L'home d'acció
Val la pena de parlar d'Anatole France com a ciutadà; val la pena d'evocar-lo quan, abandonant momentàniament el seu escepticisme—que després reprendrà—, es llença a l'àgora, en mig de les passions desfermades, a proclamar el que ell creu que és la veritat i la justícia. Si no admiréssim l'altre Anatole France—el de la sistemàtica ironia—, no podríem deixar d'admirar aquest, per la noblesa i la transcendència del seu gest. Un altre gran escriptor—Zola—assenyala la ruta, i ell el segueix. I el segueix, no a l'hora de la victòria, com sol esdevenir sempre, sinó en plena impopularitat, quan el volten perills de tota mena. Això és heroic.
Ja recordareu que Zola no era pas, certament, sant de la devoció d'Anatole France. Repasseu les pàgines de La Vie Littéraire. Què no diu l'autor contra Zola i les seves novel·les? Zola el revolta tant, que arriba a fer-li fàstic. El "mestre de Médan" és, per a ell, un esperit groller, incapaç de comprendre la bellesa, apte solament per a rabejar-se amb les lletjors i les misèries humanes.
En nom, no sols de l'art, sinó de la ciència, en la qual pretenia fonamentar Zola les seves teories estètiques—de les quals tan poca cosa resta avui—, condemnava severament Anatole France el Naturalisme i les seves produccions. "Reneguen del Naturalisme—deia—la ciència, que només coneix el què és vertader, i l'art, que només coneix la bellesa... El Naturalisme no és útil i és lleig; és una monstruositat de la qual aviat haurem d'astorar-nos".
"Zola, afegeix el crític implacable, ignora la bellesa dels mots, no té gust..." I arribant fins al menyspreu, diu que "Zola és digne d'una profunda pietat".
Aleshores hom no podia pas preveure que un d'aquells esdeveniments que commouen la consciència dels pobles ajuntaria els dos escriptors per a una intensa campanya en defensa de la justícia i en la qual s'anaven a debatre els destins de la democràcia francesa. Si una concepció fonamentalment distinta de l'art els separava, el "J' accuse!"—aquell crit de guerra que va fer vibrar tantes ànimes—els acostà, reconciliant-los per sempre, en un impuls cordial. Aquella famosa lletra al president de la República—sens dubte la millor obra de Zola, almenys per la seva valentia i per la seva transcendència, car ell va concentrar-hi tota la seva vida—, va fer el miracle d'una reconciliació que d'altra manera no hauria semblat humanament possible.
Des d'aquella data memorable—el 18 de gener del 1898—, Anatole France es posa decididament al costat de Zola, el defensa amb totes les seves forces i no s'amaga de proclamar la seva pregona admiració envers ell. Què hi fa que hi hagi una gran contradicció entre la conducta d'abans i la d'ara? Hi ha contradiccions que honoren al que hi incorre: aquesta en fou una.
En aquest cas veiem com la ciutadania està per damunt de la literatura i de l'art: l'estilista impecable, l'escèptic que "juga" amb les idees, el mestre de la ironia ho comprèn així, i no vacil·la en llançar-se al combat.
Admirem la noblesa del seu gest. Admirem aquests esperits representatius que, en una hora decisiva per a la col·lectivitat a la qual pertanyen, sacrifiquen, si convé, llur— 9
