Blanche, on els records d'un passat il·lustre es relliguen amb les més ardides profecies de l'esdevenidor?
L'any 1876 Anatole France obtenia un càrrec a la Biblioteca del Senat, en la qual va poder completar la seva cultura literària, i cinc anys després, el 1881, l'Acadèmia Francesa consagrava el seu nom premiant-li la citada novel·la Le crime de Sylvestre Bonnard, que no fa pas molt de temps que ha estat acuradament traduïda en català per Carles Soldevila.
El crític
Després, Anatole France va excel·lir en la crítica literària. Era crítica pròpiament dita?... El llibre, l'assumpte, no són, en realitat, per a ell, altra cosa que un pretext per a exposar algunes de les seves idees, sobre les quals insisteix tan sovint. Aquest crític no sol parlar gaire del llibre sotmès al seu estudi, però sap dir, tot passant, belles coses, i sobretot sap captivar amb la seva gràcia. Aquest és l'encís dels volums de La Vie Littéraire, que són com el breviari espiritual d'un laic, d'un incrèdul que coneix admirablement les coses de la religió. A l'entorn d'un llibre, Anatole France ens parla d'ell mateix, de les seves idees sobre els grans problemes de la vida i de la mort, dels seus gustos literaris, etc. Ell justifica aquesta faisó tan personal, tan subjectiva, d'exercir la crítica, en dir, en El Jardí d'Epicur, que, quan ens proposem de parlar dels altres, parlem de nosaltres mateixos, i que, en realitat, hauríem de dir, p. e.: senyors: vaig a parlar de mi, a propòsit de Racine—o d'una altra personalitat. Giraud el compara amb el gran crític Sainte-Beuve: en un i altre, diu, hom troba el mateix amor per la mesura, l'equilibri, l'harmonia, l'elegància discreta, la senzillesa agençada. Així es comprèn que del segle XVIII ell ho accepti tot, fora Rousseau, considerat com a pare del Romanticisme. Anatole France és, per damunt de tot, un clàssic i un humanista, i, amb totes les seves pruïges d'universalisme, ens apar sempre un francès—francès de soca-arrel, francès pel pensament i per la gràcia—, que relliga el seu geni amb el dels més grans escriptors francesos del Renaixement.
Però aquest crític, qualificat de dilettante, que va de flor en flor de les idees i apar que s'aturi sobre la superfície de les coses, és també, en un moment donat, un esperit combatiu. Quan Brunetière llença el seu mot ressonant sobre la "fallida de la ciència", ell recull superbament el guant—abandona la seva actitud passiva, de contemplatiu, i afirma que "els drets del pensament són superiors a tot" i que "la major glòria de l'home és atrevir-se a pensar-ho tot". Arran d'aquest debat apassionant i del paper que hi representa Anatole France, Lemaître pot dir amb justesa que Brunetière ha obligat l'il·lustre escriptor a treure, per dir-ho així, "tot el segle XVIII que portava en la sang".
Quan, alguns anys després, Anatole France intervindrà en l'afer Dreyfus, serà fidel a ell mateix. Qui ha escrit que "els drets del pensament són superiors a tot", sabrà complir magníficament els seus deures com a ciutadà.
8 —
