Obres completes de Narcís Oller VI/La desconsolada
| ← Isabel de Galceran | La desconsolada Obres completes de Narcís Oller VI |
Pòrtic → |
Novel·la sentimental
La present traducció, segons l'ordre preestablert,
havia de formar part del volum onzè; però algu-
nes modificacions que ha hagut de sofrir el pla
primitiu per tal que cada un dels dotze de què
es compon l'edició tingui el nombre de pàgi-
nes ofert als adquirents, exigeixen ara de posar-
la en aquest lloc.
En Frederic J. Garriga
dedica aquest llibre son amic
Ben segur que tots vosaltres haureu recomanat als vostres amics la lectura de les obres que més vos han guanyat el cor; i és que el goig que la bona lectura proporciona és un dels pocs que l'home desitja compartir amb sos semblants. Heus aquí, doncs, el que fa, el que desitja el traductor.
L'inconsolée, original de La desconsolada, arribà a les meves mans sense que jo n'hagués llegit la més petita nota bibliogràfica ni el més modest anunci: vaig fullejar-la a la llibreria, i tinguí d'endur-me-la a casa per llegir-la de correguda. Aviat la conegueren tota la meva família i els amics més íntims. Però això no deixava prou satisfet el meu entusiasme. ¡Hi ha encara tanta gent que no coneix el francès! és tan dolç, tan agradable, vestir amb la llengua que més estimem l'obra que ens ha entusiasmat! A mi em sembla que una i altra literatura hi guanyen sempre: l'una per la consideració que ha de dar-li el mostrar son bon gust acabalant els fruits més escollits del sentiment i de la intel·ligència forastera; l'altra veient en l'amorosa correspondència que sempre significa tota traducció, per imperfecta que siga, agraïts els goigs que sos autors van prodigant.
Dumas fill suposa, en el prefaci que acompanya l'obra original, que son autor no l'havia escrita per al públic. Pare i marit, respectivament, de les dues víctimes que pinta en la narració, testimoni presencial d'un fet que tan profundament devia ferir-lo, va descriure'l vint-i-dos anys enrera i en tirà uns quants exemplars per als parents i amics. Un d'aquests exemplars anà últimament a caure a mans de Mr. Dumas casualment. Sa lectura el commogué de tal manera, que l'il·lustre escriptor francès no parà fins a conèixer l'autor de L'inconsolée i aconseguir-ne la publicació de l'obra.
Deixant a part els dubtes que, respecte a sa veritable paternitat fa néixer l'art amb què està escrita, és ben cert que son senzill argument revesteix tots els caràcters d'un fet real i positiu. Jo, per la meva part, dec dir que, quan vaig trobar L'inconsolée, estava a punt de començar una narració molt semblant, treta precisament d'un episodi tristíssim que ocorregué a una pobra dona de la ribera de l'Ebre que he conegut després.
Aquella pobra dona, venint a Barcelona en un tren extraordinari de festes, tingué la desventura de veure morir un nen de bolquers en sos braços, dins del vagó. En arribar, que era ja de nit, sense témer res, adreçà sos passos a un hostal, fent propòsits d'enterrar son fill l'endemà. Però a l'hostal, que veieren el mort, no volgueren acollir-la per temors que es deixen comprendre. Trucà llavors la pobra mare a la porta de l'Hospital, i el porter es negà a dar-li entrada, dient que allí sols es rebien malalts i els morts de desgràcia que l'autoritat hi menava. Carregada encara amb el mortet als braços, anà l'afligida mare a Casa la Ciutat: una resposta molt semblant l'envià a trobar el jutge de guàrdia. La primera cosa que li demanà aquest funcionari fou testimonis presencials de la desgràcia. —Oh! —digué la dona; —tots els companys de vagó ho han estat, però cap m'acompanya: els dos que m'acompanyaven en anar a l'Hospital, m'han deixat ja perquè se'ls feia tard, i no en conec cap, ni sé el nom de cap d'ells. —Doncs no em denuncieu el fet —respongué el jutge, —perquè hauria d'agafar-vos. —I ¡què faig, pobra de mi! —exclamà la desconsolada mare. —No puc aconsellar-vos sinó que deixeu el cos del vostre fillet al carrer perquè els agents de l'autoritat l'arrepleguin, i l'administració cuidarà d'enterrar-vos-el. —I aquella mare desventurada no tingué altre remei que fer-ho així. El fet és tan desconsolador com cert, i, per tant, pot ésser també ben cert l'argument de La desconsolada.
Dumas fill, en recomanar la lectura de L'inconsolée, diu: «Si entre els lectors n'hi ha que jamai hagin plorat, coneixeran les llàgrimes que sempre hem d'acabar per conèixer; si n'hi ha que temin haver-les perdudes per sempre més, se les sentiran tornar.» El mateix dic jo ara a mos lectors: Agafeu aquest llibre, i sabreu aviat si teniu cor. No temeu les llàgrimes, que, quan neixen d'un sentiment noble i tendre com el que La desconsolada desperta, lluny de malmetre el cor el purifiquen i el milloren.
L'interès amb què ha estat acollida aquesta traducció pels lectors de La Ilustració Catalana m'ha provat ben bé que jo no anava desencaminat en pensar que es captaria ben aviat el favor del públic, i m'ha animat tot ensems a publicar aquesta segona edició, que té a més a més l'avantatge de contenir el delicat pròleg de Benjamin Barbe i d'ésser més manual i esmeradament corregida.
Si entre vosaltres trobo la mateixa indulgència que em dispensaren els lectors de la primera edició, si com ells m'agraïu la bona voluntat, em fareu suficient justícia: no aspiro pas a major premi.
1.r de gener de 1882. Bon lector,
Tendra lectora:
Recolliu totes les aspiracions pures, tots els bons sentiments de l'ànima vostra; penseu en tot el que hi ha de tendre, de sant, de sagrat en aquest món i en l'altre; recordeu-vos del vostre bressol, dels besos, de les rialletes, dels plors de la vostra mare, del niu d'ocells penjat en els branquillons de l'arbre, del brunzit misteriós i planyívol del vent entre el canyar, del Jesuset adormit a la falda de la Verge divina.
Posseïu-vos del sentiment que afligia el cor paternal d'aquell que gravà en una pedra tumulària aquests dos versos, plens de tristesa i melodia:
TAΛAKTI NΠΛEIHΣ AIΛHΣ THΣ MHTPOΣ AΠHPΠAΣE
MAΣTΩN»
(«Aquí jeu el nen Cleodeme. S'alimentava encara de llet, quan la negra mort ens el prengué del pit abundós de sa mare!»)
Posseïu-vos també del sentiment que devia tenir Virgili en escriure en ses tauletes llatines aquests versos, plens de crits dolorosos:
«Qualis populea mœrens Philomela sub umbra
Amissos queritur fetus, quos durus arator
Observans nido implumes detraxit. At illa
Flet noctem, ramoque sedens, miserabile carmen
Integrat, et mœstis latè loca questibus implet!»
(«Tal, a l'ombra d'un àlbe', enyoradissa,
sos moixonets demana Filomela
que el pagès, a l'aguait, amb mà traïdora,
prengué de dintre el niu sens ploma encara.
I ella, ajocada a un branquilló, refila
son gemegós cantar, sa nit lamenta,
i omple la vall amb son queixar's planyívol!»)
Posseïu-vos, encara, de l'emoció pura i profundíssima que removia l'ànima de Byron en escriure aquests versos, amarats de llàgrimes:
«But he, the favorite and the flower,
Most cherish'd since his natal hour,
His mother's image in fair face,
The infant love of all his race,
He too was struck, and day by day,
Was vither'd on the stalk away!»
(«Mes ell, el preferit, la flô estimada,
el més amat des que la llum va veure,
ros com sa mare, d'ella imatge pura,
amanyagat de tots els de sa raça,
també degué morir, dia per dia
més marcida mostrant-se sa existència!»)
Després figureu-vos que aqueixes melodies divines arriben a la vostra orella amb la veu de l'orgue que plora i canta
«Dies iræ, dies illa!»
I quan vos sentireu el cor enternit pel buf misteriós d'aqueixos sentiments, com es desgela la neu amb l'alenada tèbia dels vents del cel; quan vos sentireu les llàgrimes a punt d'espurnejar; llavors, però solament llavors, preneu aquest llibre, aquest llibret, i llegiu!
«Tollite libellulum et legitote!»
quem pepererat uxor Urice David,
et desper atus est.»
I el Senyor emmalaltí el fill, i David es desconhortava. Pregà al Senyor pel fill; dejunà i es retirà a la soledat, i restà ajagut a terra implorant la misericòrdia del Senyor.
Sos parents anaren a trobar-lo, i li demanaren amb grans precs que s'aixequés de terra; però ell s'hi negà i no menjà més amb ells.
El setè jorn el fill morí, i els servidors de David no gosaven dir-li que havia mort; car entre ells es deien: — Quan son fill vivia encara i nosaltres l'hi pregàvem, ja no volia atendre'ns: ¡quant més no es desconhortarà, doncs, si li diem que és mort!—
David, en veure que els seus servidors parlaven baixet ells amb ells, conegué que son fill era mort; i, havent-los-ho preguntat, ells respongueren que era mort.
Tot seguit s'aixecà de terra, se n'anà al bany, s'untà i perfumà, i, mudat de roba, entrà a la casa del Senyor i l'adorà amb submissió completa.
Se'n tornà de seguida a casa, demanà aliment, i menjà. I digué als que se'n meravellaven:
— He dejunat i plorat pel noi mentre ha viscut; perquè jo deia: «¿Qui sap si el Senyor me'l guarirà i li servarà la vida?» Però, ara que és mort, ¿per què dejunar? Per ventura puc ressuscitar-lo? Jo aniré a trobar-lo; que, el que és ell, no tornarà pas més.
Jo he fet com el rei David. Vaig plorar perquè me'l guarís i li servés la vida; però el setè jorn mon fill morí.
Llavors entrí a la casa del Senyor, i vaig adorar-lo amb completa submissió!
Ja no ploro més el fill, perquè ja no puc ressuscitar-lo. Qui anirà a trobar-lo sóc jo; que, el que és ell, no tornarà pas més per a son pare.
Com David, pels meus pecats, he merescut que el Senyor em matés el fill i se me l'emportés.
Però... sa mare?
¿Què havia fet contra el Senyor perquè el Senyor la castigués amb un dolor de tan greu inconsolable? Jo me l'havia enduta a casa joveneta, pura, innocent, sense que somiés, com d'altres, amb manyagueries i besos de son jove espòs! somiant sí, nit i dia, amb les manyagueries i besos d'infants com Jesusets.
I el Senyor va satisfer sa esperança i sos desigs de joveneta donant-li cinc fillets i fent que tots cinc pogués criar-los vint mesos amb sa pròpia llet, gaudint ensems de tendreses i goigs incomparables.
Dia i nit els vetllava en el bressol, com en son niu vetlla l'ocella els seus petits. Però ¡què dic, en el bressol! De son llit féu ella el bressol de sos fillets per procurar-los a la nit la calor maternal i l'abundor de sa llet. Tant com d'altres estimen els plaers del món, estimava ella els deures de mare i d'esposa.
I, no obstant, Déu li ha mort el fill, son petit fillet, el més xamós, el més dolç, el que ella estimava més, el que tenia sempre penjat al pit.
Quan el nen patia, ella s'agenollà, dejunà, pregà, va fer extraordinàries prometences d'amor i devoció perquè Déu li conservés el fillet i no l'arrenqués de sa tendresa.
Però, el setè jorn, el nen morí.
I encara en tenim quatre, quatre fills formoses: dues noies xamoses i dos nois eixerits.
La gran es diu Maria, com sa mare i la mare de Jesús. En son rostre de tretze anys lluen ja tots els encants de la dona, units amb les gràcies de la poncelleta i la puresa dels primers anys.
L'Enriqueta, la segona, menys bella, té encara més atractiu, més encants: en lloc de formosor té gràcia; la gràcia, bellesa de l'ànima que llueix a través del cos. Al primer cop d'ull no es fa estimar tant com sa germana: com més hom la veu, més es fa estimar.
Gontran i Raül són els dos nois. Deliren pel camp, pels cavalls, els gossos, els timbals i les trompetes. No hi ha dubte que per llur força, intel·ligència i ardidesa prometen glòria i honor a la pàtria, i a la nostra vellesa amor i consol. ¡Que en són, de bons i de formosos!
Prou ventura per a fer la felicitat a dues famílies; i, no obstant, els nostres ulls sempre són plens de llàgrimes!
Cada jorn provo d'aconhortar-la; però, com Raquel, ella no vol aconsolar-se. No vol sinó una cosa: anar-se'n amb son nen, amb son fillet, ja que ell no ha de tornar més.
I ses llàgrimes i sos plants em recorden les gràcies del nen, sos sofriments i sa mort, que jo voldria oblidar per no patir més.
Cada jorn, corrent per als meus afers, ho repasso tot en la memòria. Mon esperit s'emplena de tristor, el cor se m'esberla, i ploro com una fembra, com un noi; ploro, com el rei David, mon fill, mon fillet, que mai més no tornarà a veure'ns.
Records estranys remouen mon cor. Vull escriure'ls perquè els meus fills, si viuen, hi aprenguin a conèixer els sofriments de la vida, els turments del cor i la santa resignació.
No sóc escriptor, però bastarà la senzilla narració de les proves a què Déu va sotmetre'ns per mitjà del nostre fillet, que, de tan estranyes i terribles, vos faran l'efecte d'una obra mestra d'art, puix que són obra de l'artista etern, d'aquell que les fa admirables totes.
Ove nudrito fui si dolcemente?»
Un dia ens dèiem:
—-A ciutat no s'hi viu: s'hi devora la vida. No es pensa sinó a treballar, i es deixa sempre per a l'endemà el repòs i el viure. Bé sembla que els jorns passen; però, en girar la vista enrera, hom es persuadeix que volen.
I, en llur vol furient, arrosseguen els mesos i els anys.
Sols en el camp es viu.
Allí, almenys, ens sentim lliures de la frisança amb què l'home es mou entorn del buc del treball i d'aqueixes inquietuds diàries que treuen l'ànima de son centre i li roben la pau i el repòs. En lloc d'això es té sempre davant l'espectade tranquil, quiet, de la naturalesa. Ens queda temps per a sentir-nos viure i per a gaudir de nosaltres mateixos, així com d'aquells a qui estimem.
El sol, la verdor dels camps, les aigües, les flors, els animals, ens plauen tant i agraden tant als nostres fills!...
Anem-nos-en al camp!
I ma muller afegia:
— Bé ho desitjo jo, també; però que sigui lluny, ben lluny de París. Anem-nos-en a la terra on vares néixer. Me n'has contades tantes meravelles, que no seré feliç fins que hi hauré estat i l'hauré visitada i recorreguda. Hi passarem el bon temps, i a l'hivern, si ens convé, tornarem a París.
—¡No s'hi trobaran pas poc bé, els nostres fillets, podent córrer a son grat i respirant a ple pulmó l'aire pur de la muntanya! I, per a nosaltres, ¡quina felicitat, veure'ls amb el rostre roig de jugar, de salut i d'alegria!
No vull veure'ls ja més amb aquest color esgrogueït dels de ciutat.
Si vols, marxarem tan bon punt vingui amb l'abril el bon temps. ¡No m'agradaria poc, a mi, que mai no m'he moguda de ciutat, contemplar el bell espectacle de la naturalesa que es deixondeix! Voldria veure com s'infleu les poncelles, i com les fulles i les flors es despleguen i creixen.—
En arribar l'abril vàrem marxar amb els nostres fills cap als Pireneus, la formosa terra on jo nasquí.
Bazus és un joliu poblet que es troba a l'entrada de la vall d'Aure. Ses rogenques teulades s'enlairen entremig de la verdor dels prats i de l'arbreda dels horts. Una muntanya de rocam blavenc l'abriga dels vents de tramuntana, i, reflectint-li els raigs del sol, el rabeja en llum. El Nesta, torrent escumós i sempre clar, corre per sos peus mormolant eternament en son llit de blavenca sorra. Davant d'ell, vers el migjorn, s'estén la vall d'Aure entremig d'un embull de muntanyes que, en llurs variats vessants, presenten tots els matisos que als més o menys llunyans objectes donen l'aire i la llum barrejats, fins a terminar, dalt de tot, amb una corona de pics nevats. A l'entorn de les valls, ja en els pendents, ja dalt de la muntanya, fan niu altres poblets que semblen bastits per captivar la vista.
Allí es troba el bo i sever casal dels meus avis materns.
Hi vàrem arribar a l'abril, en ple bon temps.
Totes les cases del poble eren obertes, xuclant amb tota força l'aire i la llum. Una sola casa era tancada, la millor: aquella on nasqué ma mare i ou vaig passar jo ma infantesa.
Quan les corcades portes s'obriren i petgí ses sales buides i solitàries, com se'm va estrènyer el cor!
Jo l'havia deixada encara plena de vida i moviment; l'habitaven llavors les benvolgudes persones que m'havien cuidat en la infantesa, i ara ja no hi eren. Tots, totes aquelles persones amb qui havia jo viscut de noi, han abandonat el casal i fins la vida. El fossar és a dos passos: allí jeuen tots!
Apartant, no obstant, de mi tan tristos pensaments, vaig saludar complagut la casa de mos avis. I diguí tendrament:
—A la fi torno a veure't, estimada casa, bres de la meva mare, alberg de ma infantesa! A la fi torno a veure't, i ets buida, quasi enrunada; ¡tu, tan animada i rica en altres temps! Els arbres vells i els primerencs que et volten, enlairen llurs caps i estenen llurs braços com per amagar llur vergonya. Però tu, malgrat la teva buidor i soledat, t'aixeques més digna encara, dominant alterosa les altres cases del poble. Malgrat la vida que les anima i malgrat ta soledat, encara tu ets la reina d'aquesta terra, com ho eres abans. És cert que tots els bressols que guardes són buits; que aquells que jeien en tos nombrosos llits dormen allà, a l'ombra teva, en el cementiri, el somni etern; en fi, és cert també que tes portes no s'obren ja per als hostes que abans hi venien de tot arreu, corrent i joiosos. Però què hi fa? Ta ruïna, puix que una ruïna ets ja, és encara més bella, més noble, més digna i més dolça, per a mon cor, que totes les coses noves que et rodegen. Alegra't, avui, casa estimada, que et porto hostes nous. Tots aquells que nasqueren, visqueren i moriren sota la teva teulada els saludarien com a fills. Amb llurs crits i corredisses i fressa despertaran els ecos dels teus patis, de tes sales i corredors, que tant temps ha no han sentit tan dolços sorolls!—
Mentre això pensava, la joiosa cridòria de mos fills confirmà mes tàcites promeses. Anaven i venien, i cada objecte nou els feia botar de goig i de plaer.
— Quin pati més gran! —deien.— ¡Que en tindrem, de lloc per a jugar! I, aquell jardí ple de flors, que és nostre? ¿I aquell prat tan gran i bonic, que arriba fins al riu, també? ¿Hi podrem córrer tant com voldrem?
— Sí, fills meus: tot això és vostre: hi podeu córrer amb completa llibertat.—
I tot seguit hi corregueren com vol rabent d'ocells escapats de la gàbia.
He wither'd on the stalk away!»
Allí veiérem inflar-se les poncelles, desplegar-se i créixer les fulles, néixer i marcir-se les flors; allí veiérem transcórrer el bon temps somrient i alegre per valls i muntanyes; com l'estiu calorós rublí la terra de rosses espigues, i de dolça fruita els arbres. Tot això, i altres coses encisadores que la naturalesa ostenta a desdir a la vista de l'home, son fill benvolgut, ho veiérem nosaltres.
Però el nostre cor restà insensible a totes aquestes belleses tan pures de la naturalesa.
El primer foraster que allí ens visità fou la malaltia, el terrible tifus. Entrà a casa, s'apoderà de la nostra filla gran, i ens la tingué mig morta en el llit mateix on morí la meva àvia, on morí el meu avi, on tants avantpassats havien descansat.
Vaig demanar el metge.
Aquest fou el segon foraster. Tot entrant va dir:
Ah, ah! En aquest mateix llit n'he cuidats molts, i alguns n'hi he curats. Molt serà que no la curem també.—
El doctor la cuidà i Déu la guarí.
El tifus vingué altra volta, s'apoderà de la segona, i la tingué a punt de morir en el mateix llit. Però el doctor la cuidà i Déu la guarí també.
Després hi caigueren els dos nois. L'un darrera l'altre, passaren també el tifus en el mateix llit. I, com ens havien salvat les noies, el doctor i Déu ens els salvaren.
Donàrem gràcies a Déu per tan inesperades cures, i, pensant que ja el mal no voldria fer-nos noves víctimes, vàrem lliurar-nos a la joia.
Encara teníem un fill més, un fillet, un infantó de quinze mesos que resplendia salut, gràcia i boniquesa en els braços de la seva mare, que el criava.
Però nosaltres ens dèiem:
—Déu, que ens ha deixat els nostres quatre fills grans després d'haver-los tingut a les portes de la mort, no voldrà pas malmetre'ns aquest petitet, tan innocent!—
El nen era tan bell! La mare l'estimava tant! Tothom venia per veure la mare i el fill: fins els pagesos deixaven la feina per veure'ls passar de més prop.
Un jorn que sortí a caçar, vaig acostar-me a unes noies que encara segaven; i, havent-me assegut prop d'elles amb el gos al costat, començaren a parlar alegrement en la llengua sonora i escaient de la contrada.
A baix d'un bell prat que tenim a la vora més alta del torrent bi ha un caminal de telis que té molt bones vistes i és lloc on sempre corre fresca.
Allí, adés la criada, adés la mare, hi portaven el nen per passar-hi gran part del dia a fi de servar-lo de les calors de l'estiu.
Allí adreçava jo l'esguard cada tarda en tornar de les caceres o de mes llargues excursions. De lluny ja veia com un punt blanc, que eren els bolquers del nostre fillet. Tantost s'estava assegudet a l'herba, tantost sa mare el tenia a braç.
Quan ell em veia de lluny, ja picava de mans en senyal d'alegria. I, en veure jo això, mon cor de pare s'emplenava d'incomparable joia.
Una tarda no l'hi vaig trobar.
Tot pensívol i alarmat, apressí el pas cap a casa.
—On és la senyora?
—A la seva cambra amb el nen.—
Vaig pujar corrent.
Ella, tota trista, seia en una cadira de braços. Plorava, i tenia el nen a la falda, ensopit.
—Doncs què és, això, filla? — Ai, amic meu, amic meu! el nostre fillet està perdut! —
I esclatà en forts sanglots.
El nen, reviscolat pels plors de sa mare, la mirà tot atordidet, i després m'esguardà a mi.
Tenia, en efecte, una certa cosa tota estranya a la mirada i a l'expressió del rostre. Però no per això em semblaren prou fundats els temors de sa mare.
— Huguet! Huguet! — digui al noi en to manyagó. I ell m'esguardà dolçament i somrigué amb tristesa.
— És ben cert — digui a la mare — que aquest nen està malicós, segons sembla; però no per això li veig res que pugui espantar-nos. ¿És possible que després d'haver vist tantes vegades malalts els nostres fills, després d'haver-los vist tots quatre al punt de la mort sense espantar-nos, t'alarmis per una indisposició com aquesta? Pensa una mica, dona: jo t'ho demano.
— Ja ho veuràs, ja ho veuràs! ¡El meu fill està perdut, pobra de mi! El cor m'ho diu, i jo crec el meu cor. Malaurat viatge!
El metge tornà.
— Oi, oi! aquest també? Això no és res: una mica de calor al ventrell, res més. Aviat haurà passat. No es desesperi tan aviat, senyora. Quina dona! quina mare! —
Quan el metge fou fora, la mare em digué:
— Creu-me, el nen se'ns mor. Si fóssim a París el salvaríem: el nostre metge, que ens salvà Gontran una vegada, ens salvaria també aquest. Ah! dissortat viatge! Tornem-nos-en tot seguit: potser hi arribarem a temps! Anem-nos-en: ¡t'ho demano per Déu! —
Jo respongui:
— No veig el noi tan mal; i, suposant que corri perill, si la ciència pot salvar-lo, tinc confiança en el doctor que el visita: em sembla que ens ha donat proves de saber-ne cuidant els altres fills. ¿No els ha guarit? també guarirà aquest.
— Oh! no el guarirà, no! Jo vull tornar-me'n a París: fes-me aquesta mercè! Si ens quedem aquí, el nostre fillet se'ns morirà... i mai més no t'ho perdonaré.
El metge tornà.
El nen estava pitjor, però no de perill. El metge quasi es reia dels folls temors de la mare.
Jo li digui:
— Mal o no, per a sa mare el noi està malíssim. En l'estat d'esperit en què l'han posada sos temors, és inútil voler fer-la entrar en raó, i no hi ha altre remei que cedir a sos desigs. Estic resolt a seguir-los mentre no puguin perjudicar el malalt. Ella voldria tornar-se'n a París. Hi ha perill, a fer viatjar el nen?
— Cap: molt al contrari: això mateix pot ben bé girar-li el mal i curar-lo.
— Doncs bé: essent així, demà marxarem.
Morientem, desolatum,
I vàrem marxar. Vàrem deixar aquella terra on l'aire tan pur, tan bo, tan sa per als altres, semblava que es viciava per a nosaltres sols.
Vàrem deixar-la de pressa, com qui fuig d'un foc, sense visitar els amics, sense dir-los ni adéu. Els més afectats por la nostra desgràcia vingueren a acomiadar-nos, i amb llurs plors demostraven la poca esperança que també tenien.
Tota la contrada ens coneixia, i en travessar-la no vaig veure sinó cares tristes, i fins descobrí que alguns ploraven. Aquells que s'acostaven a estrènyer-nos la mà procuraven debades ofegar-se el plor. ¿Era per la pena que els feia la marxa, o bé que ploraven ja el nostre fillet?
Ah! sens dubte que ens estimaven, sens dubte que ens enyorarien; sens dubte que el nostre nen era el més bonic, el més dolç, el més encisador que hagi reposat mai a la falda d'una dona.
Però la gent no plorava tant per nosaltres ni pel nen com per la seva mare.
Sabia quanta era, i com era de gran, la tendresa que ella tenia per a sos fills; sabia que ella se'ls havia criat tots amb sa pròpia llet; sabia que, amb tant com se'ls estimava a tots, estava boja pel que encara criava: les conseqüències que la pèrdua d'aquest podia ocasionar a la mare alarmaven a tothom.
I aquesta pèrdua, encara incerta per a mi, era certa per a aquells; perquè el metge, que es reia dels temors de la mare, havia dit al mateix temps als altres, com aquella havia dit a ell mateix:
—Està perdut.
Marxàrem a les sis del matí. A dues llegües de casa, al pla de Lannemezan, a l'indret anomenat la Mitja-Lluna, havíem de trobar la diligència de Luchon, que en aquella temporada arriba fins a Agen, i de la qual m'havia fet guardar tot l'interior.
Per fer aquelles dues llegües de camí, un bon veí nostre ens deixà son carruatge.
El malaltet s'adonà del soroll i moviment del cotxe. Badà ben bé sos formosos ulls d'àngel, i ens esguardà com si ens demanés socors contra el mal i les misterioses visions que mortificaven son innocent esperit, pròxim a perdre per sempre els nostres besos i manyagueries, per a anar-se'n (Déu meu!) jo no sé on.
Aquella mirada, ai!, encara la tinc clavada al cor! A cada instant li tocàvem els peuets. Se li refredaven, malgrat totes les nostres precaucions.
El temps també era fred. Ens trobàvem dalt del pla de Lannemezan, aquell trist desert de brucs on sols pasturen migrats ramats de magres moltons i vaques. L'aire, ja prou fred per la neu, que arribava bastant avall de les muntanyes, arruixava en aquell moment la deserta plana amb una plugeta de gebre que deixava en cada bri d'herba, en cada branquilló de bruc, infinits rosaris de mullades perles. Els peus del nen es refredaven més i més. ¡Com ens trigava, d'arribar a la Mitja-Lluna!
Hi arribàrem un xic abans que la diligència de Luchon que ens havia de prendre. Mentre carregaven el nostre fato, vaig fer entrar la mare i els nois a la sala de l'hostal.
Sota l'ampla campana de la llar, hi havia, per tot foc, només un munt de brucs que ho emplenava tot de fum. La mare hi acostà el noi. Algunes dones que es trobaven allí endevinaren ben aviat la causa de la nostra angúnia i els nostres afanys. Una d'elles eixí a buscar llenya seca i trossos de fusta, en tirà un bon munt al foc, i es posà a bufar amb tota la força de sos pulmons. Una altra que havia eixit amb ella, tornà duent un bon palet de riera, i, tirant-lo al mig de les brases, ens digué:
— Amb aquesta pedra ben calenta i embolicada en un drap podran mantenir calentons els peuets del nen durant el camí. —
A falta d'altre, aquell mitjà em semblà molt bo, i vaig regraciar la pobra dona.
I, tot mirant com la pedra s'escalfava, deia jo ma¬ quinalment:
— ¡És ben estrany com tot es combina i està previst, en el món! Potser hi ha milions d'anys que l'oceà va fer rodolar aquest tros de roca fins a arrodonir-lo i polir-lo com és ara. I per què? Perquè un jorn servís per a escalfar els peus mig morts d'un infantó; potser per a conservar-lo a sa mare.
Per fi pujàrem a la diligència.
L'estat del nen anava de mal a pitjor, i aviat s'agreujà d'una manera espantosa.
Jo havia pres, com ja he dit, tot l'interior de la diligència. La mare duia el noi a la falda; davant d'ella seia la criada del petit; jo al costat de la mare; els altres nens ocupaven les places restants.
La mare no apartava la vista de la pobra criatura. De sobte féu un xiscle esgarrifós.
Esborronat, frisós, miro el nen. Tenia els ulls fixos, el cos enravenat. Sense els moviments de llavis que feia amb prou pena per aspirar l'aire, se l'hauria cregut mort.
Era el començ de l'agonia!
Vaig posar-me a cridar ben fort el majoral. No em sentia.
Per fi la diligència s'aturà. Havíem arribat a una parada: salto a terra. Veig algunes cases escampades. Demano un metge. Mentre el buscaven, vaig córrer a cercar aigua bullent per a escaldar els peus del nen.
A la casa on vaig acudir em deixaren una escudella de terrissa, i, amb l'ajuda d'un xic de foc d'encenalls, fiu bullir una mica d'aigua. ¡Quin foc més gansoner i que poca escalfor donava!
— Ajudeu-me, per Déu, a bufar! — vaig dir a un pagès que s'estava molt tranquil mentre jo bo feia. — ¿No veieu que em fatigo el pit inútilment, mentre el meu fill s'està morint? —
I l'home es posà a bufar amb mi.
Per fi vaig arribar al cotxe tremolant. En acostar-m'hi temia sentir crits que m'anunciessin la fi fatal. Els plors seguien, però no hi havia encara el tropell que jo havia temut.
El nen no havia perdut ni aquell enravenament ni aquella mirada fixa, imploradora; però sos llavis encara es movien, i son pit s'esforçava encara per respirar i retenir l'alè.
No ens trobaren cap metge. Tal com em fou possible, vaig provar d'escaldar els freds peuets del nen; però la bullentor de l'aigua no li ocasionà el més petit moviment.
— És a dir, doncs, que això és inútil! ¡I no tro¬ barem un metge que ens salvi el nostre fill!
— Senyor — em digué una dona —: en aquella casa hi ha el noi Fontan, que és metge de regiment i per casualitat és aquí. —
— Encara no havia acabat de dir-m'ho que jo era ja a la porta de la casa.
Oberta aquella, sentí sonar una flauta a la cambra del costat. Gairebé no creuríeu que en tal moment pogués fixar-me en allò que la flauta tocava. No obstant, vaig fixar-m'hi: vaig notar que tocava un tros de la Lucia.
Amb veu suau cantava:
«L'herba aviat creixerà
en ma fossa solitària,
i en sa llosa funerària
mai ningú no plorarà.
¡L'ànima emprendrà son vol
contristada, sens consol!»
Sortí una noia. Ei vaig demanar el metge Fontan. Va cridar-lo, no recordo amb quin diminutiu; callà la flauta, i aparegué un jove vestit de militar.
— Si vostè és metge, tingui la caritat de socórrer el nen que se'ns està morint! —
Arribàrem a la portella de la diligència. Tot seguia com abans.
El senyor Fontan provà d'obrir la boca del malalt, cosa que no aconseguí sense esforç. Tenia la llengua i el paladar plens de tels blancs.
— Aquest nen és mort: no li resta ni un segon de vida. ... Veuen? ja ha finat.
Fuit illa benedicta
Què succeí llavors a l'interior de la diligència?
Ni ho sé.
No em recordo sinó d'un crit agut, immens, confós, que feren a una la mare, els nois, la criada, i de la trista confusió que s'esdevingué de llàgrimes i abraçades.
D'un bot vaig pujar a mon seti. El majoral tancà tristament la portella, i la diligència marxà al galop.
Un moment abans érem vuit: ara, ja només set i un cadàver.
Els plors dels nois i de la criada sufocaven el soroll de la diligència.
La mare ja no plora: besa en silenci, tan aviat amb follia, tan aviat amb tendresa, el rostre i el coll, encara calents i flexibles, de son fillet estimat.
I jo, esparverat del silenci de la mare, l'estrenyo llarg temps entre mos braços, li prenc la mà, i, cobrint-la-hi de petons i llàgrimes, li dic tot sanglotant:
— Fes com els nois: plora. Deixa anar un torrent de llàgrimes damunt d'aquest cos inanimat. Plora el teu filló Huguet, que era el més xamós, la més estimable criatura que s'hagi mai vist. Plora'l. Aquests ulls que encara et miren ja no et veuen; aquests llavis que et somriuen no es badaran ja més per somriure't ni per prendre't el pit. Ja no et resta sinó plorar! Plora'l, doncs: fes com els nois; fes com jo! ¡Pobre fillet nostre! pobre Huguet! —
I, mentre jo parlo, la mare es desfà en llàgrimes, i jo dono gràcies a Déu d'haver-me fet trobar la clau de son cor.
Què us diré? des de llavors, o bé ploràvem amargament, o bé quèiem en un silenci encara més dolorós.
En un d'aquells moments de silenci m'atreví a dir a la mare:
— Què anem a fer, estimada meva? per què seguir una ruta impossible amb una càrrega tan trista? Tornem-nos-en a la terra d'on venim: allí l'enterrarem dignament, i reposarà entre les cendres de mos passats. Llurs ànimes vetllaran l'ombra del nostre fillet!
— Si vols que m'enterrin amb ell, tornem-hi o quedem-nos aquí. Però, anar-me'n a París deixant el meu fillet lluny, mai, jamai! Jo vull endur-me'l fins a París. ¿No veus que estic contenta que hagi mort (ai, Déu! haver mort!) a la meva falda i no en el llit? Me l'haurien arrencat de seguida; se m'haurien endut per força lluny d'ell; després m'haurien privat de veure'l; i, per fi, me l'haurien enterrat sense dir-m'ho. Ah! sols pensar-ho m'esgarrifa! Però, aquí, mira-te'l: mort i tot, encara el tinc. És mort, i el veig, el toco i el beso com abans. —
I, en efecte, l'estrenyia contra son cor i el cobria de besos.
— Però — replicava jo dolçament — ¿com travessaríem tota la França, amb semblant càrrega? Aquí, que estem sols, rai; però, en el ferrocarril, ¿com podrem amagar la nostra desgràcia als altres passatgers? com obligar-los a acceptar la companyia d'un nen mort?
— Oh! no vulguis pas persuadir-me que no puc endur-me'n el meu fillet! Em mataries o em tornaria boja. D'altra part, jo ho veig ben senzill: fins a Agen anirem sols en aquest compartiment de la diligència, que ens pertany tot sencer: en el tren ja m'arreglaré de manera que el prenguin per un nen adormit. Ja veuràs com sé dissimular mon desconhort i ningú no s'adonarà de res.
— Faré tot el que vulguis; però no crec que puguis evitar que es descobreixi quelcom del que ens passa. I, l'autoritat, no ens impedirà que continuem el camí?
— L'autoritat! ¿quin dret té l'autoritat sobre el meu fill? No fa pas gaire que, viu i malalt, jo el portava sense témer a ningú: era tan meu com les meves entranyes. I ara, perquè son estimat esperit l'ha abandonat, aquest cos del meu fill no serà meu? Oh, no! això és terrible! ¡Primer m'arrencarien del pit el cor, que dels braços el meu fill!
Tot dient això arribàvem a Auch i començàvem a muntar la costa que mena a la part alta de la vila. El majoral, que havia baixat de la banqueta, caminava al costat de la portella, per la qual ens adreçava tot sovint ullades de tristesa i curiositat.
Vaig cridar-lo i li digui:
— Majoral: tenim intenció de seguir el nostre viatge a París, i voldríem fer-ho sense destorb. Procureu, doncs, que, tant aquí com a fora, ningú no ens detingui. Us ho demano: no digueu ni un mot del que ens passa.
— Pot estar tranquil — em respongué.
En arribar a la plaça d'Auch vàrem desenganxar. Tothom menys nosaltres baixà de la diligència, perquè havíem d'esperar quasi una hora.
Amb tot i la discreció recomanada al majoral, es Veia prou bé que la nostra desgràcia era coneguda. Jo prou procurava mostrar-me serè per desfer les sospites: per l'entorn nostre rondaven semblants tristos que no feien sinó guaitar amb curiositat a dins del compartiment que ocupàvem. Sobretot les persones que venien en els altres compartiments volien dar-nos així una mostra de simpatia. Però no per això sabien totes encara el desenllaç fatal. Un senyor que anava en el cupè amb sa família, s'atansà i em preguntà com seguia el nen.
—És mort —li respongui en veu baixa —; però, com que ens en anem a París, desitjo que no ho divulgui.
L'aspecte d'Auch redoblà el nostre dolor per una associació d'idees ben oposades. Una altra vegada, en 1849, havíem passat set mesos en aquella vila. Llavors no teníem sinó dues filles, dues nenes que eren la nostra joia i l'admiració de tothom per llur boniquesa. El record d'aquella antiga vila, embellida pel sol ardent del Migdia, era per a nosaltres, a París, un dels records més agradables. Hi pensàvem sovint, i la sola esperança de reveure-la ja ens alegrava.
A part d'això, hi coneixíem una família que habitava una torre d'aquells encontorns, on havíem passat tres setmanes, encara no feia un mes, amb tots els nostres fills, fruint els plaers de l'hospitalitat més agradable, i havíem convingut amb la senyora de la torre que li faríem saber quan passaríem per Auch a fi de tenir el gust de veure'ns una altra volta abans de tornar a París.
Déu meu! que lluny estàvem llavors de suposar que hi passaríem en circumstàncies tan tristes, i que lluny devia estar ella de suposar que sos amics es trobessin tan prop i tan afligits! ¡Quin cop no hauria rebut si per atzar arriba a passar per allí aquell dia i, en mirar a la diligència, topa amb el semblant contristat d'algú de nosaltres! Va haver-hi un moment que creguí veure realitzada aquesta casualitat. Els nens s'adonaren que passava prop nostre un criat d'aquella senyora, i veieren el seu cotxe desenganxat davant la fonda d'Alexandre. Ben segur, doncs, que ella es trobava prop, i la nostra malaurada situació ens impedia cridar-la, veure-la.
Que llarga se'ns féu aquella parada! Per fi vàrem marxar, i el nostre cor oprimit semblà que se'ns eixamplava tot pensant que ens havíem deslliurat del primer contratemps i salvat del primer perill.
«Tum, complexa sui corpus miserabile nati,
Atque deos atque astra vocal crudelia mater!»
D'Auch a Agen, la mateixa situació dolorosa. Alternatives de plors i d'atordiment.
Llavors el dolor de la mare i mon propi dolor començaren a distreure's un poc de son únic objecte per a recaure sobre un altre.
La segona noia, d'onze anys, d'una sensibilitat exquisida i d'una intel·ligència primerenca, que en marxar ja no es trobava gaire bé, començà a inspirar-nos greus temors.
El que havia succeït la tenia afectada encara més profundament que a nosaltres mateixos; i el dolor, unit a son estat malicós i a sa natural impressionabilitat, l'havia empitjorada.
De primer retingué sa pena amb una força prodigiosa a la seva edat, a fi de no apesarar sa mare; però, per fi, cedint a la violència del sofriment, començà a fer uns xiscles commovedors.
Als nostres esforços per a consolar-la oposava ella crits i llàgrimes sense parar. De sobte vaig veure que no plorava per son germanet, sinó per ella mateixa. S'havia esmerat a ofegar sos sanglots durant molt temps, això li havia produït una opressió nerviosa en les vies respiratòries, i, sentint que s'ofegava, li assaltà la idea que tenia el mateix mal que son germà i que com ell es moriria.
—Jo em moro! m'ofego! ¡Em moriré com el meu germanet!
— No, filla meva: no tinguis por — li responguí —. Crec perfectament que t'ofegues, com ens passa a la teva mare i a mi: és el dolor, que et produeix aquest efecte; però això no ofereix cap perill, cap. Per guarir-te et bastarà plorar. Plora, doncs, filla meva; plora ton pobre germanet, que estimaves tant! Plora'l, que ja no el veuràs somriure més, ni fer manetes per saludar-te: son benvolgut esperit és al cel, on anirem tots a ajuntar-nos; i el seu cosset, que tenim aquí, l'hem de lliurar a la terra, com el cos d'Abel. —
En sentir-me, la noia plorà molt, i tots ploràvem amb ella.
Després de molt plorar, la noia es trobà millorada i ja respirà sense opressió.
Des de llavors, sa mare i jo férem tot el que ens fou possible per evitar totes les ocasions de renovar crisis tan terribles.
la mare, que fins llavors destapava constantment la cara del nen per contemplar-lo, regar-lo amb ses llàgrimes i omplir-lo de besos, renuncià a tan dolorosa satisfacció, i no el destapava sinó d'amagat per mirar-lo furtivament, aguantant-se el plor i les llàgrimes.
Per la meva part, jo m'esforçava a cridar l'atenció dels nostres fills sobre els objectes exteriors, parlant-los de tot el que vèiem i d'altres coses.
Finalment (¡oh bondat de la naturalesa, dolça per a aquella edat!) vaig veure més d'un cop esclatar la rialleta en aquelles carones encara roges de plorar, encara humides de llàgrimes!
Quan arribàrem a Agen era negra nit.
El cor començà a flaquejar.
— Anem, coratge! Vostè, Elisa, baixi primer: tingui compte de l'equipatge. Jo em cuidaré de la família. Ens trobarem a la fonda de França. ... Baixeu, fills meus. I tu, pobra mare, sigues la darrera. Ten-te bé. El pujador és aquí. Dóna'm la mà. No anirem gaire lluny. Veus? a la fonda de França, que és aquí prop. —
Allí vàrem encaminar-nos. Els nois anaven davant; la mare i jo darrera.
Tothom ens mirava, i a la mare sobretot. Tenien, sens dubte, curiositat de veure com una pobra mare podia caminar sense defallir amb el pes insuportable del fillet mort que duia en els braços. I s'apartaven respectuosament per fer-li pas: les dones sentien que els genolls els flaquejaven davant d'ella, i davant d'ella els homes portaven involuntàriament la mà al barret.
Veient que alguns passatgers seguien pel mateix cantó, i sospitant que anaven també a la fonda de França, vaig dir-los:
— Si vénen, com sembla, a la fonda de França, tinguin la bondat de no descobriria nostra desgràcia, perquè desitgem continuar així fins a París.
En travessar la sala on hi havia els criats i l'amo, d'una ullada ens passaren revista i contaren que érem una família composta de pare, mare i cinc criatures, una d'elles de bolquers. No poguérem evitar una conversa cruel.
— Senyora: si vol un bressol per al nen, la podem servir.
— Gràcies: acostuma a dormir amb mi.
— Si per cas volgués llet calenta, o bé alguna altra begudeta per a ell, no repari a demanar, que aquí ens té per a servir-la.
— Gràcies per tanta bondat: el nen en té prou amb la meva llet. —
Aquesta conversa em matava: veia la mare prompta a defallir.
Per acabar interposí:
— Faci'ns acompanyar a l'habitació que se'ns destina: la senyora està molt cansada, i més que altra cosa li cal repòs. Si hem de menester res, no deixarem de cansar-los.
Ens acompanyaren a les habitacions, vaig procurar que la mare prengués la més retirada, i preguí-li que deixés sa trista càrrega. Però ella s'assegué en una butaca amb el nen a la falda, tal com estava en la diligència, i em digué:
— Així passaré la nit!
— Filla meva, la nostra empresa vol forces sobrehumanes que sols Déu pot dar-nos. Però per merèixer aquesta mercè de Déu hem de començar fent el que és humanament enraonat: fem que descansi el cos perquè l'esperit pugui suportar-lo. Aquí tens un llit: amb un matalàs a terra i una manta, nosaltres en tindrem prou; el llit serà per a ell. —
Ella em respongué:
— L'he dut nou mesos a les entranyes, i des que va néixer fins ara no s'ha separat de mi ni de nit ni de dia: mos braços no l'abandonaran encara. Vull que aquesta nit dormi encara amb mi; vull prémer sos llavis contra mon pit com si encara pogués prendre'l. —
M'esparverà semblant resolució.
— Si per cas s'adorm — deia entre mi — ¡quin no serà son despertar! quin cop a la nova troballa de l'esgarrifosa realitat! que terrible, per a un esperit que ban agitat somnis tristos, el contacte d'un cos gelat! No, no puc permetre que dormi amb ell. —
I en to suplicant vaig dir-li:
— Fes-me mercè de creure'm. Fn aquest moment tu no pots judicar tan bé com jo el que et convé, i és natural: per gran que sigui mon dolor, no pot comparar-se amb el teu. Per això et prego que et deixis guiar. Tu no has de dormir amb el nen. Per a impedir-ho tinc moltes raons que no goso dir-te de tan penoses que les considero; però cregues que són prou serioses per a imposar-me el deure d'impedir-t'ho, mal que sigui per força.
— Oh! per Déu, no ho provis! Si dic que no, caldran estenalles roents per a fer-me deixar la presa. Vull dormir amb ell, siguin les que siguin les raons; perquè, com comprendràs, si el deixés un moment no podria tornar a prendre'l: em faria por!
— Si només és per això, et dono paraula de prendre'l jo, que no tindré tanta por com la que em feia quan te'l veia a la falda adormidet i somrient.
— Convinguts, doncs! — respongué després d'una pausa.
Vençuda aquesta dificultat, entrí en una altra cambra a veure com estaven els nois, i en tornar trobí la mare ocupada a col·locar el mortet al llit i a aconduir-lo de la mateixa manera i amb igual compte que abans. Havia donat a son capet, a sos braços i a ses cametes la mateixa posa que en vida prenien, i besava amb follia son rostre, sos peus, ses manetes.
¡Si em costà, d'arrencar-la de tan trista explosió d'amor!
— Filla — vaig dir-li —: molt poc m'agrada veure't besar així una cosa que la naturalesa i la religió semblen haver consagrat alhora, rodejant-la de respecte i cert temor. Quan passa un mort tothom es descobreix per saludar-lo. Si el cadàver d'un just és sant, el d'una criatura tres vegades més. Tapa, doncs, el nostre fillet, fes-li com una caixeta amb sos vestits, i atansa-t'hi quan sigui menester; però amb respecte, com a una relíquia sagrada. —
Així el deixà.
Després d'haver resat una estona agenollats, i d'haver acotxat els nostres altres fills, ens ajaguérem vestits damunt del llit improvisat. El llum vetllà, i nosaltres, tan cansats de cos i ànima, ens adormírem, si això es pot dir de qui cau en somnis de visions espantoses.
A les cinc ens cridaren a fi que ens preparéssim per a sortir amb el primer tren de Bordeus. Com que ni grans ni petits no ens havíem despullat, aviat estiguérem llestos.
— Vols que prengui el nen i me l'emporti?
— No, no—respongué ella — : vull portar-me'l jo mateixa. Alça'l i dóna-me'l. —
Jo el prenguí, mig tremolant, com si toqués un objecte sagrat. Temia, al mateix temps, la sensació que causa la rigidesa cadavèrica. Però l'estimat cadàver no havia perdut la flexibilitat que tenia en vida; i, si son capet penjava, penjava com quan dormia dolçament.
Vaig dipositar-lo en els braços de sa mare, qui el rebé amb tant compte com si temés despertar-lo. Se'l col·locà ben bé, i baixàrem l'escala en el mateix ordre amb què havíem entrat.
Amb tot i ésser molt de matí, haguérem de sostenir una altra conversa amb la fondista, tan cruel com la de la vetlla.
— Ha descansat bé, senyora?
— Molt bé, gràcies. I vostè?
— L'ha deixada dormir, el nen? Sembla molt bo, pobret.
— Sí, senyora: ha dormit tota la nit com ara ma¬ teix dorm.
— En efecte, jo no l'he sentit pas en tota la nit. I això que tenia l'habitació al costat de la de vostès.
— Oh! sempre dorm molt bé, i sobretot ara que va cansat del viatge. —
Arribàrem a l'estació, i sense gran dificultat trobàrem bon lloc: el conductor del tren, atenent al nombre dels que anàvem, ens proporcionà tot un compartiment.
I nosaltres ens consideràvem gairebé feliços per aquesta circumstància, quan tot d'una, a la segona estació, van entrar-hi també quatre passatgers (dos joves i dues dones), sense que ens valgués fer-ho notar al conductor, que tan bé se'ns portava: com que, en efecte, hi havia quatre llocs buits, hi tenien dret.
Els nous companys de viatge estaven de broma: parlaven sols de festes i diversions, i amb llurs rialles arribaven a ofegar el soroll atronador i pesat de les rodes de ferro fos, en córrer per damunt dels carrils.
¡I quin mal que em feien, aquelles mostres de joia i aquells esclats de riure! ¡No havien de turmentar pas poc l'esperit de la pobra mare! ¡I jo no podia ni pregar-los que callessin sense trair el nostre secret!
Mai com llavors no havia comprès el que valen l'educació i la delicadesa, que tanta discreció imposen a les paraules i al to de veu en la taula, en un saló i en tot lloc públic. Si haguessin estat persones ben nascudes o ben criades, en entrar en el vagó haurien ja llegit a les nostres cares i en el nostre recolliment que ens apesarava el cor alguna aflicció digna de respecte, i haurien guardat un silenci decent!
Mentre així patia per ma muller i per mi, ella, com a senyora, experimentava una altra pena ben diferent. Aquella conversa animada, aquelles rialles, que amb prou feines sentia, l'havien tranquil-litzada del tot. — ¡Quina sort — pensava — que aquesta gent s'ocupi de si mateixa! No s'adonaran de nosaltres, i, encara que vinguessin fins a Bordeus, no es fixarien ni en mon dolor ni en l'interminable son del meu fillet.
No estaven, per això, tant i tant ocupats en si mateixos que els privés de mirar-nos, alguna volta, d'una faisó indiscreta i tafanera. El posat trist de la mare i el molt dormir del nen cridaren a la fi l'atenció d'un dels joves, que acabà per preguntar a la criada:
— Doncs què té, aquest nen?
— Dorm, senyor — li respongué ella com si tal cosa.
I, veient que el jove no parava de preguntar i més preguntar, fingint que no el sentia a fi que no la turmentés més, es posà a parlar amb una de les nenes. Allò ens féu témer un moment, però aviat tinguérem més por encara.
El més petit dels fills que ens quedaven, nen de quatre anys, eixerit i bellugadís, que encara no comprenia el que és la mort, començà a fer-nos unes preguntes sobre son germanet, que, si en una altra ocasió ens haurien trencat el cor, llavors ens feien esgarrifar.
— Per què dorm tant, aquest menut? ¿Que és mort? —
I, sense esperar resposta, s'atansà a sa mare i, estirant els peuets del pobre difunt, cridà:
— Huguet! petit! Per què dorms sempre? ¿Que ets mort? que ets mort? Desperta't, germanet: no vull que siguis mort, que això fa plorar la mamà!—
Els nostres companys de vagó no en perdien ni una paraula. De tant en tant callaven, es miraven, i enraonaven baixet.
Nosaltres no sabíem què fer, i sentíem no oure ja aquells esclats de riure.
L'un després de l'altre, començaren a mirar-nos i a no perdre de vista sobretot la mare i l'objecte que duia a la falda. La pobra mare, per evitar-se tan greu turment, girava sempre els ulls a fora, al camp, fingint que fruïa amb la contemplació de les gaies riberes del Garona.
Per fi, en certa estació Déu ens lliurà d'aquells cruels desconeguts, sense saber si baixaven per mudar de vagó o per quedar-se en aquell punt. Suposàrem que era per la primera cosa, i, lluny de perdre el temor, encara sofrírem més.
Qui més patí amb aquell contratemps fou na esposa. Abans d'arribar a Bordeus em digué:
— Perdo el coratge; se m'acaben les forces: temo que no podré veure complert mon desig. Procuraré aguantar fins a Bordeus; però essent allà, si no m'ajudes...
— Anim, filla! ja manca poc pera arribar a Bordeus. Allí, si em vols creure, declararem la desgràcia que hem tingut, i ens farem portar el nen fins a París.
—No puc més. No penso, ni sento, ni vull: no sóc sinó un cos que viu. Pensa, fes i desfés per mi! —
I no havia acabat de dir això, que el xiulet eixordador de la màquina ens anuncià l'arribada a Bordeus. Llavors la mare tremolà, i, tot d'un cop, mudant de resolució, em digué:
— No, no vull pas que en donis part. ¡I si me l'enterressin o se me'l quedessin!... Jo no vull separar-me'n. No he pogut arribar aquí? Doncs també aniré fins a París: basta passar una tarda i un vespre més, i ja hi serem. —
Comprenent que sos propòsits eren un desvari, i que jo no podia amollar-los sinó fent el condescendent, no vaig oposar-me a allò que em deia.
En baixar al moll de l'estació temíem que vindrien a mirar què dúiem i ens detindrien.... Follia! Entre aquell mareig de gent atribolada, en què cadascú va prou capficat per sos propis quefers, ¡qui s'havia de cuidar de si el nen que duia tal senyora estava despert o adormit, era viu o mort!
Eren les onze. El nen havia mort a les deu del matí del dia abans: feia, per tant, vint-i-cinc hores que la mare portava a braç o a la falda el cadàver de son fillet.
Matrem Christi si videret
— A quina hora marxa, el tren que va a París? — vaig preguntar tot de seguida.
— A tres quarts de dotze de la nit.
— Oh Déu! Què hi farem, aquí, fins a aquella hora? On anirem? Com amagarem el nostre secret? Gosarem entrar a cap fonda, al mig del dia? ¿Com aguantar les mirades de la gent, que ens semblarà que ha de llegir en els nostres ulls la causa del nostre condol?
— Pit i endavant! — deia jo. — ¡No podem pas quedar-nos així al mig del carrer! —
El cel era ennuvolat; el temps, fred i humit; els nens tremolaven; i la mare, que estava groga i esblaimada, seguia prop meu amb sa idolatrada càrrega, que ni amb mos precs i llàgrimes podia fer-li deixar, no fos sinó per dur-li jo una estona a fi de descansar-la. Tot de sobte m'adono que estava a punt de caure en basca, i exclamo:
— Desventurada i bona mare! És impossible que la teva naturalesa resisteixi fins al cim del calvari que fa dos dies anem pujant. Les forces et faltaran potser al mig del carrer, quan menys ho pensaràs, i faràs públic el que amagar vols. Creu-me: aturem-nos aquí, fem-li fer una caixeta, no l'enterrem, i ens l'endurem o tens el farem seguir fins a París. No podem prendre altre determini; perquè, fins suposant que no et manqui alè per a apurar el martiri, les circumstàncies fan impossible ja que continuem portant el mort així. Fa ja vint-i-sis hores que el nen és mort, i fins d'aquí a trenta no serem a París. Doncs bé (cal dir-ho, per trist que sigui): pot descompondre's en tos braços; i llavors ¡quin escàndol no hi hauria al tren, i a quines fortes penes no ens exposaríem! Però jo vull fins suposar que prenent un vagó per a nosaltres sols aconseguim amagar-ho tot: ¿et sembla enraonat que exposem els nostres fills a la influència, tal volta perillosa, d'aquelles emanacions? es ni tan sols prudent exposar-los a contemplar ja més temps tan dolorós espectacle , ni fer-los suportar nous conflictes? Mira l'Enriqueta, que està ja prou malalta, i en Gontran, que tan delicadet és de mena, que esparverats els tenim! Cal dones evitar que hàgim de maleir més tard la nostra temerària flaquesa.
— Bé —em respongué ella — : passo per això de la caixa; però amb el ben entès que, sense ell, no abandono aquesta ciutat.
Obtingut son consentiment, vaig sentir-me ja més animós per a cercar hostatge.
En aquell moment ens esquèiem en una plaça formada per una església i un hospital, damunt la porta del qual llegí: «Hospici dels vells»; i tot d'un plegat es despertà en mon esperit un record. A la nostra casa de camp havíem rebut un venerable eclesiàstic de Bordeus, mossèn Rigauld, qui, agraït de la generosa hospitalitat que havíem procurat dar-li, ens havia ofert la seva per si mai passàvem per Bordeus i teníem temps de visitar-lo. Llavors creguí recordar que era l'almoiner de l'hospici dels vells.
— Enriqueta — digui a la segona, que és el memento de casa — : ¿recordes l'adreça del senyor Ri- gauld, aquell sacerdot vellet que vàrem conèixer a Bazus?
— Sí, papà: és l'almoiner de l'hospici dels vells.
Vaig córrer a informar-me de si mossèn Rigauld es trobava a casa. Hi era, però tenia convidats a dinar.
— Déu meu! quin greu que em sap, destorbar-lo en ocasió consemblant! Però no sóc jo: la necessitat és qui m'obliga a ésser tan importú. —
Sortí un moment a anunciar la nova a ma pobra família, a la qual vaig fer entrar al claustre. Per esperar-me s'assegueren en un banc de fusta que hi havia entre dos pilars, i jo entrí a la porteria per escriure a mossèn Rigauld.
En un tros de paper fumat que ens donà el porter, escriví de pressa unes quantes ratlles que recordo encara: «El senyor i la senyora ***, que tingueren l'honra de rebre-us en son mas a Bazus, trobant-se de pas a Bordeus vénen a tornar-vos la visita, com vós els demanàreu. Però aquesta visita la fan en circumstàncies tan desventurades que ens ha d'ésser excessivament trista. Han tingut la malaventura de perdre pel camí el nen més petit, del qual han dut fins aquí les tristes despulles. La mare les porta encara, i no sabem què fer ni com arreglar-nos. El vostre doble caràcter de sacerdot i de persona experimentada ens ha animat a venir a implorar el socors dels vostres consells i de la vostra protecció. Per això, doncs, m'atreveixo a pregar-vos que tingueu la bondat de rebre'ns, i d'acceptar per endavant l'expressió del nostre agraïment etern.» Vaig pregar al porter que li donés la lletra de seguida, i esperí confiat. L'home tornà i digué que ja l'havia lliurada, però sense dar-me cap resposta.
Esperí encara, i esperí molt temps; però a la fi, veient que no venia ningú, vaig dir:
— Anem, una esperança ben natural ens ha eixit fallida. Vivíem ben enganyats respecte al caràcter de mossèn Rigauld: o no ens ha comprès, o és que no gosa carregar amb la responsabilitat de la nostra terrible situació. Anem-nos-en-
— I afegí, encarant-me amb el porter:
— Digui a mossèn Rigauld que la família que l'esperava, veient que trigava tant a venir, se n'és anada. I que em perdoni la inoportunitat de la meva lletra.
Piam matrem contemplari
Desconfiant dels homes, acudírem a Déu: ma bona esposa entrà a l'església de Santa Maria, sa patrona, que era al costat de l'hospici dels vells, i m'hi esperà.
Mentrestant jo m'enduguí els nois, que estaven tan impressionats, a fi de sostreure'ls una estona a tanta emoció, i vaig anar-me'n a casa el comissari de policia per exposar-li el que em passava.
Aquell funcionari trobà tan estrany i dificultós el cas, que no s'atreví a prendre cap determini, sinó que m'adreçà a l'alcaldia, on jo m'encaminava quan vaig veure que la nostra criada em venia a trobar.
El pas donat davant del comissari, i que després resultà inútil, no el vaig dar pas lliure d'emoció: així és que no poguí explicar-li la nostra desgràcia sense tals plors i llàgrimes que arribaren a trencar el cor d'aquell bon home, i tots els que allí s'esqueien em miraven amb curiós respecte.
Però aquells sofriments no eren res en comparació amb els que passava la mare dins de l'església, on tingué lloc una escena mil voltes més trista.
Ella, pobreta!, s'havia assegut prop de la pica de l'aigua beneita, i, veient-se sola, és a dir, lliure de mi i dels nostres fills que més la feien contenir, destapà la cara del mortet.
Encara era tan bonic com en el moment de finar. Prescindint de son color de cera, per la puresa i tranquil·litat que conservaven ses faccions se'l podia creure adormidet. Els ulls, que debades havíem provat de tancar-li molts cops, els tenia completament oberts, la mirada profundament trista i dolça, i en sos llavis mig badats es dibuixava una rialleta angelical.
No m'he atrevit jamai a preguntar a la mare quina impressió sentí en aquell moment son cor; però qualsevol pot figurar-se-la.
Va prendre aigua beneita, persignà amb ella aquell rostre adorat, el besà amb una tendresa i un ardor capaços de retornar-lo si la mort no fos implacable, el féu besar després per la noia gran i la criada, i ella tornà a besar-lo més i més. Tot això en mig d'un riu de llàgrimes silencioses; silencioses, perquè era precís no cridar l'atenció dels pocs fidels que a l'església hi havia.
Llavors entrà una velleta, qui, després de cercar-la per tots cantons, s'acostà a aquell grup tan atribolat.
—¿No seria vostè, senyora — digué — la que demanava a mossèn Rigauld? Prou, que ho és! prou que m'ho diuen les seves llàgrimes! Doncs vingui, que ell l'està cercant pertot arreu. —
¡Havíem judicat ben malament el pobre mossèn Rigauld! El venerable sacerdot, en rebre ma lletra, estava dinant amb dos capellans amics seus que tenia convidats. Tant ell com sos companys, s'havien commogut. Ell s'havia disposat immediatament a rebre'ns bé, i, mentre nosaltres l'esperàvem per la nostra part, ens esperava ell per la seva; fins que, veient que no compareixíem, eixí a cercar-nos. Un veí digué a la seva criada que acabaven d'entrar a l'església una senyora i uns nois forasters.
La meva muller seguí, doncs, la velleta, i en el claustre trobà l'almoiner, que l'esperava amb la superiora i unes quantes monges. Aquell sant baró i aquelles santes dones començaren a desplegar llurs caritatius sentiments pregant-li amb dolçor que deixés sa trista càrrega, i acabaren per prendre-la-hi aprofitant un moment de torbació.
Llavors la mare féu un xiscle espantós i caigué en basca.
Se l'emportaren a la cel·la de la superiora, i allí procuraren retornar-la, prodigant-li tota llei d'auxilis. Quan jo vaig arribar-hi ja l'havien feta tornar en si i estava calmada; però, en veure'm, exclamà tot seguit:
— M'han pres el fill del meu cor!
Com que el nostre estimat fillet havia mort d'una manera tan inesperada, no havia rebut encara les honres que l'Església dispensa a les nostres mortals despulles, i allí, en aquell refugi de vellets, trobà dues santes germanes que el portaren a la capella mortuòria, el voltaren de ciris beneïts i pregaren per ell, totes sorpreses de veure que la mort els enviés en aquella casa un hoste tan jovenet.
Mossèn Rigauld ens afavorí amb tots aquells auxilis que sap prodigar qui reuneix una exquisida bondat i una caritat ardent. Considerà com a favor especial de la Providència que abans que a un altre enviés a ell hostes tan malaurats.
Després de fer prendre un poc d'aliment a ma muller i als meus nens, que, llevat del més petit, feia més de vint-i-quatre hores que no havien tastat res, vaig anar-me'n amb el bon sacerdot a l'alcaldia, a veure si obtindria llicència per a emportar-me'n l'albat a París dintre d'una caixeta.
Els de l'alcaldia reberen la meva declaració com el comissari, amb la mateixa estranyesa, tots sorpresos i sense saber com podria arreglar-se. Després de consultar molt què farien, resolgueren no fer res i m'adreçaren a la prefectura.
Eixint, vaig dir a mossèn Rigauld:
— Ja ho veu, com m'envien d'Herodes a Pilat!... En el dubte en què em deixen, crec que he de prendre un determini jo sol: vull emportar-me'n el meu fillet a París dins d'una caixa, com al déu Osiris. ¿Sap algun bagulaire de confiança? — Sí: al costat de l'hospici.
Anàrem tots dos a trobar-lo.
— ¿Podria fer-me en una hora una caixeta de fusta blanca?
— Prou, si no la vol gaire polida.
— Cal solament que tanqui ben bé.
— Essent així, m'hi comprometo.
— Doncs prengui nota de les mides: dos peus de llargada, un d'alçada; d'amplada un i mig.
— L'home escrigué, repetint en veu alta les mateixes dimensions, i mossèn Rigauld afegí:
— La caixeta ens la portareu d'aquí a una hora sens falta. Ja sé que sou puntual, però sigueu-ho sobretot en aquest cas. —
Jo diguí encara:
— Procureu que la caixa sigui de fusta forta però lleugera: millor d'arbre-poll que d'avet; que tanqui hermèticament, i que la tapa es clavi amb cargols: de cap de les maneres amb claus. — (La idea de sen¬ tir clavar a cops de martell un taüt m'esgarrifà.)
I, dit això, ens en tornàrem a l'hospici.
Tot caminant donava mes instruccions a mossèn Rigauld.
— Al fons de la caixa, clorur de calç; per dessobre, una capa de fe, d'olor i ben fi, com aquell que heu vist caure dels prats secs aquest estiu; dins d'aquest niu, l'ocellet estimat, abrigat amb el vestit que ara porta; al damunt i als costats, com per a tenir-lo calentonet, també herba seca, una altra capa de clorur, i, per fi, la tapa, clavada amb cargols. Ni un cop de martell sobretot: el soroll ressonaria terriblement en el cor de la mare per lluny que fos.
A les sis, és a dir, cap al tard, eixírem del sant hospici, el record del qual, terrible i dolç alhora, no s'esborrarà jamai de la memòria nostra.
La meva esposa, de bracet amb mossèn Rigauld, baixà amb pena l'escala, i, amb pena major encara, travessà el claustre. Seguien les noies i el noi gran, i jo, prop d'ells, anava portant a braç en Raül, el més xic dels fillá que ens quedaven; al qual, baldament sa curta comprensió, tenien ja tot esverat aquelles tristíssimes escenes. Tot passant, em saludà un home que duia a la mà un martell, unes tenalles i un tornavís. Vaig comprendre quin servei m'havia fet, i li doní deu francs.
Davant de la porta m'esperava un òmnibus de plaça. Després d'haver abraçat un per un al venerable amic, muntàrem al cotxe, cercant tots, sense dir-nos-ho, quelcom que trobàvem a faltar.
Aviat comparegué l'home de les tenalles amb una caixa de fusta blanca, que, no cabent al nostre costat, encomanàrem al cotxer.
I vàrem marxar cap a l'Estació del Nord.
Tots ens conteníem el plor, quan Raül, el nen de quatre anys, cridà:
— S'ofegarà, dins de la caixa!
Al cap de vint minuts érem a l'estació.
Durant aquest temps mortificava el meu esperit atribolat el pensar com podria endur-me'n aquella preada caixa i com passarien les sis hores que encara mancaven per a marxar.
Declarar el contingut de la caixa era impossible: em demanarien un permís que jo no tenia. Dur-la amb nosaltres dins del vagó no m'ho consentirien per ses dimensions, i, d'altra part, no convenia imposar per més temps aquell espectacle a la família, prou espaordida ja. No em quedava altre recurs que barrejar-la amb el nostre equipatge com formant-ne part; cosa que em repugnava molt. Però era l'únic mitjà d'arribar a París sense obstacles, i jo no tenia altre remei que acceptar-lo.
Allò altre que em capficava no poguí resoldre-ho tan fàcilment, i vaig confiar-ho a Déu. Potser havia obrat malament deixant tan d'hora el nostre refugi per a traslladar-nos a un lloc tan públic; però el desig de no mortificar més temps aquella bona gent amb la nostra trista presència m'obligà a fer-ho.
Després de fer baixar ma família i fer-los entrar precipitadament a la sala d'espera sense deixar-los girar-se cap a mi, vaig cridar un home perquè em portés amb compte aquella caixa, de contingut trencadís, entre l'altre fato; vaig fer-la col·locar amb els baguls on anava la roba del malaurat menut i de sos germanets, i aní a ajuntar-me amb mos pobres condolguts.
Com que l'hora de marxar era encara tan lluny, la sala es veia deserta. Hi trobí sols els meus, tristament arraulits en un recó i ocupats a aconsolar el petit Raül, que estava groc i esglaiat d'espant. El pobret nen s'havia ficat al cap una idea terrible. Mirava espaordit tot aquell embalum de baguls, maletes, caixes i farcells que hi havia apilats per terra i damunt del llarg taulell, i ens deia:
— Tots aquests baguls, són plens de nens? —
No sé com havia comprès que el seu germanet anava tancat dins de la caixeta, puix jo no n'havia dit ni un mot davant seu; però m'afiguro que en sortint de l'hospici, on ell ens havia vist entrar a tots, sense mancar-ne cap, notà que n'eixíem un de menys i amb una caixa que abans no dúiem, i, amb son instint clar, esperonat per la por, va deduir la trista veritat del fet. ¡I heus-el aquí esporuguit i generalitzant el cas fins a imaginar-se que totes aquelles caixes no podien contenir sinó criatures mortes!
Sos altres germans, sense per això fer judicis tan falsos, esguardaven també com apesarats tot aquell apilotament de caixes i baguls.
Per això procurí que ens deixessin entrar a la deserta sala d'espera, on pogueren agrupar-se en butaques de vellut per estar calentons i provar de dormir.
Com que més por em feia la mare que els nois, que en aquesta edat no tenen cap impressió duradora, me la vaig endur a caminar un xic per fora, cosa a la qual ella es prestà de bon grat, puix, encara que no havia gosat dir-m'ho, ho desitjava ja, tal com jo ho havia sospitat.
Passejàrem una estona sense dir res per aquella riba tan ampla que em semblà tristíssima.
Tot d'una sento que ma esposa se m'arramba tremolant.
— Què tens?
— Por! —em respongué quasi a mitja veu.
Tal paraula em revelà tot l'estrall que aquella mort havia fet en son esperit, comprenguí amb quant de compte havia de tractar la desconhortada mare, i, lluny d'avergonyir-la pel que d'exagerada o immotivada tenia la seva por, vaig respondre amb tota calma:
— No me n'estranyo gens, filla meva. La teva por és natural efecte del gran i trist esforç que has sostingut durant tant temps; és una esgarrifança passatgera, nerviosa, que no t'ha de capficar. Pensa que, gràcies al cel, la part pitjor de la prova que Déu i el nostre propi amor ens han imposat ja és passada: el que ens manca fer no és res en comparació del que hem fet.
— Ai, sí! ja em sento lliure d'un pes immens. Ara t'ho confesso: havia acabat ja les meves forces: el que has fet aquí, ben fet és. Sols et demano una cosa: que no em deixis ni un instant. M'he tornat tan criatura com en Raül, i tinc necessitat de sentir-te prop meu per a no tremolar.
— Ni com ta pròpia ombra no et deixaré. M'has dit alguna volta que al teu costat he reemplaçat la teva mare i el teu pare, que et mancaven: d'ara endavant vull ésser, per a tu, més que ton pare i ta mare: vull ésser ton fillet. Estarem sempre junts, parlarem sempre d'ell, visitarem cada dia sa tomba, i així ens semblarà que no ens manca i encara serem feliços.
— Feliços! Ai! aquesta paraula ja no voldrà dir res per a mi en aquest món. Tant, que, sense mos altres fills, sols tindria ja un desig: el d'anar-lo a trobar. —
Així parlàvem tot passejant; però aviat sentírem necessitat d'ajuntar-nos amb els nois, per als quals férem propòsit d'animar-nos i viure, si no sense tristesa, almenys amb resignació.
Rebentats de cansament i d'emocions, els nostres fillets s'havien adormit. Aconsellí a llur mare que fes altre tant; i, a tal punt d'abatiment havien arribat ses forces espirituals i corporals, que, pobreta!, aconseguí endormiscar-se.
Durant aquest moment de repòs, comencí a calcular amb esglai les conseqüències de la situació il·legal en què em trobava.
—Se m'és mort un nen en els braços —em deia jo mateix—: jo havia de dar-ne part a l'autoritat municipal del lloc on succeí, o almenys del poble més a prop, i no ho he fet.
Al contrari, ho he amagat tant com he pogut i m'he emportat el cadàver a cent llegües d'allí. No gosant endur-me'l descobert, en lloc de procurar que l'autoritat competent l'examinés i me'l fes enterrar, jo, pel meu compte, me l'he endut dins d'una caixa.
I ara allí s'està, sense haver-lo declarat i sense nom, barrejat amb els viatgers i els equipatges.
Triple mancament!
És ben cert que tot això no ho he fet amb intenció meditada, sinó per l'encadenament natural de les complicacions que ha dut la situació en què em trobo i com per efecte d'una voluntat superior.
Però què em passarà, a París?
Posaran el meu equipatge damunt del taulell.
Amb ell hi haurà aquella caixeta terrible, i el duaner s'hi acostarà amb el guix als dits per fer-hi la seva creu fiscal.
¿Què li respondré jo quan, sense cap dubte, em preguntarà:
«Què hi ha, aquí dins?»
Dues coses puc fer:
Primera. Esperar la pregunta, i, si no me la fa, endur-me'n l'estimada caixeta sense dir res.
Segona. Si, al contrari, em fa la pregunta, dir-li «Espereu-me», i anar-me'n a trobar el comissari de l'estació per explicar-li el que em passa. Les nostres llàgrimes l'han de convèncer, i ens deixarà passar.
Però i si son càrrec li imposa el penós deure de detenir-nos a la mare i a mi, o a mi solament, o solament la caixa, ¿qui m'assegura que aquesta emoció, darrera de tantes altres, no pot enfollir la pobra mare?
Pensar-ho només, m'esglaia!
— I quedí una estona ensitjat en el defalliment i la desesperació, fins que vaig aixecar-me exclamant: — Sigui el que Déu vulgui!—I comencí a passejar- me amb una mena d'ensopiment, que era, ben segur, efecte de l'espant de mos propis pensaments.
De cop m'assaltà una idea:
— A París tinc un amic que és company d'un bon comissari de policia. ¿I si pogués fer-li saber que hi anem?
Prou! si aquí hi ha un telègraf! ¡Gràcies, Déu meu, d'haver-me inspirat! —
I vaig córrer cap al telègraf. L'hora per al públic havia ja passat; però un empleat molt amable va prometre'm fer-me marxar el telegrama l'endemà a primera hora.
Per fi arribà l'hora de partir. Ens acomodàrem en el vagó, el conductor xiulà, començàrem a posar-nos en moviment, i ben aviat anàrem volant.
Però, malgrat la marxa que el tren duia, no estàvem pas satisfets: nosaltres hauríem volgut arribar a París com una exhalació, i, segons els nostres càlculs, trigaríem quinze hores!
Quinze hores (bon Déu!) eren quinze segles per a nosaltres, que no teníem sinó un pensament, impossible de distreure. I muntanyes i plans, viles, llogarets, rius i núvols, tot passava davant nostre sense que ens en donéssim esment. Els nostres esguards es passejaven debades per l'espai: la vista se'ns perdia en la contemplació de les nostres pròpies ànimes, o, millor, d'un sol pensament, d'una sola imatge, que era el nostre benvolgut fillet. Tantost el vèiem somrient joiós en els nostres braços com trist i consirós en els de l'agonia.
Déu meu, quin patir!
I, fins amb aquesta idea fixa, la nit passà, nasqué el sol, i el dia anà corrent.
A mesura que ens acostàvem a París, els temors passats a l'estació de Bordeus, i que jo donava per resolts amb el telegrama, se'm renovellaren amb major vivesa.
— I si el telegrama no hagués marxat? si el meu amic no fos avui a París? si estigués malalt o bé s'escaigués fora de casa? i fins si son amic, el comissari, per una raó o altra, no pogués acompanyar-lo!
La nostra desgràcia és massa gran perquè pugui acabar d'una manera tan senzilla. Quan Déu ens ha enrotllat de circumstàncies tan difícils, és que ens deu voler fer caure en un tropell terrible! Sí: m'agafaran, els meus pobres fills hauran d'arribar a casa sense mi, i la meva pobra dona no podrà suportar aquesta nova sotragada sense perdre l'enteniment! —
Això deia entre mi. Ma pensa, fatigada, incapaç de comprendre la raó, s'enfonsava involuntàriament, per força, en aquell ordre d'idees terribles, i perseguia fins a l'absurditat les esgarrifoses conseqüències de la situació meva.
A l'estació trobaria un comissari maliciós, el qual, pensant-se haver flairat un crim, em faria arrestar per enviar-me a la prefectura, i d'allí qui sap a quina presó; em portarien davant del jutge, se'm formaria sumari, i sols després d'una detenció absurda i llarga recobraria la llibertat. ¡Tornant a casa, trobaria ma esposa boja, i morta ma filla segona!
De vegades la mateixa imaginació em feia entreveure raons suficients perquè se'm judiqués i condemnés, i m'estranyava de veure com la justícia podia enganyar-se fins al punt de condemnar per falses aparences no sols un innocent, sinó un pare i una mare, desolats per la pèrdua d'un fill, com a culpables de sa mort.
I tot això m'ho embullava com un somni, i em causava la terrible angoixa d'un subdeliri.
La mare s'adonà de mon sofriment. Amb tot i esforçar-me jo a amagar-li'n la causa, l'endevinà, i son desconhort m'espantà fins al punt de fer-me recobrar la raó, que ja perdia. No em fou difícil esvair sos temors.
— Dat el cas, impossible, que trobéssim un comissari prou cec per a atribuir-nos un crim, la veritat s'aclarirà. ¿Per ventura no tenim amics i coneguts que eren testimonis del nostre amor paternal? no tenim un origen honorable, i els nostres oncles, magistrats del Migdia, d'on venim, i amb ells tota la contrada, que en aquest moment sap ja i plora la nostra dissort? Doncs ja veus — afegia jo — com, en el cas d'ésser arrestat per donar explicacions, res no has de témer. Vos en iríeu a casa tu i els nois, i jo no trigaria a venir-hi. Però fins espero que ens en hi podrem anar tots junts, amb el petit i tot.—
Aquestes raons judicioses calmaren les temors de la meva dona i fins les meves.
En el nostre trànsit de dolors, les dificultats prenien per a mi totes les formes, i per això mes darreres paraules promogueren un ver esglai entre els meus fills!
Ells sabien que ens emportàvem el pobre petit a París, però ignoraven si per enterrar-lo l'hauríem de dur primer a casa.
Quan em sentiren dir formalment que ens l'hi enduríem se'm quedaren aterrits.
La Maria, la més gran, exclamà de seguida:
— Vols endur-te'n l'Huguet a casa, papà? ¡Per Déu, no ho facis! jo t'ho demano! I, si per cas, envia'ns a dormir a fora.
— Per què, filla meva?
— Perquè ens fa a tots una por terrible! —
Aquest sentiment absurd de por als morts, tan general com sense fonament, em féu molta pena en mos fills. Així ho vaig fer entendre a ma filla, que era prou gran per a comprendre-ho, i afegí:
— Teniu por? Por de què? del vostre germanet? ¿Que li'n teníeu, quan vivia, quan mamava de la seva mare, quan jugava a la seva falda i reia amb els vostres jocs, quan en veure-us de lluny feia manetes en senyal de goig? ¿Que us feia basarda, quan dormia, somrient, en el bressol?... I ara, que la seva animeta ha volat allà on van tots els nens innocents, teniu por de l'estimadet cos que ha deixat, com la papallona deixa son capollet de seda! ¡És a dir, que ja no us l'estimeu! Si l'estiméssiu, no el rebutjaríeu amb horror o amb por, que és la mateixa cosa: ja que no podeu endur-vos-el viu, contents estaríeu d'emportar-vos-el mort a casa. I ¿on vols que el deixi jo, filla meva? ¿A les sales de l'estació, entre els mossos i amb les mercaderies, entre la cridòria dels empleats i dels viatgers, en mig del soroll dels carretons, del terratrèmol dels vagons i del xiulet de les màquines? Ai! tan trist que ens és, a la seva mare i a mi, tenir-lo tan lluny i allà amb els equipatges! ¡Tant que ens triga, poder-li tributar els respectes i honres piadoses deguts a tots els morts, deguts sobretot als cossos sagrats i purs dels nens! Suposa't, filla meva, que, en lloc del seu, fos el teu cos aquell que hi ha dintre la caixa, com hauria pogut ésser. Perquè, ai!, ja saps que has estat ben a prop de la mort! tos pobres pares s'han vist quasi abocats a transportar-te com transportem avui ton germanet, i jo, el teu papà, interiorment he amidat ja la trista llargària del teu sepulcre contemplant-te estesa en el llit! Doncs bé, suposa que en lloc d'aquella caixeta n'hi hagués una de gran que enclogués ton pobre cos: ¿què pensaria, el teu esperit, del nostre amor i de la nostra tendresa en veure'ns entrar a casa deixant tes tristes despulles en la soledat d'una sala de ferrocarril?... Ah! Si no voleu que m'emporti amb vosaltres el nostre estimat angelet a la casa on nasqué, aneu-vos-en-hi soles amb la vostra mare: jo em quedaré prop d'ell. I no en tindré pas por: al contrari, m'estaré a son costat per servar-lo, i ajauré mon cap damunt la caixa que el tanca com sobre un coixí; i no per dormir-hi, sinó per vetllar com guardià fidel! —
Mentre jo parlava així, tots ploràvem. Per fi, la meva filla digué sanglotant:
— I bé, sí, papà! emportem-nos-el a casa. Ell hi nasqué; ell en va eixir ple de salut: tornem-l'hi, doncs, i que hi estigui tot el temps possible abans d'anar-se'n per sempre més al cementiri.
Ja arreglat aquest punt, el nostre pobre enteniment requeia en els temors passats. A mesura que ens acostàvem a París, aquells creixien. La mare em deia:
— Voldria que aquest terrible viatge fos etern, per a no presenciar la cosa encara més espantosa que pot succeir-nos! —
Al contrari, jo, justament perquè els temors em tenien impacient, desitjava veure'n la fi.
El tren parà ben aviat.
Havia arribat per a nosaltres el moment de la prova suprema d'aquella estranya odissea. La mare i jo sentíem una angoixa terrible, que procuràvem dissimular-nos mútuament.
Baixàrem a poc a poquet del vagó, i, rodejats dels nostres quatre fills, férem cap a la sala de bagatges.
Col·loquí la família en un punt fix, recomanant-los que miressin si compareixia l'amic, a qui no vèiem en lloc, i jo sol em vaig atansar al taulell per rebre el fato.
La meva ànima, com mos ulls, cercaven pertot arreu, a través del desgavell de baguls, maletes i capses, la caixeta on era tancat tot el nostre cor.
Aviat la descobrí, tot enternit, dins d'un carretó, entre els nostres baguls. En veure-la, poguí amb prou feines contenir-me les llàgrimes, i ja no en vaig apartar més els ulls.
Ah! què no hauria donat perquè manegessin amb el respecte degut aquella caixeta, consagrada pel nostre dol i les nostres llàgrimes, consagrada, sobretot, per son religiós i beneït contingut!
Temia veure-la malmenada per algun factor brusc. Un jove la prengué i col·locà suaument, com si hagués comprès el que feia; i, com que jo seguia sos moviments, des del fons del cor el vaig regraciar i beneir.
Ah! heus aquí el duaner!
Si jo sabés com fer-ho per no tornar-me groc!
Mos ulls no el perden de vista, espiant tots sos moviments.
Mira, examina: té especial instint per a endevinar on van les coses prohibides. Sos ulls es passegen per damunt de tots els nostres baguls i caixes: tot d'un cop es paren, es fixen sobre un sol objecte... sobre la caixeta!
Avança, i, aixecant-la com per sospesar-la, diu:
— Què porta, aquí dins? —
Jo li responc, amb tanta calma i naturalitat com m'és possible fingir:
— Res de pagament. —
Però, tot fent-me la pregunta i escoltant ma resposta, ha estat mirant-me amb molta atenció, ha llegit em mon semblant l'agitació de mon cor, i l'ha presa per torbació d'una consciència bruta.
Per això replica:
— No hi vol dir res: aquesta caixa s'ha d'obrir. —
M'atreveixo a oposar-m'hi, i li ho demano en to de prec familiar:
— ¡Per Déu, li prego que no em faci obrir aquesta caixa! Juro pel meu honor que no hi porto res de pagament.
— Doncs què conté? —
Em torbo, em torno groc.
— Ja veu vostè — continua ell — que l'atrapo en culpa. De bon grat o per força, aquesta caixa s'ha d'obrir: no hi ha remei. —
I crida un dels seus i li demana un tornavís.
Al moment en què posa mà a la caixa per obrir-la,
— Esperi's—li dic jo —. Ja que no hi ha altre mitjà, declaro que aquesta caixa vostè no la pot tocar: amb el que conté, vostès no hi tenen res que veure: qui ha de saber-ho és el comissari de policia, a qui vaig a dar-ne part. —
Davant d'això, l'home restà sense saber què fer, i, després de pensar-hi un xic,
— Està bé—va dir-me —: m'esperaré.—
Ja hi som: ja ha arribat el moment tan temut!
L'amic amb qui jo comptava ens ha fet falla, i hauré de presentar-me sol al comissari de policia.
— Vostè — diguí a la criada — vigili els equipatges: vigili sobretot la caixeta, i no la deixi obrir per ningú abans que jo torni. I tu, pobra mare, i vosaltres, fillets meus, veniu amb mi, que necessito la vostra innocència i les vostres llàgrimes perquè no dubtin de la veritat, de la trista veritat! —
Entràrem al despatx del comissari, i aquest casualment no hi era. L'anaren a cercar. Veure'l tan sols ja em trigava, perquè em semblava que d'una ullada ja llegiria jo la nostra sentència.
En comparèixer em sentí tranquil·litzat. Era alt, i, tant per son aire com per sa manera de vestir, fora d'aquell lloc l'hauria pres sempre per un home del gran món. Va fer seure la meva muller i els meus fills. Ell i jo restàrem drets, i m'invità a explicar-me.
Com que ja pel camí havia previst la necessitat d'aquesta penosa declaració, m'havia preparat un cert discurs, que em semblava capaç de fer plorar les pedres; però en aquest moment no en recordí ni un mot, ni una sola idea. D'altra part, llavors, jo menyspreava i repel·lia tot artifici de llenguatge, i, seguint el desenrotllament lògic dels fets que tan gravats tenia en el cap i en el cor, vaig dir-li, procurant ofegar mes llàgrimes:
— Senyor: per un seguit de desventures que la meva senyora, a qui vostè veu, i jo hem tingut pel camí, ens trobem ara en una situació tan difícil com trista, i venim a implorar la benvolença de l'autoritat de vostè. Hem tingut la dissort de perdre el nostre nen més petit, que tenia quinze mesos, a dues centes llegües d'aquí, mentre veníem cap a París. Torbats pel trastorn, ens oblidàrem o, si vostè ho vol, deixàrem de donar part de la defunció; no somiàvem amb emportar-nos el cos del nostre fill, i ho hem fet sense permís de ningú. Volíem endur-nos-el a la falda, com un nen adormit; però a mig camí, tement els inconvenients de la descomposició, l'he fet col·locar en una caixeta que he facturat amb el nostre equipatge. La tal caixa és en poder del duaner, que la vol registrar; i nosaltres, el pare, la mare, els germans i germanes d'aquell infantó, acudim a vostè, desolats com veu. Acudim a vostè per demanar-li que impedeixi registrar la caixa i ens permeti emportar-nos-la a casa. Faci'ns acompanyar, si vol, per un dels seus agents, fins a casa, per a posar-me a la disposició del comissari de policia del nostre districte. Reconec que és molt gran la gràcia que demano, i per això em dirigeixo més a l'home que a l'autoritat. Crec que vostè no dubtarà de la veritat de la meva declaració, i, pel mateix, que no voldrà pas agreujar la situació d'una família infeliç i desesperada fent ús rigorós del deure. —
El comissari rebé la meva declaració com una persona ja feta a descobrir els casos més estranys, i abans de respondre'm va sotmetre'm a una espècie d'interrogatori.
— On viu, vostè?
— A Passy.
— D'on ve, ara?
— Del departament dels Alts Pireneus, on havia anat a passar l'estiu amb la família que vostè veu aquí.
— On morí, el seu fill?
— A la ratlla del departament del Alts Pireneus, prop d'un poblet anomenat Montllong.
— Estava ja malalt, en emprendre el camí?
— I tant, que morí a la segona parada. El mateix metge, si ens deixà anar, fou perquè ja no esperava sinó (i encara aparentment) en una transmutació miraculosa que tal vegada el moviment i el canvi d'aires pogués ocasionar-li.
— Sento, senyor, que per fer-me una declaració tan important no vingui acompanyat d'algun conegut, que amb la seva autoritat em garantiria, no diré la veracitat del que acaba de referir-me: jo ho crec, però...
— Ja vaig enviar un telegrama a un amic meu demanant-li que comparegués aquí amb un company seu, també comissari. Per ma desgràcia no l'haurà rebut a temps, o potser s'esqueia fora de casa... —
A penes acabava de dir això, l'amic de qui parlava va entrar en el despatx.
— Teniu: la Providència ens el mena. —
I vaig llançar-me al coll del meu bon amic, qui, adreçant-se al comissari, digué:
— Havia de venir acompanyat de mon amic el senyor Cl..., a qui vostè deu conèixer. El senyor Cl... no ha pogut obtenir llicència per a entrar fins aquí a l'hora d'arribar el tren, però vegi la seva targeta: ell és allà fora a la disposició de vostè per si desitja veure'l. No estic prou informat encara de la desgràcia d'aquests amics meus, però puc assegurar-li (i ho assegurarà igualment el senyor Cl...) que, qualsevulla que sigui llur declaració, ha de merèixer tota la confiança de vostè.
Jamai ningú no ha sentit joia major, jamai cap cor no ha experimentat una emoció tan profunda d'agraïment, com eren els nostres.
Seguíem aquell excel·lent home tan de pressa, que quasi no tocàvem de peus a terra.
Tot caminant em preguntà:
— ¿L'han portat sense declaració, senzillament com a equipatge?
— Sí senyor.
— Essent així, haurà de satisfer un excés de drets, que, segons em sembla, muntarà a la ratlla de dos cents francs. —
I de seguida s'atansà al cap d'estació i li contà el que ens passava.
Aquest vingué a trobar-me, i, donant-se importància i amb gran èmfasi, m'adreçà una reprensió pel meu mancament, digué que, ateses les circumstàncies, em feia gràcia d'un procés verbal, i terminà manifestant-me que havia de pagar dos cents francs, preu del transport d'un mort de Bordeus a París.
— Tantes gràcies per la indulgència que ens dispensa — vaig respondre-li —. No duc els dos cents francs que he de pagar: amb tantes despeses imprevistes, he gastat pel camí més del que esperava. Però en el meu sac de nit tinc per dos mil francs en joies: pot guardar-lo fins que hagi satisfet a l'administració el que li dec.
— Està bé, senyor. ... Tal! — digué a un empleat; — examini aquest sac de nit, i, si conté per a respondre sobradament de dos cents francs, consigni'l. —
Trobaren que cobria amplament aquesta suma, i fou consignat.
Mentre tenia lloc això, vaig anar amb el comissari a trobar els duaners, que ja es consumien de guardar el nostre equipatge.
— On és, la caixa? — féu aquell.
Jo vaig signar-li, amb la punta del dit, on era.
— Deixin-la prendre sense registrar-la. Jo carrego amb la responsabilitat — digué el comissari al duaner.
mans i el cor buits.»
Alguns moments després els meus fills i la criada marxaven cap a casa amb l'equipatge.
La meva dona i jo havíem de seguir-los. Fora de l'estació ens esperava el nostre amic per menar-nos al cotxe que havia fet avançar per a nosaltres.
Damunt de la coberta hi havia la caixeta blanca.
— No tan lluny de nosaltres, amic meu: amb nosaltres dins del cotxe.
— Com! ¿vos atreviríeu...
— Ai, fill! poc saps tu com tenim fet ja el cor a aquestes emocions fortes! Dóna-me-la, dóna-me-la: el carruatge només és de dos seients, però a la nostra falda encara n'hi ha dos més. —
Ens donà la caixa: jo la rebi amb una emoció dolça, pura, intensa. Em semblà que recobrava el benvolgut fillet que havíem perdut, i em posí sobre els genolls la dolça càrrega. I el carruatge, per recomanació meva, emprengué a poc a poc el camí de casa nostra. La caixeta reposava tota en ma falda; però ma bona esposa me'n disputà una part, i, tot atansantse-la, em deia:
— Deixa-me'n la meitat: jo el vull dur, jo el vull sentir, també. —
I el portàrem, jo damunt del genoll dret, ella damunt de l'esquerre, i els llavis se'ns enganxaven a la fusta, i les nostres llàgrimes, que queien a doll fet, es confonien en lliscar-hi.
La caixeta no ens feia l'efecte de tal: ens semblava un vestit del nostre fillet; ens semblava que sentia les nostres festes, els nostres besos, els nostres plors; i l'amanyagàvem, la besàvem i l'arruixàvem de llàgrimes.
Lliures de tot mirament, i sobretot de la presència dels nostres fills, deixàrem deslligar el dolor, i durant una hora, o més, que trigàrem a arribar a casa, els nostres cors no pararen ni un moment de plorar.
¡Amb quins accents d'amor tendríssim celebràvem les gràcies, per sempre perdudes, d'aquell fillet del cor!
— Tan bell, tan agraciat, tan manyagó com era! Oh Déu! quin tresor que havem perdut! —
La mare deia:
— ¡Qui em tornarà aquella rialleta de quan es deixondia! —
I jo:
— Qui em somriurà en entrar al pis?
— Oh Senyor! per a nosaltres han mort ja totes les alegries!—
El cotxe s'aturà.
Alcí el cap. Havíem arribat al reixat de casa. Ens eixugàrem els ulls i ens retinguérem el plor. La mare fou la primera de baixar, i amb les mans i el cor buits entrà en aquella casa d'on havia eixit vessant felicitat.
Fou la primera d'entrar-hi, per a distreure els nens a fi que no veiessin arribar la terrible caixeta que dúiem a casa nostra. Jo seguia un xic endarrera portant-la a pes de braços.
En posar el peu a casa, sentí en mon interior una veu que deia:
— Oh llar de ma dolça família! en saludar-te, repara què et porto: un hoste nou que es diu la Mort. Aquest foraster sinistre jamai t'havia visitat fins avui: fins avui tu havies estat com el niu de l'ocell que veu néixer i créixer els moixonets sota l'ala de les velles. Tu no havies vist ni sentit mai sinó rialletes d'amor i cants de joia. Per fi la serpent ha pogut llisar-s'hi i ens ha pres el gafarronet més estimat del cor. ¡Oh llar de ma família! s'han obert ja tes portes als plors i al dolor! aquí tens per fi la Mort, el misteriós reclutador de les tombes! Ara que coneix el nostre alberg, ara que ha vist que a casa nostra l'herba és ufanosa, fresca i espigada, capaç és de tornar a visitar-nos amb sa dalla, com visita el dallaire son camp! —
Sentia encara aquella veu interior quan vaig entrar amb mon preat tresor dius l'alcova de la mare.
Allí hi havia el llit on ella l'havia parit amb dolors i rebut amb joia; allí es trobava el bressol d'on feia poc l'havíem tret ple de salut, brillant de bellesa.
— Mira el bressol que l'esperava — digué la mare—: aquí l'hem de col·locar. —
I el bressol s'obrí per rebre la caixa, que hi entrà tan justa com si hi haguessin pres les mides, i estenguérem, damunt, la manteta de llana blanca que abans servia per a acotxar el nostre amorós anyellet.
Dessobre hi posàrem un Sant Crist, un Sant Crist antic que havia format part d'una piqueta d'aigua beneita (record de l'àvia de ma muller), en presència del qual tots els passats s'havien senyat mil vegades.
Damunt també, hi posàrem una garlanda de corretjola, ja seca, que jo havia collit de la tomba de la mateixa àvia i penjat sobre son retrat, que tots honrem i venerem com d'una santa que és ella per a nosaltres.
Fet això, ma esposa es col·locà una butaqueta al costat d'aquell altar fúnebre, i s'assegué dient:
— Mentre ell hi sigui, no em mouré d'aquí. —
Mentrestant, jo, a primera hora de l'endemà, obeint l'ordre que m'havien dat, aní a trobar el comissari del nostre districte.
Però aquest pas el vaig fer ja sense cap temor.
No teníem, per ventura, el nen a casa?
Essent així, què ens podien fer?
Després, que no hi anava sol : em vaig fer acompanyar per l'amo de la casa que habitàvem i per un veí respectable, ambdós coneguts del comissari.
Entrí en son despatx tan serè que, amb tot i no conèixer el comissari, ni tan sols vaig reparar en quina disposició d'ànim el trobàvem.
Sols em semblà molt corrent, i sobretot capaç i actiu.
Ens va fer seure, i després es posà en actitud d'escoltar-nos.
La declaració que vaig fer-li era per l'estil de la que doní a l'altre comissari, per bé que la d'ara diferia de la primera quant a l'objecte de la demanda; és a dir, vaig instruir-lo per peces menudes de tot el que ens havia passat, i li preguí de fer tot allò que fos possible perquè assentessin la defunció del meu fill en el registre civil i m'autoritzessin per a enterrar-lo en el cementiri del Pare Lachaise, on tenim una sepultura.
Amb tot i portar ja aquell home molts anys de servei, va semblar-me que allò que jo li contava el sorprenia fins al darrer punt.
— Adverteixi — em digué, accentuant-ho amb certa duresa — que el que vostè em conta és molt estrany. En vaig a prendre acta, i dec prevenir-li que, punt per punt, tot s'aclarirá. Per consegüent, procuri no brodar ni alterar els fets gens ni mica. —
Jo mirava, tot parat, mos respectables companys.
Un d'ells exclamà decidit:
— Nosaltres ens fem responsables que el senyor diu veritat i que és una persona honrada.
— No en vull pas dubtar; però els fets que el senyor em conta són tan estranys, tan inconcebibles, que em permetrà fer-li algunes observacions. ¡Com s'entén! El senyor perd son fill, no en dóna part, se l'emporta; trencant la llei, travessa amb ell tota la França i arriba a casa seva; i ¿ni un alcalde, ni un jutge municipal, ni un comissari de policia, ni un procurador imperial, ni un governador dels vint departaments que travessa, no el deté pel camí? Encara més: El senyor diu que en donà part a un comissari de Bordeus, que ni li va prendre cap declaració, i després a l'alcaldia de la mateixa ciutat, que tampoc no va fer res. Fica llavors el seu fill dintre una caixa, i lliura aquesta caixa al carril sense declarar el contingut. Per fi, a l'estació d'arribada troba un altre comissari de policia que també els deixa passar, a ell i caixa. En tot això hi ha certament alguna cosa estranya: vostès han de confessar-ho.
— No negaré pas — responguí — que hi pot haver bastant d'estrany, i fins d'increïble, en el que vostè diu: jo, però, puc assegurar per mon honor que els fets explicats, malauradament, són ben certs. Suposo, senyor comissari, que encara ha d'estranyar-li més que tot això veure a un pare fer una declaració tan terrible, tan dolorosa, sense llançar ni una llàgrima. ... Ai! He sofert tant, he plorat tant en tres dies, que tinc ja relaxades les cordes del dolor, la font de les llàgrimes estroncada. Després, que, com que he hagut de vèncer tants i tants contratemps per arribar a port, en veure-m'hi sento ja com certa alegria. —
I aquí vaig callar perquè sentí que el cor se'm nuava.
El comissari s'adonà de la meva emoció, s'amorosí, i em digué:
— Perdoni'm el llenguatge que he usat, potser un poc dur, pel desig de complir mon deure. Vaig a prendre acta de la seva declaració, després aniré a casa de vostè amb un metge per veure el nen, i presentaré al procurador imperial aquesta declaració junt amb la del metge i la demanda que jo estendré per a vostè a fi que li sigui permès enterrar el cadàver. —
I, dit això, cridà el seu secretari, a qui dictà una espècie d'extracte de la meva declaració.
Llavors vaig notar que parava tant esment a explicar i atenuar les circumstàncies que m'eren desfavorables com n'havia posat abans a fer-les ressaltar.
esculpit en marbre de Paros!»
A migdia, a l'hora que, segons m'havia dit, vindria el comissari, vaig veure que davant del nostre reixat es parava un cotxe. En sortiren dos senyors.
En l'un vaig reconèixer l'esmentat funcionari, i suposí que l'altre seria el metge forense.
Corrí a treure la mare del peu del bressol, i me l'enduguí a una cambra ben amagada, on el sol pensament del que llavors havia de passar va arrencar-li un altre devessall de llàgrimes.
Ambdós senyors entraren gairebé de puntetes, com tement ocasionar nous plors.
Jo els vaig acompanyar fins al costat de la caixa que guardava les despulles del benvolgut angelet, i, amb molt de compte, vaig treure el Sant Crist, la garlanda de corretjola i la coberta blanca que tapava la fusta. Els doní el clorur de calç, les estenalles i el tornavís que em demanaren, i els deixí sols perquè no em sentia amb forces per a presenciar l'acte.
Temia, al mateix temps, malmetre el bon record que servava del bell rostre de mon fill trobant-lo tal volta horrorosament desfigurat per la descomposició.
Al cap d'una estona aquells senyors eixiren de la cambra fúnebre. Demanaren aigua, es rentaren les mans, i, fet això, entraren en mon escriptori a estendre la relació facultativa. Mentre el metge l'escrivia, el comissari va dir-me amb veu molt trista:
— Quin nen més bonic, el que han perdut!
— Què diu! ¿amb tot i fer quaranta vuit hores...
— Encara no s'hi coneix res. ¡Sembla un àngel de Rafel esculpit en marbre de Paros!
El comissari i jo ens en anàrem a veure el procurador imperial.
De passada, aquell féu firmar ja a la prefectura de policia els documents relatius a l'enterrament i al cotxe dels morts. Eren prop de les quatre.
Davant la porta del despatx del procurador hi havia molta gent esperant audiència. El comissari parlà amb el porter, i així entràrem immediatament.
El procurador imperial, a qui veia jo per primera volta, era en son despatx, assegut amb posat molt seriós davant d'una gran i magnífica taula escriptori de roure plena d'expedients.
El saludàrem amb reverència, i ell respongué amb un lleuger moviment de cap. El comissari s'hi atansà, i, sense asseure's, abocant-se i recolzant-se només amb una mà a la taula, li lliurà els documents, relatant-li ensems llur contingut.
Jo m'esperava dret a dues passes de la taula, disposat a respondre a les preguntes que se'm fessin. I estava tranquil: més tranquil, sens dubte, del que deuen estar-ho els qui ordinàriament són cridats davant de tan temible funcionari.
Després d'haver escoltat impassiblement l'explicació del comissari, obrí els documents i els llegí amb igual tranquil·litat. A la fi prengué la paraula, i féu senzillament:
— ¿Es a dir, que queda ben provat que la mort fou natural?
— En la relació del metge ho pot ben veure. Morí d'una enteritis complicada amb càncer.
— Està bé. —
I agafà la ploma, firmà una fulla, la donà al comissari, i li féu un signe amb el cap volent dir que estàvem llestos. I nosaltres eixírem.
— Quin home més fred!— diguí a mon company.— Ja és ben exprés per a son ofici!
i el posà dalt del túmul.»
La fulla que el procurador imperial havia firmat era el permís per a enterrar el nostre fillet.
Mercès a aquell paper, l'església i el cementiri estaven a punt d'obrir-se, a la fi, per a ell.
Qui li prestaria aquest darrer servei? qui l'acompanyaria a l'església, i d'allí a la mansió eterna?
Tant havia ja fet per ell, que això no em podia ésser més penós, majorment quan jo desitjava fer-ho tot, tot sense excepció. Únicament, per no ocupar-me d'una pila de detalls enutjosos, vaig aconhortar-me d'indicar la classe dels seus funerals.
Comparegué un home a prendre les mides del taüt, i volguí ajudar-lo.
— Prenguem — vaig dir-li — les mides de la caixeta, perquè cal que càpiga dins del taüt que li destineu. —
Semblà que em comprenia, prengué les mides i se'n tornà.
— Almenys — pensava jo —, entremig dels trastorns que ens dóna aquesta mort, no tindrem el de veure entrar a casa nostra la forma clàssica del taüt, l'horrible piràmide quadrangular, on el cadàver encaixa tan bé. No veurem sinó una capsa, un romboide escaient, que no té res de trist.
L'endemà, de bon matí, vingueren uns homes a endolar el reixat i la porta de casa amb draps blancs que al mig contenien un escut amb les lletres H i B, les inicials del nostre fill (de son nom de fonts i de son nom de casa); i en elles vaig veure com dos emblemes dels mots Hores Bones [1], les quals perdíem amb ell per sempre més.
Després es presentaren dos homes vestits de negre portant un taüt.
Valga'm Déu! era de forma horrible i absurdament gran!
— Eh! desventurats! ¿què veniu a fer, amb aquesta caixa? és que hi voleu ficar tots els meus fills? ¿No veieu que és massa gran, per al cos del nen, i que la caixeta en què reposa no pot encabir-se dins d'aquesta espantosa forma! —
En efecte, sols d'alçada i llargada podia anar. L'amplada no era suficient sinó per l'extrem corresponent a les espatlles: d'aquí en avall anava estrenyent-se.
— Traieu-me això del davant, preneu millor les mides, i porteu-me una altra caixa. —
I aquells desventurats desaparegueren per anar a encomanar una caixa més convenient.
Se'm presentà un altre home.
— Senyor — va dir-me — : ¿no li sembla que, tot esperant, podríem exposar l'albat al jardí amb la caixa que ara té? Vol que el prengui?
— No: jo mateix vos el duré fins fora la porta. —
No volia pas que aquells homes endolats s'avesessin a venir a casa per endur-se'n els meus fillets.
Cridí la minyona.
— Elisa — vaig dir-li — : vostè que el duia quan era viu, ajudi'm a portar-lo una vegada més, ja mort. … Però calli, que la senyora no la senti. —
I ambdós ens l'enduguérem plorant silenciosament.
L'home endolat el rebé a la porta i el posà dalt del túmul.
Portaren la caixa, hi ficàrem, dins, la nostra, la clavàrem, el carro mortuori la prengué, i marxàrem.
De vegades, la mare i jo, en els nostres bons temps, si teníem alguna hora de tristor, pensàvem, si la mort ens robés algun fillet, quins funerals li faríem; i projectàvem convidar tots els nens del veïnat, tots els dels nostres amics i coneguts, i li arreglàvem amb ells un tendre acompanyament per a conduir-lo fins a aquell lloc d'on ningú no torna.
Vestíem els nostres de blanc, i els fèiem presidir el dol.
Déu ens donà l'ocasió de realitzar aquests somnis tristíssims, i llavors ni remotament hi pensàrem.
Quan s'esdevingué l'acte tinguérem la pena de veure marxar el nostre filló gairebé sol vers el cementiri.
No havia tingut temps, ni hi vaig pensar tan sols, d'avisar cap amic.
La criada sortí amb la llista dels coneguts més veïns, a fi de dar-los coneixement de la sobtada dissort que ens privava del nostre fillet, i de convidar-los per a l'enterrament.
No comparegué ningú. ¿Qui ha de privar-se de sos gustos, ni interrompre les seves ocupacions, per un nen de bolquers?
No comparegué ningú més que dos amics del veïnat.
Fora d'ells, els dos nois meus i jo formàrem l'acompanyament del nostre estimat fillet.
Primer de tot anàrem a l'església. Li cantaren un ofici de difunts. El temple era desert, i la música d'aquells cants tenia una fredor que em glaçava l'ànima.
Ah! ¿per què aquells cants lúgubres, aquells cants tristos? per què salms de penediment i remordiment en els funerals d'un angeló?
Un nen que mor és un àngel que remunta al cel sense que ses ales invisibles s'hagin arrossegat encara pels fangs de la terra. En honrar aquesta mort, o, millor, aquesta gloriosa resurrecció a la vida, jo hauria volgut sentir cants de dolça joia: alguna d'aquelles sonates de Beethoven en les quals es nota una agradosa barreja de dolça alegria i tristor.
Oh! mai el Dies iræ en els funerals d'un nen, si és que aquest Dies iræ no indica la ira terrible de Déu que fereix els pares emportant-se'ls tota la felicitat amb la frèvola i deliciosa criatura!
¡Si me'n feren de mal, si en feren de mal a la meva devoció, els cants d'aquells homes que cantaven per obligació i a corre-cuita!
Ai! Jo, en el teatre, he vist als artistes caure'ls llàgrimes cantant desventures imaginàries; i aquí, a l'església, veia homes que cantaven, sense cap mena de sentiment, tonades tristes i terribles davant d'un pare que plorava sobre les despulles del seu fillet!
Oh artistes benvolguts! com vos vaig enyorar!
En sortir de l'església travessàrem tot París per arribar al cementiri del Pare Lachaise.
I la multitud dels vivents anava, venia, caminava ansiosa, atrafegada, o bé indiferent i emperesida. En passar ens miraven amb aire distret, ens saludaven, i arreu cada u seguia, qui cap a sos mals de cap, qui cap a ses distraccions.
Però en totes les cares em semblà llegir un oblit complet de les penes grosses de la vida i una habitud de sofriment tremebunda.
I jo pensava:
— Si l'ànima del meu fill ens acompanya, si pot llegir en el cor de tots aquells que passen, ¡que contenta deu estar, a la vista de tants éssers corromputs (graus, petits, joves i vells), d'haver deixat aquesta terra, on tal volta l'esperava igual sort! —
Després de caminar dues hores lentament, arribàrem, per fi, a aquell lloc de repòs.
A mà esquerra del caminal gran hi ha un camp de sepultures de propietat perpètua. Allí, l'any passat, jo hi havia fet obrir una tomba de quatre compartiments. En el més pregon vaig fer posar l'ossada de la nostra àvia; en l'immediat, el cos d'un dels seus fills, que en vida havia estat com una Providència per a ma família, i son benfactor després de sa mort.
El meu fillet anava a ocupar el tercer compartiment.
A l'instant que baixaren al fons d'aquella gola fosca el taüt que l'encloïa, jo havia d'haver plorat. Gosaré dir-ho? Tant m'havia costat d'arribar a la porta d'aquell alberg, que, en veure-l'hi ja finalment, gairebé sentí cert goig.
No obstant, un cop tot acabat, em vingueren les llàgrimes als ulls i vaig plorar amargament.
I llavors, com la darrera volta que havia tornat a casa, sentí una veu dins mon cor, i aquesta veu deia:
— Oh vellets que habiteu aquesta tomba! ben segur que tots sols vos hi avorriríeu. Ara que coneixeu els misteris de la vida, ja sabeu que el tresor més gran del món, que l'encant més dolç, més atraient, és un infant, un infantet estimat. ¡I prou temps fa que vosaltres no en teniu cap a prop! Ah! jo us dono l'enhorabona per l'elecció! D'entre tots aquells que pervenen de vosaltres, cap en podíeu triar de tan formós, tan ple de gràcies, d'un encís tan gran. Era per a vosaltres! li havíem posat el teu nom, àvia meva, i també el teu, mon oncle! Rebeu-lo, doncs, ben bé i amb amor. ¡Feu que no anyori, en la vostra incomprensible residència, ni el nostre somrís, ni els nostres besos, ni les nostres festes! Ah! ens forgem unes idees tan absurdes dels misteris de la tomba! No hi concebem sinó caps de mort, braços descarnats; però jo estic segur que, tant enllà com ençà de la tomba, tot és amor i poesia. ¿Per ventura Déu no és tant allí com aquí? allí on Déu hi és no pot haver-hi sinó poesia i amor! Vos ho torno a pregar: acolliu l'estimada ombra del nostre fill, del fill vostre, amb amor, amb tendresa; feu-li la rialleta, les besades, les festes de sa mare; i, si així cal, nodriu-lo amb la llet d'ultratomba! Ensenyeu-li a no oblidar els seus pares, que l'han posseït sols un jorn i no deixaran jamai de plorar-lo, d'enyorar-lo, cada volta que el record vingui a remoure'ls dolçament l'ànima. Ensenyeu-li sobretot a no oblidar-nos, perquè el sentiment més dolç que tindrem en morir serà l'esperança de reveure'l.
I vaig deixar amb disgust la sepultura per anar a reunir-me amb la desventurada mare, que ens estava esperant.
D'això hi ha sis mesos.
¿Què ha fet el temps en el nostre dolor, sobretot en el dolor de la mare?
L'ha augmentat. L'enyorança d'ahir es solda amb la de l'endemà. El cor se'ns omple cada jorn de nombrosos records i de penes, i les llàgrimes que plorem no basten a alleugerir-lo.
Per enganyar son dolor, ella s'és rodejada de tot allò que era de son fillet. Té el bressol allí, a la vista, com a punt de rebre'l. Porta penjat al coll, nit i dia, un medalló ple de cabellets seus, rossos, flonjos i fins com rossa madeixa de seda. Cada nit es treu del pit les mitgetes que ell duia en sos darrers instants, per posar-se-les altra vegada al pit. Cada jorn compta, examina, endreça sa benvolguda robeta, i plora dia i nit, com el rossinyol de què parla Virgili, sense trobar conhort.
Fa sis mesos, era una dona de trenta anys, bonica, forta, fresca: avui sembla que en tingui més de cinquanta, i està dèbil, marcida, desfeta. Gairebé no té veu ni vista. Son rostre no conserva ja sinó una expressió: la de la tristesa. El somrís en altre temps inseparable de sos llavis, n'ha fugit: no fa sinó patir, plorar. No té, en fi, sinó un desig, una esperança: els d'anar ben aviat a reveure'l. Sovint, a la nit, em desperto i sento que sospira, la sorprenc plorant d'amagat, i llavors, per complaure-la en son dolor, ploro amb ella. Després, a poc a poguet, procuro fer-la entrar en raó.
— Obrem molt malament afligint-nos en tanta desmesura. Aquesta aflicció tan gran pot desplaure a Déu, que ens ha concedit molta més sort que a la major part de les famílies. ¿Quina és la que amb tants fills no n'ha perdut més d'un? ¿On trobaríem una mare que no n'hagi de plorar un o altre? ¿No ens en queden encara quatre, dos nois i dues noies, tots quatre bons i sans? Procurem, doncs, resignar-nos, abans que Déu, per sotmetre'ns i posar-nos a jou, no ens castigui encara en els que ens resten. Donem-li gràcies per les que ens atorga, i beneïm sa mà fins quan ens castigui. Ai! si, quan un penetra les coses del món, es sent temptat de plorar, més pels que viuen que pels que es moren! Jo no sé pas en quina forma existeix; però jo sé que ara és feliç, o bé les promeses de la religió no serien sinó quimeres, la raó mateixa una follia, i la creació, tan gran, tan formosa, tan harmònica i sublim, res més que una immensa burla! Onsevulga que sigui el nostre fill, qualsevol que sigui la forma de sa existència actual, ell ha d'ésser feliç. Sí, és feliç! jo crec en sa felicitat com en ma pròpia existència. Per consegüent, ens hem de felicitar per la seva sort i ens hem de tenir per ben venturosos d'haver donat la vida a un ésser predestinat a la benaurança. ... Ah! Si Déu ens digués: «Vaig a tornar-vos-el», ¿tindríem coratge per a reclamar-lo de la mansió de felicitat on gaudeixen els innocents, per llançar-lo altra volta als atzars d'aquesta vida? Els antics tenien un proverbi molt bonic: deien que aquells a qui els déus estimaven morien joves. ¿Quin és l'home que a la meva edat no ha exclamat cent voltes a la vida, com Job: «Per què no em moria quan era noi?» Aquí em tens a mi. Jo em considero, encara que en sigui indigne, un dels homes més feliços: feliç amb tu, feliç amb els nostres fills; i, no obstant, ¡quantes vegades a la vida no he arribat a plànyer-me de no haver mort de petit! ¡Què no han de dir els altres, els malaurats, i sobretot els que són criminals o solament culpables!... Ai! Quan jo penso en la vida seriosament, planyo els meus fills destinats a viure. ¡Pobres criatures que rieu, que jugueu, sense somiar amb l'esdevenidor! ¿ja sereu correspostos d'aquells a qui posareu amor? ja trobareu mullers bones, dolces, fidels? sabreu mantenir-vos sempre purs, sense màcula? Ai de mi! quin sofriment el vostre per a resistir els atractius de la societat en què viureu, per a no relliscar en el terrible i fatal pendent de la naturalesa humana que du al mal! Ja exclamareu, algun dia, en les vostres hores de reflexions tristes: «¿Per què no ens vàrem morir quan érem petits, com el nostre germanet! Ell no ha hagut de passar per les proves terribles de la vida, i frueix en pau de la beatitud celestial, que assaboreix tranquilament, com l'abella la mel en la flor del desert.» I vosaltres, pobres filletes meves, ¿trobareu marits que us sàpiguen comprendre, estimar, protegir, dispensar i perdonar? Els sereu fidels com la vostra mare; i, amb tot i això, sereu felices? ¿No us arribarà també el dia d'exclamar entre llà i sanglots: «Ah! ¿per què no ens moríem, com el nostre germanet, quan érem al bressol!» —
Amb aquest sermó i altres de consemblants la mare ofegava un poc la seva pena: aviat, però, l'enterniment natural i potent del cor reprenia a la raó, i la tristesa tornava a devorar-la.
Davant del decaïment enter de son cos, de son cor, de son esperit, la torbació s'empara de mi. Vaig, vinc, rodo d'ací d'allà, sense pla ni voluntat, oblidant-me de tots i de tot, menys de les causes de la nostra desventura.
Per enganyar un poc la meva pena, per honrar el meu fillet amb un record piadós, he fet aixecar, en el punt on donà l'ànima a Déu, un joliu monument, i hi he fet gravar aquests versos, tristos com els que s'escriuen en els sepulcres; aquests versos, que recorden al vianant el cop terrible que sofrí la mare per son fill i nosaltres per la mare:
«Un jorn, per est camí, tota plorosa,
fet a bocins el cor, passà una mare
portant malalt a son fillet tendríssim,
que la vida en son pit xuclava encara.
I aquí la mort l'hi arrabassà dels braços!
Oh tu, que portes a est sant lloc els passos!
si pregues per algú,
siga per ella, que el fillet enyora:
son fill, al cel, pregarà a Déu per tu.»
Quant al lloc on reposen ses estimades despulles... (vergonya em dono de dir-ho, però dec confessar-ho perquè es vegi fins a quin punt arriben totes les nostres misèries i les contradiccions del cor humà!)... pobret! jamai no hem gosat visitar-lo.
Per això el cant de la flauta que sonava en morir el nen em ve sovint a la memòria, i llavors crec sentir en sos accents dolços i tristos la veu planyívola de l'angelet que se'ns escapà volant, que ens diu:
«L'herba aviat creixerà
en ma fossa solitària,
i en sa llosa funerària
mai ningú no plorarà.
¡L'ànima emprendrà son vol
contristada, sens consol!»
Mestre:
Ni les vostres simpaties pel seu dolor, ni el zel de l'amistat, ni l'amor de sos fills, ni les meves llàgrimes, ni les meves oracions, res no ha pogut aconsolar la pobra mare i lliurar-la de la mort.
Ja no existeix! L'altre dia vàrem traslladar el que ens en restava: un no-res que el mal no aconseguí destruir. Ho vàrem portar al costat de les despulles del seu fill.
¡Els clams d'aqueix nen mort, que la cridava des del món dels misteris, han durat dos anys per a matar-la!
Ella havia nascut per Setmana Santa, i per Setmana Santa se'ns és morta, com el diví crucificat.
Encara el dia abans, asseguda prop de la finestra, s'esforçava a respirar el sol, l'aire de la primavera; però sos pulmons malmesos no s'omplien sinó amb gran esforç. Sa testa descolorida, trista, resignada, li tremolava de debilitat.
I la seva filla em deia:
— Mira, papà! sembla un ocellet ferit a punt de morir-se!
— I sí, filla meva! és un pobre ocell ferit a punt de morir-se: ferit per aquell caçador invisible que apunta sempre dret al cos, al cor i a l'ànima! —
Ha mort, perdonant-me i beneint sos fills, a l'hora en què el sol començava a il·luminar l'alcova. I sens dubte la seva ànima s'ha enlairat volant per un d'aquells raigs formosos.
Jamai no podré oblidar aquella hora suprema en què la mort m'aparegué, robant-me el que més estimava en el món.
Son cos reposa ara al costat del de son fill, i l'ànima seva, o aquell no sé què que era Ella, frueix sens dubte, en algun lloc, dels besos i rialletes d'aquell que ella havia perdut i que ja ha trobat.
Àdéu-siau, mestre: el plor m'ofega.
- ↑ Heureux et Bonheur, diu l'original; però l'equivalent català no comença amb les mateixes inicials, i per això ens hem permès apartar-nos del sentit literal d'aquelles paraules.