Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/El catalanisme en el llenguatge
Fragment d'un discurs
A Catalunya, durant segles, per causes històriques encare no prou enfondides, mentres el català ha sigut el llenguatge viu i corrent, el castellà ha sigut el llenguatge de les idees generals i'l literari. Aquesta divisió es contra naturalesa, perque les idees generals, la poesia, no són pas cosa diferent de les idees pràctiques i concretes, sinó que'n són, com aquell qui diu, la vaporisació i'l resplendor: l'ésser-ho també en el llenguatge es lo que'n constitueix la vida normal i feconda, la unitat; el no ésser-ho es descomposició, es mort. Un poble amb aquella doble expressió es un poble esguerrat, es un monstre; i'ls monstres solen tenir la vida curta i miserable, i en tot cas no fructifiquen, són estèrils: així ha estat, durant segles, el poble català en quant a literatura.
Als catalans amb aptitut i vocació ideal i literaria, els ha succeit que, dintre d'ells i en el seu contacte amb la realitat, se trobaven amb un llenguatge íntim i afectiu propi, i que al sentir-se impulsats per la seva vocació a sublimar-lo, a fer-lo vibrar i resplendir i llençar calor, la inercia, la força adquirida per les generacions el duia a cercar la sublimació en una llengua arrelada en altres intimitats d'expressió que ells no havien sentit. La evolució de la idea-paraula que per naturalesa ha d'ésser dins d'una meteixa atmòsfera, ells la havien de realisar passant-la d'una atmòsfera a un altra; i en aquest pas la vibració del sentiment s'extingia, la idea's refredava i'l verb naixia apagat, mort.
Per això an els escriptors i oradors catalans en castellà, pera poder donar alguna apariencia de vida i alguna virtut a les seves obres, se'ls ha acudit generalment un medi: familiarisar-se amb l'estil dels mestres del llenguatge castellà, omplir-se'n les orelles fins que'ls en restés dintre'l cervell com un ressò perenne, una especie de diapasó vibrant continuament, perquè així que un sentiment o una idea'ls arribés a les altures de la condensació literaria, ja com automàticament els agafés la tònica castellana. Per això entre'ls escriptors catalans en castellà ha dominat tant la preocupació del casticisme, molt més, a proporció, que entre'ls castellans, que de la casta, tenint-la en la sang, no se'n han de preocupar.
El doctor Pi i Molist, per exemple, ha estat entre nosaltres un casticista per aquesta rahó, que an ell se li engrandia per un enamorament especial de la llengua de Cervantes. Un enamorament tan gran envers una llengua no's comprèn sinó en un extranger en ella. Es clar que tot literat sent amor a la llengua en la qual escriu; però, quan aquesta llengua es la propia, en l'amor que se li té hi ha aquella confiança, aquell abandonament, aquella llibertat i fins devegades aquella impertinencia carinyosa que'l fill aviciat sol usar amb la mare; mentres que un amor com el que en Pi i Molist sentia per la llengua castellana més aviat s'assembla al que se sent per una dòna forastera: hi ha en tal amor una mena de susceptibilitat, com una por d'ofendre, i un excessiu delitar-se en la contemplació de les seves belleses com no considerant-les cosa propia i de casa, sinó cosa exquisida, cosa d'altri que un se té per molt ditxós de que li siga permès fruir, i ho fa amb certa ostentació i al meteix temps amb cert en- congiment de sobrevingut. Devegades, molt sovint, en el curs dels escrits d'en Pi i Molist, se veu que a l'autor se li ha acudit una idea, una observació, ben justa, ben propia, ben de català, i que en català trobaria la seva expressió viva i adequada; però tot plegat se li gira i li pren forma en un dicho cervantesc, en un modisme arcaic, i de castellà castiç; i's veu que'l qui la ha escrit s'hi ha delitat, tant i més que per la seva correspondencia amb el pensament expressat, per lo bonic que'l troba en sí com a llenguatge, per lo bé que sòna, per lo bo que fa de saber-lo i de posar-lo.
El doctor Pi diu lo que sent, i ho diu tal com ho sent... però tal com li sembla que ho hauria dit Cervantes si hagués sentit allò meteix d'aquella meteixa manera. No cal pas fer-n'hi cap càrrec. Seguia honradament una corrent literaria encare poderosa per tants segles d'arrencada, i a més el seu impuls propi; se valia d'un artifici que la anormalitat de la nostra vida literaria ha fet semblar natural i necessari.
Altres escriptors, creient també que havien d'escriure en castellà però sentint-se ben resoludament catalans, no l'han volgut usar aquest artifici: han deixat estar el casticisme manllevat i han escrit el castellà a la catalana: es dir, subjectant-se naturalment al vocabulari i a la gramàtica de l'idioma oficial, però fent-lo respondre als caràcters del pensament i de la expressió nostres. Doncs bé: siga que'l sentiment i pensament catalans tinguin una individualitat massa forta pera doblegar-se dintre qualsevol motllo que no siga'l que ells meteixos s'han creat; siga per massa diferencia entre'l geni de la expressió catalana i'l de la castellana; siga per inflexibilitat o falta de forca assimiladora de la llengua oficial d'Espanya, lo cert es que'ls escriptors i'ls oradors que han anat per aquest camí no han pogut arribar a imposar-se com tals escriptors o oradors; no han fet escola, ni han deixat senyal en la evolució de l'idioma en que han escrit o parlat; i, si s'ha fet cas d'ells, ha estat per la sustancia de lo que deien, no pel modo com ho deien, no com artistes de la paraula-idea: en aquest concepte han restat tant insignificants com els casticistes sense estil propi; i, en el de la sustancia del seu valer especial, la seva gloria i eficacia n'han valgut de menys; perquè, ho torno a dir, en tot allò en que la paraula-idea hi entra artísticament, la idea no més adquireix tot el seu valor per la força de la seva integració en la paraula.
Aquest estat anormal de la nostra expressió parlada s'havia d'acabar, perquè tot desequilibri tira sempre a l'equilibri, i aquí l'equilibri havia de consistir en la unitat del sentiment, del pensament i del llenguatge. Aquesta unitat no més podia resultar, o de la mort de la llengua catalana i consegüent integració complerta i exclusiva de les nostres idees en la castellana, o be del renaixement i dignificació del parlar català fins a fer-lo també l'únic llenguatge afectiu i ideal nostre.
Si la llengua catalana hagués estat de mort, no hauria pas resistit quatre segles d'unitat oficial i de cultura literaria castellanes; si hagués resistit els tres primers, lo que es l'últim, quasi tot ell de sistema parlamentari i de periodisme, la hauria deixada ben morta i soterrada. En aquest segle, la personalitat de Catalunya ha passat pels perills més grossos de tota la seva historia: la lluita de tota Espanya contra una invasió extrangera, gran causa unificadora; la lluita per les idees polítiques que la revolució francesa va donar com ideals humans superiors i contraris a tota diferenciació nacional, gran causa unificadora; el sistema parlamentari centralisat a Madrid amb tota la atracció d'un centre polític i, sobre tot, administratiu, amb tot el prestigi de la admiració als seus grans oradors, amb totes les seves ramificacions i naturals imitacions en els círcols polítics i intel-lectuals, i en els periòdics de les provincies, gran causa unificadora; l'esclat de la civilisació industrial moderna fent fàcil i ràpid el viatge an aquell centre i encare més ràpides les comunicacions de les idees i dels fets, i creant les noves qüestions socials i lluites de classes, altra gran causa unificadora.
Doncs be: justament del mitj d'aquesta forta corrent d'unificació, que ha estat europea i que en altres Estats ha originat o ha perfeccionat les grans unitats nacionals que avui existeixen, del mitj d'ella s'ha desviat a Espanya'l renaixement de la nostra llengua en la seva cultura integral, i després el renaixement de tota la personalitat nostra, de la personalitat catalana, de la que avui tenim ja conciencia prou forta i poderosa pera afirmar-la com un fet que's veu i que's toca en tots els ordres de la vida. Aquesta desviació contra-corrent es un d'aquells fets històrics que en el seu meteix contrasentit aparent, superficial, duen la senyal de la força misteriosa a que obeeixen; de la força misteriosa que, produint o produida per la harmonia de les llibertats individuals, fa la llei a la historia.
Doncs si la nostra personalitat, la nostra llengua no s'ha esborrat, sinó que s'ha renovat en mitj de tants grans perills, es que no era de mort; i per lo tant no podèm pensar en cercar la normalitat, l'equilibri del nostre esperit i'l nostre llenguatge en l'oblit del català i en la castellanisació dels nostres sentiments i les nostres idees, sinó en el segon terme de la disjuntiva, en la integració de tota la nostra cultura literaria dintre de la llengua catalana dignificada.
Aquesta dignificació ja està començada i va avençant. Com es natural, els poetes foren els primers en revelar-la de la manera un xic desordenada i tumultuosa que s'adiu a la llur naturalesa principalment intuitiva, i que es propia també de tota gran arrencada. Després, els qui estudien en la historia i en els seus monuments, tot volent rehabilitar el català arcàic de les nostres cròniques antigues i dels nostres grans escriptors, van fer-nos descobrir sota l'estil circumstancial de cada temps lo que hi ha de més genuí i perenne en el nostre idioma. Desseguida'ls folk-loristes se van enamorar de les grans riqueses d'expressió escampades i confoses en la massa sempre vibrant del poble. I últimament els gramàtics i filòlegs s'han atrevit ja a pouar en les mares del llenguatge les lleis de la seva formació, fonètica i estructura. Avui la obra va alçant-se proporcionada i completa en tota la seva extensió, i la nostra llengua comença a ésser expressió apta pera tots els ordres del sentiment i de la idea; actualment s'hi escriuen ja les abstraccions de la filosofia i la relació del fets diaris considerats de viu en viu i a ran de terra pel periodisme.
Tothòm hi ajuda, perquè hi ha molt a fer i la obra es dificultosa: s'ha de regenerar la literatura d'una llengua que no n'ha tingut fa molts segles, i que, mentrestant, ha estat influida pel conrèu literari i oficial exclusiu d'un altra. Això ha causat una certa confusió: els uns volen pendre'l llenguatge escrit allà hont els segles el van deixar; i això es impossible, perquè'l llenguatge escrit no's pot tenir dret un moment si se'l separa del parlar viu i corrent. Altres, agafant l'estil literari que troben més aprop, escriuen un català traduit del castellà, maltractant així'l geni del nostre idioma. Altres, emportats pels seus estudis, fan sistemes per reconstruir-lo.
Però aquesta confusió es feconda; perquè, com tots van moguts pel meteix ideal, que es la nostra regeneració literaria, cadascú pel seu costat va a parar al meteix lloc, portant-hi lo que ha trobat pel seu camí. Els poetes hi porten les intuicions artístiques del llenguatge; els arcàics, la estructura genuina i part de vocabulari aprofitable; els folk-loristes, la font viva de la boca del poble; els filòlegs, conciencia i regles d'evolució; i fins escrivint-lo a la castellana s'ajuda a la formació del català modern, lligant lo a la realitat i privant-lo d'oblidar res de lo que ha estat i de lo que es. Tots hi ajuden, perquè la llengua catalana es prou viva i forta pera poder assimilar d'aquesta confusió lo que li convé i rebutjar lo que en la seva vida actual li es extrany.
I una llengua que, tenint prou força assimiladora, se troba en les condicions que avui se troba la catalana, jo crec que també's pot aprofitar molt d'un altre element de conrèu, que es la traducció de les grans obres literaries extrangeres. El treball de traducció, quan es fet amb calor artístic, sugereix formes noves, fa descobrir riqueses de l'idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per la altura de lo traduit, i en gran part li supleix la falta d'una tradició literaria propia i seguida. De més a més, el posa en contacte amb l'esperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell.
En aquesta gran obra de regeneració cal, doncs, que hi treballem tots de fort i de ferm; i are l'estimul es major que abans, perque el temps ve amb nosaltres i tot ens hi ajuda. Les causes unificadores, que foren el nostre perill més gran, han perdut molt de lo que eren: l'esperit que'ns va moure a sostenir la guerra de la independencia ha estat oblidat; l'entussiasme per idees polítiques abstractes va donar tot lo que podia amb la Revolució de Setembre, i's va apagar; el sistema parlamentari amb la retòrica dels seus oradors periodistes està desacreditat, i'l centre oficial ja no es el centre ideal de tota Espanya; la civilisació industrial ens ha europeisat i'ns ha ficat dins de la moderníssima corrent descentralisadora que tira a conduir les qüestions socials per les vies particularistes del temperament de cada poble. Doncs, si anant contra-corrent hem arribat hont hem arribat, hont no arribarem are que tot ve amb nosaltres?
Però no calen pas reflexions ni generalisacions pera justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. Aquests grans moviments se justifiquen tots sols; la seva meteixa existencia'ls justifica, la virtut que tenen, l'impuls sagrat de la naturalesa. Encare que se'ns demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondre-s en un gran volapük i que tot això es la veritable llei del progrés, nosaltres, mentres vegessim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentres trobessim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentre'ns sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i feconda cada dia, tot assentint a la demostració de que'l catalanisme no te rahó d'esser fariem com Galileu, batriem el peu enterra i diriem: «E pur si mouve!»