certs elements extremistes, hom ha convingut, però, que, com a escriptor, ell era únic en els nostres dies.
Tanmateix, no és pas això el què ens interessa a nosaltres: ja està descomptat que Anatole France és un estilista perfecte, un creador de belles imatges que el temps no marcirà, un acuradíssim cisellador de la forma; ja és sabut que ell representa, en aquest sentit, la millor tradició literària del seu poble. El què caldria veure és fins a quin punt és recomanable un escriptor com ell a la joventut, i com podria satisfer els anhels espirituals dels nostres dies.
Diguem, d'antuvi, que si alguna conclusió es pot treure de la seva obra, és una conclusió negativa. Aquest humanista es burla de tot i no deixa mai el seu somriure, ni davant l'heroisme: els màrtirs mateixos li inspiren mots despectius, arribant a comparar-los amb llurs botxins, quan els herois i els màrtirs, tots els qui s'han sacrificat per una idea o per una causa santa, seran sempre l'honor de la humanitat. Passaran segles, i de la foguera eternal d'una Joana d'Arc encara en sortiran vives guspires de llum inexhaurible per a il·luminar el cor dels homes...
Algú, a propòsit d'Anatole France, ha dit el mot "diletant": també va aplicar-se un dia a Renan; però no escau pas a homes d'una tal alçària i d'una tal puixança mental. Sens dubte, Anatole France no és pas, pròpiament parlant, un pensador, un filòsof, un moralista: tampoc és un "diletant". El "diletant" passeja el seu esguard distret sobre la superfície de les coses: Anatole France hi endinsa també el seu pensament. Tampoc és un impassible: si ho fos, no hauria pas creat el pobre Crainquebille, ni hauria escrit El Joglar de la Mare de Déu, ni ens hauria contat les facècies de Llucià Bergeret, el qual no és pas solament un professor desencantat, sinó que és també un tros d'humanitat adolorida.
En definitiva, jo crec que no hem de demanar a Anatole France més del què ell ens pot donar, que no és pas poc: la beutat de la forma, la sensació de les èpoques passades, alguns moments de profunda emoció i delectança... Pensem que els mestres i els guies no ens falten pas a través dels segles, i que ells han estat formats d'aquesta terra nostra i han reflectit en les seves obres el nostre mateix cel: nosaltres ens retrobem en ells, i un Anatole France, per gran que sigui, no podria pas donar-nos el què ells ens donaran. Alguns esperits ja ho han comprès així, i treballen per a incorporar els clàssics grecs i llatins a la nostra llengua i perquè poguem tenir un tracte freqüent amb els nostres clàssics. I això no vol pas dir exclusivisme. Hi ha genis universals—Cervantes, Dante, Shakespeare...—sense la lectura i la influència dels quals la nostra ànima seria incompleta i les paraules sortirien potser dels nostres llavis sense una plena significació humana.
Anatole France i els nens
Per a completar aquesta visió, forçosament incompleta, d'Anatole France, jo voldria remarcar que ell, amb tota la seva grandesa i amb l'escepticisme que tant se li ha retret, va donar, a les darreries de la seva vida, una viva lliçó d'humilitat.
12 —
