Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/102

El Rey, tan enamorat estava de sa qu'ell se creya tenir devant, que dona fe à sa Mestra.
Feu pujar sa tapada demunt sa mula qu'havian menada aposta, ab un ensellament tot de plata y seda, ell se posá á n'es seu costat; y, acompanyats de tota la Cort, ja foren partits.
Aquell canet de ca—sa Mestra, que no trobava ningú dins aquella casa que'l se mirás ab bon uy, en no esser na Catalineta, y s'enfilava per ella, y un ab s'altre se feyen mil xicotines y afalagadures, quant va veure que'l Rey y la Cort partian, y se creyen dursen na Catalineta, y s'en duyen na Juanota, se posa á lladrar com un desesperat, correns derrera derrera: y, entre lladr y lladr, no s'aturava de dir.
—¡N'Estel d'or devall pastera, y na Cova d'ase qualque en sella! ¡N'Estel d'or devall pastera, y na Cova d'ase qualque en sella!
—Aquest dimoni de ca! deya sa Mestra. ¡Pegaulí!
—¡Pegaulí! deya sa tapada de demunt sa mula.
—¡Pegauli! repetían el Rey y es demés, per seguir la voga.
Be li pegavan y li deyan fora; pero ell, com mes anava, mes fort y mes clar deya:
—¡N'Estel d'or devall pastera, y na Cova d'ase qualque en sella!
Tant arribá á lladrar y á cridar, que la gent posá atenciò á n'aquelles paraules, y van á dir á n'el Rey lo que passa.
El Rey se malpensá, y diu:
—¡Que s'atur tothom!