu despertat, amics de Tarrassa! quín crit d'alegria heu llençat al sol ixent! Vosaltres, els treballadors, dormieu en el vostre treball, i, treballant, somniaveu. I'l vostre somni era aquest: Es fortament dolç el guanyar el pà, i'l dur-lo a casa; es dolç veure'ls fills còm menjen, i'ls vells ben abrigats reposar sense que res els manqui; i la dòna ben vestida governant en la abundor de la casa...; però no hi haurà quelcòm més?... Es ubriagador l'orgull del treball quan un se sent mestre de les coses, i les transforma enriquint-les i enriquint-se amb elles: es un gust fer-se ric... però, no hi haurà quelcòm més?... no hi haurà quelcom més encare? Es una delicia fonda disputar-se lo menester i lo sobrer, i lluitar i vèncer, i després de satisfer-se, poder adornar-se les mans victorioses amb la brillant superfluitat dels anells d'or símbols de les victòries, i poder extendre les mans aixís enjoiades, amb geste de mando, en una casa gran, i hermosa, i nostra, i en les gents que hi són i les que hi entren i'n surten, i anar engrandint al voltant el nostre imperi... però, no hi ha quelcòm més?... No hi ha quelcòm mellor que'ls mandos i'ls imperis, mellor que una casa gran i propia, mellor que anells als dits i diadema als polsos, mellor que'l pà (Déu meu, mellor que'l pà!)? Aquest era el vostre somni, i aquesta la inquietut del vostre somni... I tot d'un plegat heu obert els ulls al raig de sol ixent que'ls feria, i heu esclatat en un cant, pobres i rics, xics i grans, amos i mossos, vencedors i vençuts del treball, i heu trobat que en aquest cant tots hi dalieu per igual, i que aquesta germanor del cant era més bona que'l pà, i que l'or, i que totes les riqueses i tots els mandos del món.
 Quan un pobre canta, se riu dels rics i de les seves riqueses; i quan un ric canta, sent la seva alegria germana de la del pobre, i li donaria fins la sang. Perquè quan un canta, se sent deslliurat de tota necessitat, de tot temor, i de tota ambició; i es que parla en ell aquella part immortal del nostre ésser que no pot patir fam ni fret, que no pot ser vexada ni oprimida per ningú ni per res del món, ni tampoc té necessitat de cap domini pera estar contenta. Quan la mare canta al fill, baldament sia en un recó de miseria, en aquell recó hi entra un conçol que desafia a qualsevulla angunia. Si un rei cantés en el seu palau, veurieu càure-li la corona de la testa, i anar baixant éll com encantat, grahó per grahó, de la seva altura, fins a confondre-s amorosament amb la multitut del poble, oblidat de tota altra realesa. Els màrtirs de les causes grans, en canvi, per pobres i obscurs que sien, semblen reis quan van cantant a morir, i moren sense sentir-se'n. Perquè hi ha en nosaltres quelcòm més fort que l'egoisme i que la mort, i es el cant de la nostra ànima. De vegades canta sense veu en l'aire. Quan feu de bon grat caritat a un pobre, i les seves benediccions us segueixen com un ròssec, escoltèu-se be: sentirèu una mena de cosa molt extranya i delitosa, no sabréu ahont, però molt endins, molt endins vostre: es l'ànima que canta! Quan la dòna a qui estimèu amb il-lusió us mira, no més us mira, però molt dolçament, no sabèu què us passa, sols havèu esment d'una certa i gran armonia del vostre ésser: es el cant de l'ànima. Quan una tempestat de la vida ha passat per damunt vostre deixant-vos aclaparats i esmaperduts, se fa després en vosaltres una quietut com de mort: us sembla que tot s'ha acabat per vosaltres, i mirèu lo que us volta amb un entorpiment com definitiu; i heusaquí que a la hora més impensada, perquè brilla un raig de sol que no brillava, o per un riure de nin, o pot-ser en vista d'un major dol, en mitj de la gran quietut de la vostra tristesa, l'ànima recomença serenament son cant de vida, i unes llàgrimes molt dolces pujen als vostres ulls, i un somrís de pau, com arc de Sant Martí, a vostres llavis, i sentiu en vosaltres quelcòm de serena eternitat.
 No ho creièu que aquests instants son lo mellor de la vida? Mellor que l'or, mellor que'l mando, mellor que'l pà? Doncs are dièu-me si l'haver-vos ajuntat pera cantar i sentir cantar, no ha sigut un desvetllament vostre a la vida veritable, pera renovar amb vostres veus agermanades aquells moments de deslliurament i redempció per damunt del vostre treball, de les vostres miseries i de les vostres ambicions. Podèu amb les vostres mans guanyar el pà de cada dia, podèu lluitar entre vosaltres per la riquesa i'l domini; mes, tant se val, que cada volta que us ensajèu a cantar tots a la una, us ensajèu a viure en tot lo demés com a germans; i cantant, cantant, aconseguiréu guiréu aquell ideal d'humanitat en que no hi ha amos ni mossos, ni pobres ni rics, ni xics ni grans, sinó que cantant cadascú amb una veu, la seva, sia quina sia, la trova amorosament lligada a totes les altres en l'himne gran de l'ànima universal que es font de tota la vida.
 Cantem, doncs, germans, la hora es hermosa...

1904.

___________
  1. Discurs llegit en el «Teatro Principal» d'aquesta població.