Pàgina:¡Ous del dia! (1864).djvu/9

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
On. Que hi pensat que podem fe
un xich de refresch. (Rient, á n'als senyors.)
Qui. (Fent cumpliments.) ¡Oh!
Es. (Id.) No.
Home, si ho hagues sapigut
no venia. (Per fora se sentan las trampas que 's allunyarán per graus.)
On.  ¿Perqué?
Qui.  Es clá,
si fa cumpliments.
Jua. (Acabant de prepará y anantsen.) Ya está.
Ars. Ves quin arrel li ha vingut!
Vi. Y ¿porqué ha de hacer aixó?
On. ¡Homes, no sigan aixis!...
¡Per un xich de xocolata!
Qui. Pero també veix horxata.
Ars. Y secalls. (Molt amables tots.)
On.  Bah, senyó Arsis,
asentis. (Fentlo assentá per forsa.)
Ars.  ¿Sap qué serà?
que no vindré un altre dia.
On. Home, no, m'agraviaria.
Qui. Dons assentemnos.
On.  ¡Es clá!

S'assentan tots cuatre á taula y 'l senyor Onofre 'ls vá servint un plat ab una xicra de xocolata, un vas d'horxata y secalls á cada hu.

On. Veuen, ara, axi, vostes,
com que refrescan avans,
yo m' trobaré ab mes descans
per las senyoras, despres.
'M podrán di, y es vritat,
que perdem la professó....
Es. Ca, no, per ço no senyó.
Qui. Miri, á la nostra edat,
crech que tots n'habem vist tantas.
Ars. ¡Oh! (Tots prenen 'l xocolata.)
Qui.  Yo ho crech.
Es.  Yo la d'avuy
ya l'hi vista.
On.  Es lluida?
Es.  Huy!
set músicas.
Ars.  Vamos, antas
aquet luxu que ara hiá
no hi era en res.
Qui.  Ya ho pot dí,
y las senyoras quin lluí!
On. ¡Oh! sí, si, fa esgarrifá.
Mirin abuy la Doloras
com que cada any may 'm calla
que vol veure l'ou com balla,
hi hem anat allá á tres horas.
¡Mare de Deu, quin vestit
duya una!
Qui.  ¡La jent es plaga!
Es. Pero com que 'l marit paga...
On. ¡Ah! es clá, 'l pobre marit.
Qui. L'horxata l'haix de deixá.
Ars. Que potsé la troba agra?
Es. Cá! es per ço que te del poagra
On. Home, que prengui la ruá.
Ars. ¿Pero sab que á la botiga
hi há una? (Exageran tots.)
On.  Ah! aquella noya.
Ars. ¡Que es guapa!
Qui.  ¡Y sense tramoya!
Es. ¡Si que ho es!
On.  Es una amiga
de la meba.
Ars. So vellot,
y encara... encara... (Sonrient y ab malicia.)
On. (Rient tots menos D. Vicens.) ¡Axís!
mira, mira 'l senyó Arsis.
Qui. ¡Ah! ¡grandíssim!
Es. (Fentli tots guinyos y rient.) ¡Traidorot!
On. Home! y 'l senyor Vicenta
no hi diu res ab tot aixó?
Ars. ¡Oh! cuand menja, no senyó,
'l que distreu l'atormenta.
Vi. Mes tonto es el que se mata
per lo que res ha de hacer.
Es muy dolssa la mujer, (Tó sentenciós.)
pero es mas dolssa l'horxata. (Sen beu un vas.)
Qui. ¡Ay caramba! (Rient molt tots.)
Tot.  Ja! ja! ja!
Es. Sempre en te una per dí.
Ars. Y per ço parlant axí,
mitx castellá y català.
Qui. Per habé estat militar
li agradan molt poch las mossas.
On. ¡Oh! y ni morenas ni rossas.
Vi. Contestaré al acabar. (Se sent suroll al fondo.)
Qui. Qué es axó?
On.  Re, res, segueixin.
ya vaix á veure lo que es.

 (Sent vá pel foro y torna á tancá.)

ESCENA XIII.


Dits menos 'l Sr. Onofre.
Juana entrará á son temps.



Qui. Be; ya ho veuen ¡quins papés!
(Baix aixis que se n'anat 'l senyó Onofre.)
Es. ¡Y que la jent no ho conexin!
Ars. ¡Oh! yo, miri, hi he vingut
per acompanyá la dona,
que sinó....
Qui.  Ves qui m'abona
l'aná al café que hi perdut.
Es. Vaja, es no tenir vergonya
fernos entrá á refrescá,
y ves lo que 'ns gosa á dá!
Ars. Ca, si es un Tio Carronya.
Qui. ¿Sab lo que es? un vanitós.
Es. ¡Be prou que se li coneix!
Ars. ¡Está mes tip d'ell mateix!
Qui. Vejin si es ben fastigós,
que tant sols perqué noble es,
pren per jendra á un marqués
que no te ni un vint y dos.
Ars. Ja! ja! ja! (Rient.)
Qui.  Diguimho á mí;
'l marqués de la Garrofa.
Es. No 'n conech d'altre.
Qui.  Un estrofa
que está arruinat.
Ars.  Es axi;
ell no mes per figurá
faria cualsevol cosa;
¿que vá que ara ab D.ª Rosa
ya está fent 'l granda allá?
Qui. ¡Oh! y aixó d'aquet convit
que ara 'ns ha dat á nosaltres,
ó fà perqué á tots 'ls altres
anem á di que s'ha lluit.

Juana ha surtit á treure una cosa del armari, y al passá y sentí aquesta conversació s'atura un moment.

Es. Que faria si estés be.
Jua. Després que un s'ha escarressat (Ab ràbia).
al últim es criticat;
betaquí aixó lo que te. (Sen va sens que ningú la repari.)