El vell gloriós, de renom universal, carregat d'honors i de llorers, que potser eren feixucs al seu esperit subtil, l'escriptor visitat per homes eminents de tot el món, presidia paternalment la distribució de premis a l'escola de nens del poble de Saint-Cyr-sur-Loire, al qual pertanyia la seva finca La Bechellerie, on havia d'extingir-se suaument, com una flor que ja havia donat tot el seu perfum.
L'autor de l'Histoire Contemporaine se sentia joiós de trobar-se en aquella escola, al costat de les autoritats del poble i en mig dels nens endiumenjats que anaven a recollir contents les ofrenes merescudes.
Aquest acte, presidit pel gran vellard, assolia, en la seva bella simplicitat, una veritable transcendència.—Quina lliçó per a aquells homenets que, per haver arribat a adquirir cert prestigi i a ocupar alts llocs—no sempre honestament—, es creuen que són massa "grans" per a prendre part en aquestes petites solemnitats de poble!...
Anatole France, en presidir cada any, amb un bon somriure, la testa venerable nimbada de glòria, la distribució de premis a Saint-Cyr-sur-Loire, donava una bella prova del seu amor a l'escola, que serva l'esperit del poble, a la infantesa, que ens promet dies millors per a la humanitat, i a l'educació, que pot perfeccionar els homes.
Si la bellesa que amara tota la seva obra no li fés perdonar de bon grat els errors que hagi pogut tenir, aquest gest purificador seria prou per a redimir-lo.
Quan Anatole France va morir, els nens d'aquella escola, acompanyats de llur mestre, varen anar a retre el darrer homenatge al gran vell que havia enriquit aquelles ànimes pures amb una estela lluminosa, i en els seus llavis erts i descolorits degueren veure com se descloïa encara aquell somriure suau del qui, havent proclamat la vanitat de tantes coses, afirmava així la seva creença en els infants i, per tant, en l'esdevenidor.
Altra lliçó d'humilitat i d'amor a la infantesa va donar Anatole France a La Bechellerie, en ofrenar els seus llibres i els seus retrats, amb dedicatòries autògrafes, a una nena petita, filla del seu barber. Davant l'esguard meravellat de la criatura, ell escrivia gentilment: "El seu vell amic. Homenatge i record. Anatole France".
En veure-la tan contenta, ell li havia promès altres llibres i retrats; però la mort va impedir-li de complir aquesta prometença.
Aquest amor d'Anatole France als nens no sorprendrà pas als qui ja coneguin les pàgines autobiogràfiques del Livre de mon ami o del Petit Pierre, on la psicologia dels infants és analitzada en els seus matisos més tènues, o els deliciosos contes infantils en els quals la imaginació—"que amb les seves ficcions sembra tota bellesa i tota virtut en el món"—obre graciosament les seves ales.
Les misèries del gran home
Totjust mort Anatole France, els qui l'havien conegut i tractat més de prop, si no més íntimament, varen posar-se a descabdellar implacablement les seves petites misèries, varen retratar-lo sense cap mirament, en "sabatilles", en mànegues de camisa, i— 13
