Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/En pro de les varietats dialectals

De Viquitexts





EN PRO DE LES VARIETATS DIALECTALS [1]



 Pot semblar extrany, de moment, l'enunciat d'aquest tema; com si fos llegislable abstractament un fet tant viu, la evolució literaria d'una llengua, essent aixís que dintre'l concepte de literatura s'hi sol compendre principalment la expressió artística verbal, es dir, la palpitació de la bellesa en paraula humana; i aquesta que, per ésser tal en veritat, ha de venir dretament i no torbada de les entranyes de l'esperit hont el llenguatge se genera, podria mai sotmetre-s als nostres enrahonaments i restar obedienta als nostres decrets? De cap manera. Lograr-ho, seria provocar la aparició d'una literatura artificial, sense virtut, morta en efecte. Però, no cal pas témer-ho, perquè sempre'ls fets se riurien d'un modo o altre dels nostres decrets mesquins, i la santa espontaneitat del poble, al cap d'avall vencedora, produiria la seva literatura, la viva: es dir, la única.
 Mes també es cert que cal vetllar damunt d'aquestes espontaneitat i contemplar-la com a cosa sagrada, apartant obstacles de son pas, preservant-la de màcula i defensant-la de patiment i torcedures; i aixís, en un moment tan solemne com aquest, convenia prevenir envaniments del seny dels homes que, encare que no poguessen vèncer definitivament la potent onada del instint popular, podrien tòrcer i retardar son adveniment o malmetre la seva eficacia. Per això sol convenia enunciar el tema en aquesta forma: per proclamar la santa llibertat d'una llengua en la producció de les seves manifestacions més altes.
 I, mirèu, si la forma d'enunciació s'alterés lleugerament; si fessem la meteixa interrogació, variant no més que la modalitat del verb; si en comptes de dir «ha de concedir», diguessem: «concedirà la literatura catalana, a un dialecte, el predomini damunt de tots els altres?», la resposta podria ésser ben diferent i també justa. Perquè llavores, en comptes de voler imposar de fòra estant una llei arbitraria a una evolució viva, no fariem sinó reconèixer la llei que brolla de la vida meteixa segons ha pogut ésser generalment observada. Com cosa natural succeheix que, dels varis dialectes que per unitat fonamental i semblança constitueixen lo que'n dihèm una llengua, n'hi ha algún que, per especial vocació de la gent que'l parla, o producció casual d'alguna obra excel-lent, pel seu major conrèu o preponderancia social que cobra la població que'l parla, o mellor encare per totes aquestes i altres causes de superioritat aconseguint-se i ajuntant-se, esdevé tipo literari de tots els seus germans, assumeix la formació d'una literatura comuna, i'l seu prestigi s'extén més enllà de lo literari fins al punt d'ésser per antonomassia massia designat ell sol amb el nom general de la llengua i pendre tota la representació d'aquesta envers les altres. I això que usualment i oficialment (no científicament) ne dihèm llengues, no son altra cosa que uns dialectes predominants entre'ls germans llurs; perquè científicament una llengua es una abstracció, i en la realitat viva no hi ha sinó dialectes.
 Doncs si aquella llei d'evolució literaria sembla natural en totes les llengues, be podriem afirmar que també la catalana «concedirà a un dialecte el predomini»; i un cop admès això, no serà un escrúpol va el que'ns privi de formular com a priori lo reconegut com llei natural? quín perill hi haurà en dir que «la literatura catalana ha de concedir a un dialecte el predomini sobre'ls altres»?

 —Arbre que are planto: vull que enfonzes tes arrels en la terra i que esparramant-les per son sí te nodreixis dels sucs d'ella; i que'l teu tronc s'alci dret i s'engruxeixi i extengui ses branques com una copa oberta al cel; i que s'omplin de fulles i de flors; i a la tardor donaràs fruit d'una tal forma; i't despullaràs a l'hivern i't revestiràs per la primavera; i tot allò que has de fer naturalment, jo't mano desd'are que ho facis.—
 Què en patiria l'arbre d'aquests manaments, si aixís com aixís ell farà de sí lo meteix que com voluntat extranya se li imposa? No'n patirien certament les rels, ni'n patiria'l tronc, ni les fulles, ni les flors ni'ls fruits en patirien. Però, no us sembla que'n patiria quelcòm que es tot això i molt més que tot això? que en patiria—còm ne dirèm?—l'esperit de l'arbre? i que, patint-ne l'esperit, res d'aquell arbre'ns semblaria ja ben-vingut—ni les branques, ni les fulles, ni les flors, ni'ls fruits—i que, no semblànt-nos-ho, en realitat no ho fòra?
 Doncs quànt més en cosa de llibertat tan excel-lent i delicada com es el verb d'un poble, tan trascendental a l'esperit humà i al destí final de la humanitat sencera. Què fóra d'una literatura marcada quasi de naixença amb aquest signe d'esclavitut? què fóra d'un poble que s'acostumés a ajovar-se a semblants càrregues?
 Mes per aquells als qui aquesta altura desd'hont tot pot abarcar-se semblés massa purament etèrea o fantasiosa, vull descendir a mostrar més concretament algunes conseqüències, que'm semblen inevitables de la acceptació que féssim d'aquell suposat imperatiu.
 Desseguida que fos admès que la nostra literatura ha de concedir el predomini a un determinat dialecte, se propendiria irresistiblement a determinar-lo: i'l predomini, que quan ve per naturalesa es sempre just, perquè resulta de la lliure ponderació de tots els elements que han de concorrer al resultat, i es eficaç perquè porta en sí la misteriosa potencia que l'ha determinat; resolt are, o quan fos, per nosaltres, a mercè d'un enlluhernament momentani al que tot el qui té ulls està exposat, a mercè d'una moda passatjera, d'una superioritat social que no's pot definir sinó desde llunyana perspectiva en el futur, o de qual-se-vulla concurs casual de circumstancies més o menys efímeres, vindria a falsejar si fos obehit (i si no ho fos quín pueril entreteniment, per comprometre per sempre més la serietat d'un poble!), podria falsejar—dic— la arrencada espiritual de Catalunya, corrompent la seva més alta expressió verbal; matar pot-ser la espontaneitat del seu geni més representatiu, que fóra com matar el geni meteix en flor. Es clar que, segons he dit abans, al cap d'avall no restaria altre predomini que el que imposés natura, més forta a la fi que tots els nostres designis; però per la marrada d'aquests, quànt temps perdut, quànta força malversada, quànts estèrils sacrificis i, en resum, quànt de mal vingut al món per la vanitat d'uns quants homes!
 Però encare que la elecció fos encertada, que en el dialecte escullit hi glatís, com en cap altre, el tipo ideal de la llengua comuna, quànt de mal podria encare pervenir d'ésser declarat, de moment, absolut son predomini! Tal predomini, fins quan es lograt amb la savia lentitut de natura, i per tant el llenguatje, al arribar an aquest cim, ha tingut temps d'enfortir-se amb la lluita, de ponderar la seva superioritat amb sos germans, de penetrar-se dels elements d'aquests amb el llarg contacte, i assimilar-se los mellors i més adequats, ja troba amb tot això son major perill en el prestigi de la victoria, en la fascinació que exerceix sobre'ls dialectes vençuts, en el desús en que cauen i en la influencia que reben del vencedor sense tenir ja força pera retornar-li la de llur pròpia vida decaiguda; de tot lo que n'esdevé aviat: empobriment de la llengua, després estancament, immovilitat, i a l'últim la fí dins la seva cristallisació literaria de llengua morta. Doncs are contèu quín no fóra'l perill d'adoptar de cop i volta un dialecte com a única llengua literaria, abans d'haver-se enfortit amb aquella lluita natural, abans d'haver ponderat la seva superioritat amb sos afins, abans d'haver-se penetrat dels elements generals de la llengua i haver-se'n assimilat els necessaris. Llavores sí que l'empobriment vindria abans de la riquesa, el desús abans de l'ús complert, l'estancament abans de la corrent, i's pot dir que la mort abans de la vida. Trista sort amaniriem a la llengua nostra i a la literatura catalana, nosaltres justament que hem tingut la ventura de vèure-la renàixer com flor de la meravella dels segles!
 Doncs per l'amor d'aquesta meravella que ha florit en nostres llavis, per l'amor de nosaltres meteixos i dels nostres fills, per l'amor d'aquesta Catalunya que tením, i encare més pel d'aquella que prometèm gloriosa a l'esdevenir dels pobles, no solament hem de preservar la nostra llengua d'aquest major perill, sinó que fins hem d'apartar-la d'aquell que ja hem assenyalat, comú a totes les altres en la seva evolució literaria. Que aixís com, en elles, el prestigi del dialecte naturalment triomfant en el temps es causa d'exclusivisme literari, d'empobriment i de mort un dia o altre, no ho sia mai en la nostra.
 Pensi cadascú que son dialecte es el mellor per ell, perquè es la única llengua viva en sos llavis; i encare que'n vegi un altre sobreposar-se per la excel-lencia de ses obres literaries o pel major nombre i cultura de la gent que'l parlen, esperi sempre cadascú que ell meteix o altres podràn demà fer prevaldre'l seu; perquè no són les llengues les que fan als genis i llurs obres, sinó'ls homes els que fan les llengues per poètica inspiració. No'ns deixèm encegar per una resplendor mudable ni seduir per un ideal d'unitat externa, enemiga de la vivesa de les coses. I també en això, i sobre tot en això que trascendeix tan fondament a l'esperit del poble, siguèm fidels al sentit de llibertat que es l'essencial de l'esperit català: perquè la major glòria sols ve an els pobles pel camí de la llur naturalesa. I aixís com aquest sentit de respecte i foment de les varietats naturals i de llur aliança pel lliure joc de afinitats orgànicament manifestades, tan profond en el poble català, jo crec que li encomana una gran missió i li promet un lloc gloriós en les futures organisacions de la humanitat, que veu ja apuntar aquell ideal social com el sol d'un nou dia; aixís meteix crec que la gloria de la nostra literatura ha d'ésser en armonia amb aquests destins futurs, i per tant, amb el sentit de llibertat del geni català aplicat a la propia llengua.
 Doncs ja no cal preguntar-me còm responc a la segona interrogació del tema de si la nostra literatura ha de mantenir i utilisar les varietats dialectals catalanes. Oh! sí, totes; fins les més petites e individualisades. I are'm convé insistir en lo que entenc per dialecte i especificar-ho. Molts semblen considerar una llengua com una unitat externa als homes; com alguna cosa que, tenint existencia per sí, se'ls imposa de fòra estant, i's deixa parlar per ells amb tal que se sotmetin i compleixin les seves lleis abstractes. I, realment, una llengua morta, com are'l llatí clàssic per nosaltres, ve a ésser quelcòm aixís. Mes una llengua viva es tot un altra cosa. Les llengues vives no són més ni menys que semblances que hi ha en el natural parlar dels homes: i aquest natural parlar es el dialecte. En aquest sentit pot dir-se que totes les llengues parlades en el món són com dialectes de la gran llengua que es la paraula humana. Després, quan de les més grans agrupacions per origen i semblança'n dihèm llengues mares, són dialectes envers elles les llengues més particulars ja, pero abraçant encare varietats molt notables; i dintre d'aquestes són dialectes aquelles semblances més concretes en que la gent, parlant usualment, s'entenen, i en aquest grau es hont trobèm lo que pràcticament se diu una llengua. Mes dintre d'ella hi ha encare una munior de varietats que són parlades en encontrades a cada volta més reduides, i subdividides en altres petits dialectes de cada poblat. I fins dins de cada poble haurèu observat petites variants familiars que no s'aturen fins a la manera sutilment especial de parlar de cada indivíduu. Aixís hem arribat a lo ben concret, a lo viu en sí, a l'home. Jo sento en cada home un dialecte personal que es la seva manera natural de parlar la humana llengua. I no trobo pas res més bell que, amb amor d'un cert llenguatge, anar recorrent la terra que'l parla per la boca de sos naturals. I encontrada per encontrada, poble per poble, casa per casa, trobar el pul-lulant de varietats, senyal de vida; veure'l gesto dels llavis suaument canviar d'un lloc a l'altre amb la naturalesa del terrer i les menes de conreus i altres treballs; sentir el sò vocal obrir-se i tancar-se com els plans i les montanyes, gradualment o de sobte, mes sempre amb una música nova; i tota la frase girar-se vivament en mil positures tant gracioses com impensades; i'l goix de descubrir, com flors desconegudes, paraules sempre noves pera dir unes coses meteixes, i també còm una meteixa paraula cobra i perd i recobra tants valors i vol dir tantes coses distintes: enfonzar delitosament el sentit en el bon dialecte, que serva'l tresor immens de la expressió humana.
 Mes, al costat d'això, quína tristesa m'ha fet a voltes seguir terres hont, per amor d'una malentesa civilisació, el llenguatge natural es ofegat per sos meteixos fills en la propria boca! Jo'ls he vist, malaventurats! fins avergonyir-se de que un sabés que ells tenien un llenguatge propi dessota d'aquell que, essent-los artificial, feien llastimosos esforços per parlar malament. Quína olor de mort me feien aquests pobles, ullpresos, xuclats per una admiració depriment envers un gran centre foraster i llunyà al que ja no tenien virtut per enviar sinó tèrbols reflectes de la meteixa llum que d'ell rebien! Tarats d'esterilitat espiritual per sempre més, per traidors a llur naturalesa, aquests pobles són causa de la decadencia del centre literari que'ls atrau, que acaba asfixiat pel buid que a sí meteix s'ha fet, víctima de son propi prestigi i esplendor.
 Mirèu, doncs, si haig de considerar condició de vida de qualsevulla literatura, entenent per tal el bell parlar, el que's produeixi amb la palpitació directa del cor de cada home, amb l'aire de cada casa, amb l'agre de cada terra i encontrada. Tenint cada hu son verb propi de la bellesa del món, adequada a sa naturalesa, què dirà fòra d'ella? No la seva palpitació certament; però ni tampoc la dels altres: la paraula no serà viva, i la literatura de tal modo produida serà un artifici de mort per la llengua i per l'esperit del poble que la parla.
 No'ns deixem encisar, us torno a dir, per un ideal arbitrari, de falsa unitat externa; no creguèm que la comunió dels homes hagi de venir per l'expressar-se tots d'igual manera i que aquesta sia la tendencia del avenç humà; per hont ha de venir aquella comunió i hont se pot reconèixer l'avenç es en l'entendre-s més fondament els homes parlant cadascú segons sia. Es espiritual la veritable unitat humana. Furguèm tots en dins de l'esperit, cadascú desde son lloc, i'ns trobarèm més en veritat que si, desertant la propia naturalesa per la dels altres, no logra un trobar-se després ni a sí meteix tant sols. El regne de Déu a que anèm es a dins de cada hu de nosaltres, i allí hi som tots i no en altra banda. Aixís l'home més fidel a sí meteix es també, en el fons, el més fidel a sos afectes, a la patria, a l'Estat, a la humanitat i a Déu Pare de totes les coses.

x-1906.

___________
  1. Discurs pronunciat per l'autor en el Congrés de la llengua Catalana, a propòsit del lema III que deia: La literatura catalana, ha de concedir a un dialecte determinat el predomini absolut damunt tots els altres? ha de mantenir i utillsar les dlferentes varietats dialectals?