Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Discurs de gràcies

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





DISCURS DE GRACIES [1]



 Me toca dir la paraula més forta i la més trista; la última: Grans mercès i a Déu siau. I no'n caldria cap altra si jo sabés dir aquesta de tal manera que cadascú de vosaltres la sentís amb el tò que li correspón: que la Reina i les dames hi sentissin dolçura i gentilesa; els prohoms de l'Estat respecte noble; els de la terra i ciutat, a més un viu afecte; els forasters calor hospitalari; els poetes un ressò del ritme sagrat de llurs paraules; i tots vosaltres que heu acudit per sentir-les, i n'estèu vibrants encare, un ardent comiat, segell de foc que us fes aquesta festa inoblidable.
 Grans mercès i a Déu siau! Més enllà encare hauria d'anar la paraula trista i forta per bastar-se tota sola; més enllà del moment i del recinte d'aquests murs, i del recinte d'aquesta vida nostra; perquè avui la festa anyal es a més una commemoració solemne, i a darrera de les vostres testes jo'n veig d'altres apinyar-se, alçant-se del passat i del regne de les ombres. Darrera el cap florit d'aquesta Reina, jo'n veig d'altres que foren igualment gentils, coronats com aquest de flors i randes, abocar-se riallers a-ne la festa amb els llavis encesos i'ls ulls brillants; mes en alguns el brill es ja'l de la llum eterna. Grans mercès i a Déu siau!— vodria jo saber dir-los a travers del temps i de la mort—vosaltres que regnareu i glatireu aquí en semblant diada. I a vosaltres també pro-homs que foreu i que'm semblèu presents entre nosaltres en aquesta comunió d'amor a la terra i a la llengua que'n brolla, en aquesta comunió amb el passat i l'avenir que fa la patria. I a vosaltres, poetes, que us extremireu un temps amb la meteixa extremitut del verb que'ns agermana i no s'estronca, sinó que aumenta, com les fonts que's revenen amb les neus del més fort hivern quan se desglacen. I també darrera la teva multitut, poble que escoltes, s'aixequen tumultuoses als meus ulls totes les multituts de la gloriosa renaixensa catalana, i dintre les vostres aclamacions hi sento aclamacions de cinquanta anys esclatant totes plegades.
 Doncs per tots voldria jo are donar adequat accent a la trista i forta paraula. Grans mercès i a Déu siau voldria dir amb veu d'amor, amb veu d'honor, amb veu de trò, amb veu que dugués vent d'eternitat i se fes entendre en aquesta i en tota altra vida. I llavors no caldria més discurs, ni allargar el comiat, ni aponderar-lo. Mes, cal ni tant sols are? Nó: que per molt pobra d'expressió que ma veu sia, ressonant en l'esperit que ha animat la festa, s'enriqueix i s'exten i multiplica en sos tornaveus meravellosos que es responen prop i lluny i més enllà, pel cel i per la terra, i així cada hú de vosaltres sent en mes paraules tot lo que ha de sentir-hi, i'ls que no són aquí, vius o morts, també les senten misteriosament pel sentit que es en vosaltres. Aixís, doncs, oiu-me, jo us invoco, reines, poetes, poble, presents, ausents, esperits, multituts, ombres... pel vostre amor a Catalunya, oiume: Grans mercès! A Déu siau!

  1. Pronunciat en ela Jocs Florals de Barcelona pel Maig de 1908.