hores quan escriu la seva memorable lletra al ministre de la Guerra; és llavors quan s'ofereix per a ésser un soldat més en la defensa de la pàtria envaïda. L'escepticisme absolut—ell mateix ho ha dit—no pot ésser. I fóra un crim de somriure amb ironia mentre els altres pateixen horriblement. Comprenent-ho així, Anatole France serveix lleialment la seva pàtria, si no amb les armes, amb la ploma a la mà.
Passada la tempesta, en mig de les desferres de tota mena que la guerra ha acumulat, Anatole France torna al seu escepticisme elegant, d'una banda, i al seu internacionalisme, que li fa defensar àdhuc el règim dels Soviets, contra la política dels mateixos governants francesos.
Anatole France a Catalunya
Hem de parlar també d'Anatole France i de la seva influència entre nosaltres.
Jo recordo que l'entusiasme que alguns escriptors catalans vàrem sentir de bona hora per Anatole France, arribà a alarmar a un esperit com el de Joan Maragall—l'autoritat del qual per a aconsellar a la nostra joventut era, aleshores, incontestable. Es plantejava un problema d'ordre moral i de civisme. Aneu amb compte!—ens deia l'autor del "Cant Espiritual". Anatole France no és pas un bon guia—sobretot per a un poble que comença.
Era el Maragall "burgès", benestant, conservador, l'ex secretari de Manyer i Flaquer, com ha dit l'il·lustre "Andrenio", el qui així parlava? Era potser l'home d'una pura ortodòxia religiosa, que temia les sagetes d'una ironia, finament enderrocadora, que no respectava les coses humanes ni les divines? Jo crec que no. Maragall pensava en el nostre poble i en la joventut, a la qual volia veure espiritualment enfortida. I Maragall, d'altra banda, era un esperit obert, i no es podia pas deixar dominar per temences infantils—ell, que en els bons temps de "L'Avenç", havia traduït a Nietzsche, que s'havia amarat sempre en les pures deus goetianes i que era un constant desvetllador d'inquietuds.
Han passat força anys, des de llavors, i, en recordar les paraules de Maragall, hem pensat que, fins a cert punt, tenia raó. Una joventut que tingués per breviari el Jardí d' Epicur, no seria pas creadora i constructiva: no ens sembla pas que sigui necessari haver estat secretari de Manyer i Flaquer per a comprendre-ho.
Arran de la mort d'Anatole France, va fer-se el procés de les seves idees, i en alguns sectors de les lletres franceses hom va proclamar que ell no era pas un orientador dels esperits i que, com a home d'idees, no podia pas ésser seguit per les noves generacions, abrusades d'una set espiritual que l'obra d'aquest mestre eminent no podria pas sadollar.
La revisió s'ha fet potser massa depressa i amb excessiva violència; mes el cert és que, malgrat tot, l'obra d'Anatole France resta en peu, bella i eurítmica com una estàtua helènica. Fortament combatut en els sectors de dreta, discutit i àdhuc negat per— 11
