Obres dramàtiques d'Ignasi Iglésias - Volum I/La resclosa
IGNASI IGLESIAS
LA RESCLOSA
DRAMA EN TRES ACTES
BARCELONA
Tip. «L'AVENÇ»: RONDA DE L'UNIVERSITAT, 20
1900
Ningú podrà representar, traduir ni reimprimir aquesta obra sense permís de l'autor.
Està encarregat de cobrar els drets de representació don Joan Molas i Casas, director de la Galeria de Propietats Dramàtiques i Líriques, que té les oficines al carrer de l'Hospital, 12 i 14, 2n
Està fet el dipòsit que marca la llei. PERSONATGES
Nuria 20 anys
Quima 55 »
David 25 »
Adrià 28 »
Blai 60 »
Arcadi 24 »
Mingo 23 »
L'acció, a la montanya.
Època, actual.
Esquerra i drela, les de l'actor.
Aquesta obra va esser representada per primera vegada, a Barcelona, en el «Teatre Romea» (Català), la nit del 17 de Novembre de 1899, baix el següent repartiment: Núria, Da. Dolors Delhom; Quima, Da. Agna Monner; David, D. Enric Borràs; Adrià, D. Enric Guitart; Blai, D. Jaume Virgili; Arcadi, D. Ernest Fernandez; Mingo, D. Joan Domènech.
Director artistic: D. Enric Borràs.
Anteriorment, com a prova d'estudi, La Resclosa va representar-se a Sitjes, en el teatre del «Prado Suburense», la nit del 25 de Juliol
de 1899, amb el següent repartiment: Nuria, Da. Dolors Goula; Quima, Da. Antonia Mas; David, D. Joan Quintana; Adrià, D. Joaquim Vinyas; Blai, D. Miquel Sirvent; Arcadi, D. Josep Sulé; Mingo, D. Víctor Baldirà.
Director artístic: l'autor.
A Sitjes, abans de la representació del drama, va esser llegida una conferencia del jove escriptor D. Rafel Font sobre El teatre modern català. ACTE PRIMER
L'escena representa un base de roures i alzines, ombrívol i luxuriant. De part a part de la mateixa, dividint la gleva en parterres naturals i d'una manera laberíntica, s'encreuen diferents corriols. Al mig, no més fins a segon terme, no hi ha cap arbre, quedant un espai ombrejat pel fullatge dels arbres dels costats. Per entre l trepat del brancam del darrer terme, a travers d'un ambent molt net i desentelat, s'ovira la silueta d'unes montanyes pirenaiques de tons blaus-verdosos, reflexades pels resplendors del sol. A l'aixecar-se l teló, en David i l'Arcadi pinten, asseguts en cadires de campanya, l'un a primer terme i l'altre quasi al mig de l'escena. ESCENA I
En David i l'Arcadi
ARCADI
(S'aixeca, i desde certa distancia, lot calant foc a la pipa, contempla, a mitja vista, el quadro que està pintant.)
DAVID
Com te va, Arcadi?
ARCADI
De primera! Que consti! Vine!
DAVID
Eh! (Llençant el pinzell i la paleta.)
ARCADI
I ara!
DAVID
Vaia: no tinc ganes de pintar.
ARCADI (tot satisfet)
Jo sí.
DAVID
Millor per tu. (S'ageu a l'herba.) ARCADI
Vés què m'hi dius.
DAVID
Deixa-m estar, home, no m'amoïnis!
AKCADI
Dò-m una mirada a l'ultim terme.
DAVID
Ja va bé.
ARCADI
Aixeca-t, que ho veuràs.
DAVID
(S'aixeca amb indolència i mira l quadro de l'Arcadi.) Bé... bé...
ARCADI
Am sinceritat: què ten sembla?
DAVID
L'ultim terme no m'acaba de convèncer.
ARCADI
I això? Que no s'explica prou?
DAVID
Has d'apretar una mica ls tons calents. Tot plegat resulta fred, i en el natural... veus?... Després, te surt tot ximicat. Comprens?
ARCADI
Sí, home, sí. (Com tocat de l'amor propri.)
DAVID
Ho tens entès? (Se n'entorna a seure en el mateix lloc d'abans.)
ARCADI
Sí. (Posant-se a pintar.) Deixa-m el tubo de groc d'índia.
DAVID
No n gasto.
ARCA Dl
Vatua!... Un to tant calent!
(En David, no trobant-se bé assegut, torna a ageure-s a l'herba, boi fumant un cigarret.)
ARCADI
Quina mandra tens, David!
DAVID
No... no ho fa això.
ARCADI
I doncs? DAVID
Oh! Vés que t diré jo, ara...
ARCADI
Ah, ah! (Va pastant el color a la paleta.) Quin to més just! (Mirant al natural. }
DAVID
Ves relacionant el primer terme amb el segon, que t desentonen.
ARCADI
Ah, sí! (Pinta.) Malvinatge la paleta!
DAVID
Què tens?
ARCADI
Res.
DAVID
Doncs, pinta i calla.
ARCADI
Aviat que la faig a miques!
DAVID
Vés, pren la meva. ARCADI
No, no cal.
DAVID
Vaia, treballa, treballa. (Curt silenci. )
ARCADI
I, tu, què fas parat?
DAVID
Deixa-m estar, no m diguis res, home!
ARCADI
Que tens sòn ?
DAVID
No, tinc sòn. (Curt silenci.)
ARCADI (pintant)
Ara, ara va bé! Vine, David!
DAVID
Pinta, pinta.
ARCADI
Quin efectarro, noi! (Mirant-se l quadro molt content.)
DAVID
Però, calla, si vols! ARCADI
Aixeca-t, home, aixeca-t!
DAVID
No estic de vena!
ARCADI
No estàs de vena? (Deixa ls pinzells i la paleta i s'acosta an en David.) Com vols estar-hi? Sembla mentida que siguis tant criatura!
DAVID
Jo?
ARCADI
No, jo!
DAVID
Per què m'ho dius?
ARCADI (confidencialment)
Que no vas observar res ahir vespre?
DAVID
Què vols dir?
ARCADI
No vas fixar-te en l'Adrià? DAVID
Ah, ja!... I, bé, perquè és tant bestia!
ARCADI
Oh, noi! Posa-t tu en el seu lloc.
DAVID
Sí... I què?
ARCADI
Això de proposar a una xicota que està a punt de casar-se...
DAVID
Lo del retrato?
ARCADI
Sí, això mateix.
DAVID
Què té de particular?
ARCADI
Per mi, re; però per l'Adrià... No sé, figura-t!...
DAVID
Arcadi: tu no m comprens! No, no: tu no m comprens! ARCADI
Ja tornes am lo de sempre?
DAVID
Tu no ets prou artista. La vida no t diu res. Pintes, pintes de rutina, com podries fer qualsevol altra cosa... Què t diré jo?...
ARCADI
No, no ho diguis.
DAVID
Tens raó: val més que calli, perquè potser seria massa depressiu per tu lo que ara jo t diria.
ARCADI
Tens unes coses!... No puc contradir-te en res!... Romàntic, més que romàntic!
DAVID
Escèptic!
ARCADI
Sempre estàs fantasiant, idealisant-ho tot.
DAVID
Calla, calla, perquè encara m'enfadaria! Tu no ets prou artista, ja t'ho he dit. Et poses davant d'un panorama, i en ell no hi veus res: no hi veus un estat d'ànima. Et poses davant d'una figura humana, i en ella sols hi veus la línia, el color: quasi res. Per tu tot és en ella exterior, com si de dins fos buida, com si no sentís, com si no pensés... El pintor també ha d'esser psicolec, perquè, si no, no és artista.
ARCADI
Noi, quina reventada!
DAVID
Dies ha que m'avises, que m reconvens...
ARCADI
Ho faig pel teu bé.
DAVID
Ho fas perquè... No sé per què ho fas.
ARCADI
Si la simpatia que tu sents per la Núria no fos més que això...
DAVID
Què vols dir?
ARCADI
Senzillament que l'estimes. DAVID
Si, sí, que l'estimo.
ARCADI (am presumpció ridicola)
Ho veus com també sóc psicolec?
DAVID
Ah, Arcadi!
ARCADI
Tu recauras. Tornaras a estar malalt. Els aires del camp...
DAVID
Ells m'han salvat la vida.
ARCADI
Però procura no recaure.
DAVID (am to moll viu)
Per què m'ho dius això?
ARCADI
Per què t'ho dic? Ja veuràs: me vols creure a mi? Tornem cap a Barcelona... Ara quasi ja estas restablert i no hi ha perill de res.
DAVID
A Barcelona m'hi moriria. Necessito aire, sol... Aqui estic molt bé. Anar-men seria la meva perdició.
ARCADI
No sé per que.
DAVID
Aquí he trobat el complement de la meva ànima. Tot jo era una idealitat: me faltava estimar la vida, que, gràcies an aquesta Naturalesa, avui sento vessar del meu cor.
(Apareix l'Adrià pel segon terme de l'esquerra. Vesteix trajo de llana grisenca de bon escaient. Du barretina morada i corbata de dol, amb el nus a l'estil dels carreters. Porta una vareta de freixa.)
ESCENA II
Els mateixos i l'Adrià
ARCADI
Hola, hereu!
ADRIÀ
Què hi ha, senyorets?
ARCADI
Per ara, ja ho podeu veure.
ADRIÀ
Vostès cada dia lo mateix.
ARCADI (amb ironia)
I vós... cap a l'hostal.
ADRIÀ
No; no encara... Més tard... potser que m'hi arribi.
(En David segueix pintant.)
ARCADI
Bé, home, bé... I què tal: quan és el casori?
ADRIÀ (amb intenció)
Aviat.
ARCADI
Ah! Sí? Doncs, ja és cosa feta?
ADRIÀ
Sembla que sí.
ARCADI
Me n'alegro, Adrià.
ADRIÀ
Si no s'hi espatlla res. ARCADI
Oh! No ho crec pas.
ADRIÀ
No s pot dir blat que...
ARCADI
Com?
ADRIÀ
Oh! Re, re. Déu ajud d'aquí aquell dia!
ARCADI
No crideu el mal temps. Qui s pogués trobar en el vostre lloc!
ADRIÀ
Es que en aquest món hi ha gent que no sap estar-se de fer mal, i, de rebot, sen fan a sí mateixos.
ARCADI
No us ho prengueu així! No sé què us fa parlar d'aquesta manera!
ADRIÀ
Ja ho sabrà.
ARCADI
Francament, hereu...
ADRIÀ
Oh, ja, ja!
ARCADI
No serà tant.
ADRIÀ
Tant-de-bo! No és pas que jo ho disitgi... Però si massa a un hom l'empenyen... a l'ultim rodola, perd la paciència i fa un disbarat. I allavors reb qui reb.
ARCADI
Que aviat us apureu !
ADRIÀ
Jo? No, cah! No m'apuro mai. Però que no m busquin el còs... que no mel busquin, perquè, si no, em trobaran l'ànima.
ARCADI
No us hi encaparreu.
ADRIÀ
I què m tinc d'encaparrar!
ARCADI
No faltaria més!
ADRIÀ
També sé anar am peus de plom, quan convé; però com que 1 carro...
ARCADI
Home!...
ADRIÀ
Bé: que no s'hi cancin.
DAVID
Igualment, Adrià.
ARCADI
Ja us en aneu?
ADRIÀ
Sí, que tinc feina.
ARCADI
Vaia, doncs.
DAVID
Adéu-siau.
ARCADI
D'aquí després.
(L'Adrià sen va poc a paquet, mirant an en David am recel, pel primer terme de la dreta. L Arcadi s queda moll estranyat.)
ESCENA III
Els mateixos, menys l'Adrià
ARCADI
Tu! Tu!
DAVID
Què?
ARCADI
Que no l'has sentit?
DAVID
Eh?
ARCADI
Que no estaves atent?
DAVID
Què? Digues.
ARCADI
No has sentit l'Adrià? Quina manera tirar-te 1 guant!
DAVID
Ane mi?
ARCADI
Sí. Es veu que 1 xicot està cremat.
DAVID
Deixa-1 dir!
ARCADI
Es que té raó!
DAVID
Però, tu també ets així? Sembla mentida que un home que vol ser artista tingui prejudicis que li facin veure les coses com la gent vulgar!
ARCADI
Vaia: no m'hi vinguis am les teves teories. A mi ningú m desfà que tu vas a fer infeliços a dos cors que, am tot i d'una manera primitiva, poden viure ben satisfets. No sé pas què li trobes a la Núria. De maca ho és, no ho nego; però la seva hermosura és simple, no té matisos prou expressius.
DAVID
Tu no tens ulls pera apreciar la seva hermosura. Tu no més sents que l'art histeric. Tu no veus l'art de la vida, l'art verge que s manifesta lliurement, sense artificis; l'art etern que ofereix la Naturalesa. ARCADI
Quina obsessió hi tens, en mi!
DAVID
Perquè t'estimo. Jo t voldria veure un altre. Em fa pena que t'enorgulleixis del teu caràcter bohemi. L'artista no ha de descendir mai al nivell del clown.
ARCADI
Que per ventura sóc així?
DAVID
Sí, que ho ets, sí. Has pres el món per una immensa pista, i no més procures divertir als filisteus, que mai ens podran compendre; an aquests que s creuen superiors a nosaltres amb el seu ideal de col·leccionar diners.
(Curt silenci.)
ARCADI
Escolta, David, una cosa.
DAVID
Digues.
ARCADI
I tu creus que la Núria arribarà a compendre aixó que m dius a mi?
DAVID
Sí. És una ànima adormida; té la pugor de l'imbecilitat a sobre, però en el seu fons hi han recloses les energies d'una heroïna. És una xicota d'una intuició extraordinària i té un cor apassionadissim, fogós, com un petit sol emboirat. Que sen perden d'ànimes humils amb el llevat de l'heroe!
ARCADI
No sé què dir-te... Però...
DAVID
Què?
ARCADI
Deixem-ho córrer.
(Per la dreta ve la Núria, un xic melanconica. Porta mantellina blanca i du un devocionari i uns rosaris a la mà.)
ESCENA IV
Els mateixos i la Nuria
NURIA (am tristesa dolça)
Bon dia tinguin.
ARCADI
Oh, oh! Que vas maca!
NÚRIA
Ja hi som?
DAVID
Que venim d'oir missa, Núria?
NÚRIA
Sí, senyor.
ARCADI (an en David)
Que no ho coneixes?
DAVID
Calla... (Suplicat.)
ARCADI
Has dit gaires pare-nostres?
NURIA (somrient am tristor)
Oh! Molts!
ARCADI
I per nosaltres... ja n'has dit forces?
NURIA
Que està d'humor!
DAVID
An aquest sí que... no 1 preocupa res.
NÚRIA
Així ho veig.
ARCADI
I a tu?
NÚRIA
Jo rai!
ARCADI
Estàs molt trista!
NÚRIA
No estic trista!
ARCADI
Que no set coneix en la cara?
NÚRIA
Es que vostès s'ho pensen. Ves per què... Deuen voler que salti i balli com una beneitona.
ARCADI
Per tu faràs.
NÚRIA
Sí... jo rai! DAVID
No t'enfadis, per xò.
NÚRIA
Fugi!... I ara? Vès per què m tinc d'enfadar!
DAVID
Hi ha coses que molesten tant, que lo millor és callar-les.
NÚRIA
Ane mi tot m'és igual. Com que no tinc res que m privi 1 sòn...
DAVID
Estàs gaire animada?
NÚRIA (fingint estranyesa)
Animada?
DAVID (somrient i am molta intenció)
Ja s'acosta.
NÚRIA
Ah, ja! Ni tampoc hi pensava.
DAVID
No? Que és estrany!
NÚRIA
Vès ara am què surt vostè!
(L Arcadi contempla a la Súria am gran detenció.)
DAVID
Sí que t'interessa poc!
NÚRIA
No men parli, David. Faci-m aquest favor.
(Suplicat)
ARCADI (pera distreure la conversa)
Saps, Nuria, que estàs divinament?
NÚRIA (somrient.)
Ah! Sí?
ARCADI
Te cau molt bé la mantellina.
DAVID
Encara que ten burlis!
ARCADI
No men burlo. Quina delicadesa de línies!... Quina tonalitat més fina en tota la teva figura!
NÚRIA
Bah! Deixa-men anar cap a casa.
ARCADI
No ten vagis, encara.
NÚRIA
És que estona ha que m'esperen. M'he entretingut tant!
DAVID
Sí, ves, que aviat deurà venir aquell.
NÚRIA
Aquell?... Sempre diu lo mateix. Tot lo dia hi pensa, en ell.
DAVID
No li sóc tant ingrat com tu.
NÚRIA (amb estranyesa)
Ingrat?
DAVID
Pobre xicot! Tant que t'estima i tu tant indiferent que t mostres!
NÚRIA
Oh! Vostè ja ho diu.
ARCADI (a la Núria)
I que estàs bé! Quina cosa més hermosa!
NUR1A
Vol callar!
ARCADI
No ten vagis, que n faré un esboç.
NÚRIA
És tard, és tard.
DAVID
Sí, vés, vés, que si no t'hi trobava...
NÚRIA
Miri: s'hauria d'esperar.
DAVID
Oh! Potser et renyaria.
NÚRIA
A mi?
DAVID
Vés, vés, creu-me.
NÚRIA
No sigui així.
(Sen va poc a poquet per l'esquerra, primer terme.) ARCADI
Adéu.
DAVID
Adéu, Nuria.
NÚRIA
Passint-ho bé. (Desapareix.)
ESCENA V
Els mateixos, menys la Núria
DAVID
Pobra xicota!
ARCADI
Sí... ten compte!
DAVID
Tant simpàtica! Em fa una llàstima!
ARCADI
A mi gens! Ves per què t'ha de fer llàstima!
DAVID
Es malaguanyada pera aquell bretol. (Per l'esquerra, tercer terme, apareix en Mingo boi taral·lejant una cançó popular verament catalana i fumant una punta de cigarro. Va en manegues de camisa, barretina vermella, calces de vellut de color d'oli, faixa blava i espardenyes am betes negres, sense mitjons.)
ESCENA VI
Els mateixos i en Mingo
M1NGO
Hola, senyorets!
ARCADI
Hola, Mingo! Aon vas tant cremat?
MINGO
Fins a cal barber. (An en David). Ja l'espavilarà, ja, aquell!
DAVID
Qui?
MINGO
Aquell reganyós de l'Adrià.
ARCADI
De què se les heu? MINGO
De que vol que se les hegui? No sap que és tant gelós?
ARCADI
Sí que tindrà feina, si no s cura!
MINGO
És clar que n tindrà, amb una dóna tant vistosa! Fort, massa poc, per xò! Aixís no 1 deixessin estar mai am tranquil·litat, per lo orgullós que és! Ui! Què s pensa! Sembla que tingui un rei al còs! I... total perquè son pare 1 deixarà una mica arregladet.
ARCADI
Crec que serà ric.
MINGO
Jo encara no ls he vist comptar els seus pistrincs. Diu que de diners i de bondat, la meitat de la meitat, i am prou feines.
ARCADI
Bé: què té amb en David?
MINGO
Romansos: veli-aquí. Lo que és ahir vespre m pensava que ja hi erem. Jo ja havia dit un pare-nostre al casament. Tant-de-bo,
animetes santes, que la Nuria li hagués donat una carbassa més grossa que les de rabaquet!
ARCADI
No, pobre xicot!
MINGO
Pobre xicot? Ella sí que és de plànyer! Malaguanyada moça per ell. Quin poca solta! Ningú del poble 1 pot veure, per presumit i malcarat. No té cap amic, quasi. Ni les noies en fan cas. L'hereu! Feu-li pas! Li tinc una ràbia!
ARCADI
Perquè s casa am la Nuria?
MINGO
Sí, sí, per xò. Primer l'he estimada jo, que no pas ell. I més bé que ell!
ARCADI
Ah! Sí? Vatua en Mingo!
MINGO
Sí, senyor, sí! Però mai li he dit ni li diré que l'estimo, pobreta! Es mereix millor que jo i que aquell sorrut.
DAVID
Vet-aquí... ARCADI
Ja t passarà, ja.
MINGO
Algun dia...
ARCADI
Faràs una desgracia.
MINGO
Encara que sen burli. Aon va aquell brètol de ricot!
ARCADI
Tu ho fossis com ell.
MINGO
Bon profit... Ella no l'estima gens.
ARCADI
No?
MINGO
Cah, barret! Ni ls mils!
ARCADI
Que t'estima a tu, potser?
MINGO
No: a un altre. (Mirant an en David.)
ARCADI
A un altre?
MINGO
Sí.
ARCADI
I, doncs, per què s casa am l'Adrià ?
MINGO
Oh! Això va de banda.
DAVID
Què vols dir?
MINGO
Vui dir... vui dir... que una cosa és casar-se i una altra l'estimació. Vostè (an en David) s'hi declares...
DAVID
Jo?
MINGO
Sí. Ja veuria com ella no s casava am l'Adrià.
DAVID
Com ho saps?
MINGO
Deixi-ho córrer.
DAVID (fent-se l desentès)
Tu no saps re.
MINGO
Que no? Que n'hi podria dir de coses! Com la sacrifiquen, pobra xicota!
ARCADI
Que 1 planti, an aquell!
MINGO
Ella pogués. Sa mare la farà una desgraciada. Tot és el promès. Si fos pobre, ni tampoc se l'escoltaria. Aquest panís que n fa fer de coses! (Am rabieta de noi.)
ARCADI
És molt interessada la Quima.
MINGO
Més que una garsa.
DAVID
I ella, la Núria, que no va resistir abans de prometre-s am l'Adrià?
MINGO
No n'hi va costar poques, de llàgrimes! DAVID
Sí?
MINGO
Sempre li ha fet fàstic.
DAVID
Però, com pot ser...?
MINGO
Sa mare no li va callar mai que l volgués, perquè un partit tant bo no s troba per desig; i, ella, com si re; toçuda que no l volia; fins que la Quima, tant i tant la va pregar, li va fer tants sermons...
ARCADI
I bé, home, ja s'arreglaran, un cop casats!
MINGO
Vostè (an en David), per què no s'hi descara? Desfaci aquest casament! Treurà una ànima de pena.
DAVID
Quins embolics que faries!
MINGO
Jo fos de vostè! ARCADI
I si aquell?...
MINGO
Si és un bè!
ARCADI
Mira que un home gelós...
MINGO
Que s reventi!
ARCADI
Vaia un plan més original t'has tramat!
MINGO
No és cap bestiesa!
DAVID
Pobre Adrià!
MINGO
Com que an ell no l'estima i a vostè sí...
DAVID
No ho creguis.
MINGO
Que no? Ja veurà, fïxi-s'hi. Faci-la feliça, vostè que pot! Jo m'hi veiés am cor, no l pregaria tant, no! (Va per anar-sen.) ARCADI
Que ten vas?
MINGO
Sí, senyor. Passint-ho bé.
DAVID
Adéu, Mingo.
ARCADI
Vine, home!
MINGO
No vui dir-los res més!
(Sen va, tot emmurriat, pel primer terme de la dreta.)
ESCENA VII
Els mateixos menys en Mingo
ARCADI
Pobre xicot!
DAVID
Ja l'has sentit. (Se senten lladrucs de goços i crits de caçadors. Seguidament, un xic lluny, son un tret d'arma de foc.) Bo! Ja hi tornem a ser!
ARCADI
Són caçadors.
DAVID
Ja t dic jo que ns hem ben enredat!
ARCADI
Que no ns clavin una perdigonada.
DAVID
Que vols dir que hi ha perill?
ARCADI
Oh! Aquests caçadors devegades van tant cegos, que no veuen aont apunten. Que no ls servim de blanc!
DAVID
Vès, vigila, doncs. Fes-los un crit, si de cas.
ARCADI
Qui? Jo? Cah, barret! Que no m prenguessin per un cap de caça. (Mirant.) Ja volia dir jo! Tu: són el senyor Robert i el seu gendre.
DAVID
Ah! Sí?
ARCADI
Que anirà barato la caça! (Cridant.) Se nyor Robert, senyor Robert! Men vaig a saludar-los.
DAVID
Deixa-ls estar, que deuen voler fer cacera.
ARCADI
Ja vinc desseguida. Vaig a provar si tinc bona punteria.
DAVID
En Guillem Tell!
ARCADI
Me n'hi vaig.
DAVID
Pinta, home, pinta!
ARCADI
Aviat tornaré. (Cridant més fort que de primer.) Senyor Robert, senyor Robert, no tiri, que sóc jo!
DAVID
Beneit, més que beneit!
(Desapareix l'Arcadi per l'esquerra del fons. Se van sentint els crits dels caçadors i els lladrucs dels goços. En David va pintant. S'onen al lluny vuit hores. Llarg silenci. Així que ja no se senten els crits dels ca
çadors ni els lladrucs dels goços, compareix la Nuria, vestida am senzillesa escaient. Va amb un canti de terriça a la mà.)
ESCENA VIII
La Núria i en David
DAVID
Aon vas, Núria?
NÚRIA
A cercar aigua a la font pera uns senyors que s'esperen a casa.
DAVID
Que porten molta pressa aquests senyors?
NÚRIA (am candidesa)
No ho sé.
DAVID
Bé, bé... (Mirant-la de fit a fit, amb èxtasi.)
NÚRIA
Que ja han acabat de pintar?
DAVID
No encara. No s pot fer res. NÚRIA
Per què?
DAVID
Oh! Què sap un! Lo que és jo...
NÚRIA
Què té? Que no s troba bé?
DAVID
Sí.
NÚRIA
Què li passa, doncs?
DAVID
Res: estic un xic neguitós.
NÚRIA
Què pinta?
DAVID
Res. No val la pena.
NÚRIA
A veure. (Mira l quadro.)
DAVID
No s pot mirar de dolent.
NÚRIA
I el seu company? (Mira l quadro de Arcadi.)
DAVID
Què ten sembla?
NÚRIA (no gosant-ho a dir)
M'agrada mes el de vostè.
DAVID
Avui no estic per pintar.
NÚRIA
Que potser està malalt?
DAVID
No estic malalt! (La mira fixament. La Nuria abaixa l cap ruborisada. Curt silenci.) Nuria!
NÚRIA
Que mana?
DAVID
Per què t'has tret la mantellina? Tant bé que t'escau!
NÚRIA
Que és burleta! DAVID
Sí: t'escau divinament, i la seva blancor contrasta am la teva tristesa!
NÚRIA
Que m'hi vol retratar així?
DAVID
Sí. És de la manera que m'agrades més. Però, i si després et costa un disgust?
NÚRIA
Un disgust? No sé per què. (Am to natural.)
DAVID
De vegades...
NÚRIA
Què?
DAVID
La gelosia... Es una cosa tant terrible la gelosia!
NÚRIA
Ah! No temi.
DAVID
Es que ahir l'Adrià...
NÚRIA
Ah! Allavors que vostè va dir pera fer-me l retrato?
DAVID
Sí, allavors.
NÚRIA
Ell sí que...
DAVID
Ell, ell!...
NÚRIA
Si no li agrada, que ho deixi! Vès quin mal és! Té una mena de caràcter, aquell, també!
DAVID
Ja l té ben aspre, ja.
NÚRIA
Més de lo que vostè s pensa.
DAVID
Ja n'estic enterat. Sé que no m pot veure.
NÚRIA
No n faci cas.
DAVID
Que li he fet? (Am molta delicadesa.) M'he atrevit mai... ?
MBIA
Vostè? (Am dignitat.) No sé aquell xicot per qui m'ha pres, ni per què m vol.
DAVID
Prou que s veu per què t vol. Pera fer de tu la seva esclava. Perquè fas goig; per xò: perquè fas goig.
NÚRIA
I per res més? Sempre ho he dit! (Am veu concentrada i am molt sentiment.)
DAVID
Sempre ho has dit? Ane qui ho has dit?
NÚRIA
An els meus pares.
DAVID
Així, doncs, tu no estimes a l'Adrià.
NÚRIA (inconscientment)
Sí... DAVID
No: tu no l'estimes. No m'ho neguis, que t'ho llegeixo a la cara.
NÚRIA (am molta fredor)
Sí que l'estimo: cregui-m.
DAVID
No, no menteixis.
NÚRIA
Veurà...
DAVID
Tu l'avorreixes.
NÚRIA
Li dic que no. Si m'hi caso! (Esforçant-se pera convèncer an en David.) Que no sap que m'hi caso? (Amb ironia trista.)
DAVID
T'hi cases? Per força!
NÚRIA
En què s fixa?
DAVID
En que l'Adrià no satisfà les teves ambi cions ni els teus somnis de ventura. Em fixo en que ell és tant diferent de tu, en que la seva ànima és tant inferior a la teva, que... Però, què dic, si tot és en va!
NÚRIA
(Mirant encisada an en David, diu am molta ingenuitat.) Ja l'entenc, ja. Devegades també hi penso, com vostè... Més, l'obediencia! L'obediencia, David!
DAVID (am sarcasme)
Sí, l'obediencia!
NÚRIA (amb ingenuitat)
I l'Adrià ja n'és, de ric... A mi què pot faltar-me?
DAVID
Tot: l'amor, la felicitat; això que no ns satisfà quan ens ho donen fet.
NÚRIA
(parlant-se a sí mateixa, am fonda meditació)
Ser una esclava... una esclava... Sí que és així... I no se n'ha de ser!
DAVID
El veritable amor no esclavisa: fusiona les ànimes.
NÚRIA (coordinant idees)
Ja no vol que vostè m retrati...
DAVID
Perquè és un egoista i tem perdre-t.
NÚRIA
Si ho fa així, em perdrà.
DAVID
Es clar que sí!
NÚRIA
Jo no faig pas res de mal! No fent res de mal, no consento que ningú m repti.
DAVID
Oh! Sí que n fas de mal!
NÚRIA (molt sobtada)
Jo? Vostè m'ho diu!
DAVID
An ell n'hi vas fer molt!
NÚRIA
Jo? Quan? Quin dia?
DAVID
El primer que li vas dir que l'estimaves. NÚRIA (am gran sinceritat i fermesa)
Que no! Que no!
DAVID
Sí, si: li vas fer molt mal.
NÚRIA
Mai li he dit que l'estimés. Mai! Mai!
DAVID
No?
NÚRIA
Ni li vui dir, ni li diré encara que m matin: no l puc enganyar.
DAVID
Ho veus com te sacrifiques, ho veus?
NÚRIA
No, no: ho faig resignada. (Am candorosa humilitat.) Deu ser la meva estrella.
DAVID
La teva estrella!... No, no; jo no puc tolerar que set sacrifiqui i es mercadegi am les teves gràcies. I tu hi consents perquè no t creus prou forta pera deslliurar-te d'aquest munt de prejudicis que pesa damunt teu.
NÚRIA
Què hi faré ara? Ja és tard.
DAVID
No és tard, no.
NÚRIA
Mataria als meus pares de pena! Pobra mareta meva! Tant que me l'estimo! Sí, sí! Jo m casaré am l'Adrià; al peu de l'altar juraré ser seva; li diré... que l'estimo!... No, no: això no li diré mai! Però li seré fidel, sempre fidel! Li vaig donar paraula i no puc trencar-la.
DAVID
Tu no faràs res de lo que dius. No, que no ho faràs !
NÚRIA
Quin recurs em queda?
DAVID
El de no accedir al teu sacrifici.
NÚRIA
Que aviat ho diu!
DAVID
Ho dic, i jo al teu lloc ho faria. Jo t deslliuraré!
NÚRIA
Vostè!
DAVID
Sí, jo, que vui salvar-te!
NÚRIA
Vostè! Vostè!
DAVID (am passió intensa)
Sí, sí, que t vui per mi! Et vui meva, que jo t'estimo, Núria, t'estimo am tota la meva voluntat!
NÚRIA
Oh! Pobra de mi!
DAVID
Nuria!
NÚRIA
Verge del cel, ampareu-me!
DAVID
Tu m'has d'estimar, que ho necessites. El teu cor t'ho exigeix. Nuria, Nuria! No abaixis el cap i mira-m amb aquests ulls que vessen intel·ligència. No m creguis un malvat que ve a ennegrir la teva sort. Jo sóc el teu deslliurador! Jo t duc la felicitat!
NÚRIA
Oh David! Jo no disposo de mi.
DAVID
Lluita, lluita am coratge contra tots els obstacles que set presentin!
NÚRIA
No pot ser, no pot ser!
DAVID
Ha de ser!
NÚRIA
Deixi-m, cregui-m! Vostè serà un desgraciat, i jo...
DAVID
No, no puc deixar-te.
NÚRIA (am gran prec)
Faci un esforç!
DAVID
Com vols que pugui, si estimo tant la vida que en tu veig idealisada!
NÚRIA
Procuri per vostè. No pensi en la meva sort. La meva sort és aquesta: no men mereixo d'altra.
DAVID
Tu t sents morir ofegada... No t podràs resignar mai a viure com una esclava!
NÚRIA
Oh! Quin horror!
DAVID
Desperta d'aquest ensopiment que t té com estabornida! Rebela-t contra tot i contra tots! Els meus braços t'esperen pera amparar-te! Ets meva! (L'abraça.) Ets meva! Que m'ho disputin! Que vinguin a arrencar-te dels meus braços! (La besa apassionat.)
NÚRIA (vençuda d'amor)
Ah!
DAVID
Ets meva!
NÚRIA (quasi plorant)
David!
DAVID
No ploris, Nuria, que l teu plor m'acobardeix i espanta. Sigues valenta i decidida, que t sobren energies pera ser-ho... Mira-m ena
morada, am tota llibertat, com jo t contemplo a tu!. . . Dóna-m coratge pera deslligar les teves ales frisoses d'alçar el vol! (Poc apoquet, i amb idilica tendresa, la du, agafada per la cintura, cap al fons del bosc.)
NÚRIA (en ven moll baixa i dolça ) David! David!
DAVID (ben dolç i a can d'orella )
Anima pura, verge de montanya, viola boscana que am la teva aroma humil i delicada m'endolceixes l'esperit! Amor de la meva vida, joia de l'art, per sempre, per sempre meva, per sempre més la meva estimada!
(Desapareixen. Curt silenci. Toma l'Arcadi tot adalerat.)
ESCENA IX
L'Arcadi sol
ARCADI (crida, mirant entorn seu)
David! David! Aon deu ser? David! David! Bah, bah!
(Es posa a pintar. Desprès d'un llarg silenci, apareix l'Adrià pel primer terme de la dreta.)
ESCENA X
El mateix i l'Adrià
ARCADI
Ditxòs de vós, Adrià!
ADRIÀ
I, això, per què?
ARCADI
Home, perquè feu festa.
ADRIÀ
I vostè?
ARCADI
Jo? Mireu, treballant.
ADRIÀ
Això rai, perquè vol. Qui li priva de fer festa?
ARCADI
Ningú.
ADRIÀ
Aon té 1 company?
ARCADI
Ara mateix era aquí.
ADRIÀ
Sembla que ell no s'hi mata.
ARCADI
No gaire.
ADRIÀ
Veig que li ha provat aquest terreny.
ARCADI
Molt. En cosa de quatre mesos no més s'ha posat tant bo que ja sembla tot un altre.
ADRIÀ
Que sí, que sí.
ARCADI
L'haguessiu vist a Barcelona! Pobret! S'acabava d'empassar!
ADRIÀ (amb ironia)
De quin mal patia?
ARCADI
Encara no ho he arribat a entendre. L'un metge deia una cosa; l'altre, una altra. A casa seva creien que era tisic. ADRIÀ
Si que estava apurat!
ARCADI
Molt! Sort de les aigües d'aquest poble, perquè, si no, ja no sen cantaria gall ni gallina. Després, com que aquí ha estat sempre tant ben cuidat...
ADRIÀ
Sí, crec que sí.
ARCADI
Jo us en responc.
ADRIÀ
Ja estic enterat de la manera que s porten amb ell a l'hostal.
ARCADI
Voleu callar! Ni que fos un fill!
ADRIÀ
0 un gendre. Tot-hom li té llei.
ARCADI
I que s'ho mereix.
ADRIÀ (sempre amb ironia)
Prou. Llàstima que la noia ja estigui compromesa!
ARCADI
Que voleu dir que haurien pogut arreglar alguna cosa?
ADRIÀ
Vaia.
ARCADI
Vos ho creieu?
ADRIÀ
Per que no?
ARCADI
No veieu que en David és un xicot... com us diré?... un xicot...
ADRIÀ
Vol dir un senyoret. I jo sóc un pagesot...
ARCADI
No parlo per vós, home!
ADRIÀ
Veig que la moça li agrada... que li parla més de lo que li pertoca...
ARCADI
Sense segona intenció.
ADRIÀ
Això no ho sé... Lo que si li asseguro és que a mi no m plau massa.
ARCADI
Home, no us ho prengueu així!
ADRIÀ
M'ho prenc com ho haig de pendre, que ho veig clarament. El seu amic creu poder-se burlar de mi, i que no ho provi, que, si no sap qui sóc, ho sabrà.
ARCADI
I ara! Qui us ha alarmat?
ADRIÀ
Ningú. Digui-li que vagi alerta, perquè si s'ha posat bé de salut en aquest poble, pot perdre-ho tot d'un plegat.
ARCADI
No us feu tant poc favor! Si alguna brometa, tant ell com jo, fem a la Núria, ho podeu ben creure, no és mai am cap mal fi.
ADRIÀ
Si no m refereixo a vostè! ARCADI
És que sóc jo l'unic que devegades potser em propasso una mica.
ADRIÀ
Si és ell, el que s propassa! De vostè res me fa res: ja veig que és el seu tarannà. Però ell...
ARCADI
Que 1 coneixeu poc an en David!
ADRIÀ
Així no l'hagués conegut mai!
ARCADI
Si parleu per alló d'ahir vespre. . . sabeu ?. . . allò del retrato...
ADRIÀ
Sí: sem va posar malament.
ARCADI
No n feu cas! A Barcelona sen fan molts de retratos. Jo mateix he pintat senyores ben maques... i com si res. Quin mal és? Veureu: és el nostre ofici.
ADRIÀ
Vostès a Barcelona facin lo que ls-e sembli
bé; però aquí procurin llaurar dret, o del contrari...
ARCADI
No ho agafeu tant a la valenta, home! Ja ho sabem que s'acosta l'hora...
ADRIÀ
Sí...Jo li prometo que, pesi a qui pesi, la Nuria serà la meva dòna.
ARCADI
No ho ha de ser!
ADRIÀ
Potser que m costi algun sacrifici.
ARCADI
No us entenc.
ADRIÀ
O algun disgust. Veurem. Però que la Nuria serà meva!... (Passa a l'esquerra). Digui al seu company que no s'emboliqui, que no s busqui lo que no té. Digui-li que les aigües poden cambiar-se, que si fins ara li han provat...
ARCADI
No tingueu por!
ADRIÀ
Jo n tinc molta, de por!
ARCADI (bromejant)
És que mala herba mai mor.
ADRIÀ
Així ho diuen. Però, nosaltres, els pagesos, sap què fem am la mala herba?
ARCADI
Què feu?
ADRIÀ
La seguem.
ARCADI
Oh! Prou que rebrota.
ADRIÀ
Devegades.
ARCADI
Sempre. O bé n surt de nova.
ADRIÀ
Allavors... l'arrenquem d'arrel: per xò hi som nosaltres. (Am veu concentrada.)
ARCADI
No ho sabia.
ADRIÀ
Doncs, ja ho sap. Quan vingui l senyoret, no s descuidi de dir-li.
ARCADI (amb ironia)
No passeu ànsia.
ADRIÀ
Sembla que vostè també...
ARCADI
Què?
ADRIÀ
Que s'ho prengui a tall de mitja manta.
ARCADI
Fugiu, home! Sempre és bo l saber.
ADRIÀ
És que, si no...
ARCADI (fent una rialleta conciliadora)
Que no aneu cap a l'hostal?
ADRIÀ (anant-sen)
No, no encara.
ARCADI
Adéu-siau, doncs.
ADRIÀ
Ah! Sí. Ja men distreia... Que s'hi conservi.
ARCADI
Igualment.
(L'Adrià seu va, molt recelós, pel primer terme de l'esquerra. L'Arcadi queda mirant-sel.)
ESCENA XI
L'Arcadi sol. Aviat en David
ARCADI
Aon deu haver anat aquell xicot?
(Pinta. Llarg silenci. Apareix en David precipitadament un xic traspostat.)
DAVID
Arcadi!
ARCADI
Ai, gràcies a Déu!
DAVID (en veu molt baixa)
Calla, calla!
(Se sent plorar a la Núria.)
ARCADI
Eh? (Sorprès.) Què sento? Plors de dòna?... Sí!... David!... (Amb accent molt dramàtic.)
DAVID
Pst! Calla, calla, Arcadi!
(L'obliga a amagar-se darrera dels arbres.)
ARCADI
Però...
DAVID
Calla! Vine! Amaga-t, amaga-t!... Corre!... (Passa la Núria, amb el canti a la mà, aixugant-se ls ulls pera contenir son plor delicadissim. En David la mira am goig i llàstima a la vegada. Al passar aquesta pel seu costat, va a consolar-la i ni gosa dir-li res. Quan la Núria ha desaparegut, l'Arcadi, sol·lícit, neguitós, se dirigeix an en David.)
ARCADI
Però, David... ?
(En David s'asseu a l'herba moll trist, posant-se les mans a la cara.)
Teló pausat ACTE SEGON
L'escena representa l pati i el frontis d'un hostal. El fons és un paisatge molt pintoresc. Al darrer terme s'ovira la silueta d'unes montanyes blaves que s'enlairen per damunt d'altres un xic mes properes i més pujades de to. El segon terme, o siga la vessant d'aquestes montanyes, està molt ben conresat. Sembla talment una prada, d'un verd frescal i lluminós. Al fons, atravessant l'escena, hi ha la carretera am guarda-rodes i piles de grava. A l'esquerra, a primer terme, el frontis de l'hostal; al costal de la porta hi ha una finestra que dóna a la cuina, i una altra, a l'alçada de primer pis, plena de testos am clavellines, un ram de llorer sec, una ampolla amb oli d'herbes i una olla foradada pera niuar-hi els aucells. Davant del portal, ocupant la meitat de l'escena, s'enfila una parra ufanosa am molts
penjolls de raims verolats, a sota la qual hi ha una taula i dos bancs de fusta ja negrosos i esberlats d'estar a l'intemperie. A ran de la finestra de la cuina hi ha un pou del que s pot extreure aigua per medi de corriola i galledes. Els pilans d'aquest estan entortolligats per una enredadera d'eura. Per entremig dels pilans se veu un paller i algun arbre. Al costat del pou hi ha un pedriç tot ple de testos am rosers, clavellines i violers. A la dreta, una figuera am molt brancam que s'extén per l'escena. Repenjats a la soca, uns quants feixos de canyes seques. És al dematí d'un dia d'estiu molt assoleiat.
ESCENA I
En Blai i l'Adrià
(En Blai està pouant una galleda d'aigua. Té l porró al costat del pou. Aprop de la taula hi ha una altra galleda de fusta. Apareix l'Adrià pel fons.)
ADRIÀ
Bon dia, Blai.
BLAI
Hola, noi! Què diem de bo? ADRIÀ
Per ara, ja ho podeu veure. I vós?
BLAI
Trempat com sempre.
ADRIÀ
Me n'alegro.
BLAI
Acosta-m aquella galleda. (Per la que hi ha aprop de la taula.)
ADRIÀ (donant-li)
Teniu.
BLAI
Ah, ah! És fresca com una rosa. (Per l'aigua que aboca a la galleda. Després hi posa l porró.) Ho veus, home?... Quima! Quima!
QUIMA (de dintre estant)
Què vols?
BLAI
Vès.
QUIMA (traient el cap per la finestra)
Què hi ha? Ah! Tu, Adrià? ADRIÀ
Hola, Quima!
BLAI
Fes-li esmorzar.
ADRIÀ
No; no us amoïneu, per mi.
QUIMA
I ara, tu, també! (Desapareix.)
ESCENA II
Els mateixos, menys la Quima
ADRIÀ
Vès ara per què... ?
BLAI
Deixa, home!
(Curt silenci.)
ADRIÀ
Aont és la Nuria?
BLAI
Potser és a dalt. (Surt la Quima am dos plats de terriça, dugues forquilles, un pa moreno i una ganiveta.)
ESCENA III
Els mateixos i la Quima
QUIMA
Apa: mentrestant llesqueu-vos pa, que desseguida porto lo demés.
BLAI
Tu: vès, arregla-ns una mica de ceba, unes quantes olives i, si pot ser, algun tomatec.
QUIMA
Està bé.
BLAI
Pera començar a fer rodar la mola.
QUIMA
Està bé.
(Sen va a la cuina.)
ESCENA IV
Els mateixos, menys la Quima
BLAI (llescant pa)
Ah, ah!
ADRIÀ
Sí que triga la Núria!
BLAI
Estigues pel menjar, home! Ja la veuràs. Am quin humor t'hi presentaràs, si encara no tens gens d'aliment al còs?
ADRIÀ
Es que...
BLAI
Deixa-t d'esques! Quina fal·lera!
ADRIÀ
No tant!
BLAI
Quan jo festejava am la Quima, em pots ben creure, no rompia mai el foc que abans no m'hagués atipat bé. L'estimació am gana. . . què vols que t digui?... no ha fet mai per mi.
(Apareix la Quima amb una plata plena de mongetes fregides i unes quantes costelles fetes a la brasa. A l'altra mà porta una amanida de ceba, tomatec i olives.)
ESCENA V
Els mateixos i la Quima
QUIMA
Apa, ja està.
BLAI
Som-hi!... Té. (Ofereix la plata a l'Adrià.)
ADRIÀ
Preneu, home, preneu.
BLAI
Pren tu primer, que jo, quan en tinguis prou, faré canèt i nèt.
ADRIÀ
Doncs, teniu gana!
BLAI
Psè!... Encara, encara.
QUIMA
És un sac de mal profit.
BLAI
Sí. Què hi faràs, si un hom és així? Apa, apa, sense por! (Serveix a l'Adrià.)
ADRIÀ
Prou, home!
BLAI
Atipa-t i amaga-t pa!
QUIMA
No us ho acabareu tot.
ADRIÀ
Prou, prou! (Enretira l plat.)
BLAI
I tu, que també has d'esmorzar?
QUIMA
No. Ja ho he fet.
BLAI
Veus, jo? Tot hi va! (S'aboca tot el menjar.) Té: ja pots rentar-la. (Per la plata.)
QUIMA
Que no tens gana, Adrià?
ADRIÀ
No gaire. BLAI
Que no piques? Pren un tallet de tomatec.
ADRIÀ
Teniu raó. (El pren.)
BLAI (donant-li l porró)
I beu, de passada.
ADRIÀ
No tinc set, encara.
BLAI
Doncs, beuré jo. (Beu refilant. Curt silenci.)
QUIMA
I com xerrica! Prou! Prou, Blai!
ADRIÀ
Calleu, que l fareu ennuegar.
QUIMA
Apa, apa, quina manera d'alçar el colze!
BLAI (deixant de beure)
Ah, ah! Què ten sembla?
ADRIÀ
Quin halè teniu!
BLAI
I quina refilamenta! Apa, beu, que és fresc.
ADRIÀ
Vinga.
BLAI (donant-li l porró)
Té. A veure si aguantes gaire.
QUIMA (fadigada)
Ai, Senyor!
BLAI
Que ets mut? Que no hi fas un refilet, Adrià?
QUIMA
Vaia, que l faràs riure i es tacarà!
BLAI
Amunt, amunt, noi! Apa, que és teu!
ADRIÀ (rient i deixant de beure)
Vatua l'home!
QUIMA
Té! Veus, poca solta? Tot l'has fet tacar.
BLAI
Oi, sí! (Esclafint a riure.) Tot el davant
t'has ensolfat. Bé: això rai, que a la bugada sen va !
QUIMA
Ho haguessis de rentar tu!
BLAI
Veus? Tu, am solfes, no saps refilar, i jo, sense, sí. No series pas bo per músic.
ADRIÀ (rient)
N'hi ha un feix de vós!
BLAI
Així m'agrades!
QUIMA
Deixa-l estar, Adrià, que n'hi falta un bull.
BLAI (brindant el porró a la Quima)
Té, té: beu i calla.
QUIMA
Vés, troç d'ase!
BLAI
Apa, menja, Adrià: no t'adormis.
ADRIÀ
No us amoïneu. BLAI
Noi, per tu faràs, doncs.
QUIMA
Com les trobeu aquestes costelles?
BLAI
Bones, bones. Es deixen menjar.
QUIMA
Digues, Adrià, digues: són tendres?
ADRIÀ
Sí, molt tendres: bona carn.
QUIMA
No són pas un xic crues?
BLAI
No: estan al punt. Una mica fumades, potser!
ADRIÀ
No, són fumades!
QUIMA
Aquest sí que en tot ha de trobar taps!
BLAI (cridant el gat)
Spsí! Spsí! Marruixa, marruixa! Aont és el gat?
QUIMA (amb espontanitat)
A la galleda.
BLAI
Mira, mira, que és de la broma!
QUIMA
Que ho sé jo ont és, el gat?
BLAI (llença un òs de costella)
Té: ja ho trobaran els goços.
ADRIÀ
Vaja, ja estic satisfet.
QUIMA
Voleu un raim?
ADRIÀ
No: jo no vui res més.
BLAI
No t sents am més coratge, ara?
ADRIÀ
Ja ho crec!
BLAI
Doncs, apa, que vingui la noia i garleu tant com volgueu. (A la Quima.) Ja pots treure tot això.
QUIMA
Ja va. (S'endú ls plats i lo demés a la cuina.)
BLAI
Encenem un radical. (Se treu un cigarro dels petits.) En vols un?
ADRIÀ
No, gràcies.
BLAI
Tu mateix.
ADRIÀ (després d'un curt silenci)
I què se n'ha fet, de la Nuria?
QUIMA
No fa gaire que era aquí. (La Quima desapareix.)
ESCENA VI
Els mateixos i en Mingo
MINGO
Nostramo?
BLAI
Què hi ha, Mingo? MINGO
Que heu abeurat el bestiar?
BLAI
Sí.
MINGO
Així, res.
BLAI
Dóna-li una mica de gra.
MINGO (tot anant-sen)
Desseguida.
BLAI
Tu! Escolta.
MINGO (girant-se molt decidit)
Què mana?
BLAI
Que ja has esmorzat?
MINGO
Estona ha.
BLAI (oferint-li l porró)
Té, doncs: beu un trago.
MINGO
Visca!
BLAI
Beu!
MINGO
Vaia, bevem. (Beu refilant.)
BLAI (a l'Adrià)
Què tal? Eh? Què men dius d'aquest deixeble?
MINGO (deixant de beure)
Ha anat bé la passada?
BLAI
Molt. Apa: ves amb els animals.
MINGO
(Sen va, i a l'esser al fons retrocedeix.) Ah! Escolteu...
ADRIÀ
Au, a l'estable!
MINGO
Eh?... (Mirant de reüll a l'Adrià.)
ADRIÀ
Apa, vés, beneit!
MINGO
A qui dius beneit, ximplet, més que ximplet ?
BLAI (reconvenint-lo)
Mingo!...
MINGO
Aquest poca solta!...
BLAI
Que no vols callar, Mingo?
MINGO
No, que no vui callar! Primer reventaria! Torna-m'ho a dir, de beneit! Torna-m'ho a dir, maco! (Provocant-lo molt indignat.)
ADRIÀ
Vés, vés a parlar amb els senyorets, que t donaran anguila!
MINGO
I ben nèt que si! Que t penses que són tant agarrats com tu?
BLAI
Vés-ten, Mingo, vés-ten!
MINGO
No men vui anar que no hagi cantat les quaranta an aquest presumit.
ADRIÀ
Te deixo estar per criatura!
MINGO
Perquè no tens coratge pera res. Ja ho saps que no ets ningú!
ADRIÀ
Llamp de Déu!...
BLAI
Vaia, Adrià!...
ADRIÀ
Vés-ten, si no vols que t faci un cap nou! Vés-ten !
MINGO
Que t'has cregut que perquè sóc pobre m'has de fer la llei com te dongui la gana? No, noi, no! Ja s'ha acabat la paciència! I si tens ràbia perquè les coses no t marxen prou planeres, mira, fes com jo: posa-t'hi sal.
ADRIÀ
Bé: què vols dir amb aquestes paraules?
MINGO
Ja ho saps lo que vui dir. BLAI
Mingo, Mingo! Mira que si m fas enfadar... !
MINGO
Així: defenseu-lo!
ADRIÀ
Ja estàs ben llest! (Molt despreciatiu.)
MINGO
Vés a explicar-ho a la Núria, tot això que t'he dit! Corre! Que ella t'encoratgi!
BLAI
Marxa, marxa d'aquí, com una reïra!
MINGO
Ja men vaig, i ben depressa, perquè veig que encara m'entrebancaria.
BLAI
Apa!
MINGO
Endavant, hereu, endavant! Fes-los glatir força als pobres, am la teva guardiola! Ja ho sabem que és curulla de diners. Però, mira: jo n tinc una altra aquí (senyalant al cor) que vessa de goig i d'alegria. ADRIÀ
Vés, noi, vés a la teva feina!
MINGO
Vaia, salut! (Seu va rient amb ironia.)
ESCENA VII
Els mateixos, menys en Mingo
ADRIÀ
Que no l'heu sentit?
BLAI
Deixa-1 estar, que no hi és tot.
ADRIÀ
Aquest noi té la llengua un xic llarga.
BLAI
Vaia, Adrià! Té, beu, home! (Agafant el porró.)
ADRIÀ
Ja n tinc prou. BLAI
Que ets daixonses! Quina fadrinalla corre avui!
(Beu, refilant com abans. L'Adrià s queda amb el cap baix, molt pensatiu. Llarg silenci. Apareix la Quima esclafint de riure.)
ESCENA VIII
Els mateixos i la Quima
QUIMA
Que no ho sabeu? Que no ho sabeu?
BLAI (a l'Adrià, deixant de beure)
Eh, quina musica?
QUIMA
Que no ho sabeu?
ADRIÀ
Què?
BLAI
Digues.
QUIMA
Que la Núria estones ha que és a dalt.
(Segueix rient.) ADRIÀ
Ah ! Era aquí?
BLAI
Què fa a dalt?
QUIMA
Mai ho endavinarieu. Pobra filla meva, que és ignocentona!
ADRIÀ
I per què no ve?
QUIMA
No l'he poguda fer baixar de cap de les maneres.
ADRIÀ
I això?
BLAI
Que esteu renyits?
ADRIÀ (am molta naturalitat)
Per mi, no.
QUIMA
Cah! Si no hi ha res de males cares. (Amb expressió riallera.) Ben al revés. Ai, Senyor!
BLAI
I, doncs, què fa?
QUI MA
Està plorant com una Madalena.
ADRIÀ
Per què? Què tè?
QUIMA
Res, res, la pobreta!
ADRIÀ
Per què plora ?
QUIMA
Encara no ho endavines?
ADRIÀ
Oh! Què sé jo! Digueu.
BLAI
Vaia una altra paperera! Potser no ha esmorzat. (Amb ingenuïtat.)
QUIMA
Calla, calla, beneitó! Ves per què voleu que plori, la criatura! Jo també vaig plorar com ella l dia que m van tirar la primera amonestació.
BLAI
Per xò ha de plorar?
ADRIÀ (concentrat)
Per xò?
QUIMA
I doncs! Us penseu quin cop és per una noia de la seva edat?
ADRIÀ (am gran estranyesa)
Ho dieu de debò, que plora?
QUIMA
Està desconsolada!
ADRIÀ (separant-se, molt trist)
No m'ho sé acabar!
QUIMA
I ara! Què tens, Adrià?
ADRIÀ
Re, re.
BLAI
Bo! Tu, també? A veure si se t'encomanaran les llàgrimes!
ADRIÀ
És que jo no estic per fer els ninots: m'enteneu?
BLAI
Què dius, home!
QUIMA
No sé pas de què te les heus !
ADRIÀ
Vosaltres no que no ho sabeu, però ella... M'hi jugaria l cap!
BLAI
Tu, Quima: que l'entens?
QUIMA
Jo, no. Adrià: explica-t, per l'amor de Déu!
BLAI
Sí, que s'expliqui.
QUIMA
Parla, home, parla!
ADRIÀ
La vostra filla no m porta estimació. QUIMA
I ara! Què dius, home! Com vols que no t'estimi, si fas tant per ella? La vegessis plorar!
ADRIÀ
Plora perquè li sap greu d'estar compromesa. No sap com desempellegar-sen, de mi. Per xò plora, per xò!
QUIMA
No siguis tant ingrat!
ADRIÀ
Ingrat? Ja hi ha qui li agrada més que jo. Qui sóc jo? Un pagesot. Què volen dir les meves vinyes, els meus camps i totes les meves hisendes i la meva estimació, comparades amb un senyoret de Barcelona?
QUIMA
Però, què t'empatolles?
ADRIÀ
Si, ja ho he dit i no men desdic. Mala negada facin tots els senyorets! Es clar: són més complimentosos i més fins que nosaltres. Els pagesos!... I an ella sembla que li escaiguin aquests mosquits. (Am gran despreci.) BLAI
Qui? Ella? Cah!
QUIMA
Ves ara quina una se n'ha empescat!
BLAI
Una cosa és una cosa...
QUIMA
Ah, gelós!
ADRIÀ.
Ja ho sentirem a dir.
BLAI
Tot just comencem i ja us-e les empreneu per aquests viaranys?
QUIMA
I al cap-d'avall per res.
BLAI
Per res: per una futesa. Aquest casament aviat semblarà la colla dels plora-miques.
QUIMA
I ben net que sí!
BLAI
Ni que s tractés d'un enterro. No sé: jo no m'ho pendria tant a la valenta.
ADRIÀ
Oh, vós!
BLAI
Encara que m trobés al teu lloc. Vaia, vaia, no t'encaparris, que tindràs una dòna lo que sen diu de tota la confiança. Jo ja voldria que siguessiu casats. El dia del casori!... Vès, enllestiu depressa! Quina xirinola farem! Oh, i ara que tenim uns caps de viram tant grassos que enamoren!
QUIMA
Si serà una festassa!...
BLAI
Aquest dematí, així que m'he llevat, ja he conegut que la teca anirà bé.
QUIMA
I això? En què t'has fixat?
BLAI
Saps aquells dos pollastres tant buscadors de raons, aquells que l'altre dia van agarrar-se com dugues llagastes?
QUIMA
Sí. Explica-t, cançoner! (Fent veure que assent al bou humor deu Blai.) BLAI
M'han donat una mala mirada que ja, ja!... Si arriben a veure-s'hi am cor, m'embesteixen! Semblava que m diguessin: "Ah, fart, més que fart! Com se tens menjaras!»
QUIMA (posant-se a riure)
Encara m faràs riure!
BLAI
No són bromes, no! Adrià: que no rius? Mira la Quima, ai, la sogra! Mira com s'esclafeix, la toba! (Rient a tot pler.)
QUIMA
Sant ximplici!
BLAI
Que not passa, hereu? Retorna-t, que no serà re! Vès: porta-li una mica de medecina, que potser es calmarà. Porta l porró, dòna!
QUIMA (a l'Adrià)
El vols, un traguet?
ADRIÀ
No estic pera beure.
BLAI
Vinga, vinga, que amb un tret... matarem dos tragos. ADRIÀ
Quina ràbia!
BLAI
Vés, crida a la noia. A veure si amb una miradeta...
ADRIÀ
No; no la crideu. Ja vindrà, si vol. I, si no, allà s'estigui. Fos aquell, no s faria pregar, no !
QUIMA
I deixa-l estar, an aquell! Quina dèria t'ha agafat!
ADRIÀ
Fos aquell, us torno a dir!
BLAI (dirigint-se poc a poc cap al fons)
Bah, bah!
ADRIÀ
Que n'he sigut de bèstia!
QUIMA
Pobra Nuria! Tant que t'estima!
ADRIÀ (amb ironia)
M'estima!
QUIMA
Sí.
ADRIÀ
Jo us dic que no! Potser m'hauria arribat a estimar...
QUIMA
Que vols que s corsequi?
(En Blai els escolta de mala gana.)
ADRIÀ
Ja fa temps que no m mira com me mirava. Vós ho sabeu: encara no m veia que tot ho deixava pera donar-me conversa. (Molt despreciatiu.) Però, d'ençà que van venir aquests senyorets...
QUIMA
No, home, no!
ADRIÀ
Us dic que sí. Si s'empolaina més pera fer més goig!
QUIMA
No: això són cabòries teves.
ADRIÀ
Serà lo que s vulgui; pero jo no consento que ningú s burli de mi.
QUIMA
I qui sen burla?
ADRIÀ
Ella. Que no m'enganyi, que no m'enganyi!
BLAI
Ai, ai, quina nuvolada!
ADRIÀ
Vós, Quima, atrafegada am les feines de la casa, no veieu certes coses.
QUIMA
Encara vindràs a dir que no m cuido de la meva filla!
BLAI
Deixa-men anar, que la cosa s'embolica.
ADRIÀ
No vaig tant amunt.
QUIMA
I doncs?
ADRIÀ
Vós no m negareu que la Núria no m porta voluntat. Si men portés, no parlaria com parlo.
QUIMA
Faries lo mateix. Desgraciat del que sent gelosia!
ADRIÀ
Gelosia? No és gelosia, no. Ho veig clar, n'estic segur. Però no serà, no serà!
BLAI
Vaia: ja us ho fareu.
(Sen va per l'esquerra del fons.)
ESCENA IX
Els mateixos, menys en Blai
QUIMA
Què és lo que veus clar? Explica-t.
ADRIÀ
Que l carro m va pel pedregal.
QUIMA
Justament ara?
ADRIÀ
I tot per culpa vostra.
QUIMA
Per culpa meva?
ADRIÀ
Sí.
QUIMA
Per què ho dius? En què t fixes?
ADRIÀ
Em fixo en moltes coses.
QUIMA
A veure, digues.
ADRIÀ
Si vós haguéssiu sigut franca quan els meus pares us van venir a demanar la Nuria, avui jo no m queixaria.
QUIMA
No t'entenc, creu-me, Adrià; no t'entenc.
ADRIÀ
Prou que m'enteneu! Ja ho veig jo que m'enteneu! (Am molta ironia.)
QUIMA
En bona fe, Adrià.
ADRIÀ
La xicota no m volia.
QUIMA
Que sí!
ADRIÀ (imperiós)
Que no!
QUIMA (persuasiva)
Que sí!... Què sabia ella? (Transició.)
ADRIÀ
Vós la vàreu pregar pera que m volgués. Fins la vàreu amenaçar!
QUIMA
Mentida! Qui t'ho ha dit això?
ADRIÀ
Deixeu-ho estar qui m'ho ha dit. Tard o d'hora, tot se sap. Jo m creia que m'estimava, i de tant veure-la i parlar amb ella, és clar, li he posat aquest afecte. Ara, per més que vulgui, no men puc distreure: ja la tinc aferrada aquí dins... I la vui pera mi, costí lo que costi! I ho serà!
QUIMA
No ho ha de ser!
ADRIÀ
Jo veig que ella i el senyoret s'enraonen molt, riuen molt, mentres jo callo i em migro.
QUIMA
No n pensis mal del senyoret. Es molt bo. I am tant temps d'estar am nosaltres pot dir-se que ja ns mira com de família.
ADRIÀ
Serà tant bo com vós volgueu, però lo que es am mi no s porta pas gens bé... I que vagi alerta, que no s torbi! Jo també ho sóc, de bo; però quan les sangs me pugen al cap...
QUIMA
Vaia, vaia, no siguis així.
ADRIÀ
Es que començo a perdre la paciència.
QUIMA
No sé com ets, també! Creus tu que la Nuria s'atreviria a faltar-te? No li facis tant poc favor, home! (Transició.) Ah! Que sereu
ditxosos! Quan tingueu un fill... tant hermós que serà!... Com vols... no comprens?... com vols que la Nuria estimi a un senyor, per bo que sigui, si per ella tampoc faria? No, home, no! Treu-t'ho del cap. Allò de que una noia és pera un rei, són falornies. Les noies, pera ser ben felices, s'han de casar amb un del seu braç: classe am classe.
ADRIÀ
Però mireu que si ell s'està en aquesta casa ...
QUIMA
Què vols dir?
ADRIÀ
Que?... Vaia, que jo no li vui veure més!
QUIMA
No siguis tant gelós!
ADRIÀ
Gelós, gelós!... L'heu de treure, Quima, l'heu de treure. Creieu-me!
QUIMA
Que aviat ho tens arreglat!
ADRIÀ
O ells o jo: trieu. QUIMA
Com els ho dic?
ADRIÀ
De la manera que trobeu millor. Si no sen volen anar a les bones, ja ls treure jo a les males.
QUIMA
Espera uns quants dies.
ADRIÀ
Ja no puc aguantar més.
QUIMA
(després d'una petita lluita am si mateixa)
Els treuré, doncs.
ADRIÀ
Avui séns falta.
QUIMA
Sí.
ADRIÀ
No ho allargueu pas!
QUIMA
Ah, gelós! ADRIÀ
Deixeu-ho córrer.
QUIMA
Quins papers!
ADRIÀ
Prou! Quedem en que ls treureu?
QUIMA
Sí, home, sí! Ai, alabat siga Déu! Si no estimessis, no les faries aquestes rareses. Nuria, Nuria! (Cridant.)
ADRIÀ
Deixeu-la estar.
QUIMA
Com! Que no la vols veure?
ADRIÀ
Sí. Però...
QUIMA (tornant a cridar)
Nuria! Nuria!
NURIA (de dins estant)
Què mana, mare? QUIMA
Baixa, tonteta, baixa! Cuita! No siguis així, filla. I ara (a l'Adrià) que no us feu mal posat.
ADRIÀ
Oh! Per mi...
QUIMA
Es que, si no, renyirem.
ADRIÀ
Jo...
QUIMA
Mira-te-la.
(Apareix la Nuria amb el cap baix. S'atura al llindar de la porta.)
ESCEXA X
Els mateixos i la Nuria
NÚRIA
Què mana, mare?
QUIMA
Vine, tonteta, vine! ADRIÀ
Sembla que t faci pena.
QUIMA
Que no veus l'Adrià? Vaia, vaia, no siguis paperera. Vès per què has de plorar!
NURIA
No, no ploro pas.
QUIMA
Ai, mentidera! (Rient.) Diu que no plora. (Agafant-la per la cara i aixecant-li i cap.) Mira, mira, Adrià! No plora, no, i té ls ulls plens de llàgrimes!
NÚRIA
No pas ara: ja m'ha passat.
QUIMA
Millor, dòna, millor!
ADRIÀ
Nuria!
QUIMA
Tant alegres que tots estem, i tu tant trista! No sé per què.
NÚRIA
Què hi fa? QUIMA
Res; però no veus que no m'agrada que estiguis així? Te vui veure contenta... Riu, riu, que és hora d'alegria!
NURIA (amb irònica tristor)
D'alegria?
QUIMA
Sí. No faltaria més!
NURIA
No ho sé si és hora d'alegria!
QUIMA
És clar!
NURIA
No pas pera tot-hom.
QUIMA
Pera tot-hom, de segur que no. Pera tots els de casa... Pera tu, pera l'Adrià, pera mi.
ADRIÀ (am moll sentiment)
No pas pera mi!
QUIMA
Com? Ja hi tornem? Tu, també?
ADRIÀ
Es que... No la veieu, Quima? Ni m mira!
QUIMA
Sen dóna vergonya. (Acaronant-la am tendresa. Oi, filla, que ten dones vergonya?
NÚRIA
Vergonya?... (Amb ironia trista.) Sí, sí, men dono vergonya. (Volent anar-sen.)
QUIMA
Pobreta!
ADRIÀ (quasi amb ira)
Nuria! Mira-m, mira-m!
QUIMA
Que no ho sents?
ADRIÀ
Tant aviat ja m'has avorrit?
QUIMA
No t'ha avorrit!
ADRIÀ
Nuria!
NÚRIA
Què vols?
ADRIÀ
Per què no m mires? Què t'he fet? De què t queixes?
NÚRIA
De res... de res, Adrià.
ADRIÀ
Per què m fas aquest posat?
NÚRIA
Ai, Adrià!
ADRIÀ
Què? Parla.
QUIMA
Ah! Té un cor de cera!
ADRIÀ
Jo no entenc de què se les heu! No sé què tinc de fer pera acontentar-la. Demana, demana. Què vols? Digues.
NURIA
Res, res.
QUIMA
I, doncs, per què no fas com nosaltres?
NÚRIA
Vosaltres... vosaltres...
QUI MA
Sí. No veus jo que alegra estic?
ADRIÀ
Lo que és ella...
QUIMA
Que t penses que no t mira? No? Si quan tu estàs distret no t treu la vista de sobre. Quina fal·lera! Com t'estima! Per xò no t'ho demostra com tu voldries. Les que no estimen sí que ho fan aixi: tot lo dia fingeixen, les falses !
NÚRIA
(molestada per les paraules de sa mare)
Mare!
QUIMA
Vaia, vaia, Nuria: entre poc i massa! Aon vas?
NÚRIA
Deixeu-me. QUIMA
Vine aquí! Vine!
NÚRIA
Vui estar sola. No tinc ganes d'enraonar. (Es detura. L'Adrià sen va cap al fons de l'escena, tapant-se la cara am les mans.)
QUIMA
Veus, veus? Ja has fet enfadar a l'Adrià. Pobre! Vaia uns papers de fer!
NÚRIA
Pitjor pera ell.
QUIMA
Carrinclona, més que carrinclona!
NURIA (suplicant)
Mare!
QUIMA
Mare! (Escarnint-la.) No ten dones pena, tant gran? Vès, perquè s'ha de casar! Fugiu, correu-hi tots! Mare de Déu! L'han tirada trona avall! Que t'has fet mal, per ventura? Quantes noies poguessin plorar amb els teus ulls! Ja té raó l ditxo: "la mar, quant més
té, més brama". I tu, Adrià, que fas aquí com un enza? Diga-li alguna cosa; tira-li forces amoretes. No veus que és tant jove, pobreta!
ADRIÀ
Quima...
QUIMÀ
Vaia un parell n'hi ha de vosaltres dos! Ah, que n porteu de joguines i dolçures amagades en els vostres cors! I que follies! Oi?
NURIA (inconscientment, quasi d'esma)
Oh! Qui ho sap?
QUIMA
Heu de ser més feliços! Sí que sereu feliços! Apa, mireu-se i feu les paus desseguida. Les paus? (Molt riallera.) Que m'empatollo ara? No heu renyit pas, veritat?
NURIA
No.
QUIMA
Ja veuràs, Adrià, quin vestit més bufó que durà l dia del casori! Serà més maca! Que ja has anat a emprovar-tel? NURIA
Sí.
QUIMA
Que t'està bé?
NÚRIA
La tia diu que sí.
QUIMA
No t'ha d'estar bé!
(Apareixen en David i l'Arcadi, amb els quadres, els cavallets i demés objectes de pintura.)
ESCENA XI
Els mateixos, més ex David i l'Arcadi
ARCADI
Déu los guard.
QUIMA
Ah! Vostès? Tan aviat?
DAVID
No s pot treballar. Cau un sol que crema!
(La Nuria s'està aprop del pou mirant dissimuladament au en David. L'Adrià contempla an en David i a la Núria am molta gelosia.)
QUIMA
Que volen esmorzar?
ARCADI
Sí; jo, sí.
DAVID
Jo encara no. No tinc gaire gana.
QUIMA
Malament.
ARCADI
Ja l'avisarem, doncs.
QUIMA
D'aquí una estoneta, veritat?
DAVID
Sí, senyora.
ESCENA XII
Els mateixos i en Blai
BLAI
Com estem? Ja ha passat la tamborinada?
QUIMA (am regany)
Calla, si vols!
BLAI
Muixoni! (An en David i l'Arcadi.) I, doncs, què hi ha de bo?
DAVID
Res de nou.
BLAI
Que ja han esmorzat?
DAVID
No encara.
BLAI (a la Quima)
Tu: què fas aquí parada?
ARCADI
Volem esperar una estona.
BLAI
Ah, ja! Perquè... daixonses. Noia: ves, respalla-m el gec nou, que m mudaré.
(La Nuria desapareix cap a la cuina)
ESCENA XIII
Els mateixos menys la Nuria
QUIMA
I ara t'has de mudar? Que no pots esperar en 'vent dinat?
BLAI
Feina feta no té destorb.
QUIMA
Que has de ser aviat al cafè?
BLAI
Es clar! Com cada festa. Ah, quina manilla s prepara!
QUIMA
Quan tinguin gust, ja m'avisaran.
ARCADI
Sí. Dongui-ns una mica d'aiguardent pera beure un gotet d'aigua.
QUIMA
Prou. (Seu va a la cuina pera tornar desseguida.)
BLAI (a la Quima)
De la dolça, eh?
QUIMA
Vaia!
BLAI (anant a pouar aigua)
Doncs, apa!
ARCADI
Deixeu: ja la pujaré jo.
BLAI
Fugi! I ara!
(Surt la Quima amb una ampolla d'aiguardent i dos gots.)
QUIMA
Si són servits. (Se n entorna.)
ARCADI
Molt bé. (Posa aiguardent als gots)
(En Blai, amb un gerro que hi ha aprop del pou, serveix aigua au en David i a l'Arcadi.)
BLAI
Apa, beguin, que és gelada, (En David i l'Arcadi beuen.) Què tal? Què ls en sembla?
DAVID
Magnífic!
BLAI
Pera preparar el ventrell no hi ha un millor.
QUIMA (de dins estant)
Blai!
BLAI
Ja va.
QUIMA (també de dins estant)
Vès, que tens el gec amanit.
BLAI
Ja vinc. Reposin, mentrestant, que la Quima ja ls prepara l'esmorzar.
DAVID
No s'amoïnin per nosaltres.
BLAI
Bé, bé. Vaig a arreglar-me un xic.
(Sen va.)
ESCENA XIV
Els mateixos. Aviat la Nuria
ARCADI
Què fem?
DAVID
Espera-t.
ARCADI
Vols que pugi a endreçar això? (Per les teles i demés objectes.)
DAVID
Sí.
(L'Arcadi va a endreçar-ho tot a dins. Toma la Nuria amb unes estovalles blanques. Para la taula. Entra i surt diferentes vegades, portant lo menester pera preparar l'esmorzar. En David s'està recolzat a la barana del pou, mirant distretament al fons. L'Adrià, a un extrem oposat, observa sense dir res. La Nuria va a pouar aigua pera posar el vi en fresc.)
NURIA (am molta delicadesa)
Vol fer el favor? DAVID
Ah! Sí. Per tot faig nosa. (Se separa del pou fot eixugant-se les mans.)
NURIA (am somriure trist)
No.
DAVID
Que és pera nosaltres, Nuria?
NURIA
Sí, senyor.
(Silenci. La Nuria va pouant l'aigua molt a poc a poc.)
ADRIÀ
Nuria: què fas? (Molt concentrat.)
NURIA
Què hi ha?
ADRIÀ
Que no pots?
NURIA
Sí. No haig de poder!
ADRIÀ
Doncs, apa, enllesteix.
NURIA
Bé. (Curt silenci.)
ADRIÀ (volent fer-la retirar del pou)
Vés, vés: ja ho faré jo.
NÚRIA
Aparta-t! Aparta-t! (Acabant de pujar la galleda.)
ADRIÀ
Gràcies a Déu!
NUR1A
Té, veus? Ja està.
ADRIÀ
No sé per què gansoneges tant.
NURIA (fent un sospir)
Ah!
ADRIÀ
Que tens?
NURIA
Res, res.
(Aboca l'aigua a la galleda. Toma l'Arcadi.)
ESCENA XV
Els mateixos i l'Arcadi
ARCADI
Ja ho tens tot endreçat.
DAVID
Bé.
(Apareix en Blai, am barretina morada i el gec nou.)
ESCENA XVI
Els mateixos i en Blai
QUIMA (de dins estant)
Nuria!
NÚRIA
Ja vinc, mare. (Sen va).
BLAI
Ah, ah! (Pel gec que porta.) Què ls en sembla?
ARCADI
Renoi! Veig que encara feu goig.
BLAI
Es clar! Amb els guarniments nous quina bèstia vol que no n faci?
ARCADI (rient)
Que sou trempat!
BLAI
No ho sé, pobra gent! Ai, ai! Que encara no ls ha fet l'esmorzar aquella? (Cridant.) Quima! Quima!
DAVID
No portem pressa. Jo no tinc gaire gana.
BLAI
Ja tornem amb allò de temps endarrera! Ara que ja s'havia posat del tot bé! Apa, apa, a menjar i fòra compliments! (Tornant a cridar.) Quima! Quima!
DAVID
No la destorbeu.
(Apareix la Quima.)
ESCENA XVII
Els mateixos i la Quima
QUIMA
Què hi ha? (Mira a l'Adrià am recel, visiblement amoïnada.)
BLAI
Vès.
QUIMA
Què hi ha?
BLAI
Que no serveixes als senyorets?
QUIMA
Sí, home, sí.
BLAI
Apa, enllesteix.
QUIMA
Ja sen cuida la noia.
BLAI
Ah! I tu, Adrià, que fas tant callat? ADRIÀ
Jo rai! (No s'ha mogut del mateix lloc aont era de primer.)
BLAI
Acosta-t, home!
ADRIÀ
No, ja estic bé.
BLAI
Tu mateix.
(L'Adrià, sense moure-s del seu lloc, fa signes a la Quima pera que compleixi lo convingut anteriorment amb ell de treure an en David i l'Arcadi.)
QUIMA
(Després d'una petita lluita am si mateixa, se dirigeix an en David i l'Arcadi pera dir-los molt pausadament:) Ara que estem tots reunits, voldria parlar-los d'una cosa. No s'ho prenguin a males. Això sí que m sabria greu.
DAVID
Digueu.
QUIMA
És que...
DAVID
De què s tracta?
BLAI
Què vas a dir?
QUIMA
(am pausa i com dolguent-li)
Ja saben vostès que aquí, en aquesta casa, sempre sels ha apreciat.
DAVID
De lo que estem molt agraits.
QUIMA
Pel nostre gust... comprenen?...
(L'Adrià no deixa de fer-li signes am més insistencia cada vegada.)
ARCADI
Expliqueu-vos.
QUIMA
Nosaltres no voldríem que se n'anessin mai...
DAVID
Gràcies.
QUIMA (no gosant parlar)
Però...
DAVID (molt natural)
Digui, digui.
QUIMA
Vostès ja s faran càrrec. Dos joves com vostès... tant temps aquí... havent-hi una noia fadrina...
DAVID
Que no és un hostal això?
QUIMA
Sí; però no més que pera passa-volants. La gent... ja sap vostè com és la gent... en tot ha de dir la seva. I seria molt trist que, sent tant bons com vostès són, haguessin de veure-s criticats. (Am gran prec.) Jo li demano per favor, senyoret David, que deixi aquesta casa. Faci-ho per la tranquil·litat de la nostra filla! No vulgui que sigui bescantada!
DAVID
(a punt de perdre la serenitat)
Miri, senyora Quima...
ARCADI (interrompent-lo)
És clar, home, anem-sen!
DAVID
Vostè, en aquests moments, sofreix molt.
Vostè no sent lo que diu... Vostè no ho ha pensat mai... Es veu obligada... No és vostè la que parla. (Am molla intenció.)
ADRIÀ
(cridant, lot plantant cara an en David)
Que tants romanços!
DAVID
Sou vós el qui desitja que men vagi.
ADRIÀ
Sí, sóc jo! Què vol dir amb aixó?
DAVID
Vui dir que no me n'aniré!
ADRIÀ
Que no se n'anirà? Jo len treuré per força!
DAVID
Us dic que no me n'aniré! (Am molta valentia.) Jo aquí, hi tinc més drets que vós.
ADRIÀ
Li dic que se n'anirà ara mateix!
DAVID
Doncs, ja ho veieu: m'hi assec. (S'asseu.) ADRIÀ
(anant a abraonar-se an en David)
Llamp de Déu!
QUIMA
Adrià!
(La Quima i en Blai detenen a l'Adrià.)
ADRIÀ
Deixeu-me! Deixeu-me!
BLAI
Què vas a fer?
ADRIÀ
Deixeu-me, us dic! (An en David.) A fòra, si no vol morir!
DAVID
Ja us he dit que no me n'aniré.
QUIMA (suplicant)
Fugi!
DAVID
No!
ARCADI
Anem!
ADRIÀ
A fóra, li repeteixo!
(Surt la Nuria, i am gest heroic i veu valenta, crida, fòra de sí:)
NÚRIA
No! No vui que sen vagi, en David! No pot anar-sen!
(Tothom queda sobtat, cor-pres d'estranyesa.)
Teló ràpid ACTE TERCER
L'escena representa la cuina-menjador de l'hostal. Al fons hi ha un portal i una finestra que donen al pati. En l'angol de l'esquerra hi ha una ampla llar de foc, am xemeneia de campana, i a continuació, fins arribar a sota la finestra, l'aigüera i els fogons. Tant als escudellers com a les parets hi han molts plats i plates antigues, caceroles i paelles d'aram i altres objectes propris d'una cuina. El sostre és fet de voltes de pedra emblanquinada, del qual ne pengen forcs de cebes, enfilalls de tomatecs, un espanta-mosques i un quinqué moll senzill, amb el pàmpol ben ample. A la dreta, a segon terme, hi ha una escala d'obra, que comunica als dormitoris. A primer terme, també de la dreta, hi ha una porta amb uns goigs enganxats en un plafó. A l'esquerra, una altra porta que dóna a una de les dependències de l'hostal. Entre aquesta porta i la llar de foc hi ha una gerra molt gran, com Ics dc posar-hi oli. A la dreta del fons, una pastera, i al costat de l'escala una taula, amb un pa i un ganivet al damunt. En un fogó, una olla gran, amb aigua que bull. Per tota l'escena, convenientment repartides, diverses cadires i un banc de fusta. El paisatge està tot banyat de llum. Es aprop de mig-dia.
ESCENA I
En Blai i l'Adrià
(Asseguts a prop de l'escala.)
BLAI
Bé, veuràs: per xò no t'encalabrinis, que tot s'arreglarà.
ADRIÀ
Blai, ja és tard.
BLAI
I deixa-ho anar! Si ara ja comences a pendre les coses així, què faràs demà que siguis casat!
ADRIÀ
Quan sigui casat!
BLAI
I és clar! No t'hi enfondis en lo d'aquest món, que qui dia passa, any empeny. Fes com jo: tranquil·litat i bons aliments. La qüestió és viure.
ADRIÀ
Estic cego de rabia!
BLAI
Vès de què fas cas, tu, també! Allò no ha sigut més que una criaturada.
ADRIÀ
Ja... Una criaturada!
BLAI
Sí, home, sí... Vaia, vaia, deixa-ho córrer, que fet i fet no serà res.
ADRIÀ
Jo crec que serà massa.
BLAI
La Nuria... m'entens?... la Nuria, com que no té malícia...
ADRIÀ
Sempre m'ho vaig pensar que aquests ditxosos senyorets serien la meva desgracia! BLAI
Anem, anem a donar un volt.
ADRIÀ
No m vui moure d'aquí que no vegi a la Nuria. Necessito parlar amb ella.
BLAI
Anem, home, que estàs molt espès de cap. Jo no sé com sou fets!
ADRIÀ
Es que...
BLAI
No siguis toçut! Anem.
(Desapareixen per l'esquerra del fons, tot enraonant.)
ESCENA II
En David i l'Arcadi
(Desprès d'un curt silenci, en David i l'Arcadi baixen per l'escala. Vénen de la seva cambra.)
ARCADI
I ara, noi, què determines? DAVID
Ja ho veuràs.
ARCADI
No tens caràcter tu pera tractar am dònes. Si jo m trobés en el teu cas, aviat ho tindria resolt.
DAVID
Què faries?
ARCADI
Tocar el dos: vès què faria! No m'adormiria pas. I si la noia plora, que plori. Ja li passarà!
DAVID
Tindries valor pera fer-ho?
ARCADI
Quin recurs em quedaria?
DAVID
I podries anar-ten, deixant aquí, perduda, la teva il·lusió, la teva vida, tot?
ARCADI
Vaia una dòna més estranya! Vès qui li feia dir res! (Molt baix i amb intenció.)
DAVID
Millor que hagi obrat així.
ARCADI
Sí, millor. A veure com ten surts d'aquest embolic.
(Curt silenci.)
DAVID
Estic decidit.
ARCADI
A casar-te amb ella?
DAVID
A casar-me o a lo que sigui.
ARCADI
Però, faras aquest disbarat?
DAVID
De què dius disbarat?
ARCADI
Mira que la teva família...
DAVID
Que surti lo que vulgui.
ARCADI
Deixa-la estar an aquesta xicota: no la perjudiquis més. Creu-me.
DAVID
Calla, calla.
ARCADI
No veus que està a punt de casar-se? Deixa-la, home, deixa-la! No la facis una desgraciada!
DAVID
Per xò no men vaig.
ARCADI
Pensa que l'Adrià...
DAVID
Tant se m'endona d'ell.
ARCADI
Prou que s veu.
DAVID
No tinguis por.
ARCADI
Oh! Noi: la por guarda la vinya.
(Pel fons esquerre apareix en Mingo, corrent adelerat.)
ESCENA III
Els mateixos i en Mingo
MINGO
Hola!
DAVID
Què hi ha, Mingo?
MINGO
Senyoret, senyoret! Marxi, fugi desseguida!
DAVID
Per què? Què passa?
ARCADI
Ai, ai la mare!
DAVID
Vaia, explica-t.
MINGO
No s torbi, cregui-m; no s torbi.
ARCADI
Si jo també li dic. I com si res!
MINGO
És que l'Adrià no hi veu de gelosia!
ARCADI
I això?
MINGO
No va de broma, no! No seu fii! Miri que li farà una mala jugada! Ara mateix l'he sentit que deia an en Blai: «Si no sen va d'aquesta casa i del poble, el mato».
DAVID
Bé, bé: no serà tant.
MINGO
Vostè prengui-s'ho com vulgui: jo l'aviso.
DAVID
Gràcies, per xò.
MINGO
Espavilis.
DAVID
No passis ànsia.
MINGO
Si vol res de mi, disposi.
DAVID
Bé, Mingo, bé.
MINGO
No vagi de refiat, cregui-m.
DAVID
Entesos.
MINGO
Disposi, eh? (Se n'entoma per ont ha vingut.)
ESCENA IV
Els mateixos, menys en Mingo
ARCADI
Veuras: no romancegis.
DAVID
Deixa, home!
ARCADI
Oh! Per mi, rai.
DAVID
Fóra ser molt covart.
ARCADI
Just! Ves-ho agafant així.
DAVID (després d'un moment de reflexió)
Vés: digues an en Mingo si pot enganxar la tartana.
ARCADI
Gràcies a Déu!
DAVID
1, després, vés a despedir-me del senyor Robert. Diga-li que un cas urgent... que... En fi, que aviat tornarem.
ARCADI
Me n'hi vaig. Que enllesteixis, eh? (Sen va per la dreta del fons.)
(Seguidament apareix la Nuria per la primera porta de la dreta.)
ESCENA V
La Núria i en David
DAVID
Ah! Tu?
NÚRIA
Senyoret...
DAVID
No m diguis senyoret. Aixeca l cap i mira-m de fit a fit!
NÚRIA
No m'abandoni!
DAVID
Què dius! Abandonar-te! Jo abandonar-te!
NÚRIA
No m deixi, que m moriré!
DAVID
Com vols que t deixi, si sense tu no viuria! Si amb el teu parlar dolç i amb el teu somriure m'has tornat a la vida! Deixar-te! Tu no saps encara de la manera que jo t'estimo! No ten pots fer càrrec!
NÚRIA
Què seria de mi si vostè m'abandonava?
DAVID
M'has cuidat tant bé, m'has ajudat tant a fugir de la mort!
NÚRIA
Ho diu de cor tot això?
DAVID
Al cap de poc temps de ser aquí, ja vaig animar-me. Més que l'exuberància d'aquesta Naturalesa, has sigut tu qui m'ha retornat les forces perdudes. I vols que t deixi, si en tu he fixat totes les meves il·lusions, totes les meves esperances!
NURIA
Oh! Parli, parli! Que m'agrada sentir-lo!
DAVID
No m tractis de vostè.
NURIA (vergonyosa)
Estic tant avesada a tractar-lo així!
DAVID
Doncs jo no vui que m guardis aquest respecte. Diga-m de tu, Nuria; diga-m de tu.
NURIA
Més endavant ja ho faré.
DAVID
No: ha de ser ara, ara mateix...
NURIA
No t sabrà greu després? DAVID
Què?... (Rient) Veus? Ja t'ha escapat.
NURIA (am candidesa}
Que no!
DAVID
Així, així, hermosa meva!
NURIA
M'estimaràs sempre?
DAVID
Sempre, sempre! Oh! Que sóc feliç!... Quin esborronament d'alegria sento al fons del cor!... Que jove i fort me trobo i am quina serenitat l'espero l meu demà!
NURIA (am sentiment)
El teu demà!
DAVID
Estàs decidida a tot?
NURIA
Sí, sí, a tot!
DAVID
Tu m comprens, Nuria?
NURIA
Sembla que sí. No sé com explicar-ho. Si no fos tant costós de dir lo que tinc al pensament!... Tot lo més bo se m'hi queda. Ai, David, que degraciat te faré!
DAVID
No ho creguis, Nuria. Aprop teu, el meu cor enamorat projectarà enfora les seves resplendors més pures, i ja veuràs com el nostre amor florirà. Quina joia, Nuria, quina joia quan te vegi amb el nostre primer fill als braços! Cantem el goig pel fruit! Cantem la vida!
NURIA
Al sentir-te sembla que s desperti la meva ànima.
DAVID
Com m'encises parlant-me així! Qui pogués tenir la força de voluntat d'un heroe pera dur-te triomfalment per entremig d'aquest món d'ànimes mortes!
NURIA (amb esclat de goig)
Oh!
DAVID
Segueix-me, segueix-me sempre. La felicitat ens crida.
NURIA
Pobres de nosaltres! Tothom ens anirà contra.
DAVID
Contra tots, doncs! Segueix-me, que t moriries, i jo no vui que moris.
NURIA
I els meus pares?... No, David, no puc deixar-los.
DAVID
No veus que ells són els primers que t lliguen?
NURIA
Pobrets! De tant que m'estimen.
DAVID
La teva mare t'obligarà a casar-te amb aquell.
NURIA
Ah! No, això no ho lograrà mai! De primer...
DAVID
Preferiràs morir-te.
NURIA
Sí. Jo no puc enganyar a ningú.
DAVID
I, doncs, que esperes aquí? La mort?
NURIA
No, no! Vui viure, vui viure enamorada!
DAVID
Segueix-me, doncs, lluny, ben lluny!
NURIA
Si que t seguiré!
DAVID (abraçant-la)
Oh Nuria meva!
NURIA (plorant d'alegria)
David! David!
DAVID
Vés, prepara-t pera fugir... Ja vinc desseguida...
NURIA (am l'ànima enamorada)
David!
DAVID (fent-li un petó)
D'aquí després.
NURIA
Sóc teva, tota teva!
(En David sen va per l'escala. La Nuria queda mirant-sel. Pel fons apareix la Quima.)
ESCENA VI
La Núria i la Quima
QUIMA
Nuria.
NURIA
Què mana?
QUIMA
Vine. Acosta-t, acosta-t.
NURIA (acostant-se poc a poc)
Què voleu?
QUIMA
Què has fet, infeliça?
NURIA (abraçant-la i fent-li petons)
Mare, mareta meva!
QUIMA
Com parles!
NURIA (una estona torbada)
Oh!... Jo...
QUIMA
Vaia, explica-t.
NURIA
No sé què dir-vos.
QUIMA
Què ha sigut alló?
NURIA (maquinalment)
Què?
QUIMA
Per què ho has dit?
NURIA
Oh! Què sé jo!
QUIMA
Confessa-m'ho tot. Què t'amoïna? Parla! NURIA
No puc! No puc, mare!
QUIMA
Per què davant de l'Adrià i de tots nosaltres has dit aquelles paraules an el senyoret? Eh? Fer que les has dites?
NURIA
Aquelles paraules?
QUIMA
Que potser heu tingut alguna cosa am l'Adrià?
NURIA
No, mare, no. No hem tingut res.
QUIMA
I, doncs, per què t'ha vingut aquella pensada? Que ja no l vols? Que ja no l'estimes?
NURIA
Jo...
QUIMA
Digues.
NURIA
Mai l'he volgut. Mai l'he estimat.
QUIMA
Deixa-t de tonteries i pensa sempre en ell.
NURIA
No, no: no vui pensar-hi més!
QUIMA
Com?
NURIA
L'Adrià... ja no pot ser pera mi.
QUIMA
Què?
NURIA
Ni jo puc ser seva!
QUIMA
Per què?
NURIA
Ell... ja no m pot volguer, ni vui que m vulgui.
QUIMA
No?
NURIA
Quines coses passen en la vida! Jo no sé
pas com dec ser feta, però veig que no sóc com les altres noies.
QUIMA
Què vols dir, filla meva?
NURIA
Tinc uns pensaments devegades! (Posant-se les mans al cap.) No sé explicar-me. Jo visc d'una altra manera que vosaltres. No m vui vendre... No vui ser esclava.
QUIMA
Però, què dius ara!
NURIA
Jo vui estimar!
QUIMA
Qui t'ho priva?
NURIA
Vós, el pare, tothom!
QUIMA
Nosaltres?
NURIA
Sí. Jo us vaig dir que no l volia, a l'Adrià.
QUIMA
Tu no saps lo que t convé !
NURIA
Potser no... Però no m'ho podeu trobar vosaltres.
QUIMA
Oh! Com t'has tornat!
NURIA
Jo, sense estimar, em moriria, mare, que ho necessito. I l'Adrià no m'agrada, no!
(Plora.)
QUIMA
Què té de despreciable? Que no és un bon partit? Si totes les noies del poble te l'envegen ! Tanta sort que Déu t'ha donat, i tu ni n fas cas. Tonta! Un hereu tant ric! Tant que t'estima!
NURIA
Pitjor pera ell.
QUIMA
Si no més per agraiment l'hauries de volguer!
NURIA
Però no pas estimar.
QUIMA
Escolta ls meus consells.
NURIA
Digueu-me tot lo que volgueu. Encara que m'esforci en creure-us, no podré. No sóc jo, mare, qui us trastorna d'aquesta manera.
QUIMA (després d'un curt silenci)
Tu vols el senyoret.
NURIA (molt torbada i avergonyida)
Jo?
QUIMA
Que no veus que no és pera tu?
NURIA (am fonda convicció)
Que sí! Es meu, tot meu, en cós i ànima! Si ell sen va, jo l segueixo. No ns podem deixar mai. L'un necessita a l'altre pera viure.
QUIMA
Tu delires, filla meva!
NURIA
No deliro, no. QUIMA
No comprens que l senyoret, pera ser ben feliç, ha d'escullir una altra classe de noia? Ah! Desenganya-t, Núria, desenganya-t! Treu-te aquest home del pensament. Treutel aviat, perquè t perdries.
NURIA,
Tot, tot és inútil. Estic decidida.
QUIMA
Fes-ho, filla, fes-ho!
NURIA
No puc!
QUIMA
Fes un esforç!
NURIA
No pot ser!
QUIMA
Això no és més que una follia teva. Però ten distreuras.
NURIA
No, mai! No proveu res, perquè allavors sí que m perdré.
QUIMA
Si de bones a bones el senyoret David no sen va de casa, ens valdrem de la Justícia.
NURIA
No, no ho feu, mare! No ho feu!
QUIMA
Avui mateix. Això no pot durar més!
NURIA
Us prego que no ho feu!
QUIMA
Te dic que l vui fòra... I mira... (Dirigint-se a la porta del fons.)
NURIA (am gran prec)
No! No!
QUIMA (cridant)
Blai! Blai!
NURIA
Mare! No m'abandoneu!... Per mi, per vós, per...
QUIMA (cridant cap a fòra)
Blai! Vine!
NURIA
Per la me va honra!
QUIMA (quedant-se moll sobtada)
Ah! Què has dit? Què has dit? Filla meva!
NURIA (acotant el cap)
Mare!
QUIMA (molt baix)
Què has dit! És cert? És cert? Digues!
NURIA
Perdó, mare, perdó!
QUIMA
Ah! Desgraciada!
NURIA
Salveu-me!
QUIMA
Però, és veritat?
NURIA (molt baix)
Sí.
QUIMA
Què has fet, infeliça? Què has fet?
(La Quima i la Núria permaneixen abraçades una bona estona, plorant. Després d'un llarg silenci, la primera, reanimant-se, diu a la Núria am dolçor i manefleria:)
QUIMA
I ell t'estima?
NURIA
Sí: com vós m'estimeu.
QUIMA
N'estas ben segura?
NURIA
Sí, mare, sí. És tot cor, tot cor. Jo l'estimo molt, molt!
QUIMA
No veus que si s'arriba a saber...
NURIA
Oh! Que l'estimo!
QUIMA
I el teu bon nom? I tots nosaltres, que ns morirem de vergonya?
NURIA
Vosaltres... vosaltres no us morireu. No, que no us morireu! Oi, mareta?
(Curt silenci. La Quima, tota tremolosa i excitada, molt baix i a cau d'orella, diu a la Núria:)
QUIMA
Calla-t'ho, això!
NÚRIA
Que m'ho calli?
QUIMA
Sí. Explica a l'Adrià que tot allò que has dit al senyoret ho has fet pera provar si era gelós.
NURIA (baix i am repugnancia)
No! No!
QUIMA
Sí, fes-ho, creu-me. Fes-ho pera nosaltres. Salva-ns de l'afront! Fes-ho, Nuria! Oi que ho faràs? Sí que ho faràs! Ai, Senyor, tantes llàgrimes que m costes! Tant que m'he afanyat per tu!
NURIA
No ploreu, no ploren, que m'acovardiu!
QUIMA
Poc saps lo que costeu els fills! Per cada alegria, ai que penes ens doneu! Més valdria no haver nascut pera haver de sofrir tant!
NURIA
Si jo us estimo am deliri! Si per vós donaria la sang de les meves venes! No sóc dolenta, mare! No, que no ho sóc. Però no sé què ho deu fer que sigui així. Jo no n tinc pas la culpa.
QUIMA
Procura que l'Adrià no n'hegui esment.
NURIA
L'enganyaria.
QUIMA
Si li dius res, el mataràs.
NURIA
No! No puc callar-m'ho! No més en la cara m'ho coneixeria. I no s'ho mereix. Li diré tot.
QUIMA
Li emmetzinaras l'ànima.
NURIA
També sabrà la veritat.
QUIMA
Pensa que si calles salvaràs an ell i a nosaltres.
NUR1A
Ah! Mare, mare, que dolenta m voleu fer ser!
QUIMA
Jo? Que dius! T'atreveixes a dir-me això, a la teva mare?
(Torna en David.)
ESCENA VII
Les mateixes i en David
NURIA
David!
QUIMA
Ah! Vostè?
DAVID
Senyora Quima...
QUIMA
Encara gosa a dir-me res?
DAVID
Pensi que...
QUIMA
Qui ns ho havia de dir que vostè, tant es
timat de tots nosaltres, seria la nostra desgracia!
DAVID
No digui això. Li demano per favor!
QUIMA
Per què no sen va? Què hi ha de fer en aquesta casa? Encara no n'hi ha prou de dol?
DAVID
Jo estic disposat a reparar la meva falta, si falta he comès. No sóc un qualsevol, senyora.
QUIMA
I, doncs, què és, si ha abusat de tot?
DAVID
Jo estimo a la Nuria.
NURIA
Sí, mare, sí: ens estimem.
QUIMA
Ah! No pot ser! Què diran de nosaltres?
DAVID
Però, senyora, la Nuria... QUIMA
Es casarà amb el seu promès,
DAVID
I vostè hi consentirà?
QUIMA
Vam donar paraula, i a casa no s trenca mai.
NURIA
No m'hi casaré, mare!
QUIMA
Te dic que sí! (An en David.) Vostè se n'anirà del poble! (A la Núria.) I tu...
NÚRIA
Jo seguiré an en David; jo l seguiré, vagi allà on vagi.
(Apareix l'Arcadi per la dreta del fons.)
ESCENA VIII
Els mateixos i l'Arcadi
ARCADI (an en David)
Ja torno a ser aquí.
DAVID
Arcadi.
ARCADI
Què fem?
DAVID
Calla. Anem, anem cap a dalt.
ARCADI
Ah, sí.
(Sen van a la seva cambra. La Quima queda molt amoïnada.)
ESCENA IX
La Quima i la Núria
QUIMA
Ho faràs?
NURIA
Que?
QUIMA
Que ja no ten recordes?
NURIA
Ah! No, no: no vui enganyar-lo.
QUIMA
No veus que...?
NÚRIA
No, mare, no!
QUIMA
Calla, calla!
(Pel fons apareixen en Blai i l'Adrià. Vénen enraonant.)
ESCENA X
Les mateixes, més en Blai i l Adrià
BLAI
Sí, home, sí.
QUIMA
Ah! Ja torneu a ser aquí?
BLAI
Vès si pots convèncer a l'Adrià. No sé què dimontri té.
QUIMA
I això?
ADRIÀ
Deixem-ho córrer.
BLAI
Per mi, rai: qui sap ja on para!
QUIMA (a l'Adrià)
Què tens, què tens?
ADRIÀ
Què tinc? Massa que ho sabeu!
BLAI
No sel pot treure de lo mateix. Sembla un carro encallat.
ADRIÀ
Nuria!
NURIA
Què vols?
ADRIÀ
Explica-t d'una vegada!
NURIA
Què haig d'explicar?
ADRIÀ
Ja ho saps. Els teus pares t'escolten. Si tens cap queixa de mi, diga-la aviat, ben alt!
NÚRIA
No tinc cap queixa de tu.
ADRIÀ
Doncs, a què ve tot allò?
QUIMA
Bé, vaja, tu, també?
ADRIÀ
Deixeu-la dir.
QUIMA
Núria: oi que bo has fet pera provar si era gelós?
ADRIÀ (am gran estranyesa)
Què?
QUIMA (amoixant a la Núria)
Digues: oi que sí?
NÚRIA
Quin torment!
QUIMA
Vaja, respon. Oi? Mira que l pobre Adrià pateix molt! No siguis toçuda!
BLAI (grave, sense afectació)
Noia.
NURIA
Què mana?
BLAI
Ves què t diu ta mare.
QUIMA
Jo no sé com és així!
ADRIÀ
Si t'has proposat deixar-me, t'aviso, ja no hi ets a temps: seràs meva, costi lo que costi!
QUIMA
Per què no li dones una satisfacció, a l'Adrià?
NÚRIA
Mare, no m'amoïneu!
QUIMA (am gran prec)
Vaja, filla!
NÚRIA
No m parleu més d'això!
QUIMA
Men vaig, men vaig, perquè no sé pas lo que li faria!
(La Quima, al veure la fermesa de la Nuria, desapareix, desesperada, per la porta de l'esquerra, primer terme.)
ESCENA XI
Els mateixos, menys la Quima
BLAI
A veure si us entendreu. (Anant-sen.)
NURIA
Pare: que us en aneu?
BLAI
Sí, dòna, sí.
NURIA (suplicant)
No us mogueu.
QUIMA (de dins estant)
Blai!
BLAI
Veus? Ta mare m demana.
QUIMA (també de dins estant)
Blai! Vine!
BLAI
Què deu volguer aquella? (Desapareix.)
ESCENA XII
La Nuria i l'Adrià
ADRIÀ
M'has d'explicar què vol dir tot allò. Ho vui saber.
NURIA
No m'atormentis més!
ADRIÀ
Que no t'atormenti més? Mira que estic perdent la paciència, i no ns convé ni a l'un ni a l'altre!
NURIA
Oh! Jo...
ADRIÀ
Vui que parlis! Vui que parlis, Nuria! Dóna-m aquestes metzines que m guardes. T'ho exigeixo!
NURIA
Mira, Adrià: no t recordis més de mi.
ADRIÀ
I goses a dir-m'ho?
NURIA
Ho faig pel teu bé.
ADRIÀ (am molta ironia)
Ah! Pel meu bé! Sí que ets bona! Ho fas pel meu bé!
NURIA
Ara hi som a temps.
ADRIÀ
A què, som a temps? Explica-t ben clar, que no t'entenc... És a dir, sí que t'entenc! Massa!
NURIA
Si tu tinguessis més calma, jo t convenceria. Si t contava lo que tu vols saber...
ADRIÀ
Parla desseguida, perquè tot jo cremo de ràbia! Parla! Parla!
NURIA
(que s noti la gran lluita que sosté en son interior)
Jo... ja no puc ser teva.
ADRIÀ
No! Per què?
NURIA
Tu no deus volguer-me.
ADRIÀ
Per què, et pregunto?
NURIA
Ah! Que desgraciat te faria! Deixa-m! Avorreix-me!
ADRIÀ
Ah! No, no! Mai! Què tens que dir de mi?
NURIA
Res.
ADRIÀ
Què t'he fet?
NURIA
Res.
ADRIÀ
I doncs?
NURIA (am gran prec)
Adrià!...
ADRIÀ
Com s'ha de fer pera estimar-te? Vols que m'esbocini l cor?
NURIA
Així no haguessis fet mai ni l més petit sacrifici!
ADRIÀ
(am gran desesperació i entre dents)
Per què no m'ho deies abans?
NURIA
Abans?
ADRIÀ
Tu no pots estimar a ningú.
NURIA
I, doncs, per què m vols?
ADRIÀ
Perquè jo sí que t'estimo! I no m'hi sé conformar en deixar-te, no!
NURIA
Si m'estimessis... ADRIÀ
Però com pot ser que tu parlis d'aquesta manera? Tant de sobte! Què ha passat? De què te les heus? Respon-me!
NURIA
Ai, Adrià! La teva estimació i la meva, que n són de diferents! Tu m'estimes, ho crec; però, així i tot, no pots fer-me feliç.
ADRIÀ
Ara te n'adones?
NURIA
Sempre ho he vist així. Deixem-ho córrer tot, olvidem-ho tot. Si ns casàvem, tu series un desgraciat i jo una desgraciada. (Molt accentuat.) Qui sap lo que després succeiria! No t vui enganyar: no t'ho mereixes. Deixa-m!
ADRIÀ
Passi lo que passi, vingui lo que vingui, tu has de ser meva. Si no de bon grat, per força!
NURIA
Això ja no és amor: això és orgull.
ADRIÀ
Lo que tu vulguis: tant se m'endona. Jo t juro que t casaràs am mi!
NURIA
Per força, dius? Per força! I t'arribaria a satisfer un cor guanyat així? No m miraries am despreci? No viuries recelós al costat meu? T'hi podries resignar a una vida de tantes engunies i misèries?
ADRIÀ
No ho sé... Veurem!
NURIA
Ara defenses el punt, el teu amor propri, i no veus que, desfet el nostre casament, de tots dos jo seré qui perdrà més, perquè és sempre la dòna la que hi perd més. Tria una altra xicota. Potser que n trobis una que t'estimi i et faci feliç.
ADRIÀ
Prou, prou! Calla!
NURIA
Si jo t'explicava Is motius que tinc pera parlar-te així!... Si jo t deia...
ADRIÀ
Que estimes al senyoret, oi?
NURIA
No; no això tant sols.
ADRIÀ
Lo que jo veig, és que tu ets una capritxosa.
NURIA
No! (Am dignitat.) No ho sóc. M'esforço en no ser-ho. Si m casava am tu, potser ho seria.
ADRIÀ
No m'amenacis am lo que encara ha de venir. Un cop siguis meva...
NURIA (am to sinistre)
No m facis enraonar, perquè si enraono...
ADRIÀ
Sí, sí, enraona. Això vui, que parlis, que parlis aviat!
NURIA
Si dic no més una paraula...
(L'Adrià queda aterrat, com entontit, durant una llarga estona.)
ADRIÀ (moll concentrat)
Ja saps lo que m'acabes de dir? Ja ho saps?
NURIA
Sí.
ADRIÀ
T'hi atens?
NURIA (molt enèrgica i decidida)
Sí: primer és la veritat que tot!
ADRIÀ
La veritat!... Explica-m això desseguida! No m facis esperar, que les sangs me pugen al cap! Nuria: respon. (Molt baixi amb ansietat enguniosa.) Que potser aquell lladre...?
NURIA (en veu molt baixa)
Sí.
ADRIÀ (molt dramàtic)
Sí?... Ets d'ell, tota d'ell!
NURIA
Adrià...
ADRIÀ
En còs i ànima?
NURIA (abaixant el cap)
Sí.
ADRIÀ
(amb indignació i sentiment selvatges)
Què has dit! Què has dit!
NURIA
Mare meva!
ADRIÀ
Vet-aquí les meves gelosies i les meves cabories! (Mirant rabiosament cap a la cambra deu David.) Ah! Lladre, més que lladre!
NURIA
Adrià, per compassió! Per caritat!
ADRIÀ
No us unireu! No hi penseu en ser feliços! Corsequeu-vos! (L'amenaça brutalment.) (Al sentir els crits dels dos, compareix en David, el qual s'interposa heroicament entre la Núria i l'Adrià.)
ESCENA XIII
Els mateixos i en David
DAVID
Eh, covart!
NURIA (mirant en l'aire)
Senyor! ADRIÀ
Lladre!
DAVID
Deixeu estar a la Nuria! Atreviu-vos am mi!
ADRIÀ
Am vostè! Am vostè! Si vui arrencar-li l cor!
DAVID
Atreviu-vos am mi, us dic!
ADRIÀ
Am vostè!...
NÚRIA
No veus que jo l'estimo?
ADRIÀ
I tu l defenses! No l'heuras, no! No sortireu am la vostra!
DAVID
Per força!
ADRIÀ
Mai! (Agafa l ganivet que hi ha damunt de la taula i va per ferir an en David.) NURIA
(detenint, horroritzada, a l'Adrià)
Adrià! Adrià!
ADRIÀ
Deixa-m! Deixa-m!
DAVID
Deixa-l, Nuria!
NURIA (cridant)
Mare! Mare!
ADRIÀ
Lladre, més que lladre!
(Compareixen precipitadament la Quima, en Blai i l'Arcadi.)
ESCENA XIII
Els mateixos, més la Quima, en Blai i l'Arcadi
BLAI
Què passa?
QUIMA
Verge sagrada!
ARCADI
Adrià!
NURIA (cridant esfereida)
Veniu! Correu!
(Apareix en Mingo, corrent. Lluita pera descompartir a l'Adrià i en David.)
ESCENA ULTIMA
Els mateixos i en Mingo
MINGO (a l'Adrià)
Fes-te enllà, verinós!
ADRIÀ
Tu, també!
MINGO (volent-lo desarmar)
Porta aquesta eina!
ADRIÀ
No! Deixa!
MINGO
Porta aquesta eina, et dic! ADRIÀ
Vés! Deixa-m estar!
M1NG0
Eh!... (Li pren el ganivet i el rebot per terra.) Això és d'un home digne?
ADRIÀ (rendint-se)
Per què m'has destorbat? (An en Mingo.)
MINGO
I ara... no t mors de vergonya?
ADRIÀ
(pantejant amb excitació nerviosa)
Així no sé què t fessis!
MINGO (molt baix)
Animeta!
DAVID
(després d'un curt silenci, am gran serenitat)
Adrià.
ADRIÀ
Què vol?
DAVID
Vós heu errat el camí.
ADRIÀ
Jo també sé estimar!
DAVID
Sí; però a la vostra manera: sense idealitat. No com la Nuria desitja ser estimada.
ADRIÀ
Jo no més veig que se m'ha enganyat!
QUIMA (suplicant, plorosa)
Adrià!... Fill!...
ADRIÀ (amenaçant-la amb ira)
Vós, vós m'heu enganyat!
QUIMA
Ai, pobra de mi! Què dirà la gent de nosaltres?
ADRIÀ
La gent! La gent! La meva joventut és lo que sento!
DAVID (am sentiment noble)
Pobre Adrià!
ADRIÀ (quasi sanglotant)
No puc estar més aquí... No puc!... (Mirant an en David i a la Nuria.) Tinc enveja
de la vostra felicitat! Us tinc molta enveja! (Anant-sen cap al jous.) Quima!... Quima!... (Amb emoció tràgica.) Què mal m'heu fet!... Per què m varen enganyar? Qui m treurà aquest rosec!... Oh! Quina gelosia, quina gelosia!... (Desapareix, cor-pres pel dolor. La Núria, llagrimejant-li ls ulls, mira a l'Adrià; i així que aquest ha desaparegut, fixant-se en en David, se llenca ais braços d'ell plorant enamorada.)
NURIA
David!
DAVID
Glòria meva!
(La Quima, seguda en una cadira, està tota preocupada. En Blai, l'Arcadi i en Mingo quedeu atònits, com petrificats, formant tots plegats un quadro.)
Teló ràpid OBRES DEL MATEIX AUTOR
Fructidor, drama en quatre actes . 2 ptes.
Foc-follet, » » » » 2 »
EN PREMPSA
Lladres, quadro dramàtic en un acte.
EN PREPARACIÓ
Ofrenes (poesies).
Els primers freds, poema dramàtic en tres- actes, amb il·lustracions musicals del Mtre. Enric Morera.