Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/En Jacinto Verdaguer excursionista

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





EN JACINTO VERDAGUER EXCURSIONISTA



 Avui que posèm aquí la figura del gloriós poeta que fou nostre company, cal fer-ne entre nosaltres la justa alabança. No hem d'alabar-lo are com a poeta, que no ho necessita, ni com a tal ens pertany: hem d'alabar-lo com a un dels nostres, i dels més assenyalats, perquè ningú'l guanyà en seguir amb amor la terra nostra i en escorcollar-li l'ànima per la amplitut dels plans i'ls replecs de les montanyes; i pocs com ell hauràn pujat als cims solitaris i hauràn baixat a seguir el curs dels rius per les valls i hauràn meditat en cada runa del passat, i resat en més santuaris a les Verges gracioses que s'hi estàn soles, i remembrat en cada lloc sa gesta heroica o humilment santa, i fantasiat llegendes o recullit de la boca ignoscent del poble'l verb sagrat de Catalunya pera enaltir-lo en obres tan admirables. Ningú com ell coneixia la fesomia de la nostra terra, ni tan de lluny saludava a cada cim d'ella per son nom, ni tan d'aprop li sentia batre'l polç, ni per més seva la tenia; i encare, anèu ahont anèu de la terra catalana, en cada camí us semblarà sentir-hi les petjades, en cada casa la veu, i en cada bosc veure voleiar, fugitiu entre les soques, un pany del negre mantèu sacerdotal d'en Jacinto Verdaguer.
 Mes, pera retreure totes aquestes coses are, jo no sé per què m'heu triat a mí, que no més les sé de veu comuna, sense tenir de cap d'elles una sensació directa i viva, ni tant sols una referencia concreta: es dir, res de lo que cal pera parlar amb sentit d'una manifestació tant personal d'un home com es la seva manera d'anar pel món. Jo mai vaig ésser son company de camí, ni'l trobí en cap lloc de passada, ni tant sols vaig arribar a coneixe-l prou pera endevinar còm devia portar-se en ses sortides, ni recordo que, en les poques vegades que tinguí la benhaurança de que'm parlés, me'n fes cap de referencia, ni menys ningú que de vista o de sa boca sabés còm ell anava pel món me'n ha contat cap paraula. Còm ho faré, doncs, pera donar aquí la visió de l'excursionista? Era impetuós o moderat en ses marxes? Era sofert o impacient per les dificultats del camí, valent o temorós, alegre o s'enguniava? I, davant la bellesa de la terra i del cel, era expansiu o aponderador, o sol i en silenci s'extasiava? Era curiós i diligent en cercar noves de cada cosa que veia, o be era un pur contemplatiu que de tot s'enduia sols la flaira espiritual? Còm tractava a la gent, còm el tractaven? Quíns fets li havien passat dignes de contar-se? Perquè es tot això lo que fa la fesomia de l'excursionista, són aquestes coses les que'l componen, són els fets vius els que com a tal el representen, i sols en ells se pot fonamentar la alabança adequada. Y jo no'n sé cap, ni un; i molts de vosaltres de segur que devèu saber-ne i devèu tenir moltes coses per contar, i us les callèu, i m'heu triat a mí, que no les sé, pera parlar-ne. Còm es això? Jo estic en que, sabent l'amor que jo duia al gran poeta i'que servo a la seva memoria, heu judicat que en això no que no voldria deixar-me guanyar per ningú més, i que pera mí era una mercè'l donar-me aquesta ocasió de mostrar-lo.
 I, doncs, be, es així; i, encomanant-me an aquest amor, i no podent-me refiar de cap tret viu i corpori, m'he llençat a repassar els llibres que Mossèn Jacinto ha deixat dels seus viatges, i, combinant-los amb el record que jo tinc de sa persona i de lo que n'he sentit dir, he procurat representar, no a l'home vivent anant pel món,—que això ja veièm que era impossible,—sinó a l'esperit que li duia i lo que aquest esperit en rebia; i així vaig a dir-vos còm m'afiguro jo l'excursionisme d'en Jacinto Verdaguer.
 Excursió, pera nosaltres habitants de la ciutat, vol dir principalment anar a fora ciutat, al camp, a sos llogarets, a les montanyes solitaries, a lo que'n dièm natura en oposició a la ciutat obrada i habitada per gran munió d'homes, i al baf espiritual intens que se'n desprèn; no perquè això no sia també natura, sinó perquè alló'ns-e sembla que està més a la vora de l'origen amb tota aquella majestuosa inconsciència dels començaments.
 Doncs, una excursió, pera nosaltres, es quelcòm d'exquisit, d'excitant. El nostre sentit, esmolat per la intensitat de la vida ciutadana, frueix de la natura primitiva amb un gran dalè espiritual, com volent apoderar-se'n espiritualment i fer-la viure en nosaltres amb el ritme accelerat de la nostra sang enfebrada que li manlleva frescor, comunicant-li ardor. Es un bany d'aigua fresca que prenèm de tant en tant amb gran dalit, mes no sense esgarrifança.
 Quína altra cosa es pera l'home del camp i la montanya'l córrer pel camp i la montanya! Certament que ell té un esperit que no tenen les pedres ni'ls arbres, ni l'aigua del riu ni'ls aucells que canten; però aquell esperit seu s'ha criat en la pau i majestat d'aquestes coses que li són com familiars, i així ell es també pacífic i quiet en el tractar-les. Es per l'estil de l'amor a la muller propia'l que l'home del camp té a la natura; mes el nostre es una passió sobtada i delirant, es una admiració febrosa i àvida que no's cansa d'alabar i aponderar, i de desitjar més i més encare. Perquè així com l'enamorat tot es dir de les perfeccions de la aimada, i are són els cabells, are'ls ulls i el color de la cara, are la gracia en el caminar, are la veu i les paraules lo que més l'encanta; i tan aviat cada una d'aquestes coses, com aquella proporció o no sé què en que les té aplegades; així meteix nosaltres de ciutat semblèm orats d'amor devant la natura, que d'un cop de vista restèm extasiats, i cada flor del camí'ns dóna meravella, i una posta de sol ens fa plorar, i'l pas d'un vol d'aucells, quína alegria!, i la montanya mitj emboirada'ns es un sublim misteri, y pujèm a la congesta sols per tocar la neu com criatures. I al costat nostre l'home de la natura resta quiet i serè i té ben poques paraules d'alabança: ell coneix bé les senyals del temps i'ls perills de les montanyes, i'ls camins dreturers i les marrades, els amagatalls de les besties, les virtuts de les herbes i les fonts, i'ls llocs mellors pera el repòs, i'l nom de cada plec de les terres que aprop i lluny ovira; però no'n parla més de lo just ni'n mostra cap desfici. Si parla d'un cim alt, diu senzillament que es alegre; si parla d'una font, que l'aigua es freda; d'un coll diu que n'es forta la pujada, que al cingle hi ha un mal pas, i que l'anar pel món vol dalit i bona cama. No es pas que no ho estimi tot allò: ben segur més que nosaltres. Ningú com ell sab mastegar amb amor un bri d'herba; cap mà com la seva pera amanyagar una soca, i fins les pedres semblen coneixe-l quan amb el cap del bastó les colpeja com a un amic a qui toqués la espatlla. Nosaltres, amb tot el nostre desfici, en un no res la oblidèm la natura tant sobtadament aimada; mes ell, si'l treièu del terrer, tot seguit l'anyora i's decandeix, i fins a tornar-hi no sab lo que li passa.
 Doncs aquesta contraposició de sentiment se m'ha fet ben presenta repassant aquells escrits en que en Jacinto Verdaguer conta'l seu anar pel món. Encare que de temps transplantat a ciutat i fins a la vida social més refinada, se veu que en ell sempre hi restà al fons l'home del camp, el familiar de la natura. En la seva impressió no s'hi troba mai aquell desfici nostre, aquell encaterinar-se a cada revolt del camí, aquell deliqui davant del rossejar de l'alba, del ciutadà que passa anys sense veure-la, aquell cullir devotamentla flor de la montanya, i assaborir extasiat la rústega expressió dels pagesos. Ell es un d'ells, i en llurs dominis res pot sorpendre-l. Son ull de pagès se fixa discretament en la mena de vegetació, en els conrèus, en la naturalesa del terrer, en la configuració de tota una encontrada. La seva visió es sobre tot panoràmica, que dièm nosaltres. Com bon pagès, lo que més impressió li fa es veure molta terra d'un plegat: aquest gran excitant, que es el que cal a un ànima pagesa, es també'l que torna a Mossèn Jacinto més expressiu i fa sortir al poeta. I'l poeta es també'l meteix home tot ple d'èpiques comparacións, de gegantines metàfores.
 Quan va a la Mare de Déu del Mont, sentiu-lo: «La serra del Mont—diu—es comparable, per sa extranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirenèu cap al golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb el cim del gep sosté'l santuari, i al cim del cap el castell de Falgars». Veièu quina visió més pagesa, més popular, però d'un pagès que es gran poeta? Doncs, ja que m'he agafat en aquesta relació seva, us vull fer veure en ella meteixa còm desseguida hi surt el cop d'ull discret, sanament utilitari, de l'home del camp: «L'extrém està tant espadat i es tan rocós, —segueix,— que'ls romeus delitosos s'hi entretenen en estimbar-hi grossos penyals, sense pensar que llencen a perdre'l bosc de pins de més avall i que, com la pedra fòra de la mano sab hont va, poden ésser, i han sigut més d'una volta, causa de alguna desgracia.»
 Aquest doble aspecte del seu sentiment d'excursionista's veu també en lo que conta de la seva anada per l'alt Pallars. Còm l'interessa l'aspecte pagès del país, les plantes que s'hi fan, la diversitat dels conreus! «El pla d'Esterri—diu—es verd i hermòs, te més prats hont péixer ses nombroses ramades que camps de conrèu». Després mai se descuida d'anotar hont acaben els herbeis i comença el bosc; i, d'aquest, allà hont acaben els abets i comencen els faigs; i si aquí'l blat encare es verd quan a la plana ja deuen segar.
 En aquesta excursió's fixa més en els monuments que troba, en les llegendes que hi són atribuides, en l'estil arquitectònic, que desxifra amb certa sobrietat i timidesa d'estudiant; en lo pintoresc dels trajos de l'aplec de Montgarre; però sempre lo panoràmic, la configuració del terrer, els replecs de les montanyes, el curs dels rius, es lo que més l'interessa. I de tant en tant sur el poeta, l'èpic, amb les amples descripcions metafòriques com la grandiosa de la desfeta dels abets de Sant Joan de l'Erm.
 Però perxò, en aquest ram, no hi ha pas res que guanyi a lo que diu en la ja referida anada a la Mare de Déu del Mont, de la gran esllavissada de Roca Pastora, i de la paorosa tempesta que mostra comanada del Canigó gegant, avençant en dues negres ales que, després d'haver rabejat amb aigua i pedra i trons i llamps totes les encontrades, se trenquen, diu, «al re-pèu d'esta montanya santa, com se rompràn—afegeix—als peus de la Verge que hi té son trono, totes les heretgies».
 I aquí surt l'altre aspecte de Mossèn Jacinto, el sacerdot, i'l sacerdot catòlic, que té un dels moments de més emoció al complaure-s en contar una a una les perfeccions de la imatge que's venera an aquella ermita: «Sa cara es agraciada y hermosíssima,—diu enternit;—té les galtes rosades, el nas ben perfilat i'ls llavis plens d'amor». El Fill es un «aixerit infantó». Heusaquí ja al Jacinto Verdaguer dels Idilis. I si a tot això hi afegim la mena de respecte que li fan els monuments antics o les ruines que troba pel seu camí, i aquella que ja us he dit tímida erudició d'estudiant amb que'n parla, tindrèu tot el seu sentiment d'excursionista , i amb ell tot l'home: es dir, aquell fill del camp ambestre de gran poeta conreuat pel seminari, fet sacerdot d'aquella meteixa fe ignoscenta i amorosa que li ensenyà la seva mare, i que's troba cap de brot de la renaixença literaria d'aquella meteixa llengua del seu poble.
 Així he acabat per veure-l jo are repassant lo poc que ha deixat escrit del seu sentiment del córrer món; d'aquell córrer món que'l féu un company nostre en aquesta casa: es dir, un excursionista en el sentit que aquí solèm donar a la paraula.
 Mes, pera sentir mellor el relléu de aquest son caràcter, no hi ha com mirar-ne'l revers: es dir, el seminarista pagès de la plana de Vich fet sacerdot i gran poeta, a quaranta anys visitant terres extranyes i'ls grans centres de la civilisació europea.
 Tot fent camí envers ells, els seus ulls camperols refereixen sempre'ls paissatjes nous an aquells de la terra propia que hi porta tant impresos. A la primera aparició, els Alps se li afiguren un immens Montserrat; de tal castell alterós, diu que està penjat del cingle com la ermita de Sant Joan; compara'l curs pausat del Neva amplissim amb el bulliciós dels petits Ter i Llobregat; i retrèu arbres per arbres, flors per flors, aucells per aucells, cullites per cullites. Pera amidar les terres de tota Europa té un patró ben senzill i ben just: Catalunya o la plana de Vich: es el patró natural, el popular, el que tot fill del camp porta indestructible per tot lo món a travers.
 I, un cop en la gran ciutat, a Berlin, a Petersburg, el caràcter de la seva visió's referma per contrast: es dir, que així com en el camp de la terra propia es principalment panoràmica, en la ciutat extrangera'ls menuts detalls són els que més l'impresionen, no l'aire del conjunt, com faria a un ciutadà: els trajos de la gent, el que'ls nois d'estudi alemanys portin la cartera a tall de motxilla «com petits soldats dels exèrcits de Minerva», diu amb ingènua expressió de seminarista; que a la Prussia'ls militars, pera saludar-se pel carrer, s'aturin de caminar alguns instants; que a Russia rics i pobres vagin coberts amb una cota molt llarga; i també la llargaria d'un pont, la alçária d'una agulla de catedral, la singularitat d'un aparador de botiga: es talment la visió pagesa de la ciutat.
 Es clar que en Jacinto Verdaguer no es pas a ciutat un pagès com qualsevulga altre, perquè s'entera dels fets històrics i socials, recull datos i fa observacions d'home culte sobre cada cosa; però jo parlo de lo que més vivament l'impressiona; d'allò que revela'l fons del seu esperit, de lo que caracterisa la seva visió.
 Però encare més que'l pagès, el sacerdot catòlic s'hi mostra en aquests viatges, i també per contrast. Perquè la major part de les ciutats que visita no són catòliques; i còm se'n dol, el bon capellà, i còm anatematisa la heretgia, i còm s'aviva la seva devoció en mitj dels infidels! Així que arriba a terme de jornada, lo primer que fa es cercar la capella catòlica, dir la missa, enternint-se del fervor dels pocs fidels, comparar la pobresa del santuari amb la riquesa dels temples de la heretgia, i ponderar, no obstant, satisfet, la llibertat i consideració del culte en terres civilisades, major moltes vegades de lo que frueixen en paisos catòlics més endarrerits i més apassionats en ses lluites per la fe i contra la fe. Pera ell lo més interessant de cada ciutat es això, i en aquest punt sí que, com diria ell en son popular llenguatge figurat, no deixa res per verd.
 Tant es aquest interès el que'l domina, que de la estada a París no parla gaire bé sinó de les seves visites a Notre-Dame i a la basílica de Montmartre, llavores encare en construcció. Per lo demés, París es sols una perversa Babilonia, una ciutat apocalíptica al seus ulls de capellà horroritzat que ni vol mirar-la.
 Això domina també, finalment, en el seu viatge a la costa d'Africa, i, sobre tot, d'una manera extremada, encare que ben explicable, en la seva excursió per Terra Santa. En els llocs sants, la seva emoció's coneix que es certament fonda, però resta gaire bé inexpressada pera tot lo que no sien sagrats records. En cada lloc retrèu senzillament els passatges bíblics que s'hi refereixen: encare tot sovint apunta la sensació pagesa del terrer; però la transfiguració poètica del lloc, la evocació real de la escena sagrada, no hi es o no la diu. El seu esperit devot domina la visió amb una gran austeritat. Escoltèu-lo a vores del Jordà: «La impressió—diu—que fan els grans mots de l'Evangeli en el lloc meteix de la escena es superior a tota ponderació. Solament pera llegir l'Evangeli ací tinc per ben empleat el viatge, i'n dóno gracies a Déu».
 Heus-aquí, doncs, tot lo que jo he pogut arribar a veure, a travers dels seus llibres, d'en Jacinto Verdaguer anant pel món: un bon capellà fonamentalment pagès i altament poeta que sent la natura més èpica que no pas líricament: això es lo que'm compòn la seva figura d'excursionista, i així la veig restar aquí com d'un dels nostres.
 Ben be un, però ben be del nostres, perquè'l nostre excursionisme no es pas un sport, no es pas un esbarjo, no es pas un estudi, que es un amor; i no es pas, tampoc, un amor abstracte a la natura, sinó a la nostra natura; i en això no hi ha esquifiment d'esperit, sinó humanitat de sentiment; perquè no hi ha veritable amor en el cor de l'home mentres no té un objecte especialment estimat; i mal pot estimar un home tota la terra si no comença per aquella de la qual es format; en l'amor a la patria està contingut l'amor viu a tot lo món, i'l qui en nom d'aquest renega d'aquell es que no té ni l'un ni l'altre. Pel nostre cel coneixèm el cel, i tota la terra per la nostra terra, i sols el petit amor es gran amor. Qui molt abraça poc estreny, i la més estreta abraçada es la més feconda pera tot el món. Doncs el nostre amor a la natura viu en l'amor a la natura catalana; Catalunya es pera nosaltres compendi del món, i el nostre amor universal en ella es hont més eficaçment s'exercita. Per això podèm dir, amb el cap ben alt, que l'ànima del nostre excursionisme es l'amor a Catalunya, i en això sí que tots som uns.
 Mirèu, doncs, si era ben be un dels nostres aquell que davant dels Alps sublims així exclamà: «Oh Catalunya estimada, còm me persegueix ta hermosa imatge per tot arrèu, i còm les montanyes més altes me fan pensar amb les teves, i còm les primeres belleses de la creació me fan anyorar i estimar tes inestimables belleses! Oh Montserrat, Montjuic, Montseny, Canigó, jo us veig passar l'un darrera l'altre davant mos ulls, que ploren d'anyorament, i vostre dolç record s'uneix a la calitja pera distreure-s de la enlluernadora vista de la Jungfrau vestida de glaç, del Montblanc coronat de neus eternes!» El qui digué això, veièu-lo aquí pera sempre més entre nosaltres.

14 - xii - 1904.

___________