l'anècdota va fer de les seves. La impressió que dóna Anatole France a través dels llibres d'aquests escoliastes, no és pas la d'un Goethe, p. e.: hi manca serenitat. Els sarcasmes de l'il·lustre escriptor desaparegut no respecten res; les seves paraules són dures i plenes d'amargor i de cendra; i els seus trets van sovint sobretot contra els homes d'acció—Napoleó, entre altres.
Tant al desnú posen a Anatole France els seus Eckermanns, que hi ha moments que l'ídol sembla que ha de caure per terra esbocinat,—quan les vides dels grans homes haurien d'ésser sempre alliçonadores, exemplars i estimulants. Anatole France és ingrat i es porta cruelment envers aquella intel·ligentíssima Mme Caillavet, flor rediviva del segle XVIII, que tant l'estimà i l'esperonà al treball amb els seus consells i amb la seva col·laboració; abandona la seva primera muller i la seva filleta; no és gens esplèndid amb els seus servidors ni amb el seu secretari; li agrada de contar grolleries i "potins", dels quals no sempre en surten ben parades les dames, i mostra, en fi, altres defectes que forçosament han de destacar-se en un home de la seva alçària intel·lectual.
Però, tot això, fet i fet, només demostra com ell, en mig de les seves grandeses, participava de les misèries de tots els homes. I tan allunyada de la veritat seria la imatge que ens féssim d'ell, pels seus llibres, com d'un home superior i perfecte, com la idea que ens en forméssim a través d'aquests enganyadors "bocins" de veritat.
Com ha dit Paul Valéry, en el seu discurs de recepció a l'Acadèmia Francesa, en fer l'elogi d'Anatole France, "no podent ésser intacta ni sencera en la ment dels homes, la veritat no és prou pura ni prou deslligada de les rancúnies o del divertiment d'aquells que es diuen posseir-la, perquè no resulti sempre d'una piadosa infidelitat o d'una fidelitat calumniadora. No falten exemples que un il·lustre difunt sigui lliurat a un núvol de perillosos amics i de dimonis anecdotistes que ens expliquin què ha fet de moridor. Es en això que als desventurats grans homes llur glòria els fa dues vegades mortals: una vegada ho són com tots els homes, i una altra vegada ho són com a grans. Diria's que el que importa a alguns és que un home hagi estat menys del que hom pensava".
Heus ací algunes de les coses que em proposava dir sobre Anatole France i la seva obra.
Si alguna conclusió hagués de treure de les meves paraules, és que, si hem d'admirar-lo com a escriptor, no hem pas de seguir-lo com a guia espiritual.
Per damunt del dubte constant, que ell mateix ha blasmat algun cop, i de la ironia sistemàtica, hem de tenir una fe, hem de creure, malgrat tot, en els destins de la humanitat—tan durament posada a prova sempre, i més encara avui, després d'una de les més grans tragèdies que l'han colpida—, i no hem d'actuar en la vida solament com a éssers individuals, amb els nostres egoismes, els nostres petits interessos, les nostres vanitats i les nostres passions d'homes, sinó tenint en compte que formem part d'una superior col·lectivitat i que estem enllaçats, amb una íntima i profunda solidaritat, amb les generacions que foren i amb les que vindran, a les quals tenim el deure de preparar un destí millor que el nostre.
14 —
