rès, tan allunyat d'ell per la seva ideologia, feia aquest suprem elogi: "Anatole France ha salvat la llengua francesa". Ell fou un d'aquells deixebles, dels quals parla Lanson, "que fan honor més tard als mestres que ells no han escoltat".
Dels temps d'estudiant d'Anatole France hi ha una curiosa anècdota que ell mateix, sorneguer, es complavia a contar. El pare Hase, un alemany que havia estat nomenat professor al Col·legi de França, va examinar-lo de geografia en el batxillerat.
"Mon amic, va dir-li un dia amb certa bonhomia, vós m'haveu estat molt recomanat. A veure, vaig a fer-vos preguntes fàcils: El Sena va a parar a la Manxa, no és veritat?—Sí, senyor, contestà l'alumne amb un somriure encisador.—Bé, molt bé! I el Loire va a parar a l'Oceà Atlàntic, no és així?—Certament.—Enhorabona, contesteu admirablement... El Roine va a parar al llac Mixigan, no és això?"
El petit Anatole, distret, ni tan sols va fixar-se en aquesta pregunta capciosa. "Sí, senyor, va tornar a dir, somrient sempre".—"Bé, bé, va grunyir el pare Hase. Mon petit amic, sóu un ase. Tindreu un zero com una casa".—I l'estudiant fou sospès. Aquesta admirable anècdota va ésser molt recordada quan es deia que hom anava a refusar el premi Nobel a Anatole France.[1]
Als quinze anys Anatole France publica la seva primera obra: La Légende de Sainte Radegonde, inspirada en una d'aqueixes vides de sants que havien d'ésser per a ell una deu abundosa de poesia. Passen alguns anys, i el 1868 dóna al públic un assaig dramàtic escrit en col·laboració amb L. Xavier de Ricard, qui fou, per cert, el traductor de Las Nacionalidades, del mostre Pí i Margall, en francès. (El mateix Xavier de Ricard fou, ara fa alguns anys, sigui dit de passada, una recomanació decisiva per a Anatole France, en unes gestions que va fer Jaume Brossa, a precs nostres, per a autoritzar la publicació d'algunes de les seves obres en català). Segueix a aquell treball un assaig sobre el poeta Alfred de Vigny: "un estudi erudit i entusiasta de l'home i l'obra", com el qualifica el citat Lanson. Després venen les seves dues obres poètiques: Les poèmes dorés (1878) i Les Noces corinthiennes, en els quals hi ha poesies tan exquisides com l'Oda a la Llum, "nodrissa de les flors i dels fruits", "blanca mare de les visions", "filla de les estrelles"...
Anatole France confessà, però, que no es tenia per poeta, i no va escriure més poesies, malgrat de poder figurar amb aquells dos volums entre els primers poetes francesos de la seva època. "La prosa, ha dit Lanson, era l'única forma en la qual la seva poesia podia expressar-se completament". El poeta subsistí sobiranament en el conte, en la novel·la breu i en l'assaig crític, en el qual, com veurem, de vegades a penes es tracta de l'autor i de l'obra estudiada. Qui podria oblidar la poesia de Le Jongleur de Nôtre Dame, el joglar que fa ofrena de les seves habilitats més arriscades a la Santa Verge, o les descripcions del vell París en El crim de Sylvestre Bonnard, o les insuperables evocacions de Florència a Le Lys Rouge, o la inoblidable visió del Fòrum romà, amb la simpàtica figura de l'arqueòleg Giacomo Boni, en el volum titulat Sur la Pierre
- ↑ Camille Pitollet, Le père Hase.
