prestigi i llur benestar per una causa que ells creuen justa. Els pobles que produeixin esperits d'aquest tremp, se salvaran sempre, àdhuc en les hores més greus i més difícils.
Clos ja aquell període que va remoure tantes passions a França, solucionat ja aquell afer amb el triomf de la justícia, a Anatole France li plau d'evocar sovint aquelles jornades de lluita: la Histoire Contemporaine n'és plena d'al·lusions, i a L'Ile des Pingouins, en mig de l'escepticisme que torna, hom veu amb quin amor és personificada la figura de Zola en Colomban.
Cal conèixer, però, per tal de veure fins a quin extrem arriba l'admiració d'Anatole France a Zola, les pàgines vibrants i harmonioses aplegades sota el títol significatiu de Vers les temps meilleurs, on es troben, entre altres peces oratòries, els discursos pronunciats per l'autor de Thaïs en els funerals de Zola i en la commemoració de l'aniversari del "Jo acuso!"
Els ultratges d'ahir s'han convertit en fervoroses lloances. Anatole France reconeix la grandesa de l'obra de Zola; i eloqüentment, amb mots que no moriran, diu: "Envegem-lo: ell ha honorat la seva pàtria i el món amb una obra immensa i amb un gran acte. Envegem-lo: el seu destí i el seu cor li varen fer la sort més gran: Ell fou un moment de la consciència humana".
Anatole France i la guerra
No ha faltat qui ha suposat que en aquella campanya i en les altres sobre el pacifisme i el socialisme, en les quals Anatole France va prendre una part tan activa, ell cercava la renomenada popular; però no ens sembla pas que això sigui cert, perquè, quina necessitat tenia de la renomenada, el qui ja comptava amb la glòria i amb l'adhesió dels selectes?
Potser, en realitat, Anatole France volia fugir del seu escepticisme, que tant se li ha retret, i aspirava a corregir la pròpia obra. Hem de tenir en compte que ell mateix, en algun lloc, confessa que no s'ha deixat dominar per un escepticisme absolut. La paraula "dubto", "d'una esterilitat formidable",—són mots seus—li ha fet por. "Si es dubta, diu, s'ha de callar, perquè, es parli com se vulgui, parlar és afirmar." I ja que no ha tingut el valor del silenci i de la renunciació, ell ha volgut creure, i ha cregut: ha cregut almenys en la relativitat de les coses i en la successió dels fenòmens.
La gran guerra esclata, malgrat aquelles campanyes pacifistes i internacionalistes en què sobresortia Anatole France, junt amb Jean Jaurès—la primera noble víctima—, amb Gabriel Séailles i amb altres ciutadans esclarits. El lema d'aquelles campanyes era: "l'unió dels treballadors serà la pau del món". Es una bella il·lusió, i els que l'han tinguda n'han d'estar profundament decebuts.
Anatole France, en els primers moments, se sent francès—és que no és ell un dels més alts representants de l'esperit de França?—, i no es posa pas, com un Romain Rolland, per "damunt de la baralla". Ell no podria pas renegar de França—o esguardar la seva gran tragèdia amb indiferència—, sense renegar del seu propi geni. Es ales-10 —
