Pàgina:¡Ous del dia! (1864).djvu/14

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.



ESCENA XXII.


Sr. Onofre y Doloras


que surt trista y abatuda, s'assenta á la cadira d'aprop la taula.

On. ¿Com te trobas?
Dol.  ¡Ay! molt mal.
Y vosté ¿ha parlat ab ell?
On. ¡Oh! hi hagut aquí un tropell!
Dol. ¿M' ho diu de veras?
On.  Formal.
Diu que no 's vol casá ab tú,
y de cap de las maneras. (Doloras plora.)
¡Dona! perqué 't desesperas?
Si no tinguessis ningú,
ho comprench, pero tenint
'l marqués que encara 't vol,
passant 'l temps, 'l consol
veurás com 't va venint.
Dol. ¡Ni casada ni promesa, (Desconsolada.)
yo may 'l podré olvidá!
On. Ya veurás com ab la rúa
yo 't treuré aquesta tristesa.
Un metje que conexia,
ya saps qui es, 'l doctó Armet,
ya ho deya: 'l ventrell poch net,
sol doná melancolía. (Música fora.)



ESCENA XXIII.


Dits y Juana.



On. ¿Qué 's aixó?
Jua. (Surtint asorada.) La professó
que ya acaba de passá.
On. Si? donchs men vaix cap allá;
anem, Doloras.
Dol.  ¿Yo? no!
On. ¡Dona, no siguis estranya!
¿qué pensaran las senyoras?
Dol. ¡Si no puch!
On. (Serio.) Vaja, Doloras.
Dol. 'Ls pot di que tinch migranya.
Jua. Be, si no 's troba com cal...
On. ¡Deu meu, y quin entremés! (Molt cremat.)
Aquí aixó, á fora 'l refresch,
¡tinch un cap com un tabal! (Sen vá.)



ESCENA XXIV.


Doloras y Juana.



Jua. ¡Ay Doloras!
Dol.  ¿Qué t'agafa?
Jua. ¡Mare de Deu quin trastorn!
Dol. Dona, esplicat de seguida.
Jua. ¡Dexam passá 'l tremolo!
Betaquí que estaba á fora
mirant 'l pendó d'uns noys,
cuant 'l marqués 'm diu: Juana,
ves, y porta uns sabatots:—
'ls hi duch, ell, ab gran calma
'ls tapa ab un mocadó.
se 'ls posa sota l'axella,
y á un d'allí crida: Alon.
Tots dos enfadats sen'naban
per la part del carreró,
cuand en Juanet 'ls atura
y se sent un crit molt gros
—¡Tú ets en Juanet! ¡Tú en Diego!
¡Valgam San Nin y San Non!
¡quins crits! ¡quinas abrassadas!
¡y quins jemechs, y quins plors!
¡Semblaba que d'alegria
tots dos 's tornessin boigs!
¿Y sabs qui era? ¡Era en Diego!
¡El fill den Badía!
Dol. (Ab amargura.) Prou;
ves si ho sé, que no fa gaire
que á n'aqui hi he parlat yo.
Jua. Que potsé era aquell qu'hi habia
cuand he vingut no fa molt?
Dol. 'L mateix.
Jua.  ¡Reyna santíssima!
¡y com s'ha fet un hombron!
¡¡Pero y ara d'hont rediable
ha surtit aquet xicot!!!
Dol. Déxau corre y digas, digas
com ha acabat tot aixó.
Jua. Tant forta ha estat la abrassada
que allá s'han donat tots dos,
que 'n Juanet al pobre Diego,
cuasi l'ha enmascarat tot;
'ls pantalons que portaba,
la camisa, aquell jech nou,
tot li ha dexat una llástima,
de polssina de carbó.
Després d'aixó mes serens
y parlant en Diego sol
ha dit: — Juanet, ara anem
á matants ab 'l senyó.
Dol. ¿Qué dius ara?
Jua.  —Si yo 'm moro,
't dexo tres napoleons,
uns calsotets y una armilla
que trobarás al Falcó.
Pero antes de despedirnos
vuy que 'm fassis 'l favor
de portá aquí á la Doloras
lo que ara 't donaré yo.—
Dol. ¡Reyna del cel!
Jua.  —De seguida,—
li ha contestat 'l xicot
y s'ha n'anat depressa
per la part del carreró.
Dol. ¿Y tú perqué no cridabas?
Jua. No hi pogut ni poch ni molt
perqué hi quedat esglayada.
Dol. ¡Mare de Deu! quin trastorn.
Jua. Despres un de la botiga,
que diu que ha sentit las rahons,
m'ha dit que van á matarse
dantse cops de sabatot.
Dol. Betaquí perqué 'ls volia.
Jua. ¡Mira 'l grandissim traidó!
Yo que habia pensat que era
que com te aquell ull de poll,
posantsels, volia veure,
ab descans, la professó.
Dol. ¡Si puguessim destorbarho!
Jua. Uy, uy, ya qui sap hont son.
Yo ho hauria dit á ton pare;
pero si 's posa furiós,
allí espanta las senyoras
y arma un grapat de soroll;
mes m'hi estimat esperarme
y contartho á n'á tu tot. (Entra Juanet.)
Dol. ¿No es en Juanet? (Ab alegria.)
Jua.  Sí.