Pàgina:Als diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1919).djvu/5

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


mestre amic desaparegut de la terra i amb qui havíem seguit plegats una mateixa via. I a l'atansar-nos a la fi hem de bastir idealment i materialment la ciutat nostra, assenyalant amb l'arada son nou perímetre i dictant les lleis i aixecant el temple i fitant el bosc sagrat on floreix l'ideari de l'esdevenidor, arrencant els carreus no de la pedrera informe, sinó de terra, on són colgats. Que nosaltres no hem peregrinat pel desert com jueus cercant una ciutat aliena, ni com Eneas, foragitat de la ciutat pròpia, hem hagut de bastir-ne en terra aliena, sinó que, envaïda materialment i espiritualment la nostra, hem d'assolir la reconquesta del propi solar i de la pròpia ànima i acomplir amb uns anys l'endarreriment degut a segles de propi desconeixement i d'abandó, arrastrats junyits al carro d'altri.


És l'hora del màxim esforç

 Però la llei del nostre esforç, que podia ésser una línia contínua, segons la qual ens moguéssim lentament, ve pertorbada per la fi de la gran guerra.
 No espereu que puguin viure els pobles decadents, amortits, que com a ombres vaguen en les portes infernals. No serà possible la prolongació de la vida somorta de les ciutats del XVIII.è
 Ens despertarà una lluita formidable comercial i industrial, i ens despertaran també els clams de la lluita social en què tot un estament